Ha passat ja un segle des dels moments més esplendorosos del moviment llibertari argentí i de la FORA, la gran central anarcosindicalista argentina, de força vigorosa i líder de lluites laborals o socials (com la vaga de llogaters als conventillos de Buenos Aires). Un moviment obrer i anarquista forjat des de la dècada de 1880 i sempre durament reprimit, de la Setmana Roja (1909) a la repressió del Centenario (1910); de la Setmana Tràgica argentina (1919) al pistolerisme d’aquells anys, com un mirall del nostre país; de la duríssima repressió de la Patagònia rebel (1921) a la dictadura d’Uriburu (1930).
Andrés Ruggeri. Antropòleg social i professor de la Universitat de Buenos Aires
La pandèmia del COVID-19 ha afectat a tot el món i l’impacte sobre els països d’Amèrica Llatina s’està començant a notar. A l’Argentina, el govern va decretar la quarantena obligatòria (excepte sectors declarats essencials, com tots el vinculats al sistema de salut i a la producció d’aliments) el 20 de març, quan ja hi havia unes desenes de casos.
El tancament sobtat de l’activitat econòmica va enfrontar des del primer moment la resistència de les grans corporacions i un consens entre la major part de la població, però molt aviat va començar a entrar en zona de conflicte. D’un costat, la pressió dels grans capitalistes, que van començar amb els acomiadaments i a pressionar al govern per a l’aixecament de les restriccions, almenys les que els impedien seguir amb els seus negocis. De l’altre, l’angoixa dels sectors populars davant la desaparició, d’un dia per l’altre, de les seves fonts de recursos, especialment per a aquells que estan fora del sistema salarial formal, que depenen d’activitats quotidianes i altament precaritzades.
Del costat de les grans corporacions, es va començar a veure una sort de “rebel·lió capitalista” que, com sempre, cerca passar-li el cost a la classe treballadora. L’objectiu és preservar la rendibilitat de les seves empreses evitant l’aïllament obligatori o flexibilitzant-lo prou com perquè no afecti la seva capacitat d’acumular guanys. Si el cost són milers de vides, estan segurs que no seran les dels magnats, refugiats en les seves mansions. Però, si no aconsegueixen aquest objectiu, el Pla B de l’empresariat local és minimitzar el cost de la quarantena i traslladar-l’hi a la classe treballadora.
Així, Paolo Rocca, l’empresari més poderós del país i amo del consorci italoargentí Techint, va acomiadar a gairebé 1.500 obrers i va ser la punta de llança de la rebel·lia dels poderosos, que van continuar altres grans empreses industrials, les cadenes de menjar ràpid, els hipermercats i la gran indústria exportadora de carns. El joc de pressions que despleguen les corporacions i el bloc de poder mediàtic-polític que l’expressa no es dóna en el buit sinó sobre una economia i una societat devastada i tensionada, que arrossega problemes històrics aprofundits per l’experiment macrista i les seves devastadores conseqüències.
“malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa”
A la societat argentina, amb la seva enorme població
precaritzada –com va mostrar el devessall d’11 milions de persones que es va
anotar a un abonament per a la població de menors ingressos– i que viu de tota
mena d’activitats de subsistència en el dia a dia, la quarantena obligatòria
lliurada a la sola presència del mercat és una condemna a la inanició i una
porta oberta a l’esclat social. El mercat capitalista no pot oferir solució a
la supervivència de part de la majoria de la societat que viu del seu treball,
com tampoc pot acumular sense treballadors, sense consumidors i sense
precaritzats que garanteixin la viabilitat de tots els seus circuits de
comercialització.
Enfront d’això, i malgrat la dificultat que provoca la
situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa
i no passiva. D’una banda, exigint respostes del govern per a suplantar els
ingressos que deixen de percebre per la impossibilitat de sortir a treballar,
però, especialment, activant tots els mecanismes de solidaritat comunitària que
van desenvolupar tots aquests anys de polítiques regressives. Menjadors
populars, distribució d’aliments i productes de primera necessitat als barris
populars, fabricació d’elements de protecció sanitària (tapaboques, gel
hidroalcohòlic), reconversió d’empreses recuperades per a aquests productes,
van ser algunes de les respostes que l’organització popular està donant a la
pandèmia. També, la denúncia i la resistència sindical (encara que no són pocs
els grans sindicats que prefereixen transigir amb les patronals) dels
incompliments per les grans empreses dels decrets que prohibeixen
acomiadaments, suspensions i reduccions de salaris. La resposta dels moviments
demostra que aquí no solament està en joc la salut de la població sinó també la
possibilitat de començar a construir una societat basada en la lògica del
benestar del poble i no de l’acumulació del capital.
