Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell, politòloga i treballadora de la UAB
Les arrels del mot ertzaintza reflecteixen la creença general que la policia hi és per protegir-nos: literalment, la policia en eusquera és qui cuida el poble. I bona part de nosaltres continuem creient que la policia existeix per protegir-nos de lladres, assassins i, com s’ha vist recentment, de manifestants violents. Hi ha qui distingeix entre els polis bons i els polis dolents, o corruptes, i aquí a Catalunya, hi ha qui matisa entre la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, i la BRIMO. Però per molt que es matisi, la idea de fons segueix igual: que la policia hi és per protegir-nos.
Aquest mite i els matisos que sovint se’n fan blanquegen la policia com a institució. Penso que els cossos policials no estan per protegir el bé comú o defensar la justícia social, ni són agents neutres en el sistema econòmic. Al contrari, les tasques de la policia són controvertides i defensen interessos parcials, i penso que faríem bé de contestar l’impacte que té la policia en les vides de la classe treballadora. Aquí em centraré en dues conseqüències de la tasca policial que tenen caràcter sistèmic: criminalitzar la pobresa i desmobilitzar els moviments socials.
De forma indirecta, la policia gestiona les desigualtats econòmiques que produeix el sistema econòmic. I fixeu-vos que dic gestiona i no pas resol perquè la policia no resol cap dels problemes de fons, sinó que els agreuja. Els que tenen el poder polític i econòmic encarreguen a la policia gestionar les conseqüències del sistema capitalista, sigui la manca d’habitatge assequible, l’alta tassa d’atur, la pobresa, les condicions laborals precàries o les desigualtats econòmiques cada cop més extremes. La policia criminalitza els perdedors i les perdedores del sistema econòmic, desallotjant famílies de casa seva i detenint qui s’hi oposi. Com sovint s’ha vist, la policia posa la propietat privada, dels que en disposen, és clar, per davant de la nostra integritat física. (A la policia els hi fot més un contenidor cremat que un ull buit, per entendre’ns.) Ben mirat, la policia protegeix l’estatus quo, criminalitzant de pas la pobresa i castigant la part més vulnerable de la classe treballadora.
Mentre hi hagi desigualtat, la policia serà una constant en la nostra societat. I tot fa pinta que sí. Perquè la pobresa extrema no para de créixer, el preu de l’habitatge tampoc. El salari mínim encara no arriba als mil euros mentre les places a les escoles bressol públiques són escasses, i la tassa de les llar d’infants privades volten al 450 euros al mes. Les retallades van empetitir l’estat de benestar mentre els sectors privats en sanitat, pensions, cura de la gent gran, educació i molts altres serveis socials són cada cop més potents. Els desnonaments tornen a nivells dels pitjors anys de la crisi, tot i que la crisi, segons el relat oficial, s’hagi acabat. I tot fa pinta que l’hem pagada la classe treballadora: els ingressos reals dels més pobres han disminuït un 35 per cent respecte a l’any 2007, mentre els més rics han augmentat els ingressos més de 20 per cent.
“el problema no és la BRIMO, ni la Guàrdia Civil. El problema és la policia com a institució”
I quan els perdedors de la crisi i del sistema econòmic ens organitzem per lluitar contra les múltiples injustícies, la policia hi és per desmobilitzar-nos. En un reportatge del març del 2020, la Directa revela la tasca d’intel·ligència de la policia catalana espiant sindicats alternatius, inclosa la seu de CGT a Barcelona, moviments socials, l’anarquisme, i el periodisme alternatiu. La Directa calcula que s’hi van destinar uns 300,000 euros anuals entre els anys 1998 i 2017. Quan amenacem el poder econòmic amb vagues generals o manifestacions massives, la policia és l’eina que es fa servir per controlar i dificultar les nostres activitats i restablir l’ordre, i sobretot per mantenir la correlació de forces entre la classe treballadora i l’elit.
La classe treballadora no necessitem la policia. Tot al contrari, necessitem una societat justa on la policia no fa falta. I quan dic justa, em refereixo a una societat on tothom té accés a l’habitatge, on no patim pobresa, on les condicions laborals són dignes, on no hi ha desigualtats socioeconòmiques extremes. I fixeu-vos que la policia i l’elit polític empren la paraula justícia en el sentit de complir les lleis, unes lleis que estan lluny de garantir una societat justa, com ara la llei de desallotjament exprés aprovada al Congrés l’any 2018. És a dir, l’objectiu de la policia – i dels qui la fan servir – no és pas construir una societat justa sinó mantenir l’estatus quo i les injustícies que l’acompanyen. I la classe treballadora hem de tenir clar que en una societat justa la policia no pintaria res.
I acabo amb un raig d’esperança agredolça. A ningú se li escapa que la policia manté la seva autoritat amb l’ús de la força, i que les armes que fan servir els cossos policials són cada vegada més militaritzades (i fins aquí la part agre). Això assenyala una crisi fonamental en la legitimat de la policia i en la credibilitat d’aquest mite que vol fer creure que la policia és ertzaintza, que hi és per protegir el poble. I si els cossos policials empren cada vegada més força, és també perquè veuen la seva autoritat erosionant-se. En aquest forat de legitimitat hi són oportunitats de replantejar-nos el rol de la policia en la nostra societat. Mentre ens organitzem per construir una societat més justa, no deixem d’avaluar de forma crítica l’impacte de la policia en les nostres vides.
