Juanjo Gallardo. Afiliat a CGT Ensenyament Barcelona
Quan Susan George va publicar el seu primer Informe Lugano, molts van pensar que es tractava d’un simple exercici d’imaginació, però la majoria dels implicats en la lluita contra la globalització vèiem que era una hipòtesi més que plausible.
La hipòtesi consistia en aventurar que la societat de mercat s’acostava a una situació de col·lapse. Les elits dominants, conscients que el seu món s’ensorrava, decideixen crear un grup d’estudi que proposés un pla d’acció que permetés, encara que fos a costa de l’eliminació de milions de persones, la supervivència de les estructures fonamentals del sistema capitalista.
La idea de col·lapse civilitzatori no ha deixat d’estar present en les últimes dècades, encara que ja des de principis dels 70, l‘Informe Meadows, Els límits del creixement, ja ens ho anunciava. Més recentment, Jorge Richman ha editat un llibre amb el “suggerent” i al temps inquietant títol de Otro fin del mundo és posible, decían los compañeros, on dóna per fet que el col·lapse climàtic és inevitable i produirà un veritable genocidi. El nostre admirat Carlos Taibo, que ja ens anunciava la necessitat del decreixement, la destecnologització, la despatriarcalització, la desurbanització i l’autogestió com a camí per evitar el desastre, anunciava les tendències suïcides que avancen per l’autopista del capitalisme salvatge. En la seva obra, Col·lapse: capitalisme terminal, transició ecosocial, ecofascismo, ens parla dels camins pels quals el sistema ens aboca a noves formes d’autoritarisme polític. Antonio Turiel, científic del CSIC, ja porta temps demostrant des del seu blog Oil Crash, com els recursos energètics fonamentals (el petroli i altres combustibles fòssils) estan arribant al seu zènit màxim de producció i que aniran a la baixa en els propers anys. Sense alternatives viables que no passin pel desmuntatge del capitalisme, el col·lapse civilitzatori serà inevitable.
Davant aquesta parafernàlia d’anuncis sobre el difícil i incert futur, són moltes les veus que ens parlen que l’evolució dels sistemes polítics s’endinsa en un espai desconegut en què fórmules d’allò que Taibo anomena ecofeixisme s’aniran generalitzant.
“La por és la millor eina en mans del poder, la població entra en un estat de submissió que la porta a l’obediència més estricta”
Ara bé, tota aquesta potencial evolució no deixa indiferent a les elits dominants. Saben que no poden perdre el control de la situació en contextos d’emergència política o social. Que la situació no se’ls escapi de les mans implica impulsar polítiques de control social generalitzades que no només passin per la repressió directa, sigui policial o militar. Les elits necessiten també que les seves polítiques lliberticides siguin acceptades majoritàriament per la ciutadania.
Naomi Klein ja ens va deixar una obra mestra sobre els mecanismes que poden posar-se en marxa. Ella el va anomenar La doctrina de l’xoc. És a dir, es tracta de provocar, o aprofitar, una situació d’emergència social profunda, que no sigui entesa com a crisi del sistema económicosocial, sinó com un fenomen sobrevingut i incontrolable, com va poder ser el tsunami a Indonèsia o l’atemptat a les Torres Bessones.
En les últimes setmanes estem assistint a fórmules de control social que mai haguéssim imaginat. Veiem com s’aïllen comunitats senceres, s’impedeix la llibertat de moviments, s’impulsa el confinament de milions de persones, es prohibeixen manifestacions, es limita el dret de reunió, es fan crides al tancament de llocs d’oci i cultura, actes multitudinaris de profund arrelament i tradició social són suspesos, es paralitzen ciutats senceres, es bloquegen carreteres, aeroports, ports, es tanquen escoles i universitats, veiem com s’apliquen noves tecnologies al control individual de les persones per part de l’Estat (aplicacions que controlen els teus movimientos , el teu estat de salut, etc.), s’assagen experiències massives de treball a distància, el pànic s’estén, psicosi de manca de productes de primera necessitat, por al desproveïment, reforçament dels poders de l’Estat, desplegament de l’exèrcit, i sense capacitat de resposta.
S’em dirà que és una situació d’emergència sanitària en la qual ens juguem la vida i que tots hem d’actuar amb responsabilitat. I és cert. Però ningú hauria de dubtar que aquesta emergència està sent estudiada amb deteniment. És un assaig magnífic, potser imprevist, no només de control social en situacions d’emergència, sinó, sobretot, de la reacció de la ciutadania en un context en què se l’ha convençut que la situació és alarmant. La por és la millor eina en mans del poder, la població entra en un estat de submissió que la porta a l’obediència més estricta, però sobretot a dipositar en els seus líders una confiança irracional i a donar suport a les mesures necessàries, encara que impliqui la restricció de llibertats fonamentals, i tot això sense dir ni piu, obeint les ordres que s’imposen des de l’Estat, moltes d’elles revestides d’un halo de recomanació per fer-les més digeribles.
Es tracta d’una veritable prova d’estrès de la qual les elits extreuran importants conclusions: es pot controlar a la població amb relativa facilitat, fins i tot a aquelles que són més geloses dels seus drets fonamentals. La doctrina de l’xoc pot ser aplicada de manera global. Les lliçons que s’extrauran d’aquesta experiència seran fonamentals en els propers anys davant el possible col·lapse que anuncia el final del recursos naturals fonamentals i l’emergència climàtica.
