Categoria: Sindicalisme

Organitzar-nos per alliberar-nos

Equip Comunicació CGT Catalunya

En motiu de la Vaga General del proper 8 de març, parlem amb la Montse Sánchez, actualment Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya. Va ser escollida al Congrés que l’organització va celebrar a Òdena el passat mes d’octubre, ara farà just cinc mesos. Com a treballadora de l’empresa SEAT, ha estat una militant activa dintre de la Federació del Metall i també a  la Federació del Baix Llobregat, sempre implicada, a més, a la secció sindical de la CGT a SEAT.

Bon dia Montse.

La primera pregunta és gairebé obligada. Arribes a la secretaria de gènere en uns moments en què el feminisme està trasbalsant consciències i està aconseguint ser un dels motors del canvi social. Sabent que els reptes són grans ja que les organitzacions sindicals encara estan fortament masculinitzades, què et fa decidir a presentar-t’hi?

El suport de les companyes i justament poder donar-li veu a totes des de la secretaria de gènere és el que em va motivar.

Les dades ens diuen que la precarietat laboral té una afectació molt superior en les dones que en els homes. Alhora aquesta precarietat allunya de la capacitat d’organitzar-se per combatre-la, i per tant, allunya les dones de les organitzacions sindicals. Creus que hi ha prou debat sobre això, és a dir, està esdevenint un eix important des del feminisme?

Cal que n´hi hagi. Els grans sindicats, lluny de la realitat i la precarietat que és evident que te nom de dona, degut precisament a  les polítiques depredadores del patriarcat, han influït negativament en el concepte sindical de la classe obrera que ja fins i tot ni s´anomena… diem treballadora, però el concepte “obrera” ja pràcticament està en desús.

Per això el nostre sindicat, que si és de classe, ha de ser avui més que mai, una eina de defensa de les més precàries.

El 8 de març de 2018, es va organitzar la primera vaga general feminista a  l’estat espanyol. Aquesta vaga però, té caràcter internacional i sembla que ha arribat per quedar-s’hi. Creus que està justificada la necessitat d’aquestes convocatòries?

Les agressions masclistes són ja insuportables i intolerables. L´agressió és a la vida i a la terra en el seu conjunt però no podem oblidar totes les mortes, violades i maltractades pel simple fet de ser dones… és evident que és necessària la nostra revolució com a dones.

Si en fem una anàlisi purament sindical, no podem dir que aquesta vaga, almenys al 2018, tingués un efecte d’aturada laboral molt alta. Creus que s’hauria d’ampliar la mirada des del sindicalisme per valorar els efectes d’aquesta convocatòria de vaga?

És una vaga amb un ampli concepte de gènere que pretén qüestiona-ho tot per canviar-ho tot. Estem molt contentes per l’èxit de les grans mobilitzacions de l’any passat, però és evident que com a sindicat hem de seguir creant consciències per aconseguir que el conjunt de la classe treballadora, especialment les obreres, siguin les que  s’empoderin i liderin i aconsegueixin aquest canvi.

Ara parlem en clau interna. La CGT va organitzar un congrés extraordinari estatal per parlar de feminisme. En aquesta línia, les ponències que s’hi van presentar estaven íntegrament enfocades en buscar la manera que el sindicat esdevingui una eina aliada per combatre el patriarcat. Creus que estem a l’alçada d’aquesta revolució social? És a dir, treballem perquè el contingut de les ponències es converteixi en la nostra praxi?

Tot i ser un sindicat alternatiu que aspira a la repartició de la feina i la riquesa, i en conseqüència, acabar amb el capitalisme, he d’admetre que hauríem de fer una profunda reflexió que ens doni la capacitat de detectar les nostres mancances en aquest sentit.

Les lluites feministes no són uniformes. Què voldria dir “feminisme de classe”?

Organitzar-nos per alliberar-nos. I alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del capitalisme, que a més de submises ens vol precàries i esclaves.

Hem vist que has sortit escollida a les últimes eleccions de la SEAT com a delegada. És difícil compaginar la militància de delegada amb la Secretaria de Gènere de la CGT de Catalunya?

Dificilíssim, sense més.

Justament treballes en un sector que històricament està molt masculinitzat. En canvi, la Federació del Metall de Catalunya sembla ser un dels ens més conscients de la necessitat de la lluita feminista. Com expliques aquest fenomen?

Als darrer anys hem tingut un important increment de companyes afiliades, i no només afiliades sinó sobretot de militants. Això ha fet que dins del treball diari hi hagi més aportacions i més propostes i reivindicacions de les dones i en clau feminista que han fet que les nostres necessitats es visibilitzessin. Tanmateix, la consciència dels homes del sector del metall ha anant tenint cada vegada més clar que qualsevol transformació social ha de ser amb les dones, i amb un pla d´igualtat real.

Passem a un altre tema. Dones de CGT, Dones Llibertàries… Quina diferència hi ha?

Dones Llibertàries som un grup autònom dins de la CGT i ens considerem continuadores de la tasca engegada per Dones Lliures del 1936, per tant existim molt abans de que la part orgànica del sindicat decidís reconèixer una organització de dones pròpia a través de les secretaries de gènere. A més considerem la part cultural i activista feminista com a fonamental, a més de l´acció sindical.

Aquests col·lectius no són ens reconeguts orgànicament per la CGT. Per què?

No som reconegudes perquè històricament sempre hi ha hagut reticències en donar veu i responsabilitat a les dones dins del sindicat, on encara tenim un sostre de vidre preocupant i actituds masclistes i paternalistes, encara que siguin poques, vers les dones, al cap i a la fi, com en el conjunt de la societat.

Com es podria fer casar una idea amb l’altra?

És molt senzill, amb el reconeixement orgànic de l’organització per tirar endavant la nostra tasca com a part integral feminista i transformadora revolucionària de la societat.

Vaga: “postureo” o lluita?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquesta lluita, és per “postureo” o és per a guanyar?

Aquesta pregunta hauria d’estar fora de lloc quan iniciem un conflicte sindical. Sobre el paper, tota lluita sindical, que és en si mateixa una expressió del conflicte social, la fem perquè l’entenem com a eina per aconseguir un seguit d’objectius. En els temps que corren, molt sovint es tracta d’aturar agressions que la patronal fa directament contra les nostres condicions de treball que són, també, les nostres condicions de vida. És a dir, contra nosaltres mateixos. Subcontracten part dels/les nostres companyes, acomiaden, ens canvien la jornada laboral, ens fan fer hores, ens baixen el salari i un llarg etcètera. Però de vegades també busquem avançar, millorar, conquerir part del pastís que actualment es queden els capitalistes. En definitiva, lluitem per guanyar, per a nosaltres mateixos/es, per la immensa majoria de la humanitat. Una lluita que es porta endavant fins i tot en la situació més concreta i particular, com pot ser en un piquet en el fred d’una matinada d’hivern en un polígon o enganxant un adhesiu sobre una mercaderia en un estant d’un supermercat.

Com deia, només el fet de plantejar la pregunta que inicia aquest text hauria de ser una aberració. Per desgràcia, no ho és. De fet, massa sovint la resposta és la primera de les opcions, la del “postureo”. D’exemples en tenim molts i molts. A la lluita sindical massa sovint hem vist com el sindicalisme oficial utilitza jornades de mobilitzacions i de vagues per passejar banderes i delegats mentre entre bastidors estan precuinat amb l’empresa com s’aplicaran aquelles mesures que es diu combatre. Aquest “postureo” còmplice busca desactivar qualsevol resistència i desposseir als i les treballadores de la seva capacitat de lluita. És a dir, tot el contrari d’allò que sobre el paper diu que vol fer.

Aquestes actituds les hem denunciat una i una altra vegada. Les coneixem i les hem patit i, precisament, intentem que el nostre sindicalisme sigui tot el contrari. Però no podem caure en l’autocomplaença fàcil. Si les lluites les fem per a guanyar, hem de pensar fredament com volem fer-les. I pensar-les de la manera més col·lectivament possible. Això implica, necessàriament, a la nostra secció sindical allà on hi ha el conflicte i la seva capacitat d’activar el conjunt de la plantilla per mitjà de l’assemblea, la nostra manera d’entendre la democràcia. Però també comporta la implicació del conjunt del sindicat als seus diferents nivells. Es tracta de guanyar. De doblegar la voluntat de qui té el poder, perquè controla els mitjans de producció i l’emparen les lleis i els mecanismes coercitius de l’estat. Davant d’això, només ens tenim a nosaltres: la nostra intel·ligència, les nostres mans i la nostra capacitat de ser multitud.

Si la lluita la fem per guanyar, això ens porta a vells debats que ja es plantejava el sindicalisme a inicis del s. XX a Catalunya i que van marcar la diferència entre dues tradicions, la de caire més socialista i l’anarcosindicalista. Com ha de ser una vaga? Ha d’implicar només una aturada d’un centre de treball? Busquem una imatge dels i les treballadores aturats, un dia rere l’altre amb les nostres banderes onejant al vent? Només amb això un centre de treball amb unes quantes desenes o centenars de treballadors/es aconseguirà vèncer una gran multinacional que en té la propietat? L’experiència ens mostra que aquest tipus de vagues “passives” i circumscrites només al centre de treball tendeixen a acabar malament per als nostres interessos. I l’estat i el capital també ho saben quan, precisament, ja fa anys que van prohibir les vagues per solidaritat. Les seves lleis, el sindicalisme oficial i, de vegades, algunes pràctiques de sindicats no tant oficials porten cap aquí. I també moltes vegades ja abans de que acabin, i sovint de que comencin, ja en sabem el final. Aquestes dinàmiques poden ser, també, de “postureo”.

Hi ha altres maneres de plantejar els conflictes i les vagues. De forma molt més “activa” i pensades per a guanyar. Això vol dir que han de partir de dues condicions: la primera que els i les treballadores del centre de treball s’hi impliquin i la facin. La segona, que tinguem la capacitat d’exercir la força suficient per a trinxar la resistència de l’empresari. Això darrer moltes vegades ho podrem aconseguir si, a banda de no limitar-nos a quedar passives i aturades en una vaga, som capaces de sumar a la nostra la força de la solidaritat. Sovint no es tracta només d’aturar el funcionament d’un centre productiu, ja que moltes vegades les empreses poden aguantar millor una aturada llarga que qui ha de portar un salari a casa per pagar el dia a dia. En molts casos es pot incidir en la distribució o la comercialització del producte de l’empresa, en la seva imatge, en els seus clients, etc. I per poder-ho fer, molts cops calen més mans que les dels treballadors/es en vaga.

La recent vaga de Cacaolat ens ho ha mostrat. Ja fa una mica més de temps, les vagues de Movistar, FNAC, busos, etc., també. Són vagues on es va activar la participació en el conflicte de més persones i més espais que els dels propis treballadors/es en vaga. Quan diem que la solidaritat és la nostra millor arma, diem precisament això. No es tracta només d’una imatge (això seria “postureo”), es tracta d’un arma. I la paraula arma té a veure amb quelcom ofensiu, que cerca fer mal. En el nostre cas, el mal que cerquem és en els interessos de l’empresari i que sigui de la intensitat suficient per a que, en un determinat context, hagi d’acabar fent allò que nosaltres li imposem.

Entesa així, la lluita ja no és un simple “postureo” i, senzillament, passa a ser una confrontació real. Anant més enllà de les imatges i les icones busca les fórmules oportunes en cada cas per a ser efectiva i, com a mínim, aspirar a guanyar. Per això cal imaginació, defugir esquemes i col·lectivitzar el conflicte en això que en diem solidaritat o suport mutu.

Ermengol Gassiot

Secretari General de la CGT de Catalunya

L’avaluació dels riscos laborals

Equip Comunicació CGT Catalunya

L’avaluació de riscos és la base per a una acció preventiva eficaç, i no és un fi en si mateixa sinó un instrument fonamental per a l’acció preventiva.

Es tracta d’identificar els riscos, valorar la probabilitat que es produeixi dany i la severitat de les seves conseqüències. A partir d’aquesta identificació i valoració es proposen les mesures preventives per a l’eliminació, reducció o control dels riscos identificats i avaluats. Es procedeix així a realitzar la planificació de l’activitat preventiva, proposant terminis, responsables i cost aproximat per a l’execució de les mesures assenyalades.

Tal com assenyala l’Article 15 de la LPRL (Llei de Prevenció de Riscos Laborals) el responsable de que es realitzi l’avaluació és l’empresari, i ho ha de fer amb la següent freqüència (Article 16 de la LPRL):

  • Haurà de realitzar una avaluació inicial dels riscos per a la seguretat i salut dels treballadors
  • La mateixa avaluació s’ha de fer en ocasió de l’elecció dels equips de treball, de les substàncies o preparats químics i del condicionament dels llocs de treball. L’avaluació serà actualitzada quan canviïn les condicions de treball i, en tot cas, s’ha de sotmetre a consideració i es revisarà, si fos necessari, en ocasió dels danys per a la salut que s’hagin produït
  • Quan el resultat de l’avaluació ho fes necessari, l’empresari realitzarà controls periòdics de les condicions de treball i de l’activitat dels treballadors en la prestació dels seus serveis, per detectar situacions potencialment perilloses.

Les avaluacions són realitzades pels Tècnics/es de Prevenció. Com a tipus d’avaluació destacarem l’Avaluació General de Riscos i, de manera més específica, les avaluacions corresponents a les diferents disciplines preventives: Seguretat en el Treball, Higiene Industrial i Ergonomia i Psicosociologia Aplicada.

Destacar el paper dels Delegats de Prevenció en el procés d’avaluació ja que tenen dret a sol·licitar que es realitzin aquelles avaluacions que siguin necessàries en compliment de la LPRL, a estar presents durant la realització de les mateixes, a rebre la informació i documentació relacionades i a fer les propostes, informes i contrainformes que considerin, encara que no tinguin caràcter vinculant.

Finalment, és fonamental traslladar als treballadors els resultats de les avaluacions realitzades pel que fa a la posada en marxa de les mesures preventives que s’hagin considerat per a l’eliminació o minimització dels riscos.

Pilar Frey Martínez

Delegada de Prevenció (DPRL)

Assetjament sexual: detecció, sensibilització, acció

Equip Comunicació CGT Catalunya

L’assetjament sexual laboral és un de tants abusos de poder que es perpetren en l’àmbit de les relacions laborals i les empreses, però el que el fa especialment pertorbador és que tot i el nivell d’impacte que té i la seva normalització no està tant encarat com voldríem. L’ASL (Assetjament Sexual Laboral) està més que definit: és tota conducta verbal, no verbal o física de naturalesa sexual que es desenvolupa al treball i que s’exerceix amb ànim intimidatori. Està qualificat com una amenaça a la igualtat laboral i un atemptat  a la dignitat ja que crea de manera intencionada un ambient hostil, humiliant, degradant i ofensiu. És obvi que produeixi tal impacte ja que amb aquest assetjament es sobrepassen tots els límits físics, íntims, corporals i sexuals de la víctima, per tant l’impacte psicològic i emocional és enorme. El punt que el fa encara més pervers és que sovint es dóna en moments d’intimitat entre agressor i víctima i pot ser que tinguem dificultats per trobar testimonis o proves quan decidim denunciar. Dic quan decidim perquè el segon punt de perversió de l’ASL és que es dóna just en un espai on hi hem d’anar cada dia a treballar per poder sobreviure, per tant la sensació de bloqueig o indefensió pot ser enorme. Encara més si no trobem suport i ajuda entre la plantilla.

Habitualment es distingeixen dos grans tipus d’assetjament depenent de qui l’exerceix: xantatge sexual si ho fa un superior (directiu, representant legal, treballador de major rang…) i assetjament sexual (exercit no només per superiors, també per companys de plantilla). Així tant la demanda de favors sexuals a canvi de condicions laborals concretes, com els tocaments, bromes, intimidacions entre d’altres hi són i cal acabar amb tots. Per a fer-ho cal que siguem conscients, primer de tot, de que la majoria de les víctimes d’ASL són dones, dones amb criatures, mares solteres, separades, vídues, dones molt precàries, que acaben d’entrar en el que s’anomena ‘mercat laboral’, en fi, dones de classe treballadora i precaritzades que són vistes i tractades com mà d’obra doblement abusable i explotable per ser dones i pobres. És doncs una violència masclista i classista. Essent conscients d’aquesta realitat, del contingut claríssim de classe que hi trobem, de l’impacte negatiu tant en la víctima com en totes les treballadores en quant a salut laboral, emocional i mental, en quant a invasió física i de la intimitat, en quant a seguretat a la feina, ens toca treballar per a eradicar aquesta realitat amb la que ens trobem o ens hem trobat moltes dones treballadores. Ens hem de preguntar com a sindicat si sabem identificar els casos, donar suport i cobertura a les víctimes (sense jutjar-les ni sobrepassar-les) i si estem posant fil a l’agulla en quan a prevenció, sensibilització i autodefensa. Tenim eines diverses per a actuar i per a prevenir, des de l’elaboració de protocols útils i material informatiu amb cara i ulls fins la denúncia penal, pública o a Inspecció, passant per examinar i exigir una definició d’ASL a Convenis o vigilar i denunciar tots i cada un dels casos tancats en fals en Comissions d’Igualtat en les que es desplega tot el corporativisme i sindicalisme complaent que puguem imaginar i al que sens dubte hem de plantar cara i saber donar una alternativa a les treballadores. Però hi ha una eina que acompanya l’acció més normativa i/o judicial, que és l’Acció Col·lectiva. Aquesta manera d’enfocar i complementar l’Acció Sindical permetria crear un ambient laboral més segur i confiable on les víctimes es puguin expressar sense por a ser jutjades, engegaria la roda de la denúncia pública basada en la autoorganització i en tallar d’arrel aquests comportaments fastigosos i humiliants, crearia aquest ambient de combat constant contra aquests abusos i trauria de l’ombra aquesta realitat de flagrants agressions. La qüestió a plantejar-nos és si volem fer de la nostra lluita anarcosindicalita un front de lluita directa en tots i cada un dels nostres llocs de treball contra cada agressió sense deixar-nos tutelar per ningú, sense deixar cap companya sumida en el patiment, si volem practicar una autodefensa constant basada en el suport i l’acció directa que no només respongui a cada agressió si no que sigui també una eina d’informació i formació que ens faci avançar cap a la nostra emancipació. Traguem els abusos del silenci i cridem ben fort que si toquen a una ens toquen a totes, també a la feina: cridem, difonguem, informem, encarem, boicotegem i plantem-los cara totes juntes. Que la por canviï de bàndol!!