El conte de “La rateta que escombrava l’escaleta” ens l’havien explicat de petites moltes vegades. Al seu darrera trobem els missatges típics adreçats a les nenes de l’època: treballa, posat guapa, busca el teu marit i casat, però escull bé. Les aparences enganyen i porten males conseqüències.
L’actualitzo a la nostra època ajudada per la meva neta Kali de 10 anys, el meu net Khan de 13 anys i el vídeo d’estudiants de l’escola d’Art Jose Maria Cruz Novill, de Cuenca, i surt aquesta història.
La
Raquel és una dona molt treballadora. Atén trucades dels clients que han
comprat els productes d’una gran multinacional de les noves tecnologies.
L’esgota molt l’exigència del treball i
el control a què estan sotmeses les treballadores, dones en la seva majoria. La
clientela pot valorar la resposta als problemes que plantegen en la trucada
telefònica per la qual cosa elles s’han d’esforçar en ser amables malgrat que,
sovint, no són tractades amb el respecte que caldria. Per tot plegat el treball
l’absorbia molt i no tenia ganes de sortir a divertir-se.
Passaven
els anys i va arribar un moment en què va cansar-se d’aquella vida tan monòtona.
L’empresa va oferir a la gent treballadora l’última novetat en mòbils i auriculars i se’ls va comprar. Amb
els auriculars posats, escoltava música del mòbil tot el dia: Punk, House, Disco, Tekno, Rap-Ska,
fins que va trobar el “Trap” que la va
enganxar. Es una música que atrapa i fa bellugar el cos. Coincidint amb el
Sonar va visitar Barcelona el famós cantant de Trap “Bad Bunnye”. Es decidí d’anar
a escoltar-lo i va al·lucinar de seguir els seus cantants preferits durant tres
dies i tres nits. Des de llavors és la fan més incondicional de la música Trap,
l’escolta a totes hores. Va al concerts i es desplaça allà on sigui seguint els seus ídols preferits. Aquesta música
procedent de la fusió del Hip-hop, el Reggaeton i el Rap l’ha enganxada fins a la bogeria.
No
importa la lletra de les cançons que humilien, denigren i cosifiquen les dones:
“Pégala, vótala, sin miedo, que no hace
nada, mírala, si le gusta”. ”No me hagas abusar de la ley que te violo”. “Quiero
una mujer bien bonita i que no diga NA, cuando yo tome, no diga NA, si salgo
por la noche no diga NA, cuando vuelva de madrugada, no diga NA”. “Y me pide
mas, y mas, aunque sepa que la puedo lastimar”. “Estoy enamorado de 4 babys y
las chingo a las cuatro cuando quiero”. “Cuando
le dije que le había sido infiel me pegó y lo sentí como un beso y me di
realmente cuenta que me queria”.
La
Raquel prenent aquest camí havia caigut en una espiral de la que no es podria
sortir perquè l’engolia cada cop més.
Al cap d’uns mesos els mossos d’esquadra van publicar a la seva web: “Dona desapareguda a Barcelona, es diu Raquel, té 25 anys. Fa servir ulleres i auriculars de color rosa”. El seu cos va aparèixer al cap d’unes setmanes.
Un homenatge i record a les dones que ens han precedit. A les precursores
del que som ara.
Bota i amb un gir impulsiu
llença la seva ma oberta intentant aconseguir-nos. La iaia
no suporta que li fem pessigolles als costats, però per nosaltres és una
temptació massa gran. Com ho és anar pel darrera i deslligar-li el davantal sense
que se n’adoni. No ho podem evitar, totes les tardes que anem a veure-la es repeteix
la mateixa cerimònia. Ella no crida, però si ens enganxa, ho sentim. Rebem una
forta plantofada si aconsegueix arribar-hi! I així s’acaben les ganes de molestar-la.
La iaia, como li agrada que li
diem, té cura de nosaltres moltes tardes mentre els nostres pares i mares estan
enfeinades. Ella, impassible, segueix el seu treball: cuinar, fregar plats, rentar
la roba… Nosaltres, no tan nenes, solem ajudar-la escombrant les habitacions.
I després ve el berenar, una immensa llesca de pa de pagès amb oli i sal o pa
amb vi i sucre.
Juguem i correm pel pati de la
masia dels meus oncles i cosins que és on ella viu. Quan marxem cap a casa sols
donar-nos una cistelleta amb verdura o fruita i, fins i tot, alguna figa, però
no gaires perquè es paguen bé al mercat del Ninot, on els meus tiets tenen parada.
A la iaia Rafaela la percebia
gran, rabassuda, monyo agrisat i vestida sempre de negre, gris, a quadres. No
sortia d’aquests colors. Com que van morint els parents no li dóna temps a passar
el dol i posar-se alguna roba de color. La recordo sempre de gris.
La iaia, nascuda el 21 de gener
de 1898 a Tabernas, Almería, va tenir una vida molt dura; enviudà amb trenta
anys i tres criatures, la més petita, la meva mare, de catorze mesos. Havia
perdut tot el que tenien a causa de la malaltia del seu home, el meu avi
Rafael. Va vendre el que quedava de la seva casa de camp del Marchalillo i va
posar un forn de pa al poble. Amassava tot el dia i atenia els seus fills. L’esgotador
treball de fornera estava arruïnant la seva salut i, orfe i vídua, albirà una sortida al seu desesper, emigraria
a Barcelona com ho havien fet dos dels seus germans, el Rafael i el Fernando,
que s’havien instal·lat al Prat de Llobregat i on ja treballaven. La primavera
de 1932 van embarcar al port d’Almería ella i els seus tres fills amb rumb a
Barcelona. Al Prat van viure amb els germans, treballà dur, al camp, netejant
cases i rentant roba per altres famílies. Va pujar els seus fills amb dignitat
fins que el cop militar de 1936 va truncar totes les esperances de les gents
humils i treballadores, i arribaren els anys d’escassetat, por i mort. A la
guerra va perdre els dos germans que militaven a la CNT i la FAI,
respectivament.
Van passar els anys. Es
casaren les dues filles i el fill, van néixer tres nets i quatre netes i ella
socorria allà on feia més falta. Jo vaig néixer a casa i van ser les seves mans
les que primer van acollir-me.
Això sí,
tots els estius agafava el farcell i se n’anava a la seva estimada Tabernas, on
el “compadre Juan” i la “chacha Carmen” l’esperaven. A Almeria visitava la
germana Dolores, el germà Emilio, cosins i nebots. Rafaela morí el 22 d’agost
de 1999, amb cent un anys. Li mancaven solament set mesos per haver viscut en
tres segles! És la nostra iaia centenària, que suportà els avatars de la vida
amb calma, paciència, treball i intel·ligència
femenina, fruit de l’experiència i vitalitat.
Va ser un dels integrants de ‘La Nueve’, la companyia formada per espanyols integrant de la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, que va alliberar París dels nazis.
Rafael Gómez
Als 99 anys i sense complir el seu últim somni, festejar els 100 amb un gran dinar, aquest dimarts va morir a Estrasburg Rafael Gómez, l’últim combatent de La Nueve, la companyia de republicans espanyols que va liderar l’alliberament de París el 1944, per complicacions del coronavirus.
Gómez, nascut en Adra (Roquetas de Mar, Almeria) el 1921,
portava ingressat tres dies en un hospital d’aquesta zona de l’est de França,
la més colpejada del país per la pandèmia del COVID-19, segons va confirmar a
Efe l’escriptora Evelyn Mesquida, pròxima a la família.
“Assegurava que anava complir els 100 i que faria un
gran dinar pels seus fills i alguns amics, és a dir, se sentia amb força
suficient encara. Fins fa molt poquet que es va trencar el peu encara sortia
amb el seu cotxe per a anar a la compra ell mateix, era molt independent”,
va comentar Mesquida, autora del llibre ‘La Nueve: els espanyols que van
alliberar París”.
Oblidats
Gómez i els seus companys es van resignar a viure -molts
d’ells fins al final dels seus dies- amb un sentiment de traïció: Espanya els
va deixar enrere i França, per la qual havien donat la seva vida, aviat va
oblidar l’ajuda que li havien brindat.
“Quan els vaig conèixer als anys 90, ni tan sols havien rebut la Legió d’Honor. Ell sempre deia que, quan hi havia problemes, sempre enviaven a la Nueve en primera línia, però després no van saber reconèixer-los”, explica Mesquida.
“La missió de la Nueve va començar a ser reconeguda fa poc més d’una dècada”
Malgrat que el 24 d’agost de 1944, quan les primeres
avançades de la França Lliure van entrar a París, va ser un dia de goig en la
capital, la labor de la Nueve va caure en l’oblit. La seva missió va començar a
ser reconeguda fa poc més d’una dècada quan, gradualment, França va començar a
retre’ls homenatge pel treball de recuperació d’investigadors com Mesquida i
associacions com 24 août 1944,
formada per fills d’exiliats espanyols.
El 2015, els jardins adjacents a l’ajuntament de París van ser batejats amb el nom d’aquesta divisió i, recentment, a l’agost de 2019, un mural de la ciutat va ser pintat en el seu honor.
A la guerra amb 16
anys
En esclatar la Guerra Civil a Espanya, Gómez va posar rumb a
Cadis, després a Madrid i finalment a Barcelona, on amb tot just 16 anys va entrar
en l’anomenada Quinta del Biberó. El 1939, en caure Barcelona, va travessar els
Pirineus al costat del seu pare per a arribar a França.
Tots dos van ser tancats a camps de concentració on van patir la fam, els polls, el maltractament i la humiliació, fins que uns familiars residents a Orà els van reclamar i, pagant el trasllat, se’ls van emportar a Algèria. Allà van treballar com a sabaters fins que el novembre de 1942, Gómez es va enrolar de nou en la Legió estrangera, quan els estatunidencs van arribar al nord d’Àfrica.
Espanyols de La Nueve entrant a París
Després de desembarcar a Normandia el juny de 1944, Gómez va
combatre a les files de la França Lliure fins a l’estiu de 1945. Llavors va
tornar a Algèria, abans de formar una família i establir-se definitivament als
afores d’Estrasburg, on va viure la resta de la seva vida.
Mesquida recorda que Gómez va trigar tres anys a brindar-li
el seu testimoni, decisió que va prendre únicament per salvar la memòria de la Nueve,
perquè no volia recordar tot el patiment que havia viscut. Ni tan sols parlava
en espanyol amb la seva família, per temor al fet que els seus fills poguessin
ser assenyalats com a estrangers i ser humiliats. Fa poc, ells van decidir per
iniciativa pròpia aprendre espanyol, en reconeixement al seu pare.
“Encara sort que en els últims anys, aquests homes van
rebre reconeixement, a poc a poc, perquè encara no és total a Espanya. Gómez no
va arribar a tornar a Roquetas de Mar”, comenta Mesquida.
Durant els últims anys, Gómez va posar rostre a les desenes de milers d’homes del carrer que van combatre convençuts de donar la seva vida per la qual era per a ells la causa més justa, la llibertat.
Catalunya 218 (maig 2020)
