Categoria: Les nostres veus

L’Elvira (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Viatge als orígens

Endinsar-me en el relat de l’àvia ELVIRA ha fet possible parlar d’ella amb l’orgull d’haver superat els misteris i secrets que em perseguien des de petita.

El meu desig és continuar amb la descoberta de més dades i lliurar-me a expressar els sentiments i emocions sense reserves; plorar amb desconsol per les notícies rebudes i connectar amb les avantpassades protagonistes de la història que ens precedeix.

L’agost de 1992  vaig decidir anar a conèixer la terra de l’origen patern. Li vaig proposar al meu company fer un viatge a Astúries, el destí del qual seria  Belmonte de Miranda i des d’allà visitaríem Quintana, Alcedo, Boinas i altres llogarets del Concejo. Una aventura de plaer i descoberta. Pel camí vam parar a Donosti per veure uns cosins i després vam seguir per la cornisa cantàbrica cap als Pics d’Europa, Covadonga i llacs d’Enol, fins endinsar-nos per les belles terres asturianes cap al Port de Somiedo. Un cop allotjats a Belmonte vam prendre els camins cap a Alceu que s’enfilen costeruts fins arribar als 550 m sobre el nivell del  mar. Un curull de pau i tranquil·litat ens omple quan contemplem l’entorn i les valls regades pel riu Pigüeña.

Arribats a Alceu deixem el cotxe i caminem entremig de les cases escampades dalt del muntijol.  A la vora del camí un home conrea un camp. Ens presentem i flueix  l’intercanvi d’informació. Recorda a José de quan eren petits; anaven a l’escola, corrien pels afores  i amb l’ajut dels gossos pasturaven el bestiar a l’esguard dels llops.  Poc a poc sentim veus que s’acosten i encuriosides s’integren a la conversa. L’emotivitat del moment es reflexa en els rostres alegres: ¿a ver que mire tu cara por si me da a alguien?

Voltem entremig de les quatre cases que hi han enfilades en els petits turons i ens senyalen la casa de l’únic ramader que queda. En ella havia servit José. Una mica més avall entrem en  la casa on van viure Celina i  Elvira. És una habitació fosca amb una forn de llenya amb el que s’escalfaven i cuinaven. Les parets de l’habitacle en desús confrontaven amb un hòrrio que s’alçava pel damunt dels nostres caps.

Ens conviden a casa seva i al davant d’un got de “sidriña” comencen a parlar sense embuts del que recordaven que es deia i es parlava, que a la fi és la història oral del poble i la seva gent:

-Elvira tuvo dos hijos. El mayor, Monolito  dicen que podia ser de Benjamin de la Josefa… Benjamín se fue  a trabajar a Madrid  de capataz de obras públicas y allí vivió… pareció ser que, en Madrid, vivió con una mujer. Ya de mayor  volvió al pueblo y cuidolo una sobrina suya, hija de su hermana Josefa.

Tot plegat va semblar-me un garbuix de fets, emocions i sentiments, difícils d’assimilar. Però, no era això el que buscava?  

D’aquesta trobada a Alceu conservo el vídeo més valuós d’aquell viatge. Ara, de bell nou,  quan torno a veure’l i escoltar-lo amb deteniment penso en cóm seguir amb la descoberta del passat.

—————-

Recordo que fa uns vint anys, en una trobada de Dones de la CGT a Madrid, vaig conèixer a la companya  Maria que viu i treballa a l’esmentada ciutat. Parlem de la coincidència del cognom, Alvarez, i la sorpresa i alegria per les dues és descobrir que havia nascut al poble de les meves avantpassades,  a Alceu.  Hem estat connectades mitjançant la xarxa de dones de CGT i, ara, en fer el relat de l’àvia Elvira l’he comentat la meva inquietud per continuar amb la recerca. En el poble encara viu la seva mare i una parenta que conserva bona memòria. Durant la setmana santa les veurà i parlarà amb elles. Espero amb delit el resultat. 

Una altra companya que és de València m’ha comentat que el seu germà està fent recerca en hospitals i cementiris d’aquella zona per trobar familiars desaparegudes en la guerra civil i la postguerra. Tinc l’esperança que la seva experiència em serveixi per saber com buscar qualsevol indici que em porti a l’Elvira.

És un treball genealògic que voldria completar aquest estiu amb un nou viatge a Astúries per intentar esbrinar en els llibres del Registre civil de Belmonte de Miranda les incoherències entre relats orals i documents escrits. De pas aprofitaré per conèixer en persona la Jesusa, treballadora del Registre que m’ha ajudat en la recerca. També serà interessant anar a l’Arxiu diocesà d’Oviedo per explorar, en els vells llibres procedents de les parròquies, els registres d’esdeveniments en la vida de les persones d’abans de 1871. Sembla ser que l’Elvira tenia un germà que va emigrar a Amèrica. 

Fins aquell agost de 1992 cap descendent de l’Elvira no havia visitat mai Belmonte ni  Alceu. L’any 2019, al cap de 80 anys de la seva desaparició , obro de nou el cor al passat amb dos objectius: seguir investigant sobre els orígens i  trobar el lloc on descansen les seves restes. 

——————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

L’Elvira (1a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Homenatge a les dones que ens van precedir

——————————————————————————————————————–

Al caliu de la convocatòria de la Vaga feminista del 8 de març de 2019, Dia de la dona treballadora, m’endinso, més i més, en la recerca de les avantpassades per consolidar la convicció i l’orgull de pertànyer a la classe obrera, treballadora  i la seva lluita  per la supervivència.

——————————————————————————————————————–

Aquest relat sorgeix dels vestigis de la vida de la meva àvia paterna, l’Elvira,  i de les avantpassades. A partir de les històries familiars contades o esgarrapades, d’aquí i allà, i de les recerques a arxius documentals i orals aniré traient el fil de l’entrellat.

Deuria tenir uns 65 anys quan li van fer l’única fotografia que conservo de l’àvia Elvira. La seva figura senzilla amaga la vitalitat i la força d’una dona que va afrontar la soledat d’un destí amarg. Vestit negre amb plecs recollits a la cintura, el cap dreçat i adornat per un petit monyo que recull els cabells a l’alçada de la coroneta. El seu rostre expressa serenor i saviesa. Una boca ferma, pròpia del caràcter reservat i misteriós que l’envolta, s’adorna d’uns llavis carnosos i afilats fins la galta que s’obren a un dissimulat somriure. Un sec profund,  fruit de l’ansietat d’una vida difícil, separen els ulls tristos i inquiets emmarcats per petites celles que cauen sobre les parpelles cansades.

Alcedo i Boinàs són dos llogarets del Concejo de Belmonte de Miranda, al bell mig d’Astúries, als quals s’accedeix des del sud  pel port de Somiedo.  D’ells prové l’origen familiar.

L’Elvira, la seva mare Celina (Celestina) i el seu avi José Álvarez Ceipo eren naturals d’Alcedo i l’àvia Francisca Fernández Fernández,  de Boinàs.

Quan la Celestina, amb vint-i-set anys, va donar a llum l’Elvira, el 18 d’abril de 1871,  el José i la Francisca eren difunts.

L’economia rural era de subsistència; treballaven al camp, portaven el bestiar a les “brañas” (espais de pastura) i les dones, a més a més, s’ocupaven de les feines pròpies del seu sexe (segons els documents de l’època).

Celina havia mort el 7 d’octubre de 1891 quan l’Elvira va donar a llum a Manuel,  el 1904, a l’Hospital Maternal del carrer Mesón de Paredes del barri de Lavapiés, de Madrid. I a José, el meu pare, el 6 de desembre de 1913, a Alcedo. 

En esclatar el cop d’estat contra el Govern  de la República, l’Elvira vivia a Madrid i tant el Manuel com el José treballaven a la Companyia internacional de vagons llits i grans expressos europeus. El sotsdirector d’aquesta companyia era de Belmonte i va donar feina a moltes persones del poble.

José tenia 22 anys quan van cridar-lo a files i s’incorporà al front del nord. L’Elvira no tenia notícies d’ell fins que va rebre la carta del Govern de la República on li comunicaven que  José estava desaparegut. La por i la desesperança van apoderar-se d’ella i per apagar la inquietud que la turmentava tots els dies feia el camí cap a l’estació amb l’esperança de veure’l arribar en algun d’aquells trens que transportaven soldats anant i venint del front. S’asseia en un banc i deixava passar les hores.

Manuel, amb 33 anys, el cridaren per incorporar-se al front en l’exèrcit de la República i com que l’Elvira es quedava sola a Madrid on vivien, va portar-la a viure amb la família de la seva esposa. Avançava la guerra i el setge sobre la ciutat per les tropes rebels obligà la companyia ferroviària, on treballava el pare de família, a traslladar-se a València. L’Elvira es va veure obligada a deixar Madrid i la possibilitat de saber del seu fill.

A València arribaven notícies del Manuel però del José continuava el neguit de la incertesa. A l’estació de tren de València, ella i altres dones amb les que va fer amistat s’asseien en el banc de l’esperança, on es feien companyia i les reconfortava veure el tragí del soldats amunt i avall. L’Elvira s’imaginava abraçant el seu fill José.

La guerra cada cop s’embruteix més amb l’avenç de les tropes franquistes. No té a prop el fills que tant estima, pels que tant ha lluitat i treballat fins l’extenuació. Està defallida!! Pensa: hem perdut la guerra, el fills i l’esperança. I l’Elvira, amb 68 anys, derrotada, es difumina en la foscor del misteri, aquella primavera de 1939. 

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

La Pèrdua de la Innocència

Equip Comunicació CGT Catalunya

Descobreixo que he perdut la innocència quan llegeixo el llibre de la Mabel Lozano: El proxeneta. La historia real sobre el negocio de la prostitución; Alreves, Barcelona, 2017.
Si, cap persona és innocent davant el relat que s’hi exposa del negoci de la prostitució. A partir d’ara veuré amb altres ulls, captaré la subtilitat de tantes i tantes realitats que tenim al voltant; que  donem per suposades; que no ens fan alertar perquè tenen el denominador comú de ser admeses per una societat que tanca els ulls al dolor de tantes i tantes persones que pateixen. El sexe és aquell tabú que està relativitzat en tots els aspectes. A casa, a l’escola, en les relacions personals. No parlem amb claredat sobre ell.

Llegeix més

8M 2020. El Coronavirus visibilitzarà la crisi de cures

Equip Comunicació CGT Catalunya

Manifestacions multitudinàries per les llibertats i els drets de les dones arreu del món

Amada Santos. Dones Llibertàries

Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.

Aquest 8 de Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets i reclamar la igualtat.

Aquesta data s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i activistes “El 2020 és l’any de les dones”  i cridem a totes les dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.

El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8 de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones discapacitades i de la llar.

Posar la vida al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.

Moltes dones a Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de Beijing 25.

Amb la Pandèmia del Coronavirus, sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.

“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”

Mònica Grau, economista.

Xile, Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota feminista” va ressonar arreu.

Les manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.

Xile

La majoria dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M. Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat: “No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió Independent de la Veritat, Justícia i Reparació. 

També el  9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018 i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest esdeveniments.

La consigna aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món: “El violador ets tu”.

Durant la manifestació hi va haver incidents amb  lesions i detencions. En acabar aquesta històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.

Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.

Mèxic

A Mèxic han augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una bretxa salarial d’un 34%.  Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat de la població està vivint en situació de pobresa.

Durant la gran manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000 dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats se’n responsabilitzin.

Argentina

A l’Argentina les feministes van realitzar les protestes pel  9 de març sota el lema “Per l’autonomia dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les accions va ser  un “pañuelazo” el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal, segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per l’Església catòlica Argentina.

Aquest 2020, la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se  en el primer país d’Amèrica Llatina en legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.

Aquesta és la primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018. Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.

Crònica d’una jornada de vaga general a Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya

Juntes, valentes  i lluitadores vam prendre els carrers el 8M

Dones de la CGT

Tot just començava el dia 8 i moltíssimes dones ja ens estàvem concentrant a les nostres poblacions o barris per fer una tasca d’extensió i informació de la vaga feminista del 8M

En moltes poblacions i barris s’havia estat treballant durant tota la setmana fent activitats reivindicatives del 8M:  xerrades, jornades, debats, pel·lícules, tallers, etc. i totes aquelles activitats que la imaginació ens va permetre dur a terme. A més de la manifestació nocturna i la marxa de torxes del dia 7, on les dones vam reivindicar que “La nit és nostra”.

Moltes companyes de CGT , anarcofeministes vàrem participar coordinadament amb la resta de grups feministes a les activitats que es van organitzar als llocs on vivim.  D’activitats es van fer moltíssimes, des de piquets informatius i reivindicatius , performances, denúncies a l’església catòlica, lectures de manifestos feministes, manifestació per la població, menjars col·lectius elaborats per companys que s’encarregaven de la tasca de cures, i marxa conjunta cap a la manifestació de la tarda.

Es va plantejar com un dia reivindicatiu i de lluita, i alhora festiu, fent incidència en activitats sobre la vaga de cures i de consum.

El piquet central de Barcelona, fent costat a Les Kellys van denunciar davant d’alguns grans hotels de Barcelona, la precarització i les condicions laborals de les dones. Als grans hospitals, com a la Vall d’Hebron o l’Hospital Universitari de Bellvitge on estava convocada la vaga, es van fer concentracions i piquets informatius davant els centres.

A Mataró es van fer denúncies en algunes empreses on s’havia donat casos de masclisme, com a la discoteca Cocoa. A l’Anoia es va participar conjuntament amb La Traca Feminista i entitats del poble. A Terrassa es va participar amb les companyes de col·lectius feministes anticapitalistes. Les accions i reivindicacions es van repartir al llarg de la setmana, llançant, cada dia, reivindicacions de diferents eixos: habitatge, treball productiu i reproductiu, serveis socials, antirracisme i cures.

El dia 8 al mati es va fer el mapeig de les violències de Terrassa, on es van assenyalar punts de la ciutat on s’ha exercit violència i abusos, des de llocs on hi treballen violadors i abusadors fins a les oficines dels serveis socials i l’església.

La vida al centre va ser el lema que van triar les companyes de Mollet Feminista pels  tallers que es van fer el dia 7, sobre: ginecologia, habitatge, sexualitat de les joves, salut mental i dones migrades.

A Barcelona es va començar amb un homenatge a “la Negreta”, una dona que va ser executada el 1769 per liderar, amb altres dones, la Revolta del Pa.

Enguany va ser molt important les denúncies directes a l’església catòlica, des d’accions davant les esglésies de diverses poblacions, com a Mollet, on es va demanar una jornada col·lectiva per apostatar de l’església catòlica, fins a companyes que van accedir dins d’una església denunciant com l’església vol tornar a prohibir l’avortament. O una performance davant de la catedral de Barcelona, amb l’objectiu de fer un homenatge a les dones assaïnades per la violència masclista, on un centenar de dones van fer una “processó” vestides de negre i tuls negres a les cares, fins arribar a la Catedral, carregant un taüt i flors. Un cop allà  es va  fer una performance, on es van denunciar els assassinats per violència de gènere, llegint el nom de les dones assassinades aquest any. L’acció va ser emocionant, entranyable i colpidora per a totes, es va posar un taüt, amb  flors i el nom de les dones assassinades, al bell mig de la Catedral. Aquesta acció es va fer conjuntament amb el piquet de la Comissió Laboral  8M i companyes de CGT.  

Els piquets també van ser molt imaginatius: des de canviar els rètols dels carrers per noms de dones, posar a les estàtues d’homes davantal i estris de neteja amb cartells on s’apel·lava al treball de cures compartit; i a les estàtues de dones cartells dient “Jo també faig vaga”. I un emotiu acte en record a les nenes assassinades de Guatemala davant el monument de Colon.

Els espais es van omplir de dinars col·lectius on la sororitat i la visibilització de les cures va ser present, on no van faltar la música, cançons, balls… i les paelles elaborades pels companys, com a Mollet… o dinars compartits entre veïnes i veïns, com a la vocalia de dones de l’esquerra de l’Eixample, on a més van okupar el carrer Aragó aprofitant que s’obria sense cotxes a la ciutadania.

Des de CGT Catalunya es va habilitar un espai per a cures al sindicat d’Espectacles, on moltes companyes i companys van poder gaudir d’un merescut descans després de les activitats del matí… i on es van reposar forces amb begudes i menjar preparats pels companys encarregats de les cures.

Després  de les activitats del matí, va arribar la manifestació de la tarda, convocada per tot el moviment feminista. Amb el lema “Autoorganització i revoltes feministes. Contra la precarietat i les fronteres. Juntes i diverses per una vida digna”.

Com els darrers anys les companyes i companys de CGT agafem l’espai d’inici del bloc mixt, darrera les companyes Perkudones. La participació va ser massiva i l’ambient de gresca, reivindicació, lluita i empoderament va ser molt important. Darrera de la pancarta  on continuem cridant: “Ens aturem perquè el món funcioni”, un munt de companyes i companys de molts territoris: Barcelona, Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat, etc. vam marxar juntes amb la força que ens fa ser imparables en la lluita feminista.