Etiqueta: Dani Marinova

La contaminació de l’aire, un problema de classe

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses CGT Sabadell i Vocal de Bicicleta Club Catalunya
@petroleuse_sbd

Fotografia: Xavi Calvo

Dades de diversos municipis, barris i escoles a Catalunya apunten que les classes populars patim la contaminació en mesura desproporcionada. Malgrat que la ciència demostri de manera contundent els efectes perjudicials que té la contaminació en la salut pública, la contaminació s’ha problematitzat relativament poc en el sindicalisme. A la CGT Catalunya, la lluita contra la contaminació està en segon pla, darrere la precarietat laboral, les retallades en serveis públics i l’accés a l’habitatge digne. Defenso que la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també.

La contaminació perjudica la classe treballadora

Igual que la riquesa, la contaminació de l’aire no està distribuïda equitativament. La proximitat a fonts de contaminació, siguin polígons industrials o autopistes urbanes, fan d’aquests municipis i barris uns llocs poc desitjables on viure. Les persones que disposen de recursos econòmics tendeixen a abandonar els municipis i barris altament contaminats i s’instal·len on hi ha una bona qualitat de l’aire. Això fa baixar el valor de la propietat i el preu dels lloguers i, com a conseqüència, les classes populars, i sovint la part més vulnerable, habitem els barris i els municipis més contaminats.

Entre els municipis amb renda més alta a Catalunya, com ara Bellaterra o Matadepera, en general hi ha una bona qualitat de l’aire. En una gran part dels municipis del Vallès i el Baix Llobregat coincideixen rendes baixes amb alts nivells de contaminació atmosfèrica. En juliol de 2019, la Comissió Europea va portar Espanya davant del Tribunal de Justícia per la pèssima qualitat de l’aire en les zones urbanes de Madrid, Barcelona i del Vallès-Baix Llobregat. En totes s’han superat els límits de diòxid de nitrogen -a causa del trànsit de vehicles motoritzats- de manera persistent.

I si ens fixem en els barris dins de la mateixa ciutat, el patró es repeteix: els barris a prop d’autopistes, autovies urbanes, aeroports o polígons industrials són barris obrers, sovint amb una alta concentració d’immigrants i de persones en risc de pobresa. Un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid indica que els immigrants tendim a viure en carrers i barris amb pitjor qualitat de l’aire, tant a la ciutat de Barcelona com a Madrid.

Els efectes de la contaminació en la salut perjudiquen la qualitat i l’esperança de vida. La contaminació atmosfèrica coincideix amb la incidència de malalties cròniques, respiratòries i cardiovasculars. El col·lectiu més perjudicat per la contaminació són els nostres infants. El desenvolupament dels seus sistemes respiratori, immunològic i cognitiu es veu danyat pel diòxid de nitrogen i per altres gasos contaminants. Un estudi amb dades de la ciutat de Barcelona demostra que la contaminació a les escoles té efectes negatius, crònics i aguts, en el desenvolupament cognitiu i en la salut mental dels infants. La plataforma veïnal, L’Eixample Respira, ha anat recollint dades dels nivells de contaminació a les escoles i instituts de Barcelona. Aquí també es fa palesa la desigualtat amb què patim la contaminació atmosfèrica. Els infants a les escoles a Vallvidrera i Sarrià gaudeixen de la millor qualitat de l’aire a Barcelona; al final de la llista ens trobem escoles a l’Eixample i el Raval.

A causa de la contaminació més alta als barris obrers, és molt probable que la Covid-19 hagi repercutit més en la classe treballadora. En una entrevista, Xavier Querol, expert en l’àmbit de contaminació atmosfèrica, defensa que viure en ciutat és entre les patologies prèvies de caràcter ambiental pel que fa a la Covid-19. Efectivament, s’ha parlat molt de les patologies prèvies de caràcter individual que fan de la Covid-19 una malaltia més greu i mortal, però s’ha dit ben poc dels riscos ambientals que tenen el mateix efecte. Respirar aire contaminant ens exposa a major risc de contagiar la Covid-19 i de tenir un pronòstic greu. Tot i que encara no tenim dades oficials, tot apunta al fet que les persones que habitem municipis i barris amb contaminació més elevada també patirem més contagi i més morts. Gràcies a la contaminació atmosfèrica, les classes populars sortirem més malparades de l’actual crisi sanitària.

La influència del lobby de l’automòbil

Fent referència a la contaminació atmosfèrica, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va negar els seus efectes en la salut: “Ningú ha mort d’això,” va dir en una entrevista a la Cadena SER. Tampoc és habitual sentir als mitjans de comunicació que l’automòbil és la principal font de contaminació atmosfèrica a les ciutats. Efectivament, els polítics estan sotmesos a una forta pressió per part del lobby del cotxe (l’Associació Nacional de Fabricants d’Automòbils i Camions, ANFAC). Aquest té un interès econòmic en mantenir l’actual model de ciutat dissenyada per circular-hi amb el cotxe i, a més, en ampliar les infraestructures existents.

Mentre la classe política minimitzen o directament neguen les conseqüències de la contaminació en la salut pública, es concedeixen subvencions desmesurades al sector de l’automòbil. Aquest aporta un 5 per cent del PIB i dóna feina a 460.000 treballadors, però ha aconseguit el 10 per cent del pla de recuperació en l’actual crisi sanitària. Per posar aquesta xifra en context, el govern espanyol no s’ha compromès ni amb el sector turístic ni amb el cultural, ambdós molt perjudicats per la crisi sanitària. El turístic aporta un 15 per cent del PIB -tres vegades més que el de l’automòbil- mentre el cultural dóna feina a 690,000 treballadors i treballadores -un 50 per cent més que el sector automobilístic-.

“la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també”

A més de la influència que té sobre les administracions públiques, l’ANFAC fa un constant xantatge a la classe treballadora. Quan entitats veïnals i de mobilitat pressionem per reduir la contaminació atmosfèrica, l’ANFAC assenyala que limitar l’ús del cotxe perjudicarà la indústria de l’automòbil, que perdrem llocs de treball i que el comerç es veurà danyat. Aquests arguments tenen poc fonament empíric. Segons dades de la Comissió Europea, la mobilitat en bicicleta estimula l’economia local i el petit comerç, incrementant-ne les vendes fins a 49% respecte a la mobilitat en cotxe. I sabem que l’economia basada en el petit comerç i local ofereix llocs de treball més dignes que les grans superfícies i les empreses multinacionals.

El lobby automobilístic també ha tingut força influència en l’opinió pública. Les campanyes publicitàries del sector ens han fet creure que tenir un cotxe en propietat eleva l’estatus social, i hi han tingut èxit: tothom vol lluir un cotxe. Aquestes campanyes han tingut èxit en un altre sentit probablement més clau: com a classe treballadora, hem acceptat que el transport fins al lloc de treball és responsabilitat individual i no de les administracions públiques ni de la patronal. Amb això també hem acceptat pagar per poder anar a treballar.

I d’aquí ve la resistència de molts treballadors a limitar la circulació de cotxes: l’escàs transport públic, la manca d’infraestructura per desplaçar-se amb seguretat en bicicleta, i la dependència a l’automòbil privat per poder arribar al lloc de treball. Es produeix la paradoxa que mentre majoritàriament volem reduir la contaminació i volem un entorn més verd i més saludable per a les nostres famílies (un 82 per cent, segons una enquesta publicada a la Vanguardia el mes de juny), una gran part de la classe treballadora no tenim accés a mitjans de transport alternatius i no podem renunciar a l’ús diari del cotxe privat.

La lluita de classe des del sindicat de classe

La contaminació repercuteix de manera desproporcionada en la salut de la classe treballadora i no es pot desvincular de les desigualtats econòmiques, de la precarietat laboral, de les retallades en serveis públics o de l’escàs accés a l’habitatge digne, entre altres problemes que perjudiquen les classes populars. La implicació de la CGT en la lluita contra la contaminació és clau.

Des dels sindicats, podem començar a visibilitzar la contaminació com un dels problemes de primer grau que pateix la classe treballadora. Hem articulat un discurs contundent en l’actual crisi sanitària i cal aplicar-lo a la contaminació persistent de l’aire: la nostra salut va per davant del negoci. És necessari qüestionar i desmuntar la idea, tan arrelada en la nostra societat, que hem de pagar per anar a treballar i que, a més a més, ho hem de fer a costa de la nostra salut. S’ha de reduir dràsticament la circulació de cotxes tot buscant-ne alternatives de mobilitat col·lectius que no perjudiquin la nostra salut. I des de CGT podem recolzar iniciatives veïnals per ampliar la xarxa i els horaris del transport públic, eixamplar les infraestructures per desplaçar-nos diàriament en bicicleta, i fomentar la seguretat i l’espai per a vianants.

Moltes afiliades de CGT militem en aquestes lluites des de les entitats veïnals, les AMPAs i els col·lectius de mobilitat i ecologistes. El passat 11 de juny vam convocar manifestacions i concentracions en dotze ciutats de Catalunya sota el lema «Confinem els cotxes. Recuperem la ciutat». Reclamem canvis en el model de mobilitat, reduint la circulació de vehicles contaminants en un 50 per cent per tal de complir amb les normatives vigents d’emissions de gasos contaminants. Les entitats -entre d’altres, l’Eixample Respira, Promoció del Transport Públic, Plataforma per la Qualitat de l’Aire, i Bicicleta Club de Catalunya- reclamem més espai per caminar, infraestructura segura per la mobilitat quotidiana en bicicleta, i fomentar el transport públic. Actualment, la campanya compta amb el suport de 660 entitats arreu el país. La CGT Catalunya també ha de donar suport.

No ens fa falta la policia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell, politòloga i treballadora de la UAB

Les arrels del mot ertzaintza reflecteixen la creença general que la policia hi és per protegir-nos: literalment, la policia en eusquera és qui cuida el poble. I bona part de nosaltres continuem creient que la policia existeix per protegir-nos de lladres, assassins i, com s’ha vist recentment, de manifestants violents. Hi ha qui distingeix entre els polis bons i els polis dolents, o corruptes, i aquí a Catalunya, hi ha qui matisa entre la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, i la BRIMO. Però per molt que es matisi, la idea de fons segueix igual: que la policia hi és per protegir-nos.

Aquest mite i els matisos que sovint se’n fan blanquegen la policia com a institució. Penso que els cossos policials no estan per protegir el bé comú o defensar la justícia social, ni són agents neutres en el sistema econòmic. Al contrari, les tasques de la policia són controvertides i defensen interessos parcials, i penso que faríem bé de contestar l’impacte que té la policia en les vides de la classe treballadora. Aquí em centraré en dues conseqüències de la tasca policial que tenen caràcter sistèmic: criminalitzar la pobresa i desmobilitzar els moviments socials.

De forma indirecta, la policia gestiona les desigualtats econòmiques que produeix el sistema econòmic. I fixeu-vos que dic gestiona i no pas resol perquè la policia no resol cap dels problemes de fons, sinó que els agreuja. Els que tenen el poder polític i econòmic encarreguen a la policia gestionar les conseqüències del sistema capitalista, sigui la manca d’habitatge assequible, l’alta tassa d’atur, la pobresa, les condicions laborals precàries o les desigualtats econòmiques cada cop més extremes. La policia criminalitza els perdedors i les perdedores del sistema econòmic, desallotjant famílies de casa seva i detenint qui s’hi oposi. Com sovint s’ha vist, la policia posa la propietat privada, dels que en disposen, és clar, per davant de la nostra integritat física. (A la policia els hi fot més un contenidor cremat que un ull buit, per entendre’ns.) Ben mirat, la policia protegeix l’estatus quo, criminalitzant de pas la pobresa i castigant la part més vulnerable de la classe treballadora.

Mentre hi hagi desigualtat, la policia serà una constant en la nostra societat. I tot fa pinta que sí. Perquè la pobresa extrema no para de créixer, el preu de l’habitatge tampoc. El salari mínim encara no arriba als mil euros mentre les places a les escoles bressol públiques són escasses, i la tassa de les llar d’infants privades volten al 450 euros al mes. Les retallades van empetitir l’estat de benestar mentre els sectors privats en sanitat, pensions, cura de la gent gran, educació i molts altres serveis socials són cada cop més potents. Els desnonaments tornen a nivells dels pitjors anys de la crisi, tot i que la crisi, segons el relat oficial, s’hagi acabat. I tot fa pinta que l’hem pagada la classe treballadora: els ingressos reals dels més pobres han disminuït un 35 per cent respecte a l’any 2007, mentre els més rics han augmentat els ingressos més de 20 per cent.

“el problema no és la BRIMO, ni la Guàrdia Civil. El problema és la policia com a institució”

I quan els perdedors de la crisi i del sistema econòmic ens organitzem per lluitar contra les múltiples injustícies, la policia hi és per desmobilitzar-nos. En un reportatge del març del 2020, la Directa revela la tasca d’intel·ligència de la policia catalana espiant sindicats alternatius, inclosa la seu de CGT a Barcelona, moviments socials, l’anarquisme, i el periodisme alternatiu. La Directa calcula que s’hi van destinar uns 300,000 euros anuals entre els anys 1998 i 2017. Quan amenacem el poder econòmic amb vagues generals o manifestacions massives, la policia és l’eina que es fa servir per controlar i dificultar les nostres activitats i restablir l’ordre, i sobretot per mantenir la correlació de forces entre la classe treballadora i l’elit. 

La classe treballadora no necessitem la policia. Tot al contrari, necessitem una societat justa on la policia no fa falta. I quan dic justa, em refereixo a una societat on tothom té accés a l’habitatge, on no patim pobresa, on les condicions laborals són dignes, on no hi ha desigualtats socioeconòmiques extremes. I fixeu-vos que la policia i l’elit polític empren la paraula justícia en el sentit de complir les lleis, unes lleis que estan lluny de garantir una societat justa, com ara la llei de desallotjament exprés aprovada al Congrés l’any 2018. És a dir, l’objectiu de la policia – i dels qui la fan servir – no és pas construir una societat justa sinó mantenir l’estatus quo i les injustícies que l’acompanyen. I la classe treballadora hem de tenir clar que en una societat justa la policia no pintaria res.

I acabo amb un raig d’esperança agredolça. A ningú se li escapa que la policia manté la seva autoritat amb l’ús de la força, i que les armes que fan servir els cossos policials són cada vegada més militaritzades (i fins aquí la part agre). Això assenyala una crisi fonamental en la legitimat de la policia i en la credibilitat d’aquest mite que vol fer creure que la policia és ertzaintza, que hi és per protegir el poble. I si els cossos policials empren cada vegada més força, és també perquè veuen la seva autoritat erosionant-se. En aquest forat de legitimitat hi són oportunitats de replantejar-nos el rol de la policia en la nostra societat. Mentre ens organitzem per construir una societat més justa, no deixem d’avaluar de forma crítica l’impacte de la policia en les nostres vides.