Manuel Quesada. Sindicat Transports i Telecomunicacions de Sabadell
“Se llevaron a mucha gente buena, yo todavía era chiquinina pero aquello fue muy gordo”
Així recordava ahir la meva àvia, una dona de 91 anys, aquells dies d’agost
del 1936 a la seva terra natal. Ella, llavors una nena de 10 anys, pobre com la
resta de la seva família, emigrà cap a Catalunya anys més tard, però el record
del que va perpetrar l’exèrcit feixista a Badajoz, sembla que l’ha acompanyat
durant tota la vida.
Aquesta ciutat extremenya, defensada per prop de tres mil milicians i cinc
cents soldats republicans, fou una de les primeres poblacions a caure en mans
de l’exèrcit franquista. Més de dos mil legionaris i prop de vuit cents
regulars marroquins, ajudats d’artilleria, aconseguiren entrar a la ciutat el
14 d’agost del 1936, sota el comandament del general Juan Yagüe, previ
bombardeig de l’aviació italiana.
Però al que es referia la meva àvia no era pas a les vicissituds de la
batalla de Badajoz, sinó a tot allò que va passar després. Poques setmanes
després de l’aixecament feixista, les tropes que entraren en aquesta població
posaren en pràctica la doctrina del general Mola: “Se tendrá en cuenta que
la acción ha de ser en extremo violenta (…) Hay que sembrar el terror… hay que
dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos
los que no piensen como nosotros”. A tal efecte, amb l’entrada de les
tropes feixistes es van produir tot tipus de barbaritats, violacions de dones
per part de les tropes marroquines, assassinats indiscriminats, inclús de
criatures, pillatge, robatoris, incendis, etc. Els cadàvers van restar estesos
als carrers durant dies, per escarmentar la població, i perquè la població viva
no donava a l’abast per enterrar la població morta.
Però el que penso que la meva àvia no entenia era que el destí d’aquesta
població havia quedat segellat potser uns mesos abans, concretament el 25 de
març del 1936. Aquell dia, més de 60.000 jornalers, sota el paraigües de la
Federació Espanyola de Treballadors de la Terra van ocupar 23.500 hectàrees de
terra sense treballar, la propietat de les quals estava en mans de tan sols set
propietaris. La major ocupació de terres del període republicà, que desbancà
per la via de l’acció directa les tímides aplicacions de la Reforma Agrària i
la inacció de l’Estat republicà. Aquells camperols van tenir la valentia
d’enfrontar-se al poder dels terratinents (dels “señoritos” que diria la
meva àvia). Un exèrcit famolenc de jornalers, costureres, mecànics, “junteros”,
criades, manobres… van fer més “república” en un dia que l’Estat en vuit anys.
Van decidir deixar de resistir, i van passar a l’ofensiva.
Aquesta és una de les raons per les quals, mesos després, el 14 d’agost, el general Yagüe va ordenar el confinament de tots els presoners (molts d’ells civils) a la plaça de toros. I sota la mirada atenta dels terratinents i latifundistes es dugué a terme la venjança decisiva dels señoritos, l’afusellament sense previ judici ni cap tipus de garanties de milers de persones (algunes fonts parlen de fins a 4.000) escapçant així el projecte de transformació social més gran que havia viscut mai el poble extremeny i, segurament, un dels més profunds de la II República. Com sol passar, totes aquestes persones assassinades no tenen nom. Estan enterrades en fosses comunes, encara sense excavar. No tenen nom ni cognom. Són poble.
“la història, en tant que participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis transformadora”
No és d’estranyar doncs que per a una nena de 10 anys aquests successos es
quedin incrustats permanentment en la seva memòria. Tot i així, a banda de la
repressió que visqueren els homes i dones d’Extremadura, com a la resta de
l’Estat espanyol, encara els hi quedarien 40 anys, i més, de silenci. Un
silenci que és el que potser fa que a una àvia de 93 anys se li entelin els ulls
al recordar una tarda d’estiu el que passà a la seva terra 83 anys enrere. Un
silenci que ha estat la segona condemna per a totes les que van patir la
repressió i la dictadura. Perquè, no ens enganyem, si el genocidi de Badajoz és
un fet rellevant de la guerra civil, si és un dels fets més decisius en la
història d’Extremadura, el fet que no formi part del debat públic no és casual.
Els que ens dediquem a l’ofici de crear coneixement sobre el passat, sabem
que la història no és imparcial. Sabem, també, que la història la fa qui té les
eines i la capacitat per fer-la. I a l’Estat espanyol, durant moltes dècades,
qui ha tingut els mitjans per a fer la història és un sector determinat de la
població, amb una ideologia i una pràctica política també concreta. No només
durant el període de dictadura, on el cinisme de les institucions franquistes
van obligar a la població de Badajoz a caminar per un carrer anomenat General
Yagüe, sinó també durant la mal anomenada democràcia actual.
Proves d’això n’hi ha un munt, però parlant del que avui recordem, un
exemple clar és que el 2002 el govern del PSOE (sí, aquell partit que també va
patir la repressió l’agost del 36) va enderrocar la plaça de toros per a
construir un palau de congressos. El propi ajuntament, el 2009 va decidir
enderrocar també la tàpia del cementiri, plena de forats de bala que recordaven
els afusellaments. El motiu de l’enderroc: “qüestions urbanístiques”, esborrant
d’aquesta forma els testimonis immobles d’aquella infàmia. Tampoc cal dir que,
en cap cas, els responsables han estat no ja condemnats, sinó com a mínim
assenyalats per les autoritats “democràtiques”.
Així, la necessitat de recordar la massacre de Badajoz adquireix avui dia
més importància que mai. Perquè no només és una qüestió de discussions entre
tendències historiogràfiques, és una qüestió de lluita ideològica actual, una
qüestió de justícia social. Aquell genocidi aconseguí el seu objectiu: estendre
la por i la resignació entre les classes populars extremenyes. Aquella matança,
va assegurar la permanència del latifundisme, de les relacions clientelars,
d’un domini sagnant per part de l’oligarquia que encara avui perdura. D’aquí la
urgentíssima necessitat de recuperar la Nostra història, la dels explotats i
explotades, la dels assassinats i assassinades. Perquè la història, en tant que
participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis
transformadora, i es converteix en una eina per recuperar el nostre passat i
generar visions crítiques sobre el present, articulat amb les nostres
realitats, les de la classe treballadora.
Joan Fuster va escriure fa temps que tota política
que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Jo m’atreviria a afegir que,
també, tota història que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres
