Categoria: Sindicalisme

“la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Entrevista amb Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Entrem al Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens hem d’esperar perquè està atenent un alumne. A la porta, juntament amb cartells sobre arqueologia hi trobem també cartells que criden a la vaga, cartells antirepressius i retalls de diari. L’Ermengol Gassiot ens fa passar al seu despatx compartit, ple de papers, llibres i eines. Treballador i membre de la secció sindical de la CGT a la UAB, Secretari General de la CGT de Catalunya, “l’Ermen” és qui ens fa la primera pregunta a nosaltres, preocupant-se per com va el Catalunya.

  • Professor de prehistòria a la universitat, pare i militant. Com a arqueòleg, quines evidències de treball comunitari i cooperatiu has trobat i fins quan es remunten? Trobes alguna relació amb el model social que voldríem anar assolint?

A través de l’arqueologia veiem com el treball comunitari i cooperatiu és constant al llarg de la història. El que no és tant habitual, són les evidències de l’existència d’explotació i d’opressió política. De fet, l’existència de l’Estat i de les desigualtats de classe són molt recents en la història de la humanitat. El que ara veiem com inherent a la nostra naturalesa és, de fet, una anècdota en els prop de 2 milions d’anys que té la humanitat. A ningú se’ns escapa que el futur no serà una tornada enrere en el temps: com a humans hem innovat, hem aprés coses, per bé i per mal. Però això no treu que no puguem aspirar a construir un futur en llibertat i sense explotació. De fet, durant la majoria de la nostra existència les i els humanes hem viscut així.

  • Et vas formar com a militant al moviment okupa de Terrassa, en uns moments, a més, en que el moviment d’okupació era pràcticament l’únic moviment social que plantejava una confrontació directa contra el capital. Quines creus que són les lliçons, mancances i límits d’aquesta formació?

Això donaria per a tota una entrevista i encara ens faltaria temps. Així, molt ràpidament, crec que el moviment okupa de finals dels 1990’s va tenir tres grans encerts. El primer, identificar que el valor d’ús de les coses, el poder-les fer servir per allò que es van fer, està per sobre del seu valor de canvi en el mercat capitalista. És a dir, prioritzar donar una utilitat a un edifici que el dret del seu propietari a fer-lo servir per a especular i pel seu lucre privat. El segon, evidenciar que la (falsa)”democràcia” sorgida de la Transició era una fal·làcia, que no ens creiem ni la seva cultura del consens, ni seus procediments institucionals ni les seves lleis. Okupàvem, ho fèiem sabent que era il·legal i ho reivindicàvem amb orgull, perquè per davant de la propietat privada i les lleis hi havia el dret a construir usos col·lectius dels edificis. El tercer, teníem molt clar que sota la fal·làcia de la “democràcia” hi havia un conflicte, entre rics i pobres, entre explotadors i explotades, etc. Aquest conflicte el posàvem sobre la taula quan okupàvem i ens hi posicionàvem de la mateixa forma que ho feien els polítics, jutges, immobiliàries i policies quan ens desallotjaven. Assumíem que en un conflicte, quan t’agredeixen, respons. D’aquí allò de “desalojos son disturbios”. I ho defensàvem amb el cap ben alt. De mancances i limitacions també n’hi va haver. La repressió sovint ens va acabar marcant l’agenda i va dificultar els intents que vam fer d’arribar a sectors socials més amplis. Molt poques vegades vam aconseguir trencar aquest cercle.

  • Canviem de terç. Vas ser escollit Secretari General per segon cop al Congrés d’Igualada de l’octubre de 2018, com a part d’un Secretariat Permanent que renovà les energies. Com veus l’organització després d’aquest congrés i el seu potencial de catalitzador pel canvi social a Catalunya?

Més enllà de congressos, i fins i tot de la CGT, el sindicalisme actualment ens trobem en una disjuntiva. Col·lectivament hem de triar entre el manteniment de les organitzacions tal com són, sense renunciar a les seves essències, i l’enfortir les organitzacions com a eines de lluita. Així enunciada, és fàcil estar d’acord amb les dues opcions d’aquesta dicotomia. La CGT som una organització anarcosindicalista. Això vol dir que som de classe, autònoms als poders i organitzacions polítiques, que defensem l’acció directa per incidir en el conflicte amb el capital i l’estat, que som assemblearis, etc. Ara bé, en un context en que les relacions laborals canvien, és inevitable veure que si realment volem ser això que diem que som, ens hem de replantejar aspectes organitzatius que es van dissenyar en un context molt diferent. Ara, la majoria de la gent jove (i una part de la no tant jove) te feines precàries, amb una nul·la expectativa de jubilar-se al lloc on treballen actualment. En conseqüència, formes d’organització que es van definir en una època en que era habitual que un treballador/a estigués 20 o 30 anys a la mateixa empresa ara són molt poc útils com a eina de lluita per qui viu en aquesta precarietat laboral. O quan parts importants de les treballadores i treballadors d’un centre productiu estan externalitzades en diferents empreses i convenis. El debat sobre aquesta problemàtica, si no es planteja explícitament i sense pors, pot acabar portant a una confrontació entre qui com a aspiració central té el garantir la continuïtat de l’organització tal i com és avui en dia i qui considera que és imprescindible llegir bé el present i, sense tabús, actualitzar les formes de lluita i d’organitzar-nos. Crec que tot i que hi era implícit, en el Congrés d’Igualada de 2018 no vam ser capaces d’afrontar obertament aquesta reflexió. Hem criticat molt que el “Procés” ha col·lapsat molts espais de debat social i, en certa mesura, en aquell congrés va servir d’excusa per no abordar altres discussions més centrals pel sindicalisme, com la que acabo de plantejar.

  • I com veus actualment el panorama sindical català? Que té a aportar la CGT de Catalunya a aquesta situació?

El panorama sindical català va canviant, amb ritmes diferents segons el sector. Després de la vaga del 3-O del 2017 el sobiranisme va començar a mirar cap el món del treball. Fins aleshores havia prescindit de les organitzacions de treballadors. Com a plantejament interclassista no els interessaven gens. No obstant, recentment han vist el potencial que té poder controlar aquest espai de mobilització. I això s’ha traduït en aposta de l’ANC, TV3, etc. per promoure el “sindicalisme republicà” de la Intersindical CSC. Es tracta d’una opció transversal que ha entrat amb força en determinats sectors de l’administració pública però que ho tindrà més complicat per estendre’s a molts àmbits del sector privat. Aquí el predomini “electoral” de CCOO i UGT continua sent fort i potser nosaltres experimentem un cert fre al creixement dels darrers anys que en algun moment ens portarà a reflexionar sobre si hi ha un topall per a nosaltres a les eleccions sindicals. Però bé, més enllà d’això, la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren. Per una banda, segurament som el sindicat més present en els conflictes laborals a Catalunya. Gairebé podem dir que, a diferència de l’àmbit electoral, som “majoritaris” en l’acció i la lluita. Per l’altra, a molts llocs estem tenint una capacitat considerable d’obrir-nos als sectors socials més precaritzats i a defugir del sindicalisme només de comitès i sectors, territorialitzant la nostra activitat. En definitiva, en l’àmbit institucional del “sindicalisme” hi ha una irrupció del sobiranisme en alguns espais mentre, en paral·lel, nosaltres consolidem la nostra presència en els conflictes i comencem a experimentar noves formes d’acció sindical, on la relació recíproca i de suport mutu amb moviments socials és un aspecte clau.

Resultado de imagen de ermengol gassiot radio klara
  • Així doncs, està el món llibertari preparat per adaptar-se i fer front a les noves situacions de precarietat laboral i repressió?

El món llibertari és molt divers. Em consta que els debats més o menys explícits que hi ha dins de la CGT també hi són, amb les seves particularitats, a altres sindicats com ara la CNT. Això indica que dins de l’anarcosindicalisme hi ha una preocupació sincera per créixer i fer-ho fora de l’àmbit institucional de les relacions laboral, així com també de ser més útils del que ara som de cara a la lluita de la classe treballadora. Per l’altre costat, diversos espais llibertaris i anarquistes veuen els àmbits laborals com un espai de confrontació al poder i de lluita. Poc a poc cal anar teixint complicitats entre les diferents organitzacions, espais i tradicions anarquistes i llibertàries en aquest àmbit. El 3 d’octubre del 2017 ja ho vam intentar i s’ha vist clarament en la manifestació del 1r de maig a la tarda a Barcelona, on ens hi vam trobar unes 5.000 persones. Crec que cal seguir tirant per aquí, poc a poc però sense deixar de fer-ho. Caldrà assumir la nostra diversitat i que ningú té la recepta màgica de com fer-ho. De fet, aquest procés de construir espais de trobada va en paral·lel al debat necessari que hem de fer nosaltres, la CGT, per revisar i si cal adaptar al món actual la nostra forma de fer. 

  • 27 i més. Com valores aquest procés judicial? Quina perspectiva teniu els i les represaliades?

Crec que de la sorpresa inicial per l’envergadura de l’envestida repressiva, amb peticions penals d’entre 11 i 14 anys per persona, ara hem passat a normalitzar-ho dins de les nostres vides, tant a nivell individual com en els llocs on militem. Però això no ens ha de fer perdre de vista que és el pitjor cas de repressió de presó en molts anys contra una lluita estudiantil i sindical en defensa de la universitat pública. Ni tampoc que haguem d’oblidar d’on venen les denúncies que ens han portat fins aquí: de suposats companys/es de treball a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), gent molt propera a l’antiga sociovergència i, una d’elles, fins i tot afiliada a CCOO. Poc a poc, el procediment va avançant i la previsió és que en breu es tanqui la instrucció i ho passin tot al jutjat penal. En diverses ocasions jo ja he argumentat la meva resistència personal a ser part d’aquesta farsa i a fer front políticament a la repressió, aquest cas inclòs. Crec que una bona part de les encausades, sinó totes, pensem de manera similar.

  • Què podem fer nosaltres com a sindicat?

Entre d’altres coses aquest episodi repressiu és un atac directe a l’acció sindical, honesta i valenta de la CGT, en aquest cas a la UAB. La millor manera que podem respondre com a organització és seguir promovent aquest sindicalisme en clau de conflicte, buscant punts de trobada amb els diferents actors i que no centri la base de la seva activitat en els comitès d’empresa. Aquesta és la millor resposta antirrepressiva: si hem vingut a fer sindicalisme de lluita, fem sindicalisme de lluita. Hem d’evitar que la repressió ens marqui el pas, tot i que és obvi que la gent represaliada necessitem la solidaritat del sindicat.

  • Ets historiador, t’hem de preguntar. Perquè és important la història i la memòria col·lectiva?

La memòria col·lectiva és el reconeixement que nosaltres fem de la nostra pròpia història. És un patrimoni immaterial que tenim com a classe, de la mateixa manera que la burgesia té la seva pròpia memòria (i ens la intenten imposar, com a “història objectiva” a tothom). La necessitem per reconèixer-nos a nosaltres mateixes, construir-nos com a subjecte col·lectiu i actuar en conseqüència. Ara bé, reivindicar la història i la memòria no vol dir, en absolut, que en fem un fetitxe. En coneixement de la nostra història ha de servir-nos per analitzar la realitat present i decidir com hi intervenim.

  • La teva professió d’arqueòleg t’ha portat també a polititzar l’arqueologia. Has estat el responsable de diverses excavacions de foses comunes de la Guerra Civil, reivindicant, a més, la seva obertura i la implicació popular en aquests processos. Explica’ns perquè veus important aquestes accions.

L’exhumació de fosses comunes, i de la manera en que s’ha fet durant molt temps, al marge de les institucions, ha permès una reapropiació col·lectiva d’una història que encara se’ns nega. La memòria de la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició va ser construïda de forma molt acurada i premeditat després de la mort del dictador, com una pota més del Règim del 78. Obrir fosses i fer-ho col·lectivament està ajudant a trencar aquest monopoli de la memòria, a evidenciar el caràcter criminal i la naturalesa repressiva del franquisme, a entendre com va funcionar aquesta repressió, i desemmascarar la impunitat (re)construïda durant la Transició. Una impunitat que va comptar amb la complicitat, en aquell moment, d’ERC, PSOE i PCE. D’altra banda, també ajuda a trencar el mite que el 18 de juliol del 1936 només hi va haver un alçament militar contra un govern “legítim”. També hi va haver altres conflictes, com el derivat d’una Revolució Social que naixia per canviar, d’arrel, el món. Però d’això en podem parlar un altre dia.

Recuperem el temps que ens han pres

Equip Comunicació CGT Catalunya

Cap a la jornada laboral de 30 hores sense reducció salarial

Resultat d'imatges de dibujo reloj de arena


Ens estan robant el temps

Quantes hores al llarg del dia dediquem a treballar? Quantes hores dediquem a “viure”, a fer allò que ens agrada? Sota el sistema en el que vivim treballar és quelcom que fem per obligació, una esclavitud. Treballar és dedicar el teu temps a fer allò que una altra persona t’ordeni. És quelcom que ens veiem obligades a fer perquè unes poques persones acaparen la propietat dels mitjans de vida (la terra, les vivendes, les eines de producció…) i a la resta se’ns obliga a treballar per a mantenir-les. Nosaltres, la classe treballadora, destinem la major part de la nostra vida a produir tot allò que la classe explotadora consumeix. Ens roben el nostre temps, ens roben la nostra vida.

Conèixer el passat

Però no sempre ha estat així. Durant la major part de la història humana no hem treballat tantes hores com en els darrers dos segles. Des de la Revolució Industrial s’ha viscut una intensificació de l’horari laboral, arribant fins les 70 hores setmanals durant el segle XIX. És per això que una part fonamental de les reivindicacions de la classe treballadora han anat al voltant del dret a treballar menys hores. Com a exemple, la data de l’1 de maig commemora la Revolta de Haymarket, el 1886, on la classe treballadora exigia una jornada laboral de com a màxim vuit hores i que acabaria amb sis treballadors anarquistes executats. Per altra banda, aquest any es commemoren els 100 anys de la Vaga de la Canadenca, una vaga general indefinida liderada pel sindicat anarcosindicalista CNT, que va paralitzar tota l’economia fins que es va aconseguir la implantació de la jornada màxima de vuit hores.

Comprendre el present

Cent anys després sembla que no hem avançat, més aviat retrocedim. Drets laborals i socials mínims com la jornada màxima de 8h estan totalment en entredit. Durant les darreres dècades estem vivint una ofensiva neoliberal, intensificada durant la mal anomenada crisi que, reforma rere reforma, ha anat eliminant els drets assolits.

El desenvolupament tecnològic fa que per produir allò que necessitem siguin necessàries menys persones i temps de dedicació. Es podria pensar que això portaria a una reducció del temps que totes destinem a treballar, però no ha estat així. Per un costat una massa cada cop més gran de gent es veu abocada a l’atur (tant permanent com intermitent), mentre que per l’altra, la gent que treballa ho fa durant més hores. La paradoxa és que les persones que no tenen feina tenen temps, però no mitjans per subsistir dignament; i les que tenen feina poden sobreviure, però no tenen temps per gaudir. Ens trobem en un context de feines precàries, inestables i quasi sempre amb hores extres (mal remunerades en el millor del casos).

En el cas de les persones joves la situació és encara pitjor, gairebé el 100% dels contractes que ens fan (si és que ens els fan) són temporals; i la majoria són il·legals. Per no parlar de l’esclavitud que suposa treballar gratis en els contractes de pràctiques. La joventut vivim en una precarietat massificada, el nostre dia a dia laboral passa per treballs d’hostaleria, Empreses de Treball Temporal i llargues temporades d’atur. Davant d’aquesta situació moltes escullen marxar fora en un exili econòmic.

Resultat d'imatges de precariedad laboral

I no podem oblidar l’especial explotació que es viu en el cas de les dones, amb l’escletxa salarial que fa que cobrem menys pel simple fet de ser dones i els abusos que patim a la feina. Però la nostra jornada no s’acaba quan sortim de treballar, ja que quan arribem a casa a la majoria de nosaltres ens tocarà fer totes aquelles tasques de cures no remunerades que constitueixen la nostra doble jornada laboral.

També moltes de nosaltres vivim una opressió afegida, la de ser persones migrants o racialitzades. El racisme social i institucional ens condemna a una major explotació laboral, a condicions de treball més dures, amb menys seguretat i sous indignes.

Conquerir el futur

Davant de tot això la classe treballadora hem de respondre, no sols defensant els drets guanyats per les generacions anteriors, sinó exigint més. Com pot ser que amb la tecnologia actual haguem de defensar que es respecti la jornada laboral de 8h? Cal anar més enllà, s’ha de repartir el treball entre totes i treballar menys hores. Treballar no hauria de ser esclavitud. Hauria de ser quelcom integrat dins de la vida. Produir les coses que la societat necessita, cuidar de la resta, ajudar-nos, no hauria de ser concebut com una esclavitud, sinó com una part més de la vida. Aspirem a una societat on els mitjans de producció estiguin en mans de la classe treballadora, on tot sigui de tothom, on totes treballem menys i ho puguem fer d’una altra forma, abolint el treball assalariat i l’explotació, on els recursos es reparteixin segons les necessitats.

Però sabem que per arribar-hi el camí serà llarg. A curt termini ens hem d’organitzar amb les nostres companyes de feina i reforçar les estructures sindicals anarquistes i revolucionàries per tal d’enfrontar-nos a qui ens explota. Lluitem per reduir la jornada laboral sense reducció del salari, per millorar les condicions de feina, per aconseguir que es respecti la legalitat dels contractes laborals… Són lluites parcials, però necessàries per avançar. Paral·lelament, hem de teixir xarxes d’economia alternativa, que ens permetin crear una infraestructura que sostingui les nostres lluites i que desmercantilitzi les relacions socials.

Cal passar a l’ofensiva, que cada lloc de treball sigui una trinxera contra l’explotació. Lluitem per recuperar el nostre temps!

Batzac – Joventuts Llibertàries


Una resposta sindical flexible contra la precarietat

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta.

Aquest matí en un curs jurídico-sindical amb companyes d’una petita federació, amb un potencial d’expansió molt elevat, ha sorgit un debat recurrent. Com ha de ser la resposta del sindicat davant contextos de precarietat personal en situacions d’aïllament o assalariades de petites empreses?

Doncs no és una qüestió senzilla de respondre, bàsicament perquè som segurament davant el punt feble del sindicalisme i això vol dir que en alguna cosa no estem arribant o directament estem fallant. Anem a pams.

Les Pymes representen el 70% dels i les assalariades de Catalunya i es caracteritzen per unes plantilles reduïdes, on el contacte amb l’empresari no és una entelèquia sinó que el tens al davant dels teus nassos. La relació d’interessos ja no és només de forma abstracta amb l‘empresa, sinó que s’hi afegeix una connotació personal i de poder directe. Amb poques persones i sempre sota la coacció i vigilància de l’amo, es fa difícil la resposta col·lectiva.

Barrejat, però també present en l’àmbit de la gran empresa, tenim el que es coneix com a condicions de treball precari que pel que fa referència a les relacions col·lectives es tradueix en contractes temporals, subcontractació i aïllament. Les persones no tenen temps de teixir lligams entre elles per les barreres existents entre grups, la fragmentació per subempreses i la temporalitat. Saltar entre períodes de feina i períodes d’atur s’acaba convertint en la norma per cada cop més persones.

Resultat d'imatges de trabajo precario

De forma general, la majoria de l’afiliació (és a dir de la classe treballadora organitzada) prové d’empreses amb plantilles extenses i habitualment amb una certa estabilitat. No és que aquestes persones tinguin un ADN diferent a la resta que els fa més proclius a sindicar-se, sinó que més aviat és el símptoma de que el model comú a tots els sindicats (articulat en el nucli de la secció sindical) és una bona resposta en el context on treballen. Perquè, amb totes les limitacions conegudes, funciona.

I tant que funciona, la secció sindical i els sindicats sectorials van ser la perfecta recepta a la dinàmica capitalista productiva del segle passat: concentració d’assalariats i processos productius en espaïs reduïts per a reduir costos i maximitzar beneficis. Al final els i les explotades es posaven d’acord en nuclis d’acció adaptats a la realitat existent, i contraatacaven. L’amo havia d’aguantar una paradoxa on la seva competitivitat estava determinada per la necessitat de concentrar mà d’obra però aquest fet alimentava, alhora, respostes potents d’aquesta. Estava atrapat en un mecanisme que ell mateix havia creat.

El problema és que ja portem uns quants decennis de canvi de paradigma. Els salts tecnològics permeten que la distribució de processos i comunicacions no facin necessària la integració en un lloc físic i homogeni, el que ha provocat una explosió d’aquest cap a fora i, per tant, una atomització dels col·lectius cada vegada en unitats més petites i aïllades.

Quan una companya ve al sindicat a explicar-nos les seves condicions d’explotació en una pyme o treball precari i li diem “El que has de fer és crear una secció sindical i organitzar-vos”, i la mirem amb cara de “aviam si t’enteres”, en realitat el que estem transmetent és “Ei, perquè no fas servir la recepta que utilitzem a la SEAT? Portem 100 anys així i segueix funcionant”. El més probable és que la companya no sàpiga ni per on començar per explicar que això és impossible, així que donarà les gràcies i marxarà amb la sensació de que no, el sindicat no funciona.

Per això la resposta no és senzilla, ni única, i segurament és així perquè no hem trobat encara una bona perspectiva d’acció per la majoria de la classe treballadora. Quan el sindicalisme funcioni en aquests contextos, moltes assalariades faran un pas endavant, sens dubte.

Resultat d'imatges de encrucijada

Algunes pistes tenim. Els sindicats de barri van i estan provant una aproximació basada en l’acció territorial: no importa el sector on treballis, empresa o condició de la teva feina, nosaltres som la teva secció sindical i tu en formes part. Potser els sindicats podríem combinar la recepta de la secció sindical d’empresa allà on és la millor resposta, però potenciar alhora una segona línia d’actuació basada en incrementar la creació de conflictes des d’una visió d’acció directa territorial per aquests casos. Com tot, les paraules no seran mai suficients, el que necessitem són èxits per a alimentar dinàmiques.

Benvingut el debat i benvingut trencar-se les banyes pensant alternatives, segur que no hi ha solucions màgiques però el fet cert és que els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta. I per això cal provar coses noves i aprendre dels errors.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Comunicat de la Secció Sindical de la CGT a SMATSA

Equip Comunicació CGT Catalunya

Des de la secció sindical de la CGT a SMATSA volem comunicar el següent:

La convocatòria de vaga llençada pels sindicats CCOO i UGT ha estat convocada sense haver estat consultada prèviament amb la resta dels delegats del Comitè d’Empresa, de CGT i d’USOC, a més, a esquenes de la plantilla. Aclarir que, el Comitè de SMATSA, es composa de 13 delegats: 4 d’UGT, 4 de CCOO, 4 de CGT i 1 d’USOC.

Llegeix més

… I l’ANC va tocar el xiulet

Equip Comunicació CGT Catalunya

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe.

No recordo exactament l’any, però coincidint amb l’esclat de Podemos al mapa institucional de l’estat espanyol diversos periodistes van desenvolupar articles relatius a l’inevitable canvi que es produiria també al mapa sindical. La raó semblava consistent: Si el bipartidisme polític trontollava pel desig d’una forma diferent de fer política, per què no havia de passar el mateix amb el bisindicalisme majoritari? Faltava identificar si l’actor emergent serien els sindicats alternatius o bé el sindicat apadrinat per Podemos, Somos.

Efectivament, el que des dels sindicats majoritaris anomenen “el desgast de prestigi de la marca” estava, i està, ben present. Alguns companys comentàvem llavors aquestes teories de canvi radical als centres de treball i fèiem conya. Una cosa és ficar el vot a una urna i una altra alterar substancialment la realitat sindical al món del treball: Xarxes clientelars, maquinària propagandística, personal que deu favors a sindicats que fan cursos de formació per poder entrar a l’empresa, sindicats que ‘gestionen’ incorporacions i després se les cobren, Llei orgànica feta a mida que dificulta l’expansió, a vegades una irracional por al delegat, a un sindicat que tensi la corda… L’empresa és un microcosmos amb regles pròpies. Com sabem, no va passar res més enllà de l’increment suau, però constant, dels sindicats alternatius.

Catalunya viu, avui, una altra pulsió sòcio-política molt rellevant que no escapa a ningú. Sense voler entrar en disquisicions, i sent conscient que és un traç gruixut, m’agrada distingir entre el desig independentista de bona part de la societat i la, diguem-ne, ‘gestió creativa d’aquesta força social’ per atreure l’aigua al teu projecte concret. Aquesta variant fa servir generalitzacions o missatges emotius que permeten connectar directament amb l’intens corrent emocional existent. Un cop assolit és relativament senzill de dirigir.

Les vagues generals com a campanya d’afiliació

Fins setembre del 2017 el que podríem anomenar conglomerat polític del procés independentista, precisament per mantenir el bloc heterogeni generat pel biaix interclassista de les diferents organitzacions presents, no prestava gaires atencions ni a sindicats ni molt menys a aportar reivindicacions de treballadores en el pack de la carpeta de la nova República. Més enllà, és clar, d’algunes promeses en forma de titulars per passar pàgina. Ara bé, aquelles dates, alguns sindicats minoritaris vam valorar la intensitat dels vents de repressió que estaven confluint i vam convocar una vaga general que va ser la més seguida dels darrers 25 anys al territori català, dos dies després que milers d’antidisturbis repartiren democràcia i amor per tot el país.

Eps! Ara sí que molàvem. De sobte ja es demanava una altra jornada de vaga, fins i tot per part de les organitzacions que la van sabotejar al convocar l’invent propagandístic conegut com ‘aturada de país’. La majoria dels sindicats vam anar amb molt de compte, prioritzant l’eix de classe per sobre de qualsevol instrumentalització. Bé, tots no, I-CSC va convocar unilateralment vaga el 19 d’octubre per un  rang entre el 30 d’octubre al 9 de novembre, que finalment es concreta el 8-N. El temps de preavís era el mínim, 10 dies, el que implica que cap altre sindicat podia presentar un altre. Com a mínim, curiosa forma de cercar unitat d’acció. Aquells dies l’afiliació va pujar, segons les seves fonts, en 500 persones.

Dilluns 10 de desembre, en el temps mínim i sense temps per altres convocatòries, convoquen una vaga de dues hores pel 21-D. El 25 de gener, I-CSC convoca una nova vaga general amb temps mínim de preavís. L’anuncia en un tweet uns minuts després de que tanqui l’oficina d’enregistrament de vagues, pel 5-7 de febrer, finalment moguda al 21-F. La COS, sindicat de l’esquerra independentista, es desmarca d’aquestes convocatòries de forma explícita.

Cambres i sindicats: eines de país

Però tot això no explica la gran empenta assolida en les eleccions a organismes públics de la Generalitat (Administració, Ensenyament, Sanitat) fins a ser la quarta força amb un total de 115 delegades sindicals. Com comento anteriorment, la progressió de qualsevol projecte sindical és sempre lenta per les inèrcies i dificultats existents als centres de treball.

El 4 de desembre de 2018 l’ANC registra el domini tuvotestucomptes.cat on demana la participació i vot a les cambres de comerç i les renovacions a les eleccions sindicals que es farien als mesos de gener-març.

L’ANC té, amb tota probabilitat, la major xarxa de comunicació social existent a Catalunya. Base de dades amb centenars de milers d’emails, Facebook seguit per 235.000 usuaris, Twitter amb 370.000 seguidors, canal de Telegram de 39.000 i un dels canals de Whatsapp amb més membres registrats. Però més enllà de la quantitat, és la capacitat de seguir instruccions i moure masses el que fa tan potent la seva influència.

Tota aquesta maquinària es va posar en marxa per fer una crida a enfortir i votar el sindicalisme de “valors republicans i nacionalment compromès”. Tampoc calia posar nom concret, especialment quan els principals esforços de difusió els feia l’ANC per tots els seus canals concentrats els dies de reflexió i votació de cada elecció sindical.

I això sí ha estat determinant. Al centre de treball, vota república. I què és ‘República’ en un context de lluita de classes on el teu patró és la Generalitat? Personalment ho desconec, però connecta i això ja és suficient.

Algunes conclusions

Que projectes sindicals combinin independentisme i lluita de classes pot ser perfectament compatible. No cal que s’hi coincideixi però entendre la diversitat és imprescindible per confluir allà on es creuin les lluites concretes, sense caure en sectarismes.

El que sí determina el teu projecte per validar quina és la teva prioritat de fons en la lluita que practiques  és la teva acció. I, clar, alguns recordem  la vaga que va convocar la CGT a Ensenyament durant la tramitació de pressupostos de retallades el gener del 17. Sindicats van prioritzar la lluita de classes donant-hi suport, com la COS, altres (legítimament) podien considerar que una data propera era millor per a la vaga, però altres, CSC, es van posicionar dient que no era el moment, perquè els problemes de l’ensenyament a Catalunya els solventaria ‘la república’. Òbviament, en aquesta bifurcació es va escollir donar aire al govern.

I són anècdotes, però companyes d’ensenyament feien córrer per grups interns el dia de votacions missatges com ‘estan votant els convergents’, és a dir personal que habitualment no vol saber res de sindicats ni eleccions però, aquest cop, sí. O una companya de sanitat, parlant amb una candidata a delegada sindical que li deia ‘no venim a fer sindicalisme, sinó a mobilitzar per la república’.

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe de tenir les mans lliures per actuar en funció de les nostres dinàmiques i interessos. Prenent decisions i actuant contra els nostres explotadors, siguin empresaris o governs.

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una evident intromissió en els afers interns dels i les treballadores. Activant tota la seva maquinària de difusió i capacitat de seguiment per inserir missatges de tipus emocional en un context on els paràmetres d’acció són sindicals. I, vists els precedents, hi ha certa base per a creure que la capacitat de lluita del sindicat que ha estat promocionat estarà sotmesa al moment polític que més convingui a organitzacions de caire transversal.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya