Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
@moner80
Han passat molts anys des de la implantació de les ETT, jo era petit quan vaig anar a les primeres manis i accions per tal de tancar-les, era a finals dels 90. Anys després, de jove, i amb una FP acabada, a mitjans dels 2000, la majoria de feines que trobava eren a través d’ETT. El que el meu pare trobava una aberració, treballar uns mesos aquí uns mesos allà sense formació i amb poques mesures de seguretat, a mi ja em semblava normal. Eren els anys en què ser mileurista era ser un pena, però tenir un treball temporal s’acceptava.
Després va venir la «Crisi» dels 2009, els ERO’s es multiplicaven, el nombre d’aturats s’enfilava i els sous es desinflaven, pocs conflictes i vagues es guanyaven, «doctrina del Shock». Els mitjans bombardejaven amb notícies de crisi, acomiadaments, atur, pobresa i desnonaments. Terreny perfecte per implantar una reforma laboral. Una no, dos! El PSOE el 2010 i el PP, amb el suport de CiU, el 2012. Amb l’excusa de flexibilitzar la contractació, regenerar l’economia i combatre l’atur, ens van cardar dues hòsties bones.
Dues reformes laborals neoliberals en dos anyets. Representants de la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, junt amb els polítics de torn, van decidir dinamitar el model de negociació col·lectiva, es van ampliar les causes per a l’acomiadament objectiu, i fortes rebaixes a les indemnitzacions, entre altres coses. Es van comptabilitzar quasi 1.200.000 de treballadors afectats per expedients, només els tres anys següents de ser aprovada la reforma laboral del 2012. La classe treballadora vam esdevenir simples titelles en mans d’un poder empresarial desorbitat i unilateral.
Els sindicats majoritaris, després d’anys de sintonia amb els governs i la patronal de torn, corrupteles vàries i desprestigi mediàtic per part dels mitjans del poder, tenien la imatge pels terres i molt poca credibilitat entre els treballadors. Mentre que els sindicats combatius, no estàvem preparats ni érem prou forts per a plantar cara al monstre capitalista. Ens ho vam empassar tot. El neoliberalisme va tornar a guanyar i avui en patim els resultats.
“si la temporalitat segueix, el poble, o el barri, han de ser la nova secció sindical”
El passat 2019 a l’estat espanyol es van signar 22,5 milions de contractes laborals. Només un 10% han estat indefinits. Un 45% han tingut una durada inferior a un mes i un 27% una durada de 7 dies o menys. O dit d’una altra manera, per cada 100 llocs de treball es fan 122 contractes o els nous treballadors firmen un nou contracte cada deu mesos de mitja. Per altra banda els contractes a temps parcial (de menys de 40 h setmanals) han augmentat considerablement. El 36% del total de contractes fets el 2019 són parcials, un 41% si ens centrem en els contractes indefinits.
Sospito que aquest augment dels contractes a temps parcial, fins a un terç del total, és a causa de l’ajustament de les empreses a l’augment del salari mínim. Per ajustar-se a la llei, redueixen la jornada al contracte, però després treballes les mateixes hores, cobrant el mateix. Les ETT controlen el 23% de les noves contractacions.
L’Organització Internacional del Treball (OIT) es feia ressò fa uns dies de l’enorme caiguda de les rendes del treball (salaris) en favor de les del Capital (diners guanyats a través d’inversions o la plusvàlua dels treballadors). Passant d’un 66,6% del PIB el 2009 a un 61,2% el 2017. El que significa que uns 64.500 milions d’euros que cobràvem els treballadors ara ho guanyen especuladors i empresaris. Despossessió i empobriment de les treballadores. Tot el que vam guanyar en un segle ho estem perdent en unes dècades.
Per capgirar la situació hem de ser pragmàtics, hem de ser més àgils i ràpids que el capital, que està en constant renovació. No podem combatre amb les mateixes tàctiques que fa cent anys si veiem que no donen resultat.
Per això si la temporalitat segueix, el poble o el barri, han de ser la nova secció sindical. Si les lleis que ens protegeixen no entren als llocs de treball, s’ha de gravar al patró per demostrar-ho. Si el patró no compleix, se l’ha de sacsejar. Si les empreses només entenen de beneficis se’ls ha de parlar en pèrdues. Si l’enemic no és un objectiu accessible apuntem als seus clients o socis.
Per fer això possible ens necessitem a totes. Participatives i despertes. Intel·ligència col·lectiva per crear aquest nou món, que, o es llaura cada dia entre totes, o no brota, no creix. I necessitem créixer. Créixer per poder guanyar batalles empresa a empresa, barri a barri, poble a poble. Créixer per la classe treballadora torni a ser conscient de si mateixa. Créixer per poder saltar a negociar convenis i mobilitzar sectors. Créixer fins que el sindicalisme combatiu pugui mirar cara a cara a la patronal. És l’única manera de fer un salt a la Història. El nostre futur està en joc. Podem acabar més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.
