No feia gaires dies, a través de la pàgina web de l’Ateneu Enciclopèdic, em van donar l’oportunitat de parlar d’un document del fons de Diego Camacho en el qual Diego tenia anotacions en un escrit a màquina amb què, des del Canadà, Eduard Vivancos, va enviar la traducció de la famosa entrevista de Van Paassen a Durruti, publicada al diari de Toronto “Star” el 18 d’agost de 1936. Però des d’Amsterdam ens arriba una informació que aclareix aquella històrica entrevista.
El 4 novembre de 1936 hi havia molta expectació per escoltar l’imprevist discurs de Durruti per Ràdio CNT-FAI, que seria transmès a tota Espanya per les emissores barcelonines. Aquell mateix dia la premsa donava fe de la presa de possessió del càrrec de Ministre per quatre anarquistes en el govern de Madrid: Federica Montseny, Joan Garcia Oliver, Joan López i Joan Peiró. La Columna Durruti no havia aconseguit prendre Saragossa.
Les dificultats d’aprovisionament d’armament eren la principal dificultat del front. Durruti havia recorregut a tots els mètodes al seu abast per aconseguir armes. Fins i tot havia enviat un destacament de milicians, a principis de setembre, en una expedició punitiva sobre Sabadell, per obligar que li lliuressin les armes que havien estat emmagatzemades amb vista a la formació d’una Columna Sabadell que no havia arribat a constituir-se.
A més, el 24 d’octubre la Generalitat havia aprovat el Decret de militarització de les Milícies, que posava en vigor l’antic Codi de Justícia Militar a partir del dia 1 de novembre. Tant amics com enemics esperaven amb atenció què diria Durruti.
Ja abans de l’al·locució la gent s’aglomerava en les proximitats dels altaveus instal·lats als arbres de la Rambla, que solien transmetre cançons revolucionàries, música i notícies. En qualsevol lloc de la ciutat de Barcelona on hi hagués una ràdio s’esperava amb impaciència que el locutor anunciés: “Parla Durruti”.
El Decret de militarització havia estat apassionadament discutit en la Columna Durruti, que havia decidit no admetre-ho, perquè no podia millorar les condicions de lluita dels milicians voluntaris del 19 de juliol, ni resoldre la crònica falta d’armament. Durruti va signar, en nom del Comitè de Guerra, un escrit de rebuig a la militarització que va dirigir al “Consell” de la Generalitat, datat significativament en el Front d’Osera aquest mateix 1 de novembre en què es reposava l’odiat Codi Militar. La Columna negava la necessitat d’una disciplina de caserna a la qual s’oposaven la superioritat de la disciplina revolucionària: “Milicians sí; soldats mai”.
Durruti, com a delegat de la Columna, va voler fer-se ressò de la indignació i protesta dels milicians del front d’Aragó davant el curs clarament contrarevolucionari que s’estava obrint pas a la rereguarda. A les 21:30 va començar a radiar-se el discurs de Durruti:
“Treballadors de Catalunya: Em dirigeixo al poble català, a aquest poble generós que fa quatre mesos va saber desfer la barrera dels militarots que ens volien sotmetre sota les seves botes. Us porto una salutació dels germans i companys que lluiten al front d’Aragó a uns quilòmetres de Saragossa, i que estan veient les torres de la Pilarica.
Tot i l’amenaça que plana sobre Madrid, cal tenir present que hi ha un poble a peu, i per res del món se li farà retrocedir. Resistirem al front d’Aragó, davant les hordes feixistes aragoneses, i ens dirigim als germans de Madrid per dir-los que resisteixin, ja que els milicians de Catalunya sabran complir el seu deure, com quan es van llançar als carrers de Barcelona per a aixafar el feixisme . No han d’oblidar les organitzacions obreres quin ha de ser el deure imperiós dels moments presents. Al front, com a les trinxeres, hi ha un pensament, només un objectiu. Es mira fix, es mira endavant, només amb el propòsit d’aixafar el feixisme.
Demanem al poble de Catalunya que s’acabin les intrigues, les lluites intestines; que us poseu a l’altura de les circumstàncies; deixeu les picabaralles i la política i penseu en la guerra. El poble de Catalunya té el deure de correspondre als esforços dels que lluiten al front. No tindrà més remei que mobilitzar-se tothom, i que no creguin que s’han de mobilitzar sempre els mateixos. Si els treballadors de Catalunya han d’assumir la responsabilitat d’estar al capdavant, ha arribat el moment d’exigir del poble català el sacrifici també dels que viuen a les ciutats. Cal una mobilització efectiva de tots els treballadors de la rereguarda, perquè els que ja estem al front volem saber amb quins homes comptem darrere de nosaltres.
Em dirigeixo a les organitzacions i els demano que es deixin de picabaralles i de travetes. Els del front demanem sinceritat, sobretot a la Confederació Nacional del Treball i a la FAI. Demanem als dirigents que siguin sincers. No n’hi ha prou amb que ens enviïn cartes al capdavant encoratjant-nos, i amb que ens enviïn roba, menjar i cartutxos i fusells. Cal també adonar-se de les circumstàncies, preveure el avenir. Aquesta guerra té tots els agreujants de la guerra moderna i està costant molt a Catalunya. S’han de donar compte els dirigents que si aquesta guerra es perllonga molt, cal començar per organitzar l’economia de Catalunya, cal establir un Codi en l’ordre econòmic. No estic disposat a escriure més cartes perquè els companys o el fill d’un milicià mengi un tros de pa o un got de llet més, mentre hi ha consellers que no tenen taxa per menjar i gastar. Ens dirigim a la CNT-FAI per dir-les que si com a organització controlen l’economia de Catalunya, l´han d’organitzar com cal. I que no pensi ningú ara en augments de salaris i en reduccions d’hores de treball. El deure de tots els treballadors, especialment els de la CNT és el de sacrificar-se, el de treballar el que calgui.
Si és veritat que es lluita per alguna cosa superior, us ho demostraran els milicians que es posen vermells quan veuen a la Premsa aquestes subscripcions a favor seu, quan veuen aquests pasquins demanant auxili per a ells. Els avions feixistes ens tiren en les seves visites, diaris en què poden llegir-se llistes de subscripcions per als que lluiten, ni més ni menys que feu vosaltres. Per això hem de dir-vos que no som captaires i, per tant, no acceptem la caritat sota cap concepte. El feixisme representa i és, en efecte, la desigualtat social, si no voleu que els que lluitem us confonguem als de rereguarda amb els nostres enemics, compliu amb el vostre deure. La guerra que fem actualment serveix per esclafar l’enemic al front, però és aquest l’únic?: No. L’enemic és també aquell que s’oposa a les conquestes revolucionàries i que es troba entre nosaltres, i al qual aixafarem igualment.
Si voleu aturar la perill, s’ha de formar un bloc de granit. La política és l’art de la traveta, l’art de viure [com abellots], i aquest ha suplantar-se per l’art del treball. Ha arribat el moment de convidar a les organitzacions sindicals i als partits polítics perquè això acabi d’una vegada. A la rereguarda s’ha de saber administrar. Els que estem al front volem darrere una responsabilitat i una garantia, i exigim que siguin les organitzacions les que vetllin per les nostres dones i els nostres fills.
Si aquesta militarització decretada per la Generalitat és per ficar-nos por i per imposar una disciplina de ferro, s’han equivocat. Aneu equivocats, consellers, amb el decret de militarització de les milícies. Ja que parleu de disciplina de ferro, us dic que vingueu amb mi al front. Allà estem nosaltres que no acceptem cap disciplina, perquè som conscients per complir amb el nostre deure. I veureu el nostre ordre i la nostra organització. Després vindrem a Barcelona i us preguntarem per la vostra disciplina, pel vostre ordre i pel vostre control, que no teniu.
Estigueu tranquils. Al front no hi ha cap caos, cap indisciplina. Tots som responsables i coneixem el tresor que ens heu confiat. Dormiu tranquils. Però nosaltres hem sortit de Catalunya confiant-vos l’Economia. Responsabilitzeu-vos-en, disciplineu-vos-en. No provoquem, amb la nostra incompetència, després d’aquesta guerra, una altra guerra civil entre nosaltres.
Si cadascú pensa que el seu partit sigui el més potent per imposar la seva política, està equivocat, perquè enfront de la tirania feixista només hem d’oposar una força, només ha d’existir una organització, amb una disciplina única.
Per res del món aquells tirans feixistes passaran per on estem. Aquesta és la consigna del front. A ells els diem: “No passareu!”. I a vosaltres us correspon cridar: “No passaran!”. “
Al cap d’unes hores d’haver escoltat Durruti se seguia comentant el que havia dit amb la seva acostumada energia i enteresa. Les seves paraules van ressonar amb força i emoció en la nit barcelonina, encarnant el genuí pensament de la classe treballadora. Havia estat una veu d’alarma que recordava als treballadors la seva condició de militants revolucionaris. Durruti no reconeixia déus en els altres, ni la classe obrera en ell. Donava per fet que els milicians que s’enfrontaven al feixisme en els camps de batalla no estaven disposats a que ningú els robés el seu contingut revolucionari i emancipador: no es lluitava per la República o la democràcia burgesa, sinó pel triomf de la revolució social i la emancipació del proletariat.
No hi va haver en tota l’arenga una frase demagògica o retòrica. Eren fuetejades per als de dalt i els de baix. Per als obrers i per als jerarques cenetistes apoltronats en centenars de càrrecs de responsabilitat, per als ciutadans de a peu i per als consellers de la Generalitat o els flamants ministres anarquistes. Una diatriba contra les derivacions burocràtiques de la situació revolucionària creada el 19 de Juliol, i una condemna contra la política del govern, amb o sense confederats al capdavant del embolic.
A la rereguarda es confonia lamentablement el deure amb la caritat, l’administració amb el comandament, la funció amb la burocràcia, la responsabilitat amb la disciplina, l’acord amb el decret i l’exemple amb l’autoritarisme. Les amenaces de “baixar a Barcelona” a revifar el terror dels representants polítics de la burgesia, encara que ja era massa tard per esmenar l’inexcusable i ingenu error de juliol, quan es va ajornar la revolució “fins després de la presa de Saragossa”, per mancances teòriques i falta de perspectives del moviment llibertari. Però al poder no se li amenaça en va: les seves paraules, adreçades als seus germans de classe, tenien tot el valor d’un testament revolucionari. Testament, i no proclama, perquè la seva era una mort anunciada, que la deïficació pòstuma va convertir en enigma.
“Durruti personificava l’oposició i resistència revolucionàries a la dissolució dels comitès, la direcció de la guerra per la burgesia i el control estatal de les empreses expropiades al juliol”
La conseqüència immediata del discurs radiofònic va ser la convocatòria per Companys al dia següent, el 5 de novembre a les onze de la nit, d’una reunió extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus consellers i els representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, per tractar la creixent resistència al compliment del decret de militarització de les milícies, així com al de dissolució dels comitès revolucionaris i la seva substitució per ajuntaments frontpopulistes.
Durruti era causa i diana del debat, encara que tots evitaven pronunciar el seu nom. Companys va plantejar la necessitat d’acabar amb “els incontrolats”, que al marge de qualsevol organització política i sindical “ho desfan tot i a tots ens comprometen”. Comorera (PSUC) va afirmar que la UGT expulsaria de les seves files als que no acatessin els decrets, i va convidar la resta d’organitzacions a fer el mateix.
Marianet, secretari de la CNT, després d’ufanar-se del sacrifici demostrat pels anarquistes amb la seva renúncia als propis principis ideològics, es va queixar de la manca de tacte en aplicar de manera immediata el Codi de Justícia Militar, i va assegurar que després del decret de dissolució dels comitès, i gràcies a l’esforç de la CNT cada vegada hi havia menys incontrolats, i que es tractava no tant de grups als quals expulsar com resistències a vèncer, sense provocar rebel·lions, i d’individus que convèncer.
Nin (POUM), Herrera (FAI) i Fàbregas (CNT) van lloar els esforços realitzats per totes les organitzacions per normalitzar la situació posterior al 19 de juliol, i enfortir el poder de l’actual Consell de la Generalitat. Nin va intervenir en la disputa entre Sandino, conseller de Defensa, i Marianet sobre les causes de la resistència al Decret de militarització, dient que “en el fons tots estaven d’acord” i que existia cert temor entre les masses “per perdre el que han guanyat “, però que” la classe obrera està d’acord en formar un veritable exèrcit “. Nin veia la solució a l’actual conflicte en la creació d’un comissariat de guerra en el qual estiguessin representades totes les organitzacions polítiques i sindicals.
Comorera, molt més intransigent que Companys i Tarradellas, va afirmar que el problema fonamental radicava en la manca d’autoritat de la Generalitat: “grups d’incontrolats continuen fent el que volen”, no només en la qüestió de la militarització i la direcció de la guerra o el comandament únic, sinó també pel que fa a la dissolució de comitès i formació d’ajuntaments, o en el que afectava la recollida d’armament a la rereguarda, o a la mobilització, per a la qual augurava un fracàs. Falta d’autoritat que Comorera estenia fins i tot a les col·lectivitzacions “que continuen fent-se a caprici, sense sotmetre´s al Decret que les regula”.
Companys va acceptar la possibilitat de modificar el Codi Militar i crear un comissariat de Guerra. Comorera i Andreu (ERC) van insistir que calia complir i fer complir els decrets. La reunió va concloure´s amb una crida unitària al poble català, al disciplinat acatament de tots els decrets de la Generalitat, i al compromís de totes les organitzacions a declarar el seu suport a la premsa a totes les decisions governamentals. Ningú es va oposar a la militarització: el problema per polítics i buròcrates era només com fer-se obeir.
“La sagrada unitat antifeixista entre buròcrates obrers, estalinistes i polítics burgesos no podia tolerar incontrolats de la talla de Durruti: heus aquí per què la seva mort era urgent i necessària”
El 6 de novembre el Consell de Ministres de la República decidia, per mitjà d’una unanimitat que incloïa el vot dels quatre ministres anarquistes, la fugida del Govern d’un Madrid assetjat per les tropes feixistes. El menyspreu de la Federació Local de la CNT de Madrid es va reflectir en un bellíssim manifest públic que declarava: “Madrid, lliure de ministres, serà la tomba del feixisme. Endavant milicians! Visca Madrid sense govern! Visca la Revolució Social! “.
El dia 15 una part de la columna Durruti combatia ja a Madrid, al comandament d’un Durruti que s’havia resistit a sortir d’Aragó, convençut finalment per Marianet i Federica. El 19 de novembre una bala perduda, o no, el va ferir al front de Madrid, on va morir l’endemà.
El diumenge 22 de novembre, a Barcelona, una multitudinària, interminable, caòtica i desorganitzada desfilada fúnebre avançava lentament, mentre dos bandes musicals que no aconseguien tocar a l’uníson contribuïen a augmentar la confusió. La cavalleria i les tropes motoritzades que havien precedit la desfilada estaven bloquejades per la gentada. Els cotxes que portaven les corones ho feien fent marxa enrere. L’escorta de cavalleria intentava avançar cada un pel seu compte. Els músics, que s’havien dispersat, intentaven reagrupar-se entre una massa confusa que portava pancartes antifeixistes i onejava banderes vermelles, roig-i-negres i atigressades.
El seguici estava presidit per nombrosos polítics i buròcrates, encara que el protagonisme de l’acte públic va ser acaparat per Companys, president de la Generalitat, Antonov-Ovseenko, cònsol soviètic i Joan García Oliver, ministre anarquista de Justícia de la República, que van prendre la paraula davant el monument a Colom per lluir els seus dots d’oradors davant la multitud.
Garcia Oliver va anticipar els mateixos arguments de sincera amistat i confraternitat entre antifeixistes que utilitzaria al maig de 1937 per ajudar a aixafar les barricades de la insurrecció obrera contra l’estalinisme. El cònsol soviètic va iniciar la manipulació ideològica de Durruti al fer-lo campió de la disciplina militar i del comandament únic. Companys va jugar a l’insult més roí quan va dir que Durruti “havia mort per l’esquena com moren els covards … o com moren els que són assassinats per covards”. Els tres van coincidir a enaltir per sobre de tot la unitat antifeixista.
El cadafal de Durruti era ja tribuna de la contrarevolució. Tres oradors, excelsos representants del govern burgès, de l’estalinisme i de la burocràcia cenetista, es disputaven la popularitat de l’ahir perillós incontrolat i avui embalsamat heroi. Quan el fèretre, vuit hores després de l’inici de l’espectacle, ja sense el seguici oficial, però acompanyat encara per una curiosa multitud, va arribar al cementiri de Montjuïc, no va poder ser sepultat fins al dia següent perquè centenars de corones obstaculitzaven el pas, el forat era massa petit i una pluja torrencial impedia ampliar-lo.
Potser no sapiguem mai com va morir Durruti, ja que hi ha set o vuit versions diferents i contradictòries, però és més interessant preguntar-se per què va morir quinze dies després de parlar per la ràdio. L’al·locució radiofònica de Durruti va ser percebuda com una perillosa amenaça, que va trobar una resposta immediata en la reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, i sobretot en la brutalitat de la intervenció de Comorera, que tot just va ser suavitzada per cenetistes i poumistes, que al capdavall es van juramentar en la tasca comuna de complir i fer complir tots els decrets.
La sagrada unitat antifeixista entre buròcrates obrers, estalinistes i polítics burgesos no podia tolerar incontrolats de la talla de Durruti: heus aquí per què la seva mort era urgent i necessària. En oposar-se a la militarització de les milícies, Durruti personificava l’oposició i resistència revolucionàries a la dissolució dels comitès, la direcció de la guerra per la burgesia i el control estatal de les empreses expropiades al juliol. Durruti va morir perquè s’havia convertit en un perillós obstacle per a la contrarevolució en marxa.
I per aquesta mateixa raó a Durruti calia matar-lo dues vegades. Un any després, en la commemoració de l’aniversari de la seva mort, la totpoderosa màquina de propaganda de l’estalinista govern Negrín va treballar a ple rendiment per atribuir-li l’autoria d’un eslògan, inventat originalment per Ilya Ehrenburg, i recolzat després per la burocràcia dels comitès superiors de la CNT-FAI, en què li feien dir el contrari del que sempre va dir i va pensar: “Renunciem a tot, menys a lavictòria“. Això és, que Durruti renunciava a la revolució. Ni tan sols ens queda una versió completa i fidedigna del seu discurs, radiat el 4 de novembre de 1936, perquè la premsa anarquista de l’època va endolcir i censurar a Durruti en vida.
Un cop mort, Durruti ja podia ser Déu i pujar als altars com L’Heroi del Poble. I fins i tot ascendir a tinent coronel de l’Exèrcit Popular.
