Algunes promocions d’alts jerarques militars han enviat al cap de les Forces Armades, Felip VI, una carta demanant mesures contra els “rojo-separatistes”. En les seves xarxes socials han arribat a demanar fins i tot l’afusellament de la meitat de la població espanyola. En fi, una brutalitat. Tornem al “soroll de sabres” de què aquest Estat no ha sortit en tota la seva història contemporània.
Durant el segle XIX es van produir més de 60 pronunciaments militars que tenien com a objectiu, no que l’exèrcit arribés al poder, sinó provocar canvis de govern, i va ser habitual observar a importants caps militars encapçalant-los (Espartero, Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, etc.), es van produir tres guerres civils (guerres carlines) i, a més, l’exèrcit era la primera força política de l’Estat.
Al segle XX, la tradició es mantenia. Un exèrcit ideològicament ancorat en la seva autoimatge de salvadors de la pàtria, va imposar als governs de la 1ª Restauració l’anomenada Llei de Jurisdiccions (1905), poc després que assaltessin diaris catalanistes sense cap tipus de represàlia. Amb aquesta Llei es convertien en jutges i parts de totes aquelles manifestacions que suposaren una “ofensa” a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i la monarquia (sembla que les coses no han canviat gaire) L’exèrcit es convertia en la principal força armada encarregada de mantenir l’ordre públic, complementant eficaçment en aquesta funció a la Guàrdia Civil.
El 1917 van amenaçar amb un cop d’Estat (manifest d’1 de juny) si no es reconeixien les seves reivindicacions laborals (ascensos per mèrits i reconeixement de les seves organitzacions “sindicals”) i van reprimir salvatgement la vaga general d’agost (70 morts), cop d’estat que van acabar fent el 1923 per frenar el potent moviment anarcosindicalista que amenaçava els privilegis de les elits dominants. Durant el segle XX, els militars han governat aquest Estat, directament, durant 47 anys, la majoria d’ells (40) després de provocar una guerra contra el seu propi poble.
Doncs bé, jo creia que l’Exèrcit s’aixecava per salvar els privilegis de les elits quan aquest estaven realment en perill. Així va ser el 1936, quan un fort moviment obrer havia impulsat reformes tan importants com la Agrària, la Religiosa, l’Educativa, la Laboral, en defensa de la dona, etc. I cert, els privilegis de les elits estaven realment en perill. Es van aixecar per salvar-los i van mantenir 40 anys una dictadura sagnant que va afusellar, després d’acabada la guerra, a més de 150.000 persones (ara demanen l’afusellament de 26 milions. La seva avarícia sanguinària és realment insaciable).
“de què es queixen aquests militarots afranquistats? “
Creuen els militars que els privilegis de les elits, de la qual ells formen part, estan avui dia en perill a Espanya? Creuen de veritat que el PSOE, un dels pilars de sistema que manté aquests privilegis, els posarà en perill? ¿No s’adonen que ha estat precisament el PSOE el que ha donat estabilitat a la monarquia? I que serà l’instrument fonamental en la futura recomposició que el Règim del 78 necessita? Han proposat, en els seus 22 anys de govern, impulsar una reforma agrària a Andalusia i Extremadura? ¿No veuen que són ells els que estan desactivant intel·ligentment el poc foc de rebel·lia i oposició que mantenia Podem? ¿No veuen a Pablo Iglesias donant-los consells sobre quin és el millor camí per salvar la monarquia? ¿Però no veuen que, malgrat tot, aquest govern manté a la presó als líders independentistes catalans? ¿No veuen que aquest govern “rojo-separatista” tot just no surt de la defensa dels interessos del capital a través del control del pressupost que exerceix la Unió Europea? És que no veuen com l’Església Catòlica segueix rebent més de 10.000 milions d’Euros de les arques de l’estat cada any? ¿No veuen que el PSOE no s’atreveix, encara que de vegades amenaci amb això, a posar en qüestió els acords de l’Estat espanyol amb el Vaticà, negociats abans d’entrar en vigor la actual constitució? ¿No veuen que els pressupostos per 2021 pugen les despeses militars en gairebé el 5% quan els treballadors estan patint la més important crisi social en 40 anys? Que ni tant sol hi ha un potent moviment popular que estigui amenaçant l’status quo. I que no han abolit ni la Llei Mordassa ni la Reforma Laboral, ni … Ho deixo.
Podria seguir, però és que tots sabem el que s’acaba de dir. Llavors, de què es queixen aquests militarots afranquistats? ¿No són conscients que els privilegis fonamentals del que ells representen no estan en perill? No veuen que són els nouvinguts d’esquerres els que els estan guardant el “cortijo” millor que el seu propi personal, ja que inclús han acabat amb l’oposició al carrer, que pràcticament ha desaparegut. Està clar que el que volen és que “el seu cortijo” (doncs així ho entenen ells) ho administri el seu propi personal. Personal de confiança, ja que Podem en el govern sembla que els és insofrible. Volen que siguin el seu personal de confiança qui administri, si arriben, els fons d’ajuda que la Unió Europea ha acordat com a resposta econòmica a les conseqüències socials de la COVID, volen seguir recordant que per sobre de la democràcia hi ha la unitat d’Espanya i que estan disposats a donar la vida per ella (amenaça directa als que discrepem de la visió que ells tenen d’aquesta Espanya que diuen estimar). Està clar que ni tan sol els agrada la democràcia liberal si els seus no són els que governen. Recordem que des del principi del govern de coalició PSOE-UP ja van dir que era un govern il·legítim. Si el govern és il·legítim, tot val per enderrocar-lo, fins i tot les pressions militars perquè el Rei, cap de les Forces Armades, prengui posició. El rei continua callat.
La proclamació de la IIa República va permetre una ràpida i creixent reorganització dels sindicats de la CNT. El Sindicat de la Fusta era un dels més importants de Catalunya, comptant amb 10.500 afiliats, dels quals gairebé 4.000 ho eren de la secció d’ebenistes. Aquest sector es componia de nombrosíssimes unitats de producció petites i estava en una accelerada mecanització i recomposició tecnològica, produint-se un desplaçament creixent de l’obrer-artesà del moble per obrers sense qualificació professional. Aquest fenomen portava incorporat un canvi en la correlació de forces entre patró i obrer. Un obrer-artesà estava en millors condicions per pressionar el patró i fer valer la seva participació en la producció, perquè la seva tasca especialitzada i artística era difícil de substituir, mentre que un obrer-apèndix de la màquina era més fàcilment substituïble, perquè reduïa la seva autonomia i la seva capacitat d’organitzar el treball com li convingués més.
El Sindicat de la Fusta havia comprovat que l’atur forçós en el seu sector pujava a més del 20% de la força laboral i creien que la seva reducció passava per una rebaixa de la jornada laboral de les 48 hores setmanals a 44. A aquesta reivindicació afegien la d’eliminar les festes intersetmanals (majoria de caràcter religiós), ja que eren dies que no cobraven, i, per últim, que les eines de treball anessin a càrrec dels patrons (organitzats al Col·legi d’Artífexs).
La patronal no va acceptar la negociació amb el Sindicat i va derivar el litigi cap als Jurats Mixtes (JM). Aquests organismes havien estat creats pel Ministeri de Treball, pretenent ser un instrument de conciliació i consens que evités les vagues. En acudir als JM, la patronal introduïa un element de greus conseqüències, ja que era conscient que la CNT rebutjava aquestes institucions arbitràries i plantejava l’acció directa, és a dir, negociacions entre obrers i patrons implicats en el conflicte sense intermediació de tercers, el que suposava no acceptar la legislació laboral imposada des de l’Estat. Si la CNT rebutjava acudir al JM, la vaga seria declarada il·legal i el conflicte es convertia, d’aquesta manera, en un pols de força entre dues parts: la patronal, les autoritats (Govern Civil, Prefectura de Policia, Generalitat, Govern), la UGT i el PSOE, situats en defensa de la Llei de Jurats Mixtes i, d’altra banda, la CNT, interessada no només en la victòria de les reivindicacions plantejades, sinó a demostrar la inviabilitat d’una legislació laboral que considerava es realitzava amb la intenció d’obstaculitzar l’acció cenetista en benefici de la UGT.
En aquesta situació, la vaga es va iniciar el 14 de novembre de 1932. Entre els militants anarcosindicalistes existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe, social i econòmic amb la burgesia. Era fonamental que la conquesta de les reivindicacions es realitzés mantenint intactes els principis ideològics sobre els quals funcionava l’organització: l’acció directa. “Les nostres reivindicacions socials únicament i exclusiva tenen consistència quan, arrencades eficaçment de les prerrogatives i privilegis burgesos, anul·len gradual, però contínuament el seu poder de classe opressora, posant a disposició de tots el que, en virtut de lleis anacròniques, només és patrimoni exclusiu d’uns quants“. Aquest tipus d’acció sindical es va trobar amb una radical i poderosa oposició en diferents fronts:
La intransigència patronal. Allò important no era si les bases obreres eren assumibles o no, negociables o no, sinó la derrota de l’adversari directe a qui calia esgotar per cansament i gana allargant al màxim el conflicte. Amb això pretenien debilitar el moviment obrer revolucionari i desprestigiar les seves tàctiques de lluita. I és que la patronal, al dirigir-se al JM, mostrava una actitud de no reconeixement del sindicat com a ens representatiu dels treballadors, amb la clara intenció de deslegitimar-ho com a portaveu d’aquests. Un altre aspecte fou la pressió i amenaces de boicot a aquells empresaris que arribessin a un acord particular amb el Sindicat, trencant el front patronal. No cal dir que el Col·legi d’Artífexs va comptar amb el suport incondicional de la gran patronal catalana del Foment del Treball Nacional, i amb el de la major part de la premsa, des de la conservadora (La Vanguardia, La Veu) fins a la de sectors d’ERC (L’Opinió).
La parcial actuació de les autoritats. El Govern Civil i la Prefectura Superior de Policia van obstaculitzar permanentment el procés d’autoorganització dels treballadors: es prohibien sense motiu la celebració d’assemblees en llocs públics; s’empresonaven als militants sindicals; es va assaltar a mà armada el local del Sindicat de la Fusta, saquejant i destruint els seus arxius (l3-XII); permanent presència policial als carrers de Barcelona i als voltants dels tallers, impedint la tasca informativa dels sindicalistes; policies de paisà retiraven els cartells dels tallers on es treballava perquè els seus patrons havien acceptat les bases del Sindicat; el Govern Civil imposava multes de 500 pessetes als patrons que signaven les bases obreres, etc.
La legislació laboral. Elaborada per Largo Caballero, ministre de treball i secretari general d’UGT, pretenia obstaculitzar deliberadament les tàctiques d’acció directa que proposava la CNT, d’aquí la creació dels JM. Això va donar legalitat i legitimitat a la intransigència patronal per no negociar directament amb el Sindicat de la Fusta. El JM va acabar per imposar unes bases que van ser rebutjades pels ebenistes (20 de novembre): eines a càrrec del patró i augment salarial d’1,5 pessetes diàries. Ni referència a allò més important: la reducció de jornada. A partir d’aquesta resolució la vaga va seguir desenvolupant-se, però ara era considerada il·legal, legitimant a la patronal per decidir l’acomiadament massiu de treballadors.
existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe amb la burgesia
Un objectiu prioritari d’aquesta vaga va ser demostrar la manca de representativitat de l’organisme patronal (Col·legi d’Artífexs), acusant-lo d’estar dominat pels grans tallers i interessats en mantenir la vaga com a fórmula per arruïnar als petits. La CNT pretenia amb això enfrontar a aquests dos grups, cosa que va aconseguir, ja que van ser abundants els tallers que, en solitari i al marge de la gran patronal, acudien al Sindicat a signar les bases obreres (a mitjans de desembre gairebé 20 cases l’havien fet, representant el 25% del contingent laboral del sector), però llavors als ebenistes se’ls presentava el problema de com continuar la lluita sense perjudicar-los. A més, entrava en l’estratègia sindical presentar a aquests patrons com a exemple de racionalitat enfront de patrons intransigents.
En una assemblea celebrada el dia 24 de novembre de 1932 al Palau de la Metal·lúrgia, es van prendre acords d’importància. Es va decidir parcialitzar la vaga a partir de dilluns dia 28. S’havia d’entendre per això que es reincorporarien a la feina els obrers d’aquells tallers que haguessin acceptat les bases, però sempre que no fessin treballs per a patrons que no ho havien fet. Es va realitzar una crida als treballadors de botigues de mobles perquè es neguessin a rebre productes elaborats en tallers de fora de la localitat que no haguessin signat. Es responsabilitzava als treballadors que s’incorporaven per causa de la parcialització de la vaga perquè, en cas de detencions, clausura del Sindicat o altres causes, cedissin la meitat del seu jornal per seguir mantenint el conflicte. Finalment, es va acordar que la vaga només es donaria per finalitzada quan tots els sindicalistes empresonats per la seva causa estiguessin en llibertat.
Aquests acords van obligar a establir una estratègia perquè la situació no s’escapés del control del Sindicat. La parcialització de la vaga va obligar a demostrar la gran capacitat d’organització que posseïa el Sindicat de la Fusta. Es va establir un estricte control sobre el mecanisme de reincorporació, anaven sent convocats a mesura que els seus tallers respectius anaven acceptant les bases obreres. D’altra banda, es donava una contrasenya per al lliurament de mobles a les botigues i controlar que no provenien de tallers reticents a l’acceptació de les bases. Es van lliurar altres per a aquells treballadors que havien de fer feines fora del taller, controlant així que no fossin esquirols qui les realitzaven.
Si aquest sistema era l’organitzat pels treballadors, també es va fer necessari garantir als patrons signants que els seus tallers estarien fora de perill de qualsevol incident amb els “grups informatius” que els recorrien per esbrinar on es treballava sense control sindical, o per evitar qualsevol tipus d’acció violenta per part de sectors de vaguistes enfurismats. D’aquesta manera es convidava a aquests patrons a què passessin diàriament pel local sindical a recollir uns cartells elaborats pel Sindicat que havien de col·locar-se en lloc ben visible dels tallers. El cartell deia: «Aquesta casa ha acceptat les bases del Sindicat». No només deia que allà es treballava sota control sindical, sinó que deixava interpretar que es treballava perquè el patró, fent cas omís de les ordres del seu organisme (Col·legi d’Artífexs) i de la JM, havia acceptat les reivindicacions obreres. Això representava un triomf, encara que parcial, de les tesis sindicals d’acció directa. No era d’estranyar, per tant, que aquests patrons fossin pressionats i amenaçats tant pel Col·legi com pel Govern Civil, ja que la seva actuació elevava la moral dels vaguistes i dificultava la derrota del sindicat cenetista.
“la jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons”
Després del moviment revolucionari del 8 d’abril de 1933 la repressió va caure amb contundència sobre el Sindicat de la Fusta, ja que tota la seva Junta va ser empresonada i el seu local tancat per ordre governativa. La vaga, però, va continuar, fins al punt que el Col·legi patronal va haver d’acceptar reunir-se amb el Sindicat en els primers dies de febrer. El desacord va ser total pel que fa al punt central, la reducció de jornada, però la CNT va poder presentar aquesta reunió com una victòria dels seus principis d’acció directa. Aquesta reunió va provocar, tanmateix, la por de les autoritats a què es pogués arribar a un acord al marge del JM, de manera que es va amenaçar amb la presó als patrons que signessin un acord “al marge de la legalitat”. Foment va impulsar una reunió d’Entitats Econòmiques de Catalunya (92 organismes patronals), el 12 de març, que van emetre comunicats cridant a la resistència dels patrons ebenistes.
Malgrat tot, el 20 de març el 80% dels patrons havia signat. El 17 d’abril eren ja el 95%. La jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons, però l’eliminació de festes no es va aconseguir perquè depenia d’una decisió de l’Estat. Però la reivindicació més important aconseguida va ser la creació d’una Borsa de Treball, que implicava el control del Sindicat sobre el mercat laboral. Una conquesta que el propi Sindicat considerava com a arma poderosa i que qualificava d’un triomf de la dignitat dels treballadors (i una posada en qüestió de l’anomenat lliure mercat de treball que defensa el capitalisme):
“Cap company ignora el dolor que representa anar de taller en taller, implorant l’almoina de la feina. Fins ara eren infinitat d’homes desocupats que recorrien Barcelona durant el dia, entraven en els tallers i els patrons, després de mesurar la seva persona de cap a peus, els contestava invariablement: per ara, no. I seguia la ruta eterna dels dies sense feina i de la imploració d’ell mateix. La Borsa de treball, per rigorós torn, donarà ocupació als treballadors de la fusteria i seran els patrons els que hauran de venir a sol·licitar seus operaris al Sindicat. No cal exaltar més aquesta mesura conquerida, ja que representa una victòria moral, la més ferma i la més important”. Solidaritat Obrera 6/8/1933
Juanjo Gallardo. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona
Diem govern de l’Estat, perquè com ja sabem, són dues coses diferents. No sempre el govern controla l’Estat. I en moltes ocasions, forces de l’Estat actuen al marge del control del govern. Per tant, tenir el govern no és necessàriament tenir el poder. En el terreny de les mesures econòmiques que pot adoptar el govern amb l’objectiu de combatre les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, ens trobem enfront de l’oposició de sectors econòmics molt poderosos que hipotequen moltes de les mesures que podrien adoptar-se. Ara bé, escudar-se en aquestes hipoteques, o en l’argument que la correlació de forces no és favorable i impedeix adoptar mesures més contundents per pal·liar els efectes de la crisi econòmica en un context de neoliberalisme rampant, és reconèixer que la sobirania popular no és real en les democràcies liberals, que, en el fons, és una fal·làcia, una mentida.
Aquestes excuses són la demostració que no existeix l’atreviment i la valentia al govern PSOE-UP per enfrontar-se a aquestes poderoses forces profundes, o d’anar a remolc (en el cas de Podem) d’un partit com el PSOE, pilar central del manteniment del Règim del 78, és un camí que porta a la frustració i la impotència i pot deixar oberta la porta a l’extrema dreta. Moltes de les mesures que s’han adoptat i que han estat presentades com avenços històrics per a les classes populars (IMV, ERTO, etc.) han quedat en mers focs d’artifici, en mesures de teòrica bones intencions, però d’efectivitat molt reduïda. Parlem de covardia perquè l’estat d’alarma proclamat permetria el govern actuacions contundents amb els privilegis de les elits econòmiques, però només està servint per incrementar la repressió i l’autoritarisme.
Una de les mesures estrella del govern “més progressista de la història” ha estat l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). L’objectiu buscat, segons els mateixos impulsors, és acabar amb “la pobresa extrema”. És a dir, no amb la pobresa general, sinó només amb l’extrema. Què vol dir això? Doncs que dels 4,4 milions de famílies i els 10 milions de persones que es troben en situació de pobresa, l’IMV només va destinat a 850.000 llars que suposa uns 2,2 milions de persones. Tot just el 25% de la població que caldria atendre. El pressupost destinat tot just arriba als 3.000 milions, poca cosa si ho comparem amb la pujada de l’11% del pressupost destinat a compra d’armament (només el programa de compra d’avions Eurofigther EF-2000 arriba als 12.840 milions, segons l’informe de Centre Delas sobre els pressupostos de 2021).
“la sobirania popular no és real en les democràcies liberals,en el fons, és una fal·làcia, una mentida”
De les 714.000 sol·licituds presentades durant l’estiu només s’havien resolt 32.629, de les quals només es van acceptar 4.148 i rebutjades 28.481. El mateix govern va haver de reconèixer la mala gestió i demanava paciència. Però a finals de juny només 74.000 persones l’havien pogut obtenir, el que no arriba ni al 5% de les previstes. Al setembre s’havien tramitat el 80% de les sol·licituds, però solament s’havien aprovat el 50%. El Decret deixa fora de l’accés a l’IMV als menors de 23 anys (recordem el percentatge d’atur juvenil, el més alt d’Europa) i als majors de 65 anys (molts amb pensions de misèria que amb prou feines arriba al SMI) S’obliga a demostrar que has viscut de manera independent els 3 anys anteriors a la petició de l’ajut, a més de demostrar que has cotitzat un mínim de 12 mesos. Requisit de difícil compliment per a molts joves que treballen en economia submergida o amb alts nivells de precarietat i períodes amplis sense treballar. Recordem també que l’edat mitjana de marxa del domicili familiar dels nostres joves està situada als 29 anys pel que els serà molt difícil accedir a la prestació pràcticament fins que no compleixin els 30.
Per no parlar de la pràctica impossibilitat d’accés a la població immigrant no regularitzada i amb problemes per fer-ho a causa dels impediments que deriven de la Llei d’Estrangeria. Un altre alt percentatge de població que quedarà fora de l’ajuda. A tot això unir-li les dificultats burocràtiques amb què es trobaran molts treballadors amb dificultats per a informar-se i gestionar la petició a causa, entre altres coses, de l’entramat burocràtic que sembla fet a posta per poder denegar l’ajuda, i a la seva deficient formació en gestió informàtica, el que deixarà a moltes persones excluides. És clar que el IMV quedarà molt lluny d’acabar amb la pobresa de milers i milers de persones.
D’altra banda, el govern està utilitzant l’endeutament com l’instrument que li permeti assumir l’enorme despesa que les necessitats socials estan posant sobre la taula. Aquest deute de l’Estat arriba ja al 120% del PIB, i els interessos d’aquest deute supera amb escreix el pagament de més de 20.000 milions d’euros cada any i això aventura futures retallades per poder pagar-la. No hi havia un altre camí? Per descomptat, però tornem a xocar amb la covardia d’un govern que no s’atreveix a tocar els privilegis de les grans fortunes. Es podria haver optat per una potent política fiscal que, per una banda, eliminés els privilegis que posseeixen per mitjà de l’enginyeria financera (SICAV, per exemple) que els permet quedar exempts del pagament d’importants quantitats al fisc. També, un increment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes. Els estudis realitzats sobre la renda bàsica pels editors de Sin Permiso, han calculat que la imposició d’un impost del 10% sobre la fortuna del 10% de la població més rica, suposaria uns ingressos de 90.000 milions d’euros anuals. És clar que només la pressió del carrer pot forçar canvis de polítiques socials.
La Soli reproduïa un bàndol de l’ajuntament pel qual sabem que per alguns carrers havia de ser habitual circular amb cabres, que les escombraries dels habitatges esperaven al carrer durant dies, o que eren nombrosíssims els pisos on no existien lavabos o aigua corrent, i es donava un termini de 6 mesos perquè els propietaris d’habitatges construïssin “Watter” on no n’hi ha. Sona a ironia la crida final on s’aconsellava als ciutadans que una forma de combatre eficaçment l’expansió de la pandèmia era “que mengessin sa i abundant”, oblidant que un dels problemes més greus que patien les classes populars era precisament la fam, com va posar de manifest un editorial del 14 d’octubre. El títol “l’altra pandèmia” es referia precisament a la fam com un dels factors que contribuïen a la manca de defenses enfront de la infecció.
Es va denunciar també l’abús dels acaparadors que, emparant-se en les necessitats bàsiques de la població, apujaven els preus. Així s’informava des de Vigo: “Aprofitant-se de l’ocasió, els acaparadors han elevat escandalosament el preu de la llet i dels medicaments” Era la mateixa denúncia que es feia del servei de Pompes Fúnebre de Barcelona que havia apujat els preus i les autoritats no van fer res. Aquesta crítica anava afegida a les dades que deien que el dia 22 s’havien enterrat a Barcelona 354 cadàvers, però que era una situació que s’arrossegava des de dies anteriors, en els quals a Barcelona morien diàriament unes 300 persones.
En la mesura que avançava el mes d’octubre, la desesperació abatia a moltes persones, que acabaven suïcidant-se, com a Gavarda (València), on el secretari de l’ajuntament “atacat per l’epidèmia, va pujar a la segona planta de la casa que habita i es va llançar des del balcó al carrer quedant mort a l’acte”. Un cas semblant va passar a Bilbao el dia 19, com també a Almeria: “Un malalt de grip es penja al seu domicili quan la seva dona havia sortit a la recerca de metge” o, també a la mateixa ciutat, “Un malalt que es trobava a l’hospital d’epidèmies es va llançar per una finestra … A una alçada de 14 metres i va morir a l’acte”.
“més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria”
Als pobles de Lleó, la malaltia s’acarnissava en famílies senceres, sobretot “per la manca de medicaments i auxilis facultatius” fins al punt que faltaven braços per donar sepultura als cadàvers, “ja que els enterramorts han emmalaltit i els obrers es neguen a substituir-los”. Situació semblant a Didar (Granada), on “el cementiri va resultar insuficient, i no es tenen enterradors al poble”
Una sèrie d’editorials de la Soli, a finals de mes, exposava amb tota cruesa la situació de les classes treballadores en barris i fàbriques. La denúncia era clara, més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria. No hi havia res a esperar de l’Estat ni de la burgesia, era, per tant, funció dels mateixos treballadors abordar el problema: “No reconeixem a l’Estat capacitat ni voluntat de voler millorar les condicions higièniques si nosaltres, els treballadors, no ho obliguem. Hem de confiar en el nostre propi esforç”. L’Estat i la burgesia, es denunciava, han fet només el més bàsic amb la intenció que les malalties infeccioses que patien els treballadors “no arribessin als seus daurats habitatges. Han procurat aïllar-se, abandonant-nos que morim entre brutícia i immundícia”.
L’editorial insistia en els temes higiènics: “hem de reclamar també més higiene als solls que tenim per habitatges i en els presidis que ells anomenen fàbriques (…) El que ens semblaria una ineptitud imperdonable … Seria l’abandonament absolut de la qüestió higiènica … Això el lamentaríem tots, perquè si examinem les condicions en què tots vivim, però majorment els treballadors, si ens parem una mica a mirar les condicions d’higiene de les grans urbs, el contacte, l’amuntegament d’uns individus amb d’altres, la hacinación (sic en castellà) d’unes famílies en una habitació reduïdíssima, aquesta promiscuación (sic en castellà) de sexes i d’edats, de persones malaltes i sanes, d’atacats de malalties cròniques i infeccioses, en grau moltes vegades màxim … i s’ha de conviure amb les persones afectades, veuríem amb sorpresa que un nombre considerable d’aquestes últimes serien arrabassades a la parca i evitaríem aquesta mortaldat excessiva que ens delma a tots, emprant una higiene profilàctica, millorant els nostres habitatges i els tallers en què ens veiem obligats a guanyar-nos la vida”.
D’aquests escrits es dedueix que els treballadors operaven en locals gairebé sense espai, havien de menjar en el lloc de treball, no tenien menjador, ni lloc on escalfar el menjar o preparar-la: “com actualment (passa) que han de menjar els menjars freds, asseguts a terra, incòmodes i en pèssimes condicions” No es disposava de lavabos ni banys, ni un espai o sala on canviar-se de roba. L’atmosfera dels tallers era irrespirable en alguns sectors, sense ventiladors que poguessin eliminar “totes les miasmes que es desprenen de les matèries que s’elaboren i de l’aglomeració de moltes persones en un mateix local”. La denúncia es completava amb la reflexió sobre les malalties que es podrien evitar, com els problemes de visió a causa dels nombrosíssims locals en què es treballava, durant tot el dia, sense llum natural “condemnant a l’individu a romandre setmanes i setmanes sense veure la claror natural res més que al migdia a l’hora de dinar i els diumenges”, i es feien referències a les condicions en què havien d’operar les treballadores embarassades, amb jornades de 10 hores i respirant la pols que desprenia el cotó en el sector tèxtil.
Per als redactors de la Soli, les millores de les condicions de vida als barris, amb millora dels habitatges, amb polítiques de salut pública i col·lectiva, amb higienització de carrers i solars, així com la millora de les condicions d’higiene i salut en els tallers, seria el factor més important de fre a l’epidèmia de grip, però no només, sinó també d’aquelles que afectaven intensament a les classes populars, com el tifus, la verola, la tisi, etc.: “Totes, excepte la tuberculosi, serien menys virulentes, o es podrien erradicar, si s’observessin els principis higiènics”. I aquestes millores havien de ser reivindicades pels sindicats quan plantejaven conflicte o vaga a la patronal.
La grippe de 1918 va conèixer la seva onada més virulenta a la fi de la Gran Guerra. La neutralitat havia permès els empresaris espanyols l’acumulació d’enormes beneficis venent als contendents. Un industrial de l’època, Gual Villalbí (futur ministre amb Franco) va arribar a dir: “Fou una època fantàstica, un somni portentós en el qual tots els negocis foren pròspers i fàcils, fou una vertadera orgia de guanys i beneficis”.
Les classes treballadores no van viure aquesta època amb la mateixa alegria. L’exportació massiva de productes alimentaris bàsics com l’arròs, les patates, els cigrons, l’oli, etc., va provocar una pujada de preus exorbitant a conseqüència de la seva escassetat al mercat interior. Aquesta situació va generar una vertadera crisi de subsistència que va accentuar les miserables condicions de vida en què es trobaven les classes populars. La situació es feia encara més indignant en la mesura que la riquesa generada durant el període era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió.
Fam, inexistència de polítiques de salut pública, serveis de neteja urbana insuficients, higiene pública molt pobre, falta d’assistència mèdica, col·lapse de cementiris, suïcidis de persones terroritzades pel virus, habitatges amuntegats, falta d’aigua corrent, falta de vàter a les cases, higiene personal deficient, poc costum de rentar-se les mans o dutxar-se, patis interiors amb animals, convivència amb animals a cases i balcons, cadàvers sense recollir, cementiris col·lapsats, especulació amb els preus de funeràries i de productes bàsics. Pandèmia classista, ja que els burgesos viuen en barris més higiènics i en cases més saludables, tallers infectes, insalubres, sense llum natural, amb sostres baixíssims, en atmosferes plenes de pols asfixiant pel cotó o altres materials, sense menjador, sense lavabos, sense lloc on rentar-se o dutxar-se després de la feina, jornades de més de 10 hores, treballant els dissabtes, sense condicions especials per a les treballadores embarassades… Aquesta era la “cantarella” que acompanyava les denúncies que Solidaritat Obrera feia durant l’epidèmia de grip de 1918. Vegem-ho.
Ja des dels primers dies se’ns explica com a Freila (Granada) els 800 malalts detectats vivien en coves insalubres, o com a Noja (Santander) els casos s’atribuïen a les males condicions higièniques del cementiri. Pocs dies després, s’alertava que a Benavente (Zamora) havien mort tots els metges i la població s’havia quedat sense assistència, o com a Valdeverdeja (Toledo) es propagava l’epidèmia “per les males condicions higièniques del poble on els carrers són femers. Com són tots els carrers d’Espanya”. A Ourense, un metge es trobava a tres malalts en un mateix llit. Es tractava d’un matrimoni i una filla. La nena afectada de meningitis, la mare de pneumònia i el pare amb grip. De Salamanca es deia: “Les notícies que vénen d’aquesta regió respecte a l’epidèmia són aterridores. (Són diversos pobles on) l’epidèmia causa veritables estralls. El focus és Béjar, on hi ha més de 3.000 afectats (…) La situació és paorosa perquè a l’epidèmia s’uneix la misèria de la gent malalta (…) Moltes fàbriques, tallers i comerços no tenen més del 50% de personal“. L’informant acabava denúncia-ciant a les autoritats: “Com es veu, tot i els informes oficials, l’epidèmia ha arribat per la incúria dels governants i de les Juntes de Sanitat a assolir proporcions aterridores“. A Barcelona l’extensió de la grip afectava massivament a treballadors de sectors estratègics com correus i tramvies, que havien deixat de funcionar a causa de la gran quantitat d’infectats.
“la situació (…) era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió”
En aquesta ciutat, els bàndols d’alcaldia i les informacions que arribaven dels mateixos veïns reflectien les condicions de vida a les àrees populars, on a moltes cases es convivia amb gallines, coloms o altres animals, situats en petites terrasses o balcons. Una carta a la Soli deia: “… en els patis interiors de les cases núm. 11 del carrer Sant Jeroni i 8, 22 i 21 del carrer Cadena hi ha gallines, conills i ànecs, i els veïns no poden obrir els balcons doncs és insofrible l’olor que desprenen tants animals“. No eren animals “de companyia”, sinó que habitualment servien com a complement alimentari. També es denunciava com al carrer Cremat existia un magatzem de peix o un altre de plàtans prop de la redacció de la Soli: “les condicions higièniques contribuí a propagar l’epidèmia… en barris d’alta densitat de població“.
En aquestes condicions, les pompes fúnebres estaven completament desbordades. Un col·laborador de la Soli denunciava com, a l’edifici on habitava, tots els pisos tenien infectats i que havia mort un nen el cadàver del qual portava dos dies sense recollir, amb la família convivint amb ell. El dia 18 es deia: “Al carrer Robador núm. 7, 4º1ª va morir una senyora, el dia 13 i segueix sense enterrar. En el mateix pis queden dos fills de la difunta, i respirant les emanacions de el cos de la seva mare, sense mitjans i sense que les autoritats es preocupin per res tot i que se’ls ha avisat. I com aquest cas que relatem hi ha molts a Barcelona“. Es qüestionaven també les mesures de l’ajuntament sobre la desinfecció dels carrers, ja que “les creiem inútils mentre que els morts per la epidèmia romanguin tres dies i de vegades més, sense rebre sepultura“.
Una nota d’aquest mateix dia 18 qüestionava l’optimisme de les autoritats respecte a la davallada d’infectats i es deia: “L’espectacle que Barcelona ofereix és poc consolador. Per tot arreu se senten laments contra l’abandonament sanitari en què es té a la ciutat, el que permet que, en ocasions com la present, calgui resignar-se a esperar la mort creuats de braços, ja que tot el que es fa individualment resulta estèril a causa del mal estat sanitari de la població en el seu conjunt“.
A les presons, on s’amuntegaven centenars de sindicalistes, la pandèmia causava estralls, però no a tots afectava de la mateixa manera quan es relatava el cas de Bravo Portillo (policia flagell de sindicalistes que es trobava pres arran d’una denúncia de CNT): “… mentre que per a Bravo Portillo té llit a la infermeria, per a altres processats no les ha hagut i se’ls ha deixat morir com gossos a les cel·les sense assistència de cap tipus“
