Josep Cara Rincón. CGT Berga
La CGT està sens dubte en creixement, lent però real. I hem de créixer més i sobretot saber créixer bé. Per això la formació és tan important: la teòrica però sobretot la pràctica, la que aprenem per mitjà de l’acció i amb l’exemple que hem de donar les persones militants.
La nostra presència ha de créixer necessàriament als sectors de treball més precaris, abandonats pels sindicats majoritaris (en representativitat) als quals no els hi surt econòmicament rendible ser-hi. De igual manera hem de créixer als territoris més empobrits i poc poblats que són abandonats pel mateix motiu pels sindicats grocs abans esmentats.
La nostra presència a la precarietat i al territori ens és pròpia, té molt de passat i molt de futur, entre altres coses perquè en aquests sectors i llocs l’únic sindicalisme efectiu és l’anarcosindicalisme (l’acció directa, l’assembleari, etc.). Ser el referent sindical a les comarques catalanes està al nostre abast si encaminem els nostres esforços com organització també en aquest sentit.
Aquest model sindical, a més, permet apropar-nos a la pràctica d’un anarcosindicalisme global o integral —com l’històric— que va molt més enllà de l’àmbit purament laboral. El sindicat a més d’una eina de lluita laboral amb aspiracions revolucionàries, com que és el referent local d’oposició a l’explotació i al poder, esdevé referencial i permet l’organització en majúscules incloent-hi una xarxa de relacions solidàries eficaç.
“el sindicat (…) esdevé referencial i permet l’organització en majúscules incloent-hi una xarxa de relacions solidàries eficaç”
Són massa les comarques on tot i tenir afiliació no hi tenim cap sindicat. Sóc perfectament conscient de la feina de tirar endavant des de zero una organització i per això sé que el més important no són aquestes circumstàncies favorables que fins ara he assenyalat. Sé que el més important és que hi hagi un petit grup de persones disposades de veritat a tirar endavant l’organització com una prioritat vital. Cal per tant buscar aquesta gent a cada comarca, fomentar i permetre que apareguin, sent generosos i fugint del frontisme i altres irresponsabilitats que tant de mal ens fan com a organització.
D’altra banda, ara mateix no paren d’aparèixer i créixer opcions i grupuscles sindicals petits o bé de ram i lluites sectorials diverses. Haurien d’estar a la CGT, així de clar, malgrat la incomoditat i els problemes que això de ben segur comportaria. De la mateixa manera que hauríem de compartir organització amb altres sindicats de la nostra família. No vull semblar ingenu, simplement assenyalo que els motius que la realitat sigui tant allunyada al que dic no són objectius. Si no som capaços que aquest treballadors actius en la lluita sindical estiguin a la nostra organització, considero que sempre que sigui possible i en base en aquesta lluita els diferents sindicats de la confederació hi hem de poder col·laborar-hi.
Salut i anarcosindicalisme!
