Etiqueta: 1 de maig

S’apropa el 8 de març i les demandes de col·lectius feministes augmenten. Molts col·lectius necessiten complir quotes. Els colors és una d’aquestes quotes. Les tendències de l’activisme social i polític a l’Estat espanyol són bastant previsibles. Estan consolidades. I pretenen canviar el món… I sí, dic l’Estat espanyol perquè les dinàmiques són molt semblants. Menys la dreta. Aquí a Catalunya, podríem dir, que la dreta és menys conservadora per la necessitat de diferenciar-se de l’espanyola i per justificar l’autodeterminació que fins fa poc no hi creia gaire i que des de fa poc i creu a mitges (depenent de qui paga). Però bé, això és un altre tema. Avui toca parlar del 8 de març, ja que he tingut la gran sort de que em toqui publicar aquest dia. No es tracta de que el context mediàtic condicioni gaire els meus interessos. És més per aprofitar-ho en benefici propi. Aprofitar l’efervescència programada per introduir la crítica. La crítica de la crítica, de fet. Per transcendir-la. Tot i que serà ben rebuda. No perquè estigueu d’acord, sinó per l’estranya sensació que us generen les contradiccions. Suposo que són els privilegis. Podem bramar tot el que sigui que les estructures de poder continuen intactes. I a més participem en el vostre carnaval.

Qui em conegui sabrà del que parlo o potser tampoc. Així que anem per parts. Durant les últimes setmanes estem assistint a una veritable campanya de difusió de la vaga feminista del 8 de març: a les xarxes socials, les assemblees de barri, a les facultats, fins i tot, als mitjans de comunicació tan alternatius com els mitjans de masses, etc. Segurament no amb el mateix impacte que l’any passat. Clar, s’ha d’entendre que estem en ple judici contra el procés. A més, ara tenim un govern -en funcions en breu- feminista i sembla que la cosa no va tan malament. El PSOE sempre ha sabut aprofitar la batalla cultural. Això se li ha de reconèixer. Tot i així, i amb més raons, el debat sobre feminisme i hegemonia continua obert, i per tant, els beneficis i els perills que pot causar aquesta unió. L’altra dia em deia indirectament una diputada del parlament que com parlar de feminisme i hegemonia amb les xifres brutals de violència de gènere. Doncs bé, parlem d’hegemonia del feminisme, com un procés en marxa, evidentment no acabat; és a dir, de la idea de que el patriarcat és un sistema que provoca violència i que s’ha de combatre. Això és el que està arribant arreu sense necessitat d’utilitzar conceptes com feminisme o patriarcat. Aquesta idea s’està consolidant en el sentit comú. Poc a poc i amb bona lletra. Per això, l’antifeminisme es fa gran perquè ha sabut llegir la conjuntura.

Tanmateix, tota hegemonia porta una contra-hegemonia i aquest no és l’antifeminisme sinó l’antiracisme. Per què? S’ha d’assenyalar que el feminisme és un fenomen situat, tot i les ganes de les seves portadores d’universalitzar el subjecte dona. De fet, els conflictes, en part, venen per aquesta universalització. Que les persones “racialitzades” i migrants no creiem en la justícia? Sí, clar que hi creiem. De fet, ens hi hem deixat la pell i el cos per ella. Però és un altre tipus de justícia que la blanquitut desconeix. Massa contaminació a l’aire. La justícia nascuda en el sí d’un sistema capitalista està destinada al fracàs i a ser part d’aquest Leviatan.

L’antiracisme s’erigeix com a contra-hegemonia bàsicament perquè ha denunciat al feminisme hegemònic com una sortida no desitjada que estava assetjant el moviment des de fa temps. Nancy Fraser ja parlava d’una amistat perillosa entre feminisme i neoliberalisme, no per l’absorció del mercat de tot allò reivindicatiu sinó perquè el propi feminisme parteix d’uns principis que fomenten la seva unió amb el neoliberalisme. Aquesta premissa és més evident des de que l’economia feminista ha posat el focus en la necessitat de la reproducció de la força de treball per la subsistència, no solament del mercat, sinó i sobretot de la societat en si mateixa. És a dir, la infravaloració del treball de cures ha anat de la mà de la incorporació de les dones al mercat de treball amb les conseqüències que ha provocat, en primer terme, subordinar la vida als interessos del mercat. Aquesta és una de les trampes que el feminisme no va preveure. S’entén la crítica de l’economia feminista. Comencen els problemes quan la crítica no és reconeguda, perquè com deia Spivak “¿Pueden hablar los subalternos?”. Aquesta crítica no és necessàriament explícita, a vegades es formalitza amb la simple presència d’altres cossos marcats, cossos que no són benvinguts, incomoden i, si es pot, es transformen en símbol de l’opressió feminista per excel·lència. Això ho hem vist, viscut i sentit en un dia tan representatiu com és el 8 de març. La sorpresa davant la presència dels cossos marcats posen en qüestió l’hegemonia, ja existent, del feminisme i això incomoda. Superficialment, s’accepta la crítica que ve d’aquests cossos i veus, de fet, es posa de moda parlar d’interseccionalitat o de decolonialitat. No cal dir que la raça –l’embrió d’aquestes teories- es dilueix entre tantes altres o simplement desapareix. No obstant, aquests nous pensaments que venen a trencar el sistema món des de l’arrel i anhelant la seva desaparició en la seva totalitat, no solament el sistema econòmic, sinó com a projecte civilitzatori; s’incorporen en la mesura en que es poden desactivar. Un exemple és el passat 8 de març a la capital del Regne. Un bloc encapçalat per una pancarta amb el lema “El feminisme serà antirracista o no serà” va ser aplaudit i fotografiat per la multitud tot i les nostres crítiques. En realitat, no importava tant el que dèiem sinó complir la quota del moviment feminista. S’incorporen el colors i es silencien les veus. Tot en ordre.

Per què es silencia el nostre discurs? Perquè l’antiracisme posa en qüestió el sistema-món actual des de l’arrel, assenyalant les complicitats de les classes populars blanques. Nosaltres, des de la zona del no-ser, on la humanitat no és reconeguda, on regna la violència i la deshumanització, clamem contra 1492, com a origen dels fonaments del sistema actual caracteritzat, no solament pel patriarcat, sinó pel capitalisme racial. Aquell sistema d’explotació i destrucció que va ser possible a través de l’extracció de recursos, territoris i mà d’obra de tres quartes parts del món: l’anomenat Sud global.

Tot i la innegable complicitat del feminisme amb la Modernitat, pla civilitzatori que permet la vida gràcies a la no-vida dels condemnats de la terra, s’ha d’aprofitar les trampes per treure’ls-hi partit. El feminisme, tot i ser un projecte d’alliberament propi de la Modernitat, també el desgasta en la mesura en que qüestiona alguns dels seus fonaments: el patriarcat. Així arribarà un moment que l’aparell immunològic estarà debilitat i és en aquell moment, que intuïm és a prop, que amb un sol cop podrem marcar la diferència. I aquí recuperem la frase de Sadri Khiari, no com a interpel·lació ni retret sinó com a adveniment: “Per ser la companya indispensable dels indígenes, l’esquerra és la seva primera adversària.” Caldrà estar preparades. I aquesta vegada juntes.

Fàtima Aatar. Antropòloga i militant antiracista