Ramon Massana
Il·lustració: Jordi Arques
Ha passat ja un segle des dels moments més esplendorosos del moviment llibertari argentí i de la FORA, la gran central anarcosindicalista argentina, de força vigorosa i líder de lluites laborals o socials (com la vaga de llogaters als conventillos de Buenos Aires). Un moviment obrer i anarquista forjat des de la dècada de 1880 i sempre durament reprimit, de la Setmana Roja (1909) a la repressió del Centenario (1910); de la Setmana Tràgica argentina (1919) al pistolerisme d’aquells anys, com un mirall del nostre país; de la duríssima repressió de la Patagònia rebel (1921) a la dictadura d’Uriburu (1930).
Avui, oblidat aquest passat i aquests referents, els argentins han ben normalitzat l’ús del terme llibertari a la manera nordamericana; per dir populisme neoliberal. Ecs.
Els dos cents anys d’història de l’Argentina han estat poc plàcids, travessada per guerres i dictadures. Mirant més a prop, molts recordem el desembre de 2001: l’esclat de la crisi argentina després d’una dècada llarga de polítiques neoliberals, que havien portat al corralito. Vam veure amb enveja com els argentins sortien al carrer a protestar, com pressionaven a Plaza de Mayo davant la Casa Rosada; com la policia reprimia i, amb tot, seguien al peu del carrer. «Que se vayan todos», deien. I vam veure el president fugint en helicòpter i cinc presidents caient en onze dies, mentre els treballadors ocupaven empreses en fallida i en prenien el control com a cooperatives de treballadors.
A vegades els pobles s’alcen. Sobretot quan va tot pel pedregar. Revoltes que s’ofeguen en sí mateixes, i passa sovint, si no hi ha un rerefons ben madurat d’organització popular.
«Que se vayan todos» ens ressona a càntics del 15M: «Ningú, ningú ens representa!»
«Que se vayan todos» ens ressona a càntics del 15M: «Ningú, ningú ens representa!». I aquí hem de posar el focus: en la manca d’autonomia, en la manca d’organització des de baix. El contrapès a les institucions de l’estat és necessari, en el mentrestant i per bastir una alternativa que pugui escombrar l’estat d’arrel.
Alguns van canalitzar el 15M en organitzacions polítiques reformistes i, evidentment, a hores d’ara ja se’ls han empassat i han fet el rotet. Del «PSOE y PP la misma mierda es» a ser gosssets faldillers de Pedro Sánchez; no calien alforges per tant curt viatge.
A l’Argentina post2001, el kirchnerisme va recompondre els plats trencats del país i del partit retornant-lo al centre-esquerra.
Parlem d’aquí i parlem d’allà, miralls d’un món compartit de lluites i derrotes; de camins que no porten enlloc, d’esperances i desencís on llencen la xarxa els populismes.
Sí, hi havia un elefant a l’habitació i vet-ho aquí: Milei. Parlem d’Argentina amb un nus a l’estómac perquè Milei, un extremista neoliberal, excèntric i histriònic, ha arribat al poder a l’Argentina. Un país més que cau a mans de l’extrema dreta. I no en són pocs.
Arreu d’Occident les democràcies liberals (i institucions supraestatals) estan arribant a un punt d’esgotament. Les crisis econòmiques i la fi de la Guerra Freda han anat laminant allò de social amb què s’havien arrebossat els estats occidentals algunes dècades. Ja som al moll de l’os: al capitalisme descarnat, a la follia turboliberal. I mentre uns continuen fent com si res, cantant-nos el verset des de dalt la cadira mentre tots veiem que l’estat va nu, altres impulsen una nova onada feixistoide presentant-se com antisistema. I arrasen.
Què ha passat a Argentina? I bé, el mateix que va passar als Estats Units trumpistes i a tants altres països. Una sensació de crisi i manca d’alternatives amanida amb una mica d’estupidesa i banalitat. I la democràcia liberal, representativa, de jugar-s’ho tot a una carta —una urna cada quatre o cinc anys— ho fa possible i ho estimula.
Diverses veus assenyalen a l’Argentina el procés de cooptació i desmobilització popular, la simple repetició de consignes esbombades des de dalt.
Diverses veus assenyalen a l’Argentina el procés de cooptació i desmobilització popular, la simple repetició de consignes esbombades des de dalt. De la revolta de 2001 i l’assaig (limitat) de polítiques des de baix, a la desgana d’uns i l’abraçada del turbocapitalisme molts altres. I el vot banal «pel canvi», que pot voler dir qualsevol cosa i petar-te a la cara.
Milei es presentava contra una casta en un país en crisi i va anar fent forat, menjant-se la dreta i el conservadorisme tal com en el seu dia ho va fer Donald Trump en les primàries republicanes. A la segona volta, Milei va jugar-se la presidència ni més ni menys que amb el ministre d’economia, Sergio Massa, de la dreta peronista i a qui no era gens difícil fer responsable de la greu crisi econòmica al país. [1] Un personatge que ha fet tots els papers de l’auca i havia passat com una piconadora per sobre del peronisme i el kirchnerisme per acabar-ne sent el candidat. Què podia fer davant de l’influencer Milei que ho petava entre el jovent a tik-tok amb les seves sortides de to? Els joves, els evangèlics, els pobres i els desnonats… eren una massa de descontents que a manca d’organitzacions populars potents han caigut com mosques en la teranyina populista de l’extrema dreta.A més, la dreta (Juntos por el cambio)[2] va donar suport explícit a Milei en la segona volta i s’ha fet un lloc al seu gabinet. Patricia Bullrich, que encapçalava aquella coalició, és avui Ministra de Seguretat (sic).
I així, Milei no només va guanyar la segona volta: va arrasar. Ningú havia obtingut tant suport en els «40 anys de democràcia». I ho va fer sense estructura ni arrelament territorial i anant de cara, sense moderar substancialment el seu discurs ni renunciar al seu programa maximalista, a diferència de Mendez, l’innombrable. [3]
Estem parlant de la retirada de drets, la misogínia, la comercialització extrema de tots els aspectes de la vida (mercat d’òrgans, nens, etc.), les privatitzacions, la derogació de la llei de lloguers (contractes lliures), l’eliminació de les indemnitzacions per acomiadaments, etc. La doctrina del xoc.
Milei és només un símptoma d’una derrota cultural i ideològica més profunda i forta.
Què ha passat, doncs? Milei és només un símptoma d’una derrota cultural i ideològica més profunda i forta. A Argentina sempre hi ha hagut una dreta molt forta i desacomplexada, i l’onada reaccionària internacional i els seus codis han permeat més enllà. El percentatge de vot que ha aplegat Milei deixa ben clar que és present en tots els sectors (populars, classes mitjanes…) i territoris. [4]
La misèria de molts i el cansament amb un govern allunyat de la realitat extremadament precària de les masses —«La endogamia progre palermitana hace mal!», em comenta una amiga—o la reacció contra determinats moviments progressistes (com el potent feminisme argentí) són alguns dels elements del caldo de cultiu d’aquest alçament reaccionari.
«Hi ha un odi i rencor de classe molt fort», m’assenyalen. «No només cap al negro planero sinó també al que viu suposadament de l’estat, i tot això molt fogonejat pels mitjans de comunicació, tik-tok, la deep web… I hi ha un sentit comú que s’ha construït els últims anys (inseguretat, dòlar, inflació) que pesa molt més que tota la resta. I una classe mitjana que ha comprat aquest discurs (la classe alta ja sabem que són gorilas, de sempre)».
L’Argentina del present. Esperances i projeccions
Els darrers mesos s’ha fet més present i desacomplexada la violència de l’extrema dreta. I ara, pot anar a més.
Tornen al poder aquells qui defensen i banalitzen la dictadura. En pocs dies al poder ja han posat en llibertat condicional el genocida Horacio Losito, que complia tres condemnes a perpètua per crims de lesa humanitat; s’ha imposat una fortíssima devaluació; s’han donat instruccions per reprimir durament qualsevol piquet, tall de carretera o resposta popular als ajustos draconians; i s’han decretat nombroses disposicions per la via dels Decrets Nacionals d’Urgència (DNU).
S’inicia un període negre d’inestabilitat política, social i econòmica; de persecució de les protestes i detenció de militants; de coacció a la població (retirant prestacions socials a qui participi en piquets); de màniga ampla cap als cossos policials; d’estimular les empreses transnacionals a aprofundir en el model extractiu, saquejar recursos, destruir el medi ambient i avançar sobre les poblacions locals; de desindustrialització i privatitzacions; de reforma laboral extrema; etc.
Qui més qui menys tothom esperava que el nou govern topés amb els límits del propi estat liberal, del parlament —és minoritari al Congrés— i dels alts tribunals, i així esmorteir el cop. Han passat ben pocs dies i ja s’ha vist que segurament no serà així; que es recorrerà sense manies als DNU per evitar votacions i tràmits parlamentaris, que els tribunals no li paren els peus, que la repressió, l’empobriment massiu i la retallada de drets sobrepassarà tot el que s’havia imaginat.
Els desenganys i les manifestacions davant del Congrés ja han arribat. El temps de l’apatia i de repetir consignes ja no és possible.
[1] La inflació era del 140% en plena campanya electoral.
[2] La coalició de la dreta, similar al que havia estat Cambiemos (la coalició que va portar Mauricio Macri a la presidència) el 2015.
[3] Carlos Ménem, un nom que els argentins no volen ni pronunciar, va presidir el país entre 1989 i 1999 aplicant polítiques neoliberals que no responien al programa amb el qual havia arribat al poder.
[4] Massa es va imposar només en tres províncies: Santiago del Estero, Formosa i Buenos aires.
