Categoria: Entrevistes

Clara M. Rodríguez. CGT Berguedà

Parlem amb la Lorena i l’Hortènsia, extreballadora i treballadora de l’empresa Monserveis, la qual es dedica a l’explotació laboral a través de l’atenció domiciliària, amb seu a Manresa. CGT Berguedà té obert un conflicte des del 2018, quan va arribar al sindicat una dona que l’havien acomiadat i l’havien pagat una misèria. A partir d’aquí es va destapar tota l’explotació laboral que estaven patint les seves treballadores, la majoria immigrants sense papers, i amb uns sous de misèria, a un sector que es mereix una major valorització econòmica i social.

¿Quines són les vostres tasques?

L: Principalment que l’àvia estigui bé: banyar-la, canviar-la, canvis posturals, etc. Això quant a la part física, i quan l’àvia està atesa, llavors estar pendent de medicaments, aliments, que la casa estigui neta, inclou tot. I després, està la part externa, fer totes les compres, acompanyament hospitalaris, estar pendent de tot això. La cura és general. La meva experiència és d’estar a casa, dormint, les 24 hores del dia, durant diversos dies.
H: Fa quatre anys que estic a Monserveis. Vaig entrar per cuidar a un avi que tenia Alzheimer, amb un grau elevat de dependència, però comporta fer-li tot. Fa un any es va morir i em van deixar a la mateixa casa per cuidar de la seva viuda. Amb ella tinc unes altres responsabilitats. No tinc cap dia igual. A part d’això sóc la multiús, faig de tot a la casa. La feina a mi m’agrada. Però jo amb qui estic amb disgust és amb l’empresa.

¿Quines són els vostres horaris?

H: Amb el primer senyor feia més hores que ara, perquè divendres feia deu hores i ara faig només de matí entre setmana.
L: El meu horari era 144 hores a la setmana en una ocasió i en una altra 120 hores.

¿Tens temps lliure?

L: Jo treballava tres dies en una casa i allà no podia tenir cap moment lliure en 24 hores perquè la senyora estava molt malament. Després, sortia d’allí i descansava una tarda. L’endemà me n’anava a una altra feina altres tres dies, i això sumaven 144 hores setmanals. En aquest últim sí que podia sortir dues hores al dia. No tenia opció. Ho acceptava o em quedava sense treball.
H: Ara només estic de matí. Jo tinc lliure el cap de setmana perquè ho vam pactar. Al principi l’empresa intentava que fes més hores. A mi no em va interessar, perquè amb el sou miserable, amb més hores encara pitjor.

¿Tens dies de permisos, vacances, etc.?

L: Res, absolutament res. En dos anys només vaig tenir unes vacances d’un mes, pregant molt, perquè l’empresa no volia. Deien que només quinze dies, però òbviament sense gens de diners. Estrictes, encara que no paguessin. I si faltava dues hores per a anar a cites mèdiques m’ho descomptaven del sou perquè a una altra noia li ho pagaven. No teníem drets.
H: Per les vacances, ho havia de demanar amb temps i com a molt podia fer tres setmanes a l’agost. La setmana que quedava per fer la pagaven a final d’any. Sempre amb patiment i amb l’amenaça de què si no trobaven substituta, no les podria fer.

¿Teniu totes les hores assegurades, d’alta?

H: Abans treballava 29 hores i em pagaven d’alta la meitat. Les altres en negre. Des de que he vingut a la CGT es va solucionar el tema. Totes les hores treballades, totes assegurades. Els interessava tenir a totes en negre. Però això no vol dir que em paguessin més les hores. Les hores en negre i les altres, a 5,50 € l’hora.
L: Jo òbviament res, tot és en negre perquè no tinc documents. Els convé contractar persones així, immigrants sense papers, aquí és on està els guanys per a ells.

Com us afecta tot això a la vostra vida?

L: En el meu cas només vida laboral perquè estem vivint la vida dels avis. Jo no tenia ni tan sols un dia sencer per a descansar. Encara que ells diuen que hauríem d’estar agraïdes, nosaltres estem vivint una vida que no és la nostra, deixant passar la vida. Perquè encara que no tingui aquí als meus fills, puc tenir alguna amiga, ganes de sortir. És una manca de llibertat impressionant. I quan ni ens donen cap dia especial, aquí és quan et sents com una esclava.
H: En el meu cas igual, amb la diferència que els caps de setmanes no he d’anar, perquè ho vaig pactar. Tinc la meva vida privada amb la família i els nets. Això no hi ha diners al món per pagar-ho. Però amb els dies de festes que cauen entre setmana sempre hem tingut el problema que els hem de treballar pel mateix preu. A més, sempre hem d’estar alerta per tal que se’t pagui correctament. Sempre amb quatre ulls i amb el neguit de per on em volen estafar.

“gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por”

¿I a nivell de salut, com creieu que us està afectant?

L: Primer la part psicològica perquè la majoria de persones amb les quals treballem són malalts d’Alzheimer, casos molt avançats on ells criden, et volen pegar i llavors és molt complicat. Quan treballava els tres dies en Cerdanyola jo sortia que no se’m coneixia, perquè és impressionant, no es veu mai el moment de sortir d’aquests habitatges. I quan tenim persones molt dependents ve també la part més física, l’esquena, els braços. Algunes famílies aconsegueixen el llit adequat, la grua però altres no.
H: Jo estic molt agraïda d’haver pogut cuidar a aquest avi amb Alzheimer, perquè això en va omplir com a persona. Físicament era dur, perquè era un home corpulent i li havia de moure, d’aixecar, etc. Jo marxava cansada, amb mal d’esquena. Ara el que jo sí que critico és l’empresa, per la seva nul·la assistència i que no correspongui com cal als treballadors, tenir-los com a esclaus mal pagats. Perquè em pregunto si no té valor això que estic fent. Quan realment té tot el valor del món. Cuidar als nostres avis és una necessitat.
L: El nostre treball és bastant complicat, perquè treballem amb persones, i no el valora ni la família normalment, ni l’empresa tampoc. Si nosaltres demanem un dia perquè el necessitem per a alguna cosa, haurien de tenir la decència de dir sí. Definitivament, molt poc valorat. I damunt, ens lleven drets que ja tenim. Encara que no tinguem documents, tenim drets.
Sembla que l’empresa només mira pels seus beneficis.
H: Jo crec que aquesta empresa no té cap experiència amb les feines de les cures, ells només pensen a cobrar. Per ells és un negoci i a sobre, no podem protestar de res, ni tan sols si tens mal a l’esquena i t’has d’agafar la baixa. No demanis EPIS pel tema de la Covid. Et donen tres mascaretes quirúrgiques i poc més, al mes. I encara els sembla que et donen massa i has de signar un paper.
L: Jo no puc ni agafar una baixa, perquè si no tinc papers no tinc dret a res. Només tinc tres dies festius a l’any, per Nadal, però tampoc era molt real, si no tenien per qui reemplaçar-te. Et deien que t’ho pagarien doble, però jo el que volia eren aquests dies lliures que eren els únics que tenia a l’any. I llavors havies de discutir-te.
H: No te’n vas a dormir tranquil·la quan saps que t’estan robant diners, que no respecten els teus drets. Jo no podria agafar la baixa, perquè ha passat que amb companyes que l’han agafada, han tingut problemes amb l’empresa. En conec una que després no va poder tornar.
L: I si damunt no tens papers, com agafaràs una baixa. Després ja no tornes. Però les famílies haurien d’exigir a l’empresa que les treballadores estiguin assegurades, perquè paguen molts diners per a això.

I això crea la sensació que no et pots posar malalta…

L: Jo un dia vaig caure i em vaig trencar el llavi, i vaig decidir cridar a una amiga que va venir a les 22 h de la nit a auxiliar-me. Perquè si crido al meu cap no em contestarà a aquesta hora.
H: No els pots molestar quan tens una emergència. No volen que el molestis ni en cas extrem.
L: En canvi ells tenien un horari i si els cridaves fora d’aquest horari et deien que ells tenen vida. I a sobre t’emportaves una brega.
H: Però és que a més ens tenien prohibit trucar a la família.
L: Ells no volien que la família tinguessin el nostre número de telèfon ni al contrari. Era una estratègia perquè no parléssim dels diners.

I amb aquest context, la lluita sindical es va ser fonamental.

L: Quan es va iniciar la lluita sindical amb la primera noia en el 2018 ens cridaven dient que si algú ens preguntava diguéssim que no els coneixíem, que estàvem per compte propi en aquesta casa. Va començar així, després que no podíem anar a les oficines perquè ja estava damunt la Inspecció. Van començar a pagar-me en botigues, en cotxes, com una màfia. Fins em van dir que no podia posar en les xarxes socials que vivia a Berga, perquè llavors m’anaven a trobar els d’Inspecció, amb tot això em quedava espantada. Fins que vaig venir a CGT, vaig trobar suport i ja vaig decidir parlar.
H: Sí, jo també. Sort que vaig trobar a la CGT. Jo pensava que m’acomiadarien, però no, també suposo perquè hagués sigut més conflicte per ells.

Quina ha sigut la vostra experiència sindical en aquesta empresa?

L: Jo vaig ser la primera delegada, vaig estar venint al sindicat durant un mes però en silenci, i quan vam fer la denúncia i ja es va fer oficial, em van acomiadar, sense importar-los que fos delegada. I em van pagar en el forn de la cantonada. Quan em van acompanyar del sindicat a l’oficina a anunciar que era delegada, l’encarregada em deia que jo no tenia papers i els companys li van dir que no tenia papers, però que sí que tinc drets. Gràcies a l’acompanyament sindical i en haver denunciat a l’empresa tinc la possibilitat d’arreglar els papers, puc certificar que he estat treballant més de sis mesos.
H: Per a mi també ha sigut molt important fer feina sindical perquè he pogut aconseguir que m’asseguressin totes les hores que treballava. I ara mateix no ens estan pagant tota la nòmina. Encara pot tancar l’empresa i es quedaran part dels nostres sous. O sigui que els estem pagant el deute amb el nostre sou. Però gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por.
L: Jo quan vaig sentir el suport de la gent d’aquí, ja vaig ser capaç de parlar i d’enfrontar-m’hi. Em vaig quedar sense ocupació, però ara tinc un altre. Sento que tinc drets encara que estic en un país estranger.
H: Que ens valorin com a dones treballadores de la llar.
L: Quan vaig haver d’anar a parlar amb el cap, que no havia sigut capaç de fer-ho abans, jo ja estava en el sindicat i com em sentia més poderosa, vaig ser capaç. Em deia que jo tenia la culpa que els anessin a posar en la presó, i jo li vaig dir que no era culpa meva, la culpa és seva per actuar malament.