Etiqueta: Ermengol Gassiot

Ermengol Gassiot. Professor i secretari general de la CGT de Catalunya

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertulians i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en sí. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasél. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

“La violència, que no ens agrada, forma part de l’ADN de la nostra societat”

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrar a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluitem i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

“La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat”

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent. 

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

“mentre la repressió busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som”

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen, però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el qual ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de vés a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro) repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Quan fa gairebé quatre setmanes el govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tot el sindicat es va posar en marxa. Vam sistematitzar el recull d’informació sobre la situació i en especial dels canvis normatius que anaven caient un darrera l’altre. Cada dia pàgines i pàgines de BOE i algunes de DOGC, junt a d’altres documents. Ho processàvem i ho explicàvem a la nostra gent i als centres de treball. Ens preparàvem per fer sindicalisme en una situació inèdita però que intuíem que no seria gens fàcil. De sobte, es va estendre un estat de pànic general a una malaltia sobre la que de cop vam prendre consciència de la seva proximitat. La por i un torrent de mesures dels diferents governs van començar a anar de la mà. Mentre, com qui pesca, els amos de les empreses van començar a maquinar quina era la millor forma de treure profit a la nova situació. O, com a mínim, de limitar-ne els costos.

En aquest context, vam intentar fer sindicalisme. Jo diria que va ser una resposta unànime de la nostra organització i provablement també d’altres sindicats. Amb un parell de frases l’estat d’alarma havia eliminat algunes de les eines essencials de la lluita obrera. No podíem fer assemblees ni reunions de cap tipus, tot i que paradoxalment continuaven podent-nos amuntegar en call centers, en oficines o en fàbriques diverses. No podíem sortir al carrer a manifestar-nos, encara que si era per anar a la feina no hi havia cap problema perquè ho féssim i entréssim a uns trens, metros o busos sovint encara plens. Tot i això, nosaltres ens empapàvem de dades, d’anàlisis de múltiples situacions, obríem canals per resoldre dubtes, intentàvem que ni que fos telemàticament els treballadors/es s’organitzessin.

“al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt”

La primera setmana va caure un autèntic bombardeig d’ERTOs, la gran majoria de força major. De fet, pocs dies abans les patronals i CCOO i UGT ja havien preparat el terreny amb un altre dels seus pactes. Un pacte que el govern, ben disciplinat, va elevar a reial decret llei. Tot i que en els ERTO per força major no hi ha cap mena de negociació, des del sindicat formulàvem al·legacions a l’administració i n’informàvem a l’administració pública. En aquest escenari on militars i policies cada vegada acompanyen més als responsables polítics en unes rodes de premsa on es parla en llenguatge bèl·lic, els mitjans de comunicació sembla que també han entrat en una dinàmica de guerra. I tothom sabem que en una guerra la premsa bàsicament és propaganda. En definitiva que, tret d’alguna escletxa inicial, les notícies de vulneració de drets laborals en una situació de crisi sense precedent han deixat de ser noticia. Al·lucinant quan un 25% dels i les assalariades de Catalunya han anat a petar a l’atur, ja sigui de forma temporal o definitiva. Però així està sent. Enmig d’aquest atac sense precedents, des del sindicat hem recorregut a l’únic espai que ens ha mantingut l’administració. Presentem al·legacions al Departament de Treball i la resposta és silenci. Presentem denúncies a Inspecció de Treball i la resposta novament és la manca de resposta. Escrivim als responsables polítics de Treball i els nostres correus desapareixen qui sap a quin calaix. Pràcticament les úniques notícies que rebem de les administracions competents és que no podem aturar centres de treball encara que qui hi treballen es trobin en risc de contagiar-se del COVID19 o de contagiar-lo. Notícies que venen acompanyades del record constant de les restriccions per accedir a l’espai públic: prohibit moure’s i prohibit reunir-nos, excepte si és per treballar i generar beneficis als que sempre han manat.

Mentre, els treballadors i treballadores anem a treballar massa sovint sense mesures de protecció. I els empresaris i gerents segueixen ens enviant al carrer. O ens obliguen a agafar vacances. O ens imposen jornades maratonianes de teletreball, de dilluns a diumenge. Tot plegat sense gairebé resposta, perquè la resposta s’ha silenciat per decret.

Jo no he viscut l’època en que els sindicats estaven formalment prohibits. Ara en cap moment ningú ha plantejat una mesura com aquesta. Però la realitat és que l’estat d’alarma ha sigut una bona excusa per treure’ns les eines que sempre han sigut els nostres mitjans de lluita: assemblees, vagues i acció directa. I la petita pastanaga que ens han deixat, recórrer als espais institucionals, no aporta cap resposta. És, en realitat, una pastanaga que, com l’ase, per molt que caminem no hi arribem mai. Junt amb les restriccions, el silenci és l’altra cara de la llei.

Al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt. Neutralitza la nostra capacitat real de resposta a unes agressions que feia dècades que no patíem. Una presó de vidre que només obre les seves portes per a que, disciplinadament, anem de nou a treballar. En definitiva, el somni etern de la patronal.

Ermengol Gassiot, delegat sindical de CGT-UAB i secretari general de la CGT de Catalunya

El proper dimarts 28 de maig hi haurà vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal investigador en formació (PIF) com a “becaris”.

Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics estan sortint de l’armari. I ho fan per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o si l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar d’una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.

” En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se”

L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està havent és l’aprovació del Estatuto del Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les universitats. Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de mesures concretes.

En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.

Com sempre que passen coses, les persones hem de posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, postdocs amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem, entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com a la UAB, a d’altres llocs.

De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les universitats i la recerca.  D’entrada, comencem per no resignar-nos. I fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.