Redacció Catalunya
Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).
Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?
No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.
La Fundació Salvador Seguí va
sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la
memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també,
documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.
La singularitat fou que no és va
constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es
mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva
autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació
des del començament.
Es van constituir delegacions a
Madrid, València, Granada i Catalunya.
Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?
D’entrada, perquè les classes
populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general
ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents
acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol,
hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant les etapes franquistes i de la Transició.
En aquest punt, durant anys la
centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la
revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els
darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries
(Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la
Canadenca de 1919).
La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?
Totes dues coses. Recuperar,
difondre i reflexionar sobre la història
i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una
perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i
propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments
llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu,
repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).
En els actes del centenari del
Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el
passat (llibre, mural i faristol a Sants),
era important reflexionar sobre la realitat actual de
l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i
les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea
Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?
Per sort per a
l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a
reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola
Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).
Sens dubte, Salvador Seguí és
probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar
que era prou referencial i la més adequada.
Com funciona la vostra entitat?
A Catalunya, tenim una base de
socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot
inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/),
que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem
col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font
dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en
queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període
de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical
o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells o dossiers de lluites.
Fem una assemblea a l’any, com a
mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i
debatre les línies d’actuació pel següent.
Hi ha una nucli de col·laboradors
(sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i
ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem
actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem
un espai adequat per als nostres arxius
(més de 60 palès dipositats
provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de
cartells en els locals de CGT Rubí) …
A nivell confederal, tot i que hi
ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat (dos membres de cada delegació i el secretari
general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més
burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat
de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació d’activitats i cerquem vies de col·laboració
entre les delegacions i amb la CGT.
En la darrera reunió vàrem
concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a
l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a
disposició dels ens confederals per recórrer la península.
Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?
La relació és manifestament
millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor
quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de
Catalunya sap què fem. Estar encara més
oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els
sindicats i les federacions.
Hem establert relacions de
col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el
Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la
Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de
memòria històrica llibertària.
Com he dit abans, hi ha sindicats
i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim
col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de
llibres propis o aliens…
Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.
“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”
Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?
Vàrem observar que les darreres
publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle
passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys,
amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un
públic molt concret.
Vàrem dubtar si tornar a publicar
el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les
nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i
vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi
present o veure un documental
«impossible».
Vàrem estirar del fil i vàrem
trobar altres documents relacionats
(estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en
sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic
nou…). En fi, un autèntic botí.
Després d’ordenar-lo per fer-ho
més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants,
una presentació i una introducció.
Opino que ara mateix és un llibre
de referència per apropar-se al fet històric.
Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?
En el cas de Peiró no és gaire
complicat perquè, des del començament (1989),
la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la
CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva
trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre
un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a
Peiró.
Hem de fugir de singularitzacions
o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport
mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les
seves capacitats i voluntats.
Si deixem de costat els «grans
actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la
«CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense
distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades
i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions
industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que
hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai
reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.
Continuem classificant i
digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia
podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal
dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.
Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?
Després del llibre sobre el
Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de
serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia d’articles d’Amedeo Bertolo i una entrevista amb ell. La selecció l’han
feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás
Ibáñez.
Aquest llibre respondria més a la
voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment
llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista
contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista
Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.
D’altra banda, els dies 11, 12 i
13 d’octubre (en col·laboració amb un
grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres
Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a
l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i
de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017.
