Rubén Pérez Paez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de la CGT Barcelona
Fa uns dies el jutge Joaquim Bosch, de l’associació de jutges per la democràcia, deia en unes declaracions que: ”en setze anys com a jutge, no he tingut una sola ocupació de primer domicili” i assenyalava que ”s’ha d’aplicar la llei, però també garantir el dret a l’habitatge, sense generar por social per interessos econòmics”. Pocs mitjans s’han fet ressò d’aquestes paraules, i tanmateix, portem tot l’estiu assistint a un gran espectacle mediàtic en el qual semblen haver-se posat d’acord els interessos econòmics dels grans mitjans de comunicació, empreses de seguretat i determinats partits polítics per tal de generar una alarma social entorn d’un problema que afecta només al 0,01% dels habitatges que hi ha a Espanya. El percentatge de violacions de domicili a particulars és del 0,01% incloent-hi tant primera com segona residència. Tenint en compte que al nostre país existeixen més de 25 milions d’immobles, dels quals només un 0,3% es troben ”okupats”, i d’aquests, el 85% corresponen a entitats financeres i fons voltor, com pot ser que dia rere dia els mitjans de comunicació parlin de persones que surten a comprar el pa i en tornar es troben la seva casa okupada i la policia els diu que no es pot fer res? Tenint en compte que, de donar-se aquesta situació es tractaria d’un delicte penal que faria intervenir automàticament a la policia, és evident que ens menteixen descaradament, però llavors la següent pregunta és: per què?
Arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, destinar-hi entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou net. Amb la nova crisi, l´atur es dispara (i es preveu que encara ho farà més) i com a conseqüència l’impagament d’hipoteques, i sobretot, la incapacitat de moltes famílies de poder pagar els preus abusius dels lloguers al nostre país fan preveure una nova allau de desnonaments en els propers mesos. Quan el 2008 els diferents moviments socials que clamaven per la situació de l´habitatge vam mediatitzar els desnonaments, la percepció social de l’ocupació va canviar cap a positiu en un sector important de la classe treballadora, i això és quelcom que no poden permetre. La campanya de criminalització de l’okupació busca que la classe treballadora, sense adonar-se, compri el discurs hegemònic que el dret a l´habitatge està per sota del dret a la propietat privada, relat que va en contra dels interessos de la majoria de la gent. El 58% de la població amb ingressos més baixos ha de gastar més del 40% del que guanya per tal de pagar un sostre sota el que viure.
“arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou”
D’ençà que va començar la crisi, més de 160.000 famílies han sigut expulsades de les seves cases per no poder pagar la hipoteca al banc.
El drama no ha acabat, però la pèrdua del domicili clarament ara afecta més a famílies que viuen de lloguer. Des de 2013 a 2018, 217.000 famílies van abandonar casa seva per no pagar la renda mensual, i la xifra va augmentant. L’any passat, el nombre de desnonaments a inquilins va superar els 37.000, el que suposa 127 persones al dia.
Des de 2014 a 2019 el pagament per llogar una casa es va disparar un 25%, a Barcelona un 36% i a Madrid un 33%. Són les dades d’avui, i tothom sap que no milloraran, ans el contrari.
Hi ha una constant vulneració de drets per part dels fons voltor, que són corporacions internacionals multimilionàries. La seva raó de ser és el mercat, el comerç i el benefici. Per a ells, estan al mateix nivell les maragdes que l’habitatge: ambdues són susceptibles de ser comerciables. El factor humà no els importa.
Aquests fons voltors, amb el beneplàcit dels poders econòmics i el suport dels poders fàctics, s’han apoderat de la immensa majoria del mercat immobiliari. Ara es tracta de crear un ambient hostil en torn les associacions que defensen l’habitatge com un dret bàsic, i aquí entra en joc tot el poder mediàtic, que es posa a rentar la cara als voltors i vendre’ls com a coloms de la pau. La intenció és deixar una càrrega de profunditat amb l’objectiu de confondre a la població perquè rebutgi al dèbil i defensi al fort. L’aporofobia d’alguns mitjans de comunicació fa vergonya. Quan veurem un reportatge sobre famílies vulnerables i les causes estructurals que porten a ocupar en precari enfront de la falta d’alternatives reals?
Els poders, en el seu benefici, es dediquen a alienar (deixar sense criteri) i a codificar (crear autòmats) a la població. Així s’empobreix la capacitat de pensar i raonar.
La misèria no et responsabilitza, és la cultura i el fet d’enraonar el que et fa adquirir ideologia.
Hem de fer entendre als nostres germans de classe que si no apaguen aviat els televisors, la mentida del fet que són els okupes els que deixen a les famílies al carrer i no els bancs acabaran calant a les seves ments. Com deia Malcom X “si no aneu amb compte amb els mitjans de comunicació, us faran estimar a l’opressor i odiar a l´oprimit”. I així estem, a voltes, com sempre.
