Manuel Quesada. Sindicat Transports i Telecomunicacions CGT Sabadell
El primer llibre sobre “La idea” que va caure a les meves mans va ser “El anarquismo y la Revolución de España”, de Diego Abad de Santillán. El vaig comprar a una de les paradetes de la Rambla amb el que havia pogut estalviar dels quatre duros que de tant en tant em donaven els meus pares. Per un noi de 16 anys com jo, amb els únics referents orals del meu tiet, aquell llibre el vaig devorar en un parell de dies. Amb el temps, i la capacitat crítica que et dóna la pràctica, he acabat discrepant de moltes coses que deia el nostre amic Diego. Tot i així, he de reconèixer que alguns passatges del llibre em marcaren i els he tingut presents des d’aleshores.
Un d’aquests deia que, en aquells anys, la gent no s’apropava al sindicat per qüestions ideològiques o polítiques, si no per la qualitat humana dels que hi militaven. És a dir, l’autor posava l’èmfasi en allò que llavors s’anomenava “l’esperit” anarquista, humanista, progressista, llibertari… En aquella edat, era una forma d’autoconfirmar-me que, al cap i a la fi, teníem la raó.
Pocs anys més tard, quan ja portava temps al sindicat, en una concentració de denúncia davant dels jutjats, un company del sindicat del metall de Sabadell em parlava, amb molta indignació i vehemència, sobre el cas d’un treballador d’una fàbrica del seu polígon que s’havia posat en vaga de fam per una qüestió que ara no recordo. Estava molt indignat davant la injustícia que s’estava cometent. El sindicat va fer-li costat, tot i que no era afiliat, però la conversa que vaig tenir amb ell em va recordar a aquell passatge que us esmentava. Ell no sabia res de les discussions i les entelèquies ideològiques i polítiques, ni de Lenins ni de Durrutis ni de Bakunins ni de Marxs. Però aquella injustícia la sentia com a pròpia. L’indignava profundament.
Vaig pensar que potser això és quelcom similar a allò de l’imperatiu categòric de Kant: hi ha coses que has de fer perquè és el correcte, perquè són bones, i coses que no s’han de fer perquè són dolentes. Per definició. És a dir, allò que es basa principalment en el fet de fer quelcom pel fet de fer-ho, sent l’acte en si mateix una finalitat sense que mediïn condicions.
“la gent no s’apropava al sindicat per qüestions ideològiques o polítiques, si no per la qualitat humana dels que hi militaven”
I perquè parlo d’això ara? Doncs perquè amb aquesta crisi s’han posat de manifest moltes d’aquestes actituds (i també les contràries). Hi ha bondat en moltes militants, gestos que revelen una bondat i una humanitat intrínseca i profunda. Una companya del sindicat, que treballa netejant col·legis de la ciutat per un sou de misèria, no s’ho pensa dues vegades a l’hora d’anar a comprar aliments i passar-se tot el dissabte cuinant pels qui més ho necessiten. I un altre company recull el menjar i en plena pandèmia se’n va a repartir-ho als més necessitats de Sabadell. No estic parlant de caritat. Estic parlant de gent que, en situacions excepcionals, entrega el poc que té a la comunitat amb la convicció, o la intuïció, que només amb suport mutu aconseguirem sortir d’aquest atzucac. Això és només un exemple, bastant paradigmàtic, del que vull dir, però deixeu-me dir que és precisament això és el que ens diferencia i que molts militants ho posen en pràctica en infinitat de situacions i escenaris. És el món que porta dins la companya que neteja col·legis i el company que carrega caixes a una cinta transportadora el que ens dóna el potencial que tenim.
Però com deia, també, malauradament, estem veient actituds que són diametralment oposades a aquestes. Ho hem vist a molts llocs. Empreses que aprofiten la situació per exprimir encara més les seves treballadores. Empresaris sense escrúpols que utilitzen la situació d’excepcionalitat per augmentar els seus beneficis. Polítics que disfressen amb paraules noves lleis que permeten un major espoli a la classe treballadora. Però, pitjor encara, també hem vist actituds de gent treballadora que es posa de perfil per intentar no tacar-se gaire les mans. Per no “liar-se”. La sort, i la desgràcia (tot a la vida és dialèctica), és que la pràctica endogàmica per la supervivència d’un grup d’afinitat político-personal que s’han creat per aïllar-se i aïllar la societat d’ells, els incapacita realment per a tenir cap tipus d’incidència social, doncs les seves accions no van encaminades a la millora de la societat si no a l’autocomplaença i la pròpia reproducció i supervivència del seu grup.
És per això que la bondat i la veritat, com diria Diego Abad de Santillán, no serveixen de res si no tenim instruments per defensar-les. No és suficient tenir la raó, ho hem vist infinitat de vegades. La Història ens ha demostrat que tenir raó no serveix de res si no es tenen els recursos necessaris per a que aquesta raó arreli i s’afirmi. Pels que coneixen una mica la història de l’anarquisme i el moviment obrer saben que no estic dient res de nou, ho sé. Però penso que és convenient donar unes voltes sobre això.
Les actituds de resignació envers la societat són un espai molt còmode per autorreproduir-nos com a col·lectiu però manquen d’incidència a la comunitat. Portem un món nou als nostres cors, però aquest món cal construir-ho amb la pràctica, a consciència i amb convicció. Fora de la nostra zona de confort, arriscant i innovant. Posant en aquesta construcció tot el que tenim: la nostra ment i les nostres mans. I deixem que la resignació i la desídia s’ofeguin en el seu propi odi a la humanitat.
