El conte de “La rateta que escombrava l’escaleta” ens l’havien explicat de petites moltes vegades. Al seu darrera trobem els missatges típics adreçats a les nenes de l’època: treballa, posat guapa, busca el teu marit i casat, però escull bé. Les aparences enganyen i porten males conseqüències.
L’actualitzo a la nostra època ajudada per la meva neta Kali de 10 anys, el meu net Khan de 13 anys i el vídeo d’estudiants de l’escola d’Art Jose Maria Cruz Novill, de Cuenca, i surt aquesta història.
La
Raquel és una dona molt treballadora. Atén trucades dels clients que han
comprat els productes d’una gran multinacional de les noves tecnologies.
L’esgota molt l’exigència del treball i
el control a què estan sotmeses les treballadores, dones en la seva majoria. La
clientela pot valorar la resposta als problemes que plantegen en la trucada
telefònica per la qual cosa elles s’han d’esforçar en ser amables malgrat que,
sovint, no són tractades amb el respecte que caldria. Per tot plegat el treball
l’absorbia molt i no tenia ganes de sortir a divertir-se.
Passaven
els anys i va arribar un moment en què va cansar-se d’aquella vida tan monòtona.
L’empresa va oferir a la gent treballadora l’última novetat en mòbils i auriculars i se’ls va comprar. Amb
els auriculars posats, escoltava música del mòbil tot el dia: Punk, House, Disco, Tekno, Rap-Ska,
fins que va trobar el “Trap” que la va
enganxar. Es una música que atrapa i fa bellugar el cos. Coincidint amb el
Sonar va visitar Barcelona el famós cantant de Trap “Bad Bunnye”. Es decidí d’anar
a escoltar-lo i va al·lucinar de seguir els seus cantants preferits durant tres
dies i tres nits. Des de llavors és la fan més incondicional de la música Trap,
l’escolta a totes hores. Va al concerts i es desplaça allà on sigui seguint els seus ídols preferits. Aquesta música
procedent de la fusió del Hip-hop, el Reggaeton i el Rap l’ha enganxada fins a la bogeria.
No
importa la lletra de les cançons que humilien, denigren i cosifiquen les dones:
“Pégala, vótala, sin miedo, que no hace
nada, mírala, si le gusta”. ”No me hagas abusar de la ley que te violo”. “Quiero
una mujer bien bonita i que no diga NA, cuando yo tome, no diga NA, si salgo
por la noche no diga NA, cuando vuelva de madrugada, no diga NA”. “Y me pide
mas, y mas, aunque sepa que la puedo lastimar”. “Estoy enamorado de 4 babys y
las chingo a las cuatro cuando quiero”. “Cuando
le dije que le había sido infiel me pegó y lo sentí como un beso y me di
realmente cuenta que me queria”.
La
Raquel prenent aquest camí havia caigut en una espiral de la que no es podria
sortir perquè l’engolia cada cop més.
Al cap d’uns mesos els mossos d’esquadra van publicar a la seva web: “Dona desapareguda a Barcelona, es diu Raquel, té 25 anys. Fa servir ulleres i auriculars de color rosa”. El seu cos va aparèixer al cap d’unes setmanes.
Un homenatge i record a les dones que ens han precedit. A les precursores
del que som ara.
Bota i amb un gir impulsiu
llença la seva ma oberta intentant aconseguir-nos. La iaia
no suporta que li fem pessigolles als costats, però per nosaltres és una
temptació massa gran. Com ho és anar pel darrera i deslligar-li el davantal sense
que se n’adoni. No ho podem evitar, totes les tardes que anem a veure-la es repeteix
la mateixa cerimònia. Ella no crida, però si ens enganxa, ho sentim. Rebem una
forta plantofada si aconsegueix arribar-hi! I així s’acaben les ganes de molestar-la.
La iaia, como li agrada que li
diem, té cura de nosaltres moltes tardes mentre els nostres pares i mares estan
enfeinades. Ella, impassible, segueix el seu treball: cuinar, fregar plats, rentar
la roba… Nosaltres, no tan nenes, solem ajudar-la escombrant les habitacions.
I després ve el berenar, una immensa llesca de pa de pagès amb oli i sal o pa
amb vi i sucre.
Juguem i correm pel pati de la
masia dels meus oncles i cosins que és on ella viu. Quan marxem cap a casa sols
donar-nos una cistelleta amb verdura o fruita i, fins i tot, alguna figa, però
no gaires perquè es paguen bé al mercat del Ninot, on els meus tiets tenen parada.
A la iaia Rafaela la percebia
gran, rabassuda, monyo agrisat i vestida sempre de negre, gris, a quadres. No
sortia d’aquests colors. Com que van morint els parents no li dóna temps a passar
el dol i posar-se alguna roba de color. La recordo sempre de gris.
La iaia, nascuda el 21 de gener
de 1898 a Tabernas, Almería, va tenir una vida molt dura; enviudà amb trenta
anys i tres criatures, la més petita, la meva mare, de catorze mesos. Havia
perdut tot el que tenien a causa de la malaltia del seu home, el meu avi
Rafael. Va vendre el que quedava de la seva casa de camp del Marchalillo i va
posar un forn de pa al poble. Amassava tot el dia i atenia els seus fills. L’esgotador
treball de fornera estava arruïnant la seva salut i, orfe i vídua, albirà una sortida al seu desesper, emigraria
a Barcelona com ho havien fet dos dels seus germans, el Rafael i el Fernando,
que s’havien instal·lat al Prat de Llobregat i on ja treballaven. La primavera
de 1932 van embarcar al port d’Almería ella i els seus tres fills amb rumb a
Barcelona. Al Prat van viure amb els germans, treballà dur, al camp, netejant
cases i rentant roba per altres famílies. Va pujar els seus fills amb dignitat
fins que el cop militar de 1936 va truncar totes les esperances de les gents
humils i treballadores, i arribaren els anys d’escassetat, por i mort. A la
guerra va perdre els dos germans que militaven a la CNT i la FAI,
respectivament.
Van passar els anys. Es
casaren les dues filles i el fill, van néixer tres nets i quatre netes i ella
socorria allà on feia més falta. Jo vaig néixer a casa i van ser les seves mans
les que primer van acollir-me.
Això sí,
tots els estius agafava el farcell i se n’anava a la seva estimada Tabernas, on
el “compadre Juan” i la “chacha Carmen” l’esperaven. A Almeria visitava la
germana Dolores, el germà Emilio, cosins i nebots. Rafaela morí el 22 d’agost
de 1999, amb cent un anys. Li mancaven solament set mesos per haver viscut en
tres segles! És la nostra iaia centenària, que suportà els avatars de la vida
amb calma, paciència, treball i intel·ligència
femenina, fruit de l’experiència i vitalitat.
Va ser un dels integrants de ‘La Nueve’, la companyia formada per espanyols integrant de la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, que va alliberar París dels nazis.
Rafael Gómez
Als 99 anys i sense complir el seu últim somni, festejar els 100 amb un gran dinar, aquest dimarts va morir a Estrasburg Rafael Gómez, l’últim combatent de La Nueve, la companyia de republicans espanyols que va liderar l’alliberament de París el 1944, per complicacions del coronavirus.
Gómez, nascut en Adra (Roquetas de Mar, Almeria) el 1921,
portava ingressat tres dies en un hospital d’aquesta zona de l’est de França,
la més colpejada del país per la pandèmia del COVID-19, segons va confirmar a
Efe l’escriptora Evelyn Mesquida, pròxima a la família.
“Assegurava que anava complir els 100 i que faria un
gran dinar pels seus fills i alguns amics, és a dir, se sentia amb força
suficient encara. Fins fa molt poquet que es va trencar el peu encara sortia
amb el seu cotxe per a anar a la compra ell mateix, era molt independent”,
va comentar Mesquida, autora del llibre ‘La Nueve: els espanyols que van
alliberar París”.
Oblidats
Gómez i els seus companys es van resignar a viure -molts
d’ells fins al final dels seus dies- amb un sentiment de traïció: Espanya els
va deixar enrere i França, per la qual havien donat la seva vida, aviat va
oblidar l’ajuda que li havien brindat.
“Quan els vaig conèixer als anys 90, ni tan sols havien rebut la Legió d’Honor. Ell sempre deia que, quan hi havia problemes, sempre enviaven a la Nueve en primera línia, però després no van saber reconèixer-los”, explica Mesquida.
“La missió de la Nueve va començar a ser reconeguda fa poc més d’una dècada”
Malgrat que el 24 d’agost de 1944, quan les primeres
avançades de la França Lliure van entrar a París, va ser un dia de goig en la
capital, la labor de la Nueve va caure en l’oblit. La seva missió va començar a
ser reconeguda fa poc més d’una dècada quan, gradualment, França va començar a
retre’ls homenatge pel treball de recuperació d’investigadors com Mesquida i
associacions com 24 août 1944,
formada per fills d’exiliats espanyols.
El 2015, els jardins adjacents a l’ajuntament de París van ser batejats amb el nom d’aquesta divisió i, recentment, a l’agost de 2019, un mural de la ciutat va ser pintat en el seu honor.
A la guerra amb 16
anys
En esclatar la Guerra Civil a Espanya, Gómez va posar rumb a
Cadis, després a Madrid i finalment a Barcelona, on amb tot just 16 anys va entrar
en l’anomenada Quinta del Biberó. El 1939, en caure Barcelona, va travessar els
Pirineus al costat del seu pare per a arribar a França.
Tots dos van ser tancats a camps de concentració on van patir la fam, els polls, el maltractament i la humiliació, fins que uns familiars residents a Orà els van reclamar i, pagant el trasllat, se’ls van emportar a Algèria. Allà van treballar com a sabaters fins que el novembre de 1942, Gómez es va enrolar de nou en la Legió estrangera, quan els estatunidencs van arribar al nord d’Àfrica.
Espanyols de La Nueve entrant a París
Després de desembarcar a Normandia el juny de 1944, Gómez va
combatre a les files de la França Lliure fins a l’estiu de 1945. Llavors va
tornar a Algèria, abans de formar una família i establir-se definitivament als
afores d’Estrasburg, on va viure la resta de la seva vida.
Mesquida recorda que Gómez va trigar tres anys a brindar-li
el seu testimoni, decisió que va prendre únicament per salvar la memòria de la Nueve,
perquè no volia recordar tot el patiment que havia viscut. Ni tan sols parlava
en espanyol amb la seva família, per temor al fet que els seus fills poguessin
ser assenyalats com a estrangers i ser humiliats. Fa poc, ells van decidir per
iniciativa pròpia aprendre espanyol, en reconeixement al seu pare.
“Encara sort que en els últims anys, aquests homes van
rebre reconeixement, a poc a poc, perquè encara no és total a Espanya. Gómez no
va arribar a tornar a Roquetas de Mar”, comenta Mesquida.
Durant els últims anys, Gómez va posar rostre a les desenes de milers d’homes del carrer que van combatre convençuts de donar la seva vida per la qual era per a ells la causa més justa, la llibertat.
Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya
@cienfuegosbd
En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.
Portada del primer número del diari confederal Catalunya, 22 de febrer de 1937
El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.
La impremta que el va veure néixer foren els tallers on
s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació
d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del
Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el
centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i
posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou
confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.
Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la
segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu
homònim Solidaridad Obrera, que
estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un
primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar
suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació
no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el
castellà.
La seva primera època fou accidentada i poc transcendent,
amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors
es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca
vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social
fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de
distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la
ciutat comtal.
Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne
els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT
per la Soli farà que la publicació no
arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació
atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.
Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.
Primer número de la segona època, octubre 1976
El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional
de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot
i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc
exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV
època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació
importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987,
període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la
Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el
febrer de 1993.
Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat,
en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El
sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les
regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número
4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou
Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària
propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari
d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer
número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en
aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb
colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.
Però és després de molts intents que el 1990 es crea una
bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva
VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el
Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de
Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª
Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.
Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es
consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes
i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà
Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts
col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció
format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre
d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el
Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a
Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.
Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.
Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena,
l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva
IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual
redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair
profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han
fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè
ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que
ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga
vida a la premsa obrera!
