Avui 30 de juny la CGT ha convocat una vaga a les mines de Sallent i Manresa. Els treballadors de les empreses mineres de Montages RUS, subcontracta d’Iberpotash, i ICL aniran a la vaga per protestar pels dos accidents laborals que en tant sols tres setmanes han matat a dos companys treballant.
El Sindicat de Mineria de la CGT de Sallent i la CGT de Berga inicien avui una vaga en denúncia de les dues morts que han tingut lloc darrerament a les mines catalanes.
La protesta reclama més mesures de seguretat a les mines, i es va convocar inicialment a conseqüència d’un accident que va acabar amb la vida d’un miner el 4 de juny passat. Ara, una segona mort ha precipitat la l’aturada, tot i que abans del sinistre s’havia arribat a un acord amb la direcció d’Iberpotash, que suposava obrir negociació sobre mesures de seguretat i prevenció.
La resta del Comitè d’Empresa s’ha sumat a la convocatòria realitzada per part de la CGT. La vaga, de fet, s’ha iniciat aquesta mateixa nit a les 22h del dia 29, coincidint amb el primer torn de nit del dia d’avui.
Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)
Manel Aisa Pàmplos. Historiador
Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.
Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.
Però a Barcelona va
passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes
del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran
quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions
laborals acceptables i horaris interminables.
Els projectes econòmics de
Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de
l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall
a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la
construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del
carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental
obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del
crack del 29.
Doncs bé, el primer
sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment
molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal
Catalana va decretar a Barcelona un Locaut
i va paralitzar tota la ciutat.
El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”. Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.
“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”
Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.
A partir d’aquell moment,
el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de
Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan
Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera
es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos
repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem
parlant de Oriol Anguera de Sojo.
A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…
El Sindicat de la Construcció havia proposat
que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica
per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en
definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del
Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el
punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van
deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a
tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la
Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona.
Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots
ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa
Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del
qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que
provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà
amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i
tots els obrers del sindicat detinguts.
Al final d’aquell any Pin
i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat.
Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les
famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de
pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”, o “cases barates”, etc. que continuaven sense
pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica
de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins
de la revista El Llogater.
A mitjans de març ja era una evidència que la pandèmia provocada pel coronavirus no seria només una emergència sanitària. Amb tota seguretat, tindrà també fortes conseqüències socials i econòmiques per la majoria de la població, particularment entre la classe treballadora i les persones que es veuen obligades a pagar un lloguer per accedir a un habitatge. La pandèmia ha revelat la fragilitat del nostre model econòmic i social. Diverses organitzacions que lluiten dia a dia per l’emancipació social, entre les qual estan la CGT i el Sindicat de Llogateres, vam acordar començar una campanya que s’anomenà Pla de Xoc Social, amb la qual volíem posar sobre la taula una sèrie de reivindicacions en matèria de treball, habitatge i sanitat, amb un objectiu clar i senzill: que la crisi no la tornem a pagar nosaltres.
Nosaltres, les llogateres, veiem com plou sobre mullat. Acumulem ja quatre anys d’augment sostingut del preu de les rendes de lloguer i d’extinció massiva dels nostres contractes d’arrendament. Tot emparat en una legislació que atorga plenes llibertats als propietàries de les nostres cases i pràcticament cap dret a nosaltres com a inquilines. L’escenari és particularment terrible per la recent entrada massiva de fons immobiliaris en el mercat de lloguer. Actualment al conjunt de l’estat espanyol, una família es desnonada cada dotze minuts i dos de cada tres llançaments es produeixen en llars on es viu de lloguer. La precarietat laboral i els retrocessos salarials acumulats de la crisi econòmica del 2008 tanquen el cercle: a Catalunya, de promig, es dedica el cinquanta per cent del salari a pagar la mensualitat de lloguer.
“el nostre missatge és clar: impaga amb nosaltres”
La ràpida aturada de l’economia a causa de la
crisi del coronavirus, que patim principalment la gent treballadora en forma
d’acomiadaments, de reducció en les contractacions, d’ERTEs…, i l’absència
flagrant de mesures socials, per part del govern de l’estat, que protegeixin a
les llogateres, ens situen com un col·lectiu clarament en risc. Estem davant
d’una nova onada que amenaça amb ofegar-nos definitivament. No ens queda més
alternativa que passar a l’acció. Si no ho fem, en els propers mesos podem
patir un allau massiu de desnonaments per impagament. No ho permetrem.
Per tots aquests motius, el Sindicat de Llogateres de Catalunya, en coordinació activa amb Sindicats d’Inquilines d’altres ciutats de l’estat, ha començat a organitzar una campanya col·lectiva que aixoplugui els milers d’impagaments que es poden produir el proper mes d’Abril. Aquesta campanya té un doble objectiu, en primer lloc aixecar un moviment massiu i públic de llogateres en impagament, que forci al govern de Pedro Sánchez a suspendre el pagament del lloguer, sense que s’acumuli deute, fins que la situació torni a la normalitat. Si la economia productiva s’atura, l’extracció improductiva de rendes també ho ha de fer: si no treballem, no paguem el lloguer. En segon lloc, i amb l’escepticisme que ha de caracteritzar les lluites socials vers el poder polític, independentment de qui governi, cal organitzar una estratègia d’autodefensa inquilina. Com diem al nostre manifest, si el govern no adopta les mesures necessàries, serem nosaltres qui les apliquem. Acció sindical contra els propietaris que pretenguin denunciar per impagament a qui no hagi pogut pagar: unitat, organització i solidaritat. No deixarem a cap llogatera sola
La campanya l’hem articulat entorn de la web https://suspensionalquileres.org/. Qualsevol persona que es vegi en risc d’impagament pot omplir el
formulari de dades que hi trobarà i descarregar-se una notificació per iniciar
el contacte amb el seu propietari i demanar la suspensió del pagament del
lloguer. En només dos dies hem rebut nou cents correus a l’adreça de contacte, covid19alquiler@gmail.com i mil
cent persones s’han descarregat la notificació al propietari. A la web també es
pot trobar una guia per resoldre dubtes, en format de preguntes freqüents i
l’enllaç al manifest. Properament es presentaran els canals de comunicació per
començar a organitzar-se telemàticament, un dels principals reptes que tenim
per davant.
Els propers dies treballarem per difondre al
màxim aquesta iniciativa i acumular el major nombre possible de casos. La
temptació d’actuar individualment és elevada. El nostre missatge és clar:
impaga amb nosaltres. Juntes podem defensar-nos de les injustícies.
Individualment, només podem apel·lar a la consciència del nostre arrendador o
resignar-nos front la seva decisió. El sindicalisme per l’habitatge ha avançat
molt en aquests darrers anys. Potser encara no som una opció majoritària, però
tenim capacitat de sobres per plantejar una lluita. La campanya promoguda pel
Sindicat de Llogateres té també el repte de sumar a tots els col·lectius que
lluiten per la desmercantilització de l’habitatge i el dret a la vida. Lluitem
unides per no deixar ningú enrere.
Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Ningú donava
un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista?
No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer
parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts
territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues
generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més
ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars
de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de
les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol
crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.
Amb l’energia
que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga
general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat
fins aquí?
La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.
Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.
“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”
Arran les passades convocatòries, tenim companyes
condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a
buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb
por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un
poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la
submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la
nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.
L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.
Les dones que treballen en
l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen
també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més
violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions
laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem
de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general
persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.
Entenem la
desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes
vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere
dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte
performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8
de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una
jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem
el que hem treballat
seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.
L’hivern de
1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a
deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del
preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte
visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que
van culminar en revoltes.
Enguany, es
proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a
priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal
aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta
proposta són estratègics.
Fa cinc anys,
ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem
mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada,
més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit.
Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal,
en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.
Per aquest
motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens
podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis
també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.
Hem de seguir
fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els
motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les
seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per
totes les meves companyes. Lluitarem
fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!
El passat dia 2 i 3 de gener, els treballadors i treballadores de l’empresa màrqueting telefònic van protagonitzar una vaga de 48h per protestar contra les condicions laborals a l’empresa.
Unisono té a Barcelona unes 300 persones treballant i en el conjunt de l’Estat espanyol, també té centres de treball a Madrid, València i Gijón, totalitza unes 4.000 persones. Els treballadors de plantilla tenen contractes de 20, 25 o 30 hores, no permetent que les incrementin fins jornades que els farien tenir salaris i condicions més beneficioses. No obstant això, els contractats per ETT, amb menor capacitat per reclamar drets, han de suportar condicions laborals més dures, cosa que fa, aconsegueixin contractes que en moltes ocasions suposen gaudir jornades setmanals de fins a 30 hores.
Aquesta política laboral de l’empresa ha estat sempre
combatuda per la CGT. Potser és aquesta la raó per la qual el passat 22
d’octubre, la direcció va acomiadar el company Isaac, delegat sindical des de
l’any 2015, utilitzant el famós article 52. d) de l’Estatut dels Treballadors,
que permet l’acomiadament de treballadors per absències reiterades al centre de
treball encara que siguin justificades. La secció sindical de CGT a Unisono, va
considerar que aquest acomiadament formava part de l’ofensiva que inicià
l’empresa contra els treballadors i treballadores de la plantilla i contra la
CGT en particular, per ser el sindicat més combatiu amb la política antiobrera
de l’empresa.
Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Des de llavors, la CGT i la plantilla han mantingut el pols contra la direcció de l’empresa, que han desembocat en diferents mobilitzacions. L’última d’aquestes, una vaga de 48h els passats 2 i 3 de gener, convocada per tots els sindicats a nivell estatal, excepte CCOO i UGT.
“tots els sindicats a nivell estatal han convocat vaga, excepte CCOO i UGT”
I és que l’acomiadament del company Isaac només va ser el
principi. Segons el comunicat de la plataforma reivindicativa, els sindicats
plantegen que la política d’acomiadaments via article 52. d) de l’ET formaria
part d’una estratègia que no busca altra cosa que desfer-se dels treballadors i
treballadores contractats per l’empresa i substituir-los pels que són
contractats via ETT’s, augmentant així la plusvàlua i deteriorant de forma greu
les condicions laborals cada cop més precàries. En aquesta voràgine, els
treballadors denuncien que l’empresa ha arribat al punt de contractar una
empresa de detectius mèdics (GESEME) per tal de perseguir a tot aquell que
pugui caure malalt.
Segons els sindicats, l’empresa, a més continua sense
complir amb les seves obligacions, tals com el control horari segons la sentència
del TJUE, la falta de transparència a l’hora de cobrir les vacants existents,
l’incompliment de les preferències horàries i/ canvis de torns, la conciliació
familiar per als treballadors i treballadores en base a l’article 38.4 de
l’Estatut dels Treballadors, o fins i tot, paralitzant el pla d’Igualtat.
Als treballadors i treballadores d’Unisono, per tant, no els hi queda altra que la mobilització. La precarietat al sector del telemàrqueting és el pa de cada dia. Ara, les companyes que hi treballen a Unisono han de suportar, també, les agressions de l’empresa i els acomiadaments a tots aquells que aixequen la veu.
Fins fa relativament poc la direcció de l’empresa s’havia mostrat procliu a negociar i CGT havia aconseguit acords en matèria de vacances o hores sindicals. Una CGT que s’ha convertit en hegemònica a l’empresa. Fins el moment ostenta els 13 delegats del Comitè d’Empresa del centre de Barcelona i a nivell estatal tenen més de la meitat dels delegats. Encara arribant a acords, la CGT no ha deixat mai de seguir reivindicant i combatent tant des de la vessant d’acció sindical amb mobilitzacions i concentracions, com des de la via judicial, amb múltiples demandes.
Davant aquestes injustícies el camí a seguir, per la
plantilla d’Unisono i a qualsevol centre, és el de la lluita, la solidaritat i
el suport mutu. Així ho mostrem centenars de treballadors i treballadores
davant les portes d’Unisono. Perquè avui han estat dos companys en aquest
centre però demà podria ser qualsevol. És necessari unir lluites, que existeixi
una vertadera unitat sindical per la base i una mobilització permanent que faci
desaparèixer les dues reformes laborals. Sense que això passi no hi haurà cap
horitzó d’emancipació social. La misèria i la precarització absoluta i els acomiadaments
per a qui s’atreveixi a qüestionar-ho serà el nostre dia a dia.
