La Confederació General del Treball de Catalunya i el col·lectiu Doctorands en Lluita denuncien que el passat 31 de març, 216 investigadores del sistema universitari català han estat acomiadades de forma improcedent.
El passat 31 de març, 216 investigadors predoctorals del sistema científic i universitari català han estat acomiadats de forma improcedent. Aquests acomiadaments es sumen a 122 (fins on sabem) que ja hem anat veient en l’últim any. Aquestes persones, previsiblement, seguiran treballant de forma gratuïta en els seus projectes d’investigació. En un moment en què l’epidèmia del COVID-19 fa evident la necessitat d’invertir en investigació, aquests acomiadaments (escandalosos en qualsevol moment) posen de relleu la nul·la intenció de l’administració pública (Generalitat, Universitats i centres de recerca CERCA i CSIC) de dignificar mínimament les condicions laborals dels treballadors de la investigació.
“aquests acomiadaments es sumen a 122 que ja hem anat veient en l’últim any”
Des de fa mesos el col·lectiu
Doctorandes en Lluita i la CGT hem emplaçat reiteradament a les diferents
universitats catalanes a l’aplicació del Reial Decret 103/2019 sobre l’Estatut
del Personal Investigador en Formació (EPIF) vigent des del 16 de març del
2019. Fruit de diverses mobilitzacions i lluites dels i les investigadores
predoctorals i del conjunt del personal docent i investigador organitzades per
Doctorandes en Lluita i la CGT s’ha aconseguit que progressivament les
diferents universitats hagin aplicat els increments salarials que estableix el
Reial Decret. En canvi, totes les universitats públiques s’han mantingut fermes
en no aplicar la pròrroga d’un quart any dels contractes predoctorals
(recollits en la forma de Personal Investigador en Formació, PIF), tal com
indica la normativa. Aquest fet aboca a centenars d’investigadors/es
predoctorals cada any a acabar la seva recerca cobrant l’atur, fet que suposa
un frau a llei. Únicament la Universitat Autònoma de Barcelona, arrel d’un
acord signat amb CGT el passat 4 de juny en el marc de la negociació de la
resolució d’una vaga, està complint aquest aspecte de la normativa.
Aquesta situació, que ha persistit
després de nombroses mobilitzacions per part de Doctorandes en Lluita i la CGT,
així com diversos requeriments, tant de les persones afectades com d’alguns
comitès d’empresa, va motivar que la CGT presentés el dijous 21 de novembre un
conflicte col·lectiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
(TSJC). Tant el Síndic de Greuges, en una actuació d’ofici iniciada el maig,
com Inspecció de Treball (arran d’una denúncia també de CGT), han exposat plantejaments
similars als nostres a les mateixes universitats, negant-se aquestes a aplicar
l’actual marc legal. En el conflicte col·lectiu es denunciaven les universitats
i el Govern per la seva inaplicació de la pròrroga de quart any de contracte,
ja sigui en la contractació per part de les universitats, com en el finançament
de la mateixa contractació, que el govern desenvolupa en el seu programa
d’ajuts a contractes FI (de formació d’investigadors).
Quina va ser la nostra sorpresa,
quan, tan sols un dia més tard, el 22 de novembre, el conjunt de les
universitats públiques catalanes van denunciar a la part sindical del conveni
col·lectiu, és a dir, als representants dels treballadors, per la interpretació
de l’aplicació de l’EPIF. Una demanda vergonyosa amb l’única
intenció de dotar-se de raonaments jurídics per no haver d’aplicar una llei,
l’EPIF, que millora de forma mínima les precàries condicions laborals dels
investigadors predoctorals.
La interposició del conflicte col·lectiu arriba després d’una denúncia interposada també per CGT davant d’Inspecció de Treball contra les universitats que no apliquen l’EPIF. En el marc de les diligències iniciades en motiu d’aquesta denúncia, la mateixa Inspecció de Treball ha comunicat ales parts que les universitats estan obligades al compliment del Reial Decret 103/2019 i, en especial, de la pròrroga d’un quart any dels contractes d’investigadores i investigadors predoctorals que encara estan desenvolupant les seves tesis doctorals. Ha informat també de la previsió d’importants sancions en el cas d’incompliment d’aquest aspecte.
“aquests acomiadaments deixen treballant sense contractes a centenars d’investigadors a Catalunya”
Les universitats i el Govern són perfectament conscients de l’obligació de la pròrroga del quart any dels contractes. Així mateix, són plenament coneixedores que el seu incompliment deixa treballant sense contractes a centenars d’investigadors a Catalunya, investigadors que es troben en la fase més rellevant de la seva carrera i, generalment, duent a terme recerca d’alt impacte científic i social. Considerem que els endarreriments en aplicar la normativa responen a una voluntat d’escatimar recursos econòmics encara que sigui a canvi de malmetre la qualitat de vida, ja de per si precària, dels joves investigadors. Un recursos econòmics que el Govern, amb Pere Aragonès al capdavant, es nega a deixar anar per contribuir a resoldre el problema. Per aquesta raó, aquesta demanda no és més que una altra passa en la lluita que des del Col·lectiu de Doctorandes en Lluita i la CGT duem endavant per la dignificació de les condicions de treball a les universitats públiques.
Confederació General del Treball Col·lectiu de Doctorands en Lluita
El col·lectiu de
doctorandes ocupen la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i
Recerca per reclamar l’aplicació de l’EPIF
CGT UAB i Doctorands en Lluita
Des de març de 2019 la CGT i el col·lectiu de Doctorands en Lluita van
emprendre un camí conjunt de lluita sindical i acció directa, on el compromís
per millorar les condicions de treball d’un col·lectiu laboral vulnerable, el
personal investigador en formació de les universitats públiques, fa que l’escalada
de tensió patronal-classe treballadora vagi en augment.
Hem d’ubicar el començament d’aquesta lluita al mes de març de 2019.
L’Estat Espanyol va aprovar per Reial Decret una llei, l’Estatut del Personal
Investigador en formació (a partir d’ara l’anomenarem EPIF) que suposa la millora substancial de milers d’investigadors
predoctorals arreu de l’Estat, ja que es regula aquesta figura com a personal
laboral i fixa unes retribucions salarials mínimes. Aquesta nova conjuntura era
especialment important a Catalunya, on un bon nombre dels ajuts predoctorals provenen
de la Generalitat de Catalunya i són finançats en gran part per fons europeus.
Aquests tenen una durada total de tres anys, temps insuficient per assolir
l’objecte del seu contracte, és a dir, un tema de recerca innovador que es
materialitzi en la defensa d’una tesi doctoral. La realitat és esfereïdora: un
gran nombre d’investigadors predoctorals, infrafinançats, ha de finalitzar el
seu projecte doctoral acollint-se a l’atur, el que comporta continuar assistint
al lloc de treball sense cap mena de contracte laboral que asseguri un salari
digne i unes mínimes condicions de seguretat laboral, posant en condició de
risc al treballador en benefici de les empreses.
És una situació, si fa no fa, tragicòmica, ja que l’article 6 de l’EPIF no
deixa dubte: si el doctorand no ha acabat la seva recerca, el contracte s’ha
d’aplicar automàticament i no ha de dependre de la bona voluntat de la empresa
ni de decisions arbitràries de la política institucional. Amb l’aplicació de
l’EPIF i la pròrroga del contracte a totes les persones que disposin, n’hi
hauria prou per cobrir aquella franja de temps que cal per dur a terme amb
qualitat científica la recerca. La realitat demostra que tres anys són insuficients,
veient-se la qualitat de la recerca minvada quan es plantegen projectes de
recerca doctoral molt acurats en el temps, a banda de l’alt grau d’estrès
psicològic que acompanya aquest col·lectiu per múltiples raons. Entre aquestes,
per exemple, pel simple fet d’haver de dur a terme amb èxit un projecte de
recerca infravalorat en temps i salari, la manca d’oportunitats laborals
lligades a la recerca un cop finalitzada l’etapa predoctoral, l’obligació de
buscar continuïtat laboral a l’estranger amb l’alt cost personal que comporta,
etc.
Si fem marxa enrere en el temps, el conflicte es va guanyar el mes de maig a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’ha aplicat la llei en la seva totalitat gràcies a les mobilitzacions dutes a terme pel Personal Docent i Investigador amb la solidaritat d’una gran part de la comunitat universitària. La vaga del 28 de maig va arreplegar més d’un centenar de treballadors plenament conscienciats que la lluita és l’únic camí. L’acció directa va permetre que la següent convocatòria de vaga vigent, organitzada coincidint amb el dies de selectivitat a principis del mes de juny, no s’hagués de portar a terme, ja que la UAB va acceptar aplicar la llei proveint a les treballadores i treballadors doctorals de l’ampliació del contracte al quart any.
“se’ns obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball”
Tanmateix, la situació no és tan favorable a la resta d’universitats de
Catalunya, centres de recerca adscrits i centres de recerca de Catalunya
(CERCA), que han aplicat de forma irregular l’increment salarial, però neguen
la possibilitat de prorrogar els contractes vigents, provocant que, a dia
d’avui, 79 investigadors i investigadores de Catalunya hagin finalitzat el seu
contracte i continuïn treballant a l’atur. Si l’EPIF no s’aplica amb urgència,
d’ara al més d’abril al voltant de 240 treballadores aniran al carrer només a
Catalunya.
A més a més, la Generalitat ha tornat a ofertar els ajuts a la contractació de personal predoctoral amb un pressupost acurat per tres anys, obrint la possibilitat a les universitats i centres de recerca a negar-s’hi novament. Per això, la CGT ha interposat una demanda de conflicte col·lectiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra les universitats i centres de recerca catalans (tret de la UAB) per l’incompliment de l’anteriorment esmentat a l’article 6 del Reial Decret 103/2019. Aquesta primera denúncia ha motivat que Inspecció de Treball iniciï un procés contra les universitats per inaplicació de l’EPIF que els pot suposar importants sancions econòmiques.
Tot això sense deixar de tenir present la importància de l’acció directa: desprès
de l’acte de protesta en la jornada d’inici de curs a les Universitats
Catalanes, la patronal i el govern de la
Generalitat va interpel·lar el col·lectiu a tot un seguit de reunions sense cap
tipus de voluntat negociadora i simplement per allargar el temps d’inacció
política, argumentant la manca de fons per finançar els treballadors més
precaris del sistema públic. En aquest context, vam decidir ocupar durant 24
hores la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca, ubicada al
Passeig Lluís Companys de Barcelona, exigint responsabilitats respecte a les
treballadores.
Tanmateix, la lluita del personal precari a la universitat i centres de recerca públics no finalitza només en aquest punt, havent-hi molts fronts oberts. Al personal acadèmic i investigador de les universitats públiques, precari i amb data de caducitat, se li obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball. Per aquesta raó, l’EPIF connecta directament amb els conflictes d’investigadores postdoctorals i professorat associat i interí, que pateix els excessos de les dinàmiques privatitzadores que són cada cop més evidents des de les retallades de l’any 2010 i lluita per l’obertura de places públiques a les universitats i centres que assegurin fer ciència i docència en condicions de dignitat.
” Si l’EPIF no s’aplica (…) 240 treballadores aniran al carrer només a Catalunya “
Cal remarcar l’exemple de lluita sindical en col·lectius tan segmentats com
són els acadèmics, on les dinàmiques competitives segreguen i aïllen els
treballadors en detriment de la força col·lectiva. En aquest cas, el treball de
dia a dia, el contacte entre persones, l’organització d’assemblees, l’acció
directa i el suport mutu estan donant els seus fruits. I no tenim cap dubte que
guanyarem. Qui sap què sembra, no tem la collita.
En 12 anys la CGT ha experimentat
un fort creixement a les universitats públiques catalanes, tant en el personal
d’administració i serveis (PAS) com en el personal docent i investigador (PDI).
Aquest creixement s’ha accelerat especialment el darrer any, en un context de
conflictivitat i un marcat increment de la nostra acció sindical.
Seccions sindicals a totes les universitats
Les xifres parlen per si soles.
L’any 2006 la CGT només disposava de dues seccions sindicals a les universitats
públiques catalanes. Una a la Universitat de Barcelona (UB) i l’altra a la
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La primera era bàsicament d’afiliades
del PAS mentre la segona ho era de PDI. Els darrers anys aquesta dualitat s’havia
acabat i al les dues l’acció sindical es va expandir a tots els àmbits dels
seus treballadors/es i es va crear la secció sindical de la Universitat
Politècnica de Catalunya (UPC). De totes maneres, el fort creixement l’actualitat la CGT te seccions sindicals a
totes les universitats públiques de Catalunya. El darrer any s’han creat
seccions sindicals a les següents universitats: Universitat Pompeu Fabra (UPF),
Universitat de Girona (UdG), Universitat de Lleida (UdL) i Universitat Rovira i
Virgili (URV).
I més lluita sindical
L’expansió del sindicat ha tingut una forta repercussió en les lluites dels i les treballadores de les universitats i, en gran mesura, també ha sigut conseqüència d’aquestes lluites. L’augment de l’afiliació i la organització s’ha produït especialment en els àmbits més precaris. Està sent molt més destacat en els treballadors/es laborals, molts dels quals tenen contractes molt precaris, que en els funcionaris. I també en els sectors on aquesta precarietat és més exagerada.
Durant
aquest període la CGT s’ha implicat en nombroses lluites a les universitats i
en moltes d’elles n’està sent el referents. La més recent és la lluita per
l’aplicació de millores en els contractes d’investigadors/es predoctorals, que
ha comportat la realització de vagues, manifestacions, ocupacions, … i
diverses accions legals a Inspecció i al TSJC. Fruit d’aquestes vagues a la UAB
la lluita es va guanyar amb un acord directament amb CGT.
Altres
lluites en les que el sindicat hi és present de forma constant són les del
professorat associat, interins i altres figures de PDI precaris i les de la
regularització dels contractes de PAS depenent de projectes. El sindicat també
està present en lluites més globals i per mesures socials dins de les
universitats, des de la de defensa de l’escola bressol a la UAB o les lluites
contra retallades, privatitzacions i augment de les taxes a les universitats.
I augment de la representació sindical
L’expansió
sindical de CGT també ha revertit en un increment de la presencia del sindicat
en els comitès d’empresa. Aquest fet ha motivat que a data d’avui, i per
primera vegada, la CGT estigui present a la mesa del PDI laboral, amb el 19,7%
dels i les delegades al conjunt de Catalunya i del PAS laboral, amb més del 11%
de delegats/des.
I de la repressió
Sovint aquesta lluita ha comportat denúncies i intents d’acomiadaments contra companyes del sindicat. Un dels casos va ser l’acomiadament de la Merce, de la UAB, qui havia destacat en la lluita contra el tancament de l’escola bressol que hi havia al campus de Bellaterra i que va ser acomiadada quan va figurar com a cap de la llista de CGT a les eleccions del PAS ara fa 4 anys. Un altre és el cas dels 27 i més, on es demana presó per 25 antics estudiants de la UAB i 2 treballadors, un d’ells afiliat a CGT. Altres exemples han sigut l’aplicació de penes per la llei mordassa a piquets, identificacions, etc. Tot plegat no ha frenat ni l’augment de la lluita i el creixement del sindicat.
La universitat pública s’ha rebel·lat
contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.
Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.
El model neoliberal aplicat a la
universitat
És difícil posar una data
d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta
tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament
dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.
S’ha de tenir en compte que els
drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors
sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat
d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència
dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al
mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la
investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el
mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i
que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses
treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de
docència.
Als últims anys, hi ha hagut un
congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de
jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la
normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els
contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions
laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un
col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat.
La figura del professor/a
associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de
professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer
conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de
prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la
universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar
professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat
laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan
a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals,
renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment
contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i
suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les
universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i
més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a
estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de
treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el
millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat
reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat
com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst
iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.
Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.
Conseqüències: salut mental i gènere
La situació de precarietat de
docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i
desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com
les dones. Aquesta situació empitjora,
encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i
la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents
abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat
laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa
salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del
problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a
posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció
que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels
contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums
d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra
universitària.
A més, cal afegir que, en molts
casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines
administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als
laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines
adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La
mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores
setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan
als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta
situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals
malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que
una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat,
depressió o estrès durant la seva vida laboral.
Les cares de la precarietat
universitària
La marató de la tesis
El doctorat de l’Ana s’ha
convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia
si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons
social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després
d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van
confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar
fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van
enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de
les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si
presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del
treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació
d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una
situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis. I així va anar passant el temps. La seva
última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se
mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan
precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i
ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la
tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada
que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any
després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.
ASSOCIADES
La C.P., que prefereix no donar
el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a
la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa
però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses
assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu
contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a
la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió
sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat
amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava
any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver
iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació
d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu
departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve,
el que suposa un acomiadament de facto.
La història de mai acabar
La Sara és una investigadora
tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li
van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i
prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort”
d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc)
va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes)
fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu
contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament
per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà
d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves
companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir
un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries
d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10
anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia
d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.
Accions: Vaga 28M
El 28 de maig hi va haver una
jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats
públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als
equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu
l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els
augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no
s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al
proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.
El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.
Els motius del fort seguiment
d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i
afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El
màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de
treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de
doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha
plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció
directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal
laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació
i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització
del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de
l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força
per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a
l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.
Avui el PDI (Personal Docent i Investigador) de les universitats públiques catalanes i del CSIC protagonitzen una jornada de vaga per exigir al govern de la Generalitat l’aplicació del famós EPIF, un Reial Decret del passat mes de març que millora alguna de les condicions dels i les doctorands. A hores d’ara, per les dificultats del propi sector, no es tenen dades de seguiment, tot i que en algunes universitats com la UAB ha estat majoritari. Les accions de protesta dels piquets han provocat cues quilomètriques a les carreteres catalanes.
D’on surt aquesta convocatòria?
Ja fa temps vam informar de l’aprovació del Reial Decret 103/2019, sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (l’EPIF). A les universitats catalanes s’han realitzat assemblees dels col·lectius més precaris (UAB, UB, UdLL, UdG, UPF…). Aquests espais estan naixent amb la voluntat de posar rostre i posar sobre la taula un problema que s’arrossega des de fa molts anys: la precarietat laboral a les universitats catalanes. Des de la CGT, assumint que les assemblees de treballadores i treballadores són espais plenament democràtics, s’ha legalitzat la convocatòria de vaga per a totes les universitats catalanes i el CSIC.
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
“Fruit de les mobilitzacions, tant la UdLL com la UAB ja s’han compromés a fer efectiu un increment salarial pel personal investigador en pràctiques”
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
Perquè cal aplicar l’EPIF?
L’EPIF és un Reial Decret i la seva aprovació obliga a les universitats i institucions de recerca a aplicar-ho de forma immediata. No és justificable que les universitats argumentin la seva situació econòmica per no reconèixer uns drets emparats legalment dels seus treballadores i treballadors. L’aplicació de la pròrroga d’un quart any als contractes de PIF reconeix una situació de fet, que la majoria de tesis doctorals s’acaben després dels 3 anys de contracte predoctoral, amb els i les seves autores cobrant l’atur en el millor dels casos. Un quart any de contracte de PIF suposa també una clara millora per a la totalitat dels grups de recerca, que rebran un increment dels seus recursos de recerca i disposaran de més garanties per a completar les tesis doctorals.
Les mobilitzacions continuen
De moment, degut a les mobilitzacions, tant la Universitat de Lleida com la Universitat Autònoma de Barcelona s’han compromés a aplicar un increment salarial al personal investigador en formació a partir de la nòmina de juny.
Per aquesta tarda, es preveu una gran manifestació i una roda de premsa a la plaça Urquinaona de Barcelona a les 18h, on estan cridades totes les persones afectades pel precari model imperant a les universitats catalanes.
