Redacció
La reusenca Alba Sotorra, directora i productora independent, va presentar a finals del 2018 el seu segon llargmetratge titulat Comandante Arian, una història de dones, guerra i llibertat. El documental està gravat en diferents etapes del 2015 al 2017 a Rojava, territori del kurdistan sirià on al 2012 s’inicia una revolució social que té el feminisme com a eix vertebrador, basant-se ideològicament amb el confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan.
Quan l’Alba arriba a Kobane l’any 2015, coneix l’Arian, comandant d’un dels batallons de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), i més tard decideix tornar per acompanyar-la i documentar la vida a la primera línia del front a la missió del batalló, que és l’alliberament de Kobane, ciutat controlada pel Dáesh (Isis). L’Arian, una dona determinada a dedicar la seva vida a lluitar per construir un món feminista, va ser ferida al front i és aleshores quan la directora decideix introduir-hi dos temps, el de l’acompanyament en la missió del batalló, i el de la recuperació de l’Arian després de rebre els cinc trets.. La pel·lícula explora diversos àmbits que copsen l’estratègia armada, però també la part més íntima de la convivència, la vida de les combatents durant la guerra, els seus sacrificis, somnis i ideals.
Publiquem aquesta entrevista al voltants del 27 de gener, data que commemora el tercer aniversari de l’alliberament de Kobane. Què implica aquest alliberament?
És una data molt important perquè marca l’inici del final del Dáesh, l’Estat Islàmic. És una gran victòria per a la revolució de Rojava. Aquest alliberament va arribar després de mesos d’una resistència heroica liderada per les dones. Per tant, marca també una gran victòria del moviment feminista.
Què et porta a Rojava i a documentar la revolució que s’hi està duent a terme?
Jo en aquells moments vivia a Berlin i vaig estar seguint aquesta resistència des dels mitjans perquè es va fer mediàtic. Tot i que aquí no va arribar gaire, allí estava molt present.
El que va fer que es convertís en una necessitat el fet d’anar-me’n fins a Síria i posar-me enmig d’una guerra va ser, no només que les dones s’haguessin armat per defensar-se, a elles i als territoris de l’Estat Islàmic, sinó també que havien agafat les armes per fer una revolució que estava transformant les estructures socials i polítiques de Rojava. Les dones s’havien organitzat i armat per dur a terme una revolució amb l’objectiu d’implementar uns ideals polítics que tenien en el centre la idea de transformació, amb un eix prioritari, el de l’emancipació de les dones i el feminisme. Per mi és la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal.
Rojava forma part del Kurdistan, un poble oprimit pels estats de Turquia, Iran, Síria i Irak. Creus que els anys de lluita per l’alliberament d’aquest territori i la politització de la població que ha comportat aquesta lluita, ha afavorit l’organització de les dones que han decidit formar les YPJ?
I tant.Aquesta revolució no neix com un bolet del no res, sinó que és fruit de dècades de lluita en la clandestinitat de tot un poble. Potser sí que l’ideari inicial és més identitari i parteix de les dones kurdes, però ràpidament s’estén a molts altres col·lectius i ètnies i pobles de la zona. Hi participen també dones àrabs, assíries, circassianes, voluntàries estrangeres…
“És la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal”
Tu arribes a Kobane amb la teva càmera. Què fa que t’hi quedis i com t’arribes a involucrar amb les YPJ?
Jo arribo a Kobane a principis del 2015, just després de l’alliberament. La ciutat està completament bombardejada i assetjada. Tot i la victòria, el Dáesh la continua envoltant, excepte per la zona nord, la que fa frontera amb Turquia, que és per on s’hi creua per accedir-hi. L’arribada va ser impactant, amb la visió d’una ciutat totalment destruïda. Però ràpidament, en sortir el sol vaig veure com comença a agafar vida i t’adones com de les runes, en surt un poble que avui li poden bombardejar la casa, però l’endemà ja està netejant les runes per tornar-la a reconstruir. La revolució de Rojava i tot el que s’ha aconseguit fins ara, és un projecte increïble que ha sorgit de les cendres de la guerra.
Al llarg d’aquests quatre anys en què m’he passat llargues estades, he pogut veure com aquella ciutat que vaig veure en runes, avui torna a tenir vida. I aquesta reconstrucció simbolitza tota la idea del projecte que hi ha darrere.
I d’aquí a la caserna? Com hi arribes?
Aquell primer dia vaig anar a la caserna de les YPJ, em vaig presentar com el que sóc, una dona feminista, que arribava amb la intenció de fer un projecte cinematogràfic. Em van acollir i entendre molt bé. Aleshores encara hi havia poques dones que arribaven de fora. De fet, en principi vaig anar-hi sola, amb la intenció d’investigar i després tornar-hi amb un equip. Però al veure la situació em vaig adonar que era molt millor dur-ho a terme sola. Apropar-me a la història íntima i molt personal de l’Arian, només tenia sentit si jo em quedava al seu costat i feia el que ella fes. Això vol dir que em van donar un uniforme i me’n vaig anar al front amb ella i la resta de dones del seu batalló.
Va haver-hi reticències pel fet que fossis una dona occidental?
Elles no fan aquesta diferència entre dones occidentals i dones d’aquí. He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita. Aquesta idea de la internacional feminista. Ens hem de recolzar siguem d’on siguem. Em van acollir amb aquest esperit. Elles van valorar molt que jo anés amb la intenció que quedar-m’hi i gravar la pel·lícula per poder-ho traslladar cap aquí. Tampoc s’hi troben molt amb això, pensa que la premsa occidental normalment agafa la imatge de la dona soldat guapa i obvia el projecte que tenen darrere.
Com funcionen les YPJ? Com es diferencien de les Unitats de Defensa del Poble (YPG)?
És molt important que quedi clar que les YPJ no són en cap cas la secció femenina de cap exèrcit. És un exèrcit comandat per dones. I això vol dir empoderament. Són dones armades i organitzades.
En l’estratègia de guerra es treballa totalment en col·laboració amb les YPG, que tenen batallons mixtes. Tot i així, els batallons mixtes estan comandats per dones. I això té una explicació i uns antecedents. Les dones del moviment kurd, que van començar a combatre als anys 80, van experimentar que quan s’unien a moviments activistes i a la guerrilla, patien la mateixa discriminació masclista que vivien a fora. I es van plantejar si valia la pena lluitar, si seguien amb el mateix masclisme i amb paràmetres patriarcals.
“He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita”
Aleshores van començar a organitzar-se i va ser arran d’això que van decidir crear espais de protecció. Van posar la norma que cap dona seria comandada per un home per no rebre el seu abús de poder. Afirmen que per desmantellar la construcció patriarcal de gèneres i aconseguir la igualtat cal adoptar mesures radicals. Això inclou el dret a l’autodefensa i a l’ús de les armes per a
defensar els principis polítics i ideològics. Aquesta línia d’acció pot ser considerada com a «extrema», però en una guerra, l’agitació social i les revoltes poden proporcionar a les dones uns espais de reafirmació i de representativitat que en el transcurs de la vida «normal» i civil resultarien inassolibles.
I d’això els homes que formen part de les unitats de defensa també en són conscients. Saben que han nascut en una societat on el patriarcat hi està intensament arrelat. El lema dels homes és el primer enemic contra qui hem de lluitar és contra nosaltres mateixos. Per tant, els membres de Unitats de Defensa del Poble comparteixen els mateixos ideals que els de les YPJ.
I el lema de les dones?
És clar, també en tenen i és molt potent: la resistència més gran es troba en la personalitat d’una dona lliure, que en kurd seria Berxwedana heri mezin di kesayeta jina azad de israrkirin.
Per ser lliure has de resistir. Les dones s’hi juguen tant… Sempre diem que al final, el més valent és el que té menys a perdre. I les dones ho tenen clar, i quan se’ls presenta l’Estat Islàmic, s’hi enfronten amb l’actitud de dir “per aquí no passareu”.
Les dones lluiten amb la determinació de saber que no es faran enrere. Però tothom som vulnerables. Com es gestionen les cures enmig d’una guerra?
És molt interessant veure que aquesta guerra és de dones i l’estan fent les dones. Fins i tot tenint l’Estat Islàmic al costat i sabent que en qualsevol moment pot caure un morter, es feia una reunió diària entre les que estan protegint un punt, només per parlar de com es sentien: “Tu com et sents, a tu què et passa?”. Són les reunions de crítica i autocrítica i en aquell context tothom s’ho pot dir tot, des de les coses que poden semblar insignificants fins a les més transcendentals. És un espai molt necessari, perquè es pugui parlar de tot allò que incomoda, de l’estat d’ànim, etc. Això feia que al col·lectivitzar un problema, es fes molt més petit i en molts casos arribés a desaparèixer. D’una banda, això ajudava a cohesionar el col·lectiu i d’altra banda era un suport emocional en moments baixos. Compartir la tristesa, l’angoixa, la por, la inseguretat, el dubte, ho fa molt més suportable.
Els homes també el tenen aquest espai?
Ells ho fan, però d’una forma diferent. Jo no vaig estar a la dels homes però sí que vaig anar a reunions mixtes. Aquestes no eren tan emocionals. Tenien un contingut més estratègic, de funcionament de les guàrdies, per exemple.
A la pel·lícula s’explica què és el que porta a l’Arian decidir involucrar-se amb les YPJ. Creus que les seves motivacions són representatives de la resta de dones que ho fan?
Els factors que les motiven són diversos . Hi ha noies molt joves que te n’adones que no han tingut temps de polititzar-se. N’hi ha, sobretot les àrabs, que venen fugint d’un matrimoni forçat.
L’Arian, a més a més de créixer en un entorn militant, sent molt jove va presenciar el salvatge tracte que rebien les víctimes de la violència sexual. Una amiga seva va ser assassinada amb 11 anys per la família quan va es va quedar embarassada després d’una violació. Més tard, decideix que ha de passar a l’acció, i dedica la seva vida a l’objectiu d’aconseguir l’emancipació de la dona. I està determinada a no cedir i no perdre el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per a la pròxima generació de dones. I malgrat quedar greument ferida, ja mai es donarà per vençuda.
Parles de la participació de dones molt joves amb les YPJ. Quan les famílies se n’assabenten, es creen conflictes entre aquestes i el batalló? Com es gestiona?
Si una família va a buscar la seva filla perquè no està d’acord que hagi marxat, des de les YPJ el primer que es fa és protegir les noies. Intenten parlar amb la família per arribar a un acord. Cal tenir en compte que hi entren temes tribals, temes d’honor, etc. És molt problemàtic perquè potser que les famílies les acusin d’haver-les segrestat. Es parla molt amb la noia també. Però el que tenen clar és que si no tenen la seguretat que la família desfà el matrimoni, les noies es queden amb elles estudiant.
“Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora”
La revolució de Rojava té com a objectiu l’aplicació del confederalisme democràtic, basat en els principis d’Abdullah Oçallan, i crear una societat lliure de cap estat on el poble tingui el poder de decisió real. Vas poder percebre aquesta transformació?
Per explicar-ho cal posar-ho en context. Rojava és un territori al nord de Síria, rural, molt tradicional i patriarcal. S’hi produeixen crims d’honor, matrimonis forçats de nenes que no arriben ni a l’adolescència, violència domèstica. Hi ha molta, molta feina per fer. Si aquesta revolució s’ha acceptat i no s’està qüestionant des de la base és perquè les YPJ, amb el seu esforç, valentia i sacrifici per alliberar aquell territori, han mostrat que la dona pot tenir molts altres rols que el de mare, cuidadora, germana i dona. Han canviat la percepció que fins aleshores es tenia de les dones. Ara, al veure-les armades i amb l’èxit que han tingut en una lluita tan bèstia, ningú pot posar en qüestió que prenguin decisions. Gràcies a això, a nivell social, aquest moviment armat s’accepta i s’acull. De tots els elements que aquesta revolució reivindica i transforma, la idea de la igualtat de gènere és la que està arrelant més. Això ja és un fet, per exemple, actualment en l’àmbit polític està establerta una paritat absoluta entre homes i dones. Tots els càrrecs de presa de decisions s’han duplicat.
També existeixen assemblees que són només per a dones perquè es va veure que a les mixtes, les dones no parlaven. Aleshores es creen aquests espais no mixtes per prendre decisions polítiques.
Pel que fa a l’àmbit social, a cada barri s’han organitzat les cases de les dones i són elles mateixes les que regulen les injustícies o la violència contra les dones des del seu barri i des de la seva mirada. S’han prohibit els matrimonis forçats i els de nenes de menys de divuit anys. Ara estudien durant més anys. La violència domèstica està penalitzada (fins ara es contemplava dins de la idea de l’honor de la família). Els crims d’honor estan perseguits i castigats.
Al costat d’això hi ha hagut altres transformacions. La idea de la democràcia radical i directa, que sigui el poble qui prengui les decisions i s’autogestioni. L’autogestió avarca tots els àmbits. La idea és que al final no s’hagi de tenir un exèrcit, ni policia, sinó que les decisions surtin de les assemblees. Això està costant més perquè no hi ha una tradició, però s’està fent molta pedagogia. El que es vol és arribar a crear un confederalisme entre pobles i fer desaparèixer els estats, perquè són institucions de poder, i d’abús de poder versus el poble.
Aquest projecte té un eix ecològic. Ho pots explicar?
Per parlar d’un exemple concret.S’ha creat un poble amb materials ecològics que és només per a dones i nens. S’intenta que sigui un poble que es pugui autoabastir. Aquest seria un exemple d’ideari ecològic que es vol estendre.
I en l’àmbit educatiu, s’estan produint canvis?
Sí, i tant. S’han posat molts esforços en reobrir les escoles i per fi s’ensenyen totesles llengües del territori: àrab, kurd i yazidí. Això és meravellós perquè s’ha entès que la diversitat de les llengües és també la diversitat cultural d’un poble.
Un altre aspecte molt interessant és que han introduït una assignatura nova que s’ensenya a totes les escoles, és la Jineologia, la ciència de les dones que es basa en el principi que cap societat pot alliberar-se si no es produeix abans l’alliberament de les dones que formen part d’ella. El que fa és recuperar el rol de la dona en la història, en la mitologia i reexplicar-ho.
Com viuen les recents amenaces de l’estat turc de bombardejar Rojava?
Es viuen amb preocupació perquè són molt serioses, però no es viuen amb por. S’està intentant buscar una solució pactada. S’entén que la via al final és que hi hagi pau i democràcia a Síria. Si Síria és democràtica, Rojava seguirà existint, perquè la gent vol que existeixi. En el pitjor dels casos, que seria que els estats no donessin suport a Rojava, es confia en la solidaritat internacional de les persones. Les persones tenen molta força a nivell polític i de mobilització. I si tot això tampoc funciona, lluitaran fins al final. I això també ho tenen molt clar. Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora. Perquè només perds si et rendeixes. Si tu segueixes, encara que et passi de tot, perdre no perdràs.
Què podem aprendre des de la nostra perspectiva de feminisme?
Una de les coses podria ser la idea del sacrifici, no des del punt de vista catòlic, és clar. Potser pel que tenim a perdre, aquí no estem tan avesades a la idea de sacrificar-nos. I allà és té clar, qui no es sacrifica, qui no posa esforç, no obté. Tot això té una relació directa amb la idea d’empoderament. Reconquerir allò que ens oprimeix i transformar-ho. Si ho aconsegueixes, t’empoderes. Elles, amb l’exèrcit han fet una reapropiació creant un cos d’autodefensa, per exemple.
Una altra, l’he comentat abans, cal que aprenguem que la lluita d’una dona en qualsevol part del món és la nostra lluita. Hem de deixar de costat les petiteses que ens separen, i que ens uneixi la importància d’aquesta essència que ens uneix, que és acabar amb el patriarcat. Aquesta és la lluita de totes.
Moltes gràcies Alba, gràcies per aquest treball i per difondre i per fer-nos veure, a través de la perseverança del poble de Rojava, que la lluita és l’únic camí, i que aquesta lluita és feminista o no ho és. «Jin, jiyan, azadi! Dones, vida, llibertat!»
| FITXA COMANDANTE ARIAN, una historia de mujeres, guerra y libertad Títol original: Comandante Arian Direcció: Alba Sotorra Any: 2018 Durada: 70‘ País: Espanya Idioma original: Kurd i àrab (Subtitulada al català, castellà, anglès, francès, sorani, farsi, hawrami i alemany) Per infomació sobre els passis d’aquest documental podeu seguir les següents xarxes: @ComandanteArian a twitter, instagram i facebook |
