Categoria: Opinió

Obrim les escoles, infectem-nos!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marta Minguella i Jordi Martí Font, membres de la Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina

Com que sembla i és evident que no explicar les coses fa que aquestes no existeixin, ens caldrà començar a parlar d’educació en temps de coronavirus, tot dient obvietats que no són notícia, però que s’han produït mentre els carrers eren buits de gent de totes edats i les escoles i els instituts eren plens de vent pausat.

Sense cap pla per part del Departament d’Educació sobre la digitalització de l’ensenyament en aquest país, amb una formació desmuntada en època de retallades i unes instal·lacions, a nivell digital, a què caldria aplicar el prefix ‘infra’ per apropar-nos a la seva definició, des del primer moment en què es van suspendre les classes i se’ns va confinar a casa, el professorat de totes les edats de l’ensenyament a Catalunya ens hem adequat a un món que, ja ho dic ara i aquí, no és el futur i és ple de mancances bàsiques per fer una educació mínimament de qualitat, perquè la qualitat bàsica de l’ensenyament no són els lluentons que aporta la tecnologia sinó la humanitat que som capaços de donar i rebre.

Ho hem fet en un temps rècord, amb proves i errors, sovint amb equivocacions que ens han fet recomençar des de zero uns quants cops amb la consegüent pèrdua de feina feta, sense condicions a casa en molts casos… però ho hem fet, posant-hi molt més temps del laboral, moltes més hores de les que destinàvem a la nostra feina, fent jornades maratonianes i treballant sense parar, a voltes, caps de setmana, festes i quan calgués; i ho hem fet mentre la nostra motxilla es va omplint d’un pes molt angoixant, el de saber que tot i l’esforç, no arribarem a tot l’alumnat, i en perdrem del camí; i per cert, no hem demanat res a canvi. Perquè, malgrat la imatge que l’ultraliberalisme militant ha construït i estès entre la població de la professió de mestre, a les aules majoritàriament no hi ha dropos i dropes amb set de vacances i gana de fer poca feina, sinó un dels grups humans més compromesos amb l’esdevenidor del món on vivim, tant a nivell laboral com a nivell humà.

Coronavirus.- Pedagogs demanen prioritzar a alumnes que canvien d ...

L’adequació no ha estat només del professorat, dels PAS o d’altres treballadors. Perquè l’alumnat tampoc estava preparat per a aquesta situació i tant com ha pogut s’hi ha adequat.

“Obriu les escoles”

Fa dies que sentim diverses propostes sobre el món de l’educació que venen d’àmbits diversos que alguns cops havíem identificat com a propers a la defensa de l’escola pública per a tothom. Ara, els han fet cas, però només en la part que més s’assemblava a la part del seu discurs equiparable al que personatges com Donald Trump han popularitzat aquestes darreres setmanes. “Obriu les escoles”, deien. I per dir-ho, en el cas dels nostrats, utilitzaven un argumentari que no era de l’extrema dreta ni de la dreta sinó tot el contrari. Calen munts de mestres i professors més, calen canvis en els espais docents, calen gran inversions en educació i… que s’obrin les escoles ja! El poderet catalunyès els ha fet cas: “Que s’obrin les escoles ja!”, però la resta d’argumentari ja l’aplicarem un altre any. Ja ho sabíem els que dèiem que no, però, i això és el més trist, també ho sabien els que ho demanaven. Esperem, asseguts per no cansar-nos, els seus articles indignats perquè només els han fet cas en el titular…

Què ha passat? Per què és així? Doncs perquè del que es tracta és de simular una falsa normalitat en què les escoles-magatzem facin aquesta feina mentre pares i mares tornin a la feina, tornin a produir. Cal que sigui així perquè la despossessió dels darrers decennis ha portat a una reducció dràstica de les possibilitats d’estalvi de les famílies i és impossible aguantar més confinats sense ingressos producte del treball.

O ho expliquem clar o ens estem fent trampes al solitari. L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina. I força paraules de moda, i força tecnologia secreta (se’n parla, però pocs la veuen) i sempre a punt la privatització. Perquè tenen ben a punt quin és el canvi radical que cal a l’educació d’aquest país i aquests canvis tenen només el camí d’externalitzacions, treballadores fora de conveni i privatitzacions directes.

“Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular”

Els principals arguments de la crida a obrir les escoles se sostenien, d’una banda, en la necessitat de la conciliació familiar, i d’una altra, en l’agreujament de les desigualtats si es mantenia el tancament. I sí, no negarem que són aspectes que haurien d’ajudar a posar damunt de la taula el debat sobre la conveniència d’obrir els centres. Ara bé, aquestes problemàtiques són noves? Doncs ni són noves, ni l’escola pot ser l’únic agent que ha d’intervenir en trobar-hi una solució. Des de sectors implicats en la defensa de l’ensenyament públic fa molts anys que es fan crides a mobilitzar-nos per exigir que els governs de torn prioritzin polítiques educatives que beneficiïn tothom, però sobretot qui menys té. Ja fa massa temps que la resposta a aquestes crides ha estat escassa i han evidenciat que la millora educativa no interpel·la la majoria. Per això el govern ha pogut continuar desfent a l’ample. Siguem rigoroses, de veritat pensem que el problema de la conciliació no existia? Com hem pogut ignorar fins ara el fet que pares i mares hagin de treballar dobles jornades (bé, en el cas de les mares, triples) per poder fer front a les despeses bàsiques sense que ningú s’hagi preocupat per la seva conciliació?

Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular si no ens volem trobar en un debat dicotòmic que només facilitarà que el Departament carregui directament cap al col·lectiu docent i cap als centres, i així ho constata la intervenció del director general de Centre Públics a la televisió pública catalana dissabte 12 de maig, on es va evidenciar la falta de planificació quan va tirar pilotes fora apel·lant al Decret d’Autonomia de Centres, un articulat de la LEC fet a mida perquè no els calgui assumir responsabilitats i que ajuda a perpetuar la segregació escolar, ja que no tots els centres tenen les mateixes condicions d’autonomia.

També sobta que el reclam de l’obertura se centri bàsicament en Primària i Secundària. Si de veritat el que ens preocupa són les desigualtats, no podem obviar com la crisi actual està afectant l’educació d’adults en tots els seus vessants: aprenentatge de la llengua oficial a les Escoles Oficials d’Idiomes, educació a les presons, títol de l’ESO, accés a cicles i universitat, una formació que també afavoreix la reducció de les desigualtats. Sincerament, ens dona la impressió que aquest sector no compta perquè està en el grup de mà d’obra barata, tan necessària per mantenir el sistema, i en canvi el que ens interessa és que pares i mares puguin continuar amb la producció com si res estigués passant.

Una tornada atípica marcada per la distància i la higiene a l'aula ...

I dit això, i tant que el col·lectiu docent, en la seva totalitat, volem tornar als centres. Ho faríem de grat si no haguéssim experimentat de primera mà com les compareixences mediàtiques s’allunyen sempre d’explicar la realitat. Hem viscut l’anunci de l’enviament d’ordinadors i connexions a “totes” les llars, i això no ha estat així, tot i que és clar que se n’han fet “moltes”. Hem viscut com la Conselleria tenia intenció de deixar milers d’infants sense docent perquè va decidir aturar les substitucions —cal recordar que el professorat som persones, ens posem malaltes, no som immunes a la COVID-19 i tenim les mateixes afectacions que la resta d’humans— i si no arriba ser un cop més per la lluita, no s’haurien tornat a activar. Hem viscut com el contracte que el Departament d’Educació va fer amb Telefònica no ha funcionat, i la subcontracta que aquesta gran empresa va fer ha provocat que a dia d’avui encara hi hagi molts nens i nenes sense connexió. Hem viscut el desconcert, les informacions contradictòries, l’haver de donar la cara davant famílies que també necessitaven respostes. Hem viscut com ha costat que s’organitzés el procés de pre-inscripció, com les persones de direcció assignades per dur-lo a terme s’han passat dies als centres esperant els EPI promesos. I enmig d’aquesta angoixa, arriba el reclam per obrir escoles i la resposta somrient del Departament dient que sí, que ja va. Som-hi doncs, obertes les escoles, infectem-nos!, i somrieu…

Article publicat a Crític

La vaga de les llogateres

Equip Comunicació CGT Catalunya
Míriam Tijani. Comitè de Vaga de Lloguers de Vallcarca i afiliada CGT Sanitat Barcelona

Estava a punt de baixar al poble quan em va trucar ma mare per preguntar-me si havia pensat com m’ho faria per tornar a casa enmig de tota aquesta situació. Encara no s’havia decretat l’estat d’alarma, però era evident que seria qüestió de dies. Finalment, no van fer falta més de 12 hores perquè es demostrés que ma mare (com sempre) tenia raó.

Ja feia uns dies que algunes veïnes m’explicaven que les havien despatxat, i de la nit al dia es quedaven sense ingressos. Algunes altres, que havien patit un ERTO, tampoc sabien si podrien pagar el lloguer d’abril si no cobraven. Tota aquesta incertesa només ens augurava que si la cosa pintava malament, el que vindria encara seria pitjor.

A altres territoris amb més tradició de sindicalisme llogater, la convocatòria de #RentStrike anava agafant força, i el Sindicato de Inquilinas de Gran Canaria ja parlava obertament de vaga de lloguers general i indefinida el 23 de març. No ens havia de sorprendre, llavors, que la resta de llogateres de tot l’Estat començaren a organitzar-se per dissenyar una estratègia conjunta.

Aquella mateixa setmana, ja  hi havia mig milió de persones sense feina a Catalunya i més de 78.000 treballadores afectades per ERTO. Per si ens calien més motius, els fons voltor i les grans promotores decideixen crear Asval, la patronal de propietaris que vol fer pressió al Gobierno perquè defenga els interessos dels especuladors.

Se sentien veus argumentant que convocar una vaga de lloguers podia ser precipitar-se dintre d’un context que no controlem. És clar, les dimensions de la crisi en què ens veiem abocades són insòlites. Per això era necessari que la resposta fos excepcional. Tindre la pretensió de controlar una vaga només es pot plantejar des del privilegi de qui pot triar si assumeix o no els riscos de fer-la.

“de la mateixa manera que una vaga laboral qüestiona el treball assalariat, aquesta vaga de lloguers qüestiona el dret a la renda”

Finalment, el 30 de març, desenes de col·lectius en lluita per l’habitatge convoquen una vaga de lloguers per exigir la suspensió del pagament de les mensualitats, hipoteques i subministraments bàsics i la paralització de tots els desnonaments, demandes que ja estaven incloses –entre d’altres– dintre del Pla de Xoc Social.

Descobrim aleshores un paradigma totalment invisible fins fa poc, en el qual hi ha una divisió clara entre llogateres i propietàries. Les primeres perceben el lloguer com a una demanda inexorable que travessa cadascun dels aspectes de la seua economia: depenen de la seua faena per assegurar cada final de mes que tindran un sostre. De les segones, en podríem discutir si n’hi ha de menys males i de pitjors. Tanmateix, la barrera de classe és insalvable, ja que, parlant clar, qualsevol persona que tinga cert patrimoni, almenys té on caure morta.

Quina sort! Al nostre barri, ja feia setmanes que la Xarxa de suport mutu organitzava la solidaritat veïnal amb una capacitat resolutiva impecable. A més, el Sindicat d’Habitatge fa anys que és un dels espais on les veïnes lluiten per erradicar els lloguers abusius. Amb aquests dos ingredients no vam tardar massa a constituir el Comitè de vaga de lloguers de Vallcarca, el primer de les desenes que s’han replicat arreu de tot l’Estat.

No coneixíem més precedents d’una vaga de lloguers de les dimensions d’aquesta, però no hi havia dubte que s’havia d’organitzar des de la base cap a dalt. El discurs de les llogateres és un discurs de classe: tant fa quin contracte tinguem, el que ens uneix és que totes estem per sota de les propietàries que fan negoci amb una necessitat bàsica com és el nostre sostre. En aquest sentit, el sindicalisme combatiu pot entendre perfectament quins són els mecanismes als quals planta cara la vaga de lloguers.

Ara mateix, les treballadores amb ERTO ja sumen més de quatre milions en tot l’Estat, s’han destruït vora 900.000 llocs de treball. El relat per part de la classe propietària continua eludint la funció social que ha de tenir la propietat privada, continua expulsant veïnes per fer pisos turístics amb el vistiplau de l’administració pública, i davant una vaga de lloguers ens intenten argumentar que ser rendista és una feina molt dura… Una companya del Sindicat de Llogateres sentenciava l’altre dia que «el rendisme és una pràctica que té les mans tacades de sang». La cultura de la hipoteca, que promovia el règim de propietat mitjançant l’endeutament de la classe treballadora, ens va fer pensar que podíem ser totes iguals, però propietàries i llogateres mai ho serem.

Jo truque a ma mare i li explique tot això, encesa de ràbia i més convençuda que mai de què estic actuant en conseqüència amb tot el que m’han ensenyat a casa a defensar amb dents i ungles, i ella em diu: «Vale, però no te metas en líos». Pot estar tranquil·la, perquè tothom sabem que quan una vol brega se la busca sola, i en aquest embull ja fa temps que sabem que no estem soles.

De la mateixa manera que una vaga laboral qüestiona el treball assalariat, aquesta vaga de lloguers qüestiona el dret a la renda. Potser prompte arribarà el moment en que la vaga de lloguers no es farà per necessitat, sinó que les llogateres aniran a la vaga per desobediència.

La Idea

Equip Comunicació CGT Catalunya
Manuel Quesada. Sindicat Transports i Telecomunicacions CGT Sabadell

El primer llibre sobre “La idea” que va caure a les meves mans va ser “El anarquismo y la Revolución de España”, de Diego Abad de Santillán. El vaig comprar a una de les paradetes de la Rambla amb el que havia pogut estalviar dels quatre duros que de tant en tant em donaven els meus pares. Per un noi de 16 anys com jo, amb els únics referents orals del meu tiet, aquell llibre el vaig devorar en un parell de dies. Amb el temps, i la capacitat crítica que et dóna la pràctica, he acabat discrepant de moltes coses que deia el nostre amic Diego. Tot i així, he de reconèixer que alguns passatges del llibre em marcaren i els he tingut presents des d’aleshores.

Un d’aquests deia que, en aquells anys, la gent no s’apropava al sindicat per qüestions ideològiques o polítiques, si no per la qualitat humana dels que hi militaven. És a dir, l’autor posava l’èmfasi en allò que llavors s’anomenava “l’esperit” anarquista, humanista, progressista, llibertari… En aquella edat, era una forma d’autoconfirmar-me que, al cap i a la fi, teníem la raó.

Pocs anys més tard, quan ja portava temps al sindicat, en una concentració de denúncia davant dels jutjats, un company del sindicat del metall de Sabadell em parlava, amb molta indignació i vehemència, sobre el cas d’un treballador d’una fàbrica del seu polígon que s’havia posat en vaga de fam per una qüestió que ara no recordo. Estava molt indignat davant la injustícia que s’estava cometent. El sindicat va fer-li costat, tot i que no era afiliat, però la conversa que vaig tenir amb ell em va recordar a aquell passatge que us esmentava. Ell no sabia res de les discussions i les entelèquies ideològiques i polítiques, ni de Lenins ni de Durrutis ni de Bakunins ni de Marxs. Però aquella injustícia la sentia com a pròpia. L’indignava profundament.

Vaig pensar que potser això és quelcom similar a allò de l’imperatiu categòric de Kant: hi ha coses que has de fer perquè és el correcte, perquè són bones, i coses que no s’han de fer perquè són dolentes. Per definició. És a dir, allò que es basa principalment en el fet de fer quelcom pel fet de fer-ho, sent l’acte en si mateix una finalitat sense que mediïn condicions.

“la gent no s’apropava al sindicat per qüestions ideològiques o polítiques, si no per la qualitat humana dels que hi militaven”

I perquè parlo d’això ara? Doncs perquè amb aquesta crisi s’han posat de manifest moltes d’aquestes actituds (i també les contràries). Hi ha bondat en moltes militants, gestos que revelen una bondat i una humanitat intrínseca i profunda. Una companya del sindicat, que treballa netejant col·legis de la ciutat per un sou de misèria, no s’ho pensa dues vegades a l’hora d’anar a comprar aliments i passar-se tot el dissabte cuinant pels qui més ho necessiten. I un altre company recull el menjar i en plena pandèmia se’n va a repartir-ho als més necessitats de Sabadell. No estic parlant de caritat. Estic parlant de gent que, en situacions excepcionals, entrega el poc que té a la comunitat amb la convicció, o la intuïció, que només amb suport mutu aconseguirem sortir d’aquest atzucac. Això és només un exemple, bastant paradigmàtic, del que vull dir, però deixeu-me dir que és precisament això és el que ens diferencia i que molts militants ho posen en pràctica en infinitat de situacions i escenaris. És el món que porta dins la companya que neteja col·legis i el company que carrega caixes a una cinta transportadora el que ens dóna el potencial que tenim.

Però com deia, també, malauradament, estem veient actituds que són diametralment oposades a aquestes. Ho hem vist a molts llocs. Empreses que aprofiten la situació per exprimir encara més les seves treballadores. Empresaris sense escrúpols que utilitzen la situació d’excepcionalitat per augmentar els seus beneficis. Polítics que disfressen amb paraules noves lleis que permeten un major espoli a la classe treballadora. Però, pitjor encara, també hem vist actituds de gent treballadora que es posa de perfil per intentar no tacar-se gaire les mans. Per no “liar-se”. La sort, i la desgràcia (tot a la vida és dialèctica), és que la pràctica endogàmica per la supervivència d’un grup d’afinitat político-personal que s’han creat per aïllar-se i aïllar la societat d’ells, els incapacita realment per a tenir cap tipus d’incidència social, doncs les seves accions no van encaminades a la millora de la societat si no a l’autocomplaença i la pròpia reproducció i supervivència del seu grup.

És per això que la bondat i la veritat, com diria Diego Abad de Santillán, no serveixen de res si no tenim instruments per defensar-les. No és suficient tenir la raó, ho hem vist infinitat de vegades. La Història ens ha demostrat que tenir raó no serveix de res si no es tenen els recursos necessaris per a que aquesta raó arreli i s’afirmi. Pels que coneixen una mica la història de l’anarquisme i el moviment obrer saben que no estic dient res de nou, ho sé. Però penso que és convenient donar unes voltes sobre això.

Les actituds de resignació envers la societat són un espai molt còmode per autorreproduir-nos com a col·lectiu però manquen d’incidència a la comunitat. Portem un món nou als nostres cors, però aquest món cal construir-ho amb la pràctica, a consciència i amb convicció. Fora de la nostra zona de confort, arriscant i innovant. Posant en aquesta construcció tot el que tenim: la nostra ment i les nostres mans. I deixem que la resignació i la desídia s’ofeguin en el seu propi odi a la humanitat.

Recordem

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Demà moltes treballadores haurem de tornar a la feina, moltes amuntegades en vagons i autobusos d’un transport públic del tot insuficient. Haurem de posar-nos a treballar amb els nostres companys i companyes, amb mesures de seguretat segurament insuficients. Pel simple fet que no hi ha EPIS, no hi ha mascaretes per a totes, de les que realment protegeixen. No n’hi ha ni pels nostres sanitaris imagineu-vos per a totes les treballadores…

Demà patirem perquè no sabrem si estem contagiant als companys o ens estan podent contagiar, i nosaltres portar-ho a les nostres llars.
Patirem perquè tenim un govern, que prima l’economia per davant de la salut. Un govern que cedeix davant les pressions de la CEOE, i que ignora als epidemiòlegs. Un govern que s’agenolla davant els xantatges de l’IBEX i que ignora les recomanacions dels experts sanitaris. Un govern que té més por de les amenaces dels tecnòcrates economistes, que de les advertències del ECDC (Centro Europeo para la Prevención y Control de Enfermedades).

És igual que des dels hospitals estiguin avisant que s’està treballant sense les mesures de seguretat apropiades i que s’està sotmetent a una prova d’estres i sobre esforç als treballadors. És igual que molts d’ells s’estiguin infectant. És igual que sanitat no reconeguin que els sanitaris no estan treballant amb els EPIS adequats, tothom o sap, perquè el problema és que no hi ha EPIS per tothom. I la nostra indústria en desmantellament i deslocalització des de fa dècades, és incapaç de cobrir ni el mínim de les nostres necessitats ara mateix. És igual l’exemplificant massacre de Palerm on les pressions de la patronal i la connivència de polítics i empresaris, van evitar l’aturada productiva i ara els morts es conten per milers. Els és igual perquè per a ells som números, números d’una estadística, som beneficis o números vermells per a les empreses. Si no, no s’entén que demà ens tornin a fer treballar.

“quan tot això passi recordem qui ens ha sostingut aquest dies i qui ha mirat pels seus interessos”

Així i tot sé que ens ensortirem, com se n’estan ensortint els milers de treballadors i treballadores de la sanitat, de l’alimentació o el transport que ens han sostingut com a societat durant aquests dies. Ens ensortirem perquè sé que la ciència i la medicina posaran de la seva part per acabar amb aquest virus. Només espero que tinguem memòria, i quan tot això passi no oblidem el veritable rostre del poder un cop li han caigut les caretes. I recordem un poder empresarial que s’ha deslliurat de pagar baixes a través de les mútues hi ha carregat tot el pes a la seguretat social. Un empresariat que tot i tenir beneficis milionaris no ha dubtat en aplicar ERTOS a milers i milers de treballadores per no fer-se càrrec dels seus sous. Recordem els polítics que porten retallant la sanitat pública una dècada i no s’han atrevit a dir «ens vam equivocar». Recordem uns polítics que han cedit a les pressions del poder econòmic, avantposant els beneficis a la vida. Recordem qui s’ha pogut fer dues proves del Covid-19 i no n’ha tingut per als treballadors dels hospitals.

Quan tot això passi, recordem qui ha estat al peu del canó, qui ens ha sostingut aquests dies, I recordem qui ha mirat pels seus interessos i prou.

COVID19, el sindicalisme i la presó de vidre

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Quan fa gairebé quatre setmanes el govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tot el sindicat es va posar en marxa. Vam sistematitzar el recull d’informació sobre la situació i en especial dels canvis normatius que anaven caient un darrera l’altre. Cada dia pàgines i pàgines de BOE i algunes de DOGC, junt a d’altres documents. Ho processàvem i ho explicàvem a la nostra gent i als centres de treball. Ens preparàvem per fer sindicalisme en una situació inèdita però que intuíem que no seria gens fàcil. De sobte, es va estendre un estat de pànic general a una malaltia sobre la que de cop vam prendre consciència de la seva proximitat. La por i un torrent de mesures dels diferents governs van començar a anar de la mà. Mentre, com qui pesca, els amos de les empreses van començar a maquinar quina era la millor forma de treure profit a la nova situació. O, com a mínim, de limitar-ne els costos.

En aquest context, vam intentar fer sindicalisme. Jo diria que va ser una resposta unànime de la nostra organització i provablement també d’altres sindicats. Amb un parell de frases l’estat d’alarma havia eliminat algunes de les eines essencials de la lluita obrera. No podíem fer assemblees ni reunions de cap tipus, tot i que paradoxalment continuaven podent-nos amuntegar en call centers, en oficines o en fàbriques diverses. No podíem sortir al carrer a manifestar-nos, encara que si era per anar a la feina no hi havia cap problema perquè ho féssim i entréssim a uns trens, metros o busos sovint encara plens. Tot i això, nosaltres ens empapàvem de dades, d’anàlisis de múltiples situacions, obríem canals per resoldre dubtes, intentàvem que ni que fos telemàticament els treballadors/es s’organitzessin.

“al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt”

La primera setmana va caure un autèntic bombardeig d’ERTOs, la gran majoria de força major. De fet, pocs dies abans les patronals i CCOO i UGT ja havien preparat el terreny amb un altre dels seus pactes. Un pacte que el govern, ben disciplinat, va elevar a reial decret llei. Tot i que en els ERTO per força major no hi ha cap mena de negociació, des del sindicat formulàvem al·legacions a l’administració i n’informàvem a l’administració pública. En aquest escenari on militars i policies cada vegada acompanyen més als responsables polítics en unes rodes de premsa on es parla en llenguatge bèl·lic, els mitjans de comunicació sembla que també han entrat en una dinàmica de guerra. I tothom sabem que en una guerra la premsa bàsicament és propaganda. En definitiva que, tret d’alguna escletxa inicial, les notícies de vulneració de drets laborals en una situació de crisi sense precedent han deixat de ser noticia. Al·lucinant quan un 25% dels i les assalariades de Catalunya han anat a petar a l’atur, ja sigui de forma temporal o definitiva. Però així està sent. Enmig d’aquest atac sense precedents, des del sindicat hem recorregut a l’únic espai que ens ha mantingut l’administració. Presentem al·legacions al Departament de Treball i la resposta és silenci. Presentem denúncies a Inspecció de Treball i la resposta novament és la manca de resposta. Escrivim als responsables polítics de Treball i els nostres correus desapareixen qui sap a quin calaix. Pràcticament les úniques notícies que rebem de les administracions competents és que no podem aturar centres de treball encara que qui hi treballen es trobin en risc de contagiar-se del COVID19 o de contagiar-lo. Notícies que venen acompanyades del record constant de les restriccions per accedir a l’espai públic: prohibit moure’s i prohibit reunir-nos, excepte si és per treballar i generar beneficis als que sempre han manat.

Mentre, els treballadors i treballadores anem a treballar massa sovint sense mesures de protecció. I els empresaris i gerents segueixen ens enviant al carrer. O ens obliguen a agafar vacances. O ens imposen jornades maratonianes de teletreball, de dilluns a diumenge. Tot plegat sense gairebé resposta, perquè la resposta s’ha silenciat per decret.

Jo no he viscut l’època en que els sindicats estaven formalment prohibits. Ara en cap moment ningú ha plantejat una mesura com aquesta. Però la realitat és que l’estat d’alarma ha sigut una bona excusa per treure’ns les eines que sempre han sigut els nostres mitjans de lluita: assemblees, vagues i acció directa. I la petita pastanaga que ens han deixat, recórrer als espais institucionals, no aporta cap resposta. És, en realitat, una pastanaga que, com l’ase, per molt que caminem no hi arribem mai. Junt amb les restriccions, el silenci és l’altra cara de la llei.

Al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt. Neutralitza la nostra capacitat real de resposta a unes agressions que feia dècades que no patíem. Una presó de vidre que només obre les seves portes per a que, disciplinadament, anem de nou a treballar. En definitiva, el somni etern de la patronal.