Els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta.
Aquest matí en un curs jurídico-sindical amb companyes d’una petita federació, amb un potencial d’expansió molt elevat, ha sorgit un debat recurrent. Com ha de ser la resposta del sindicat davant contextos de precarietat personal en situacions d’aïllament o assalariades de petites empreses?
Doncs no és una qüestió senzilla de respondre, bàsicament perquè som segurament davant el punt feble del sindicalisme i això vol dir que en alguna cosa no estem arribant o directament estem fallant. Anem a pams.
Les Pymes representen el 70% dels i les assalariades de Catalunya i es caracteritzen per unes plantilles reduïdes, on el contacte amb l’empresari no és una entelèquia sinó que el tens al davant dels teus nassos. La relació d’interessos ja no és només de forma abstracta amb l‘empresa, sinó que s’hi afegeix una connotació personal i de poder directe. Amb poques persones i sempre sota la coacció i vigilància de l’amo, es fa difícil la resposta col·lectiva.
Barrejat, però també present en l’àmbit de la gran empresa, tenim el que es coneix com a condicions de treball precari que pel que fa referència a les relacions col·lectives es tradueix en contractes temporals, subcontractació i aïllament. Les persones no tenen temps de teixir lligams entre elles per les barreres existents entre grups, la fragmentació per subempreses i la temporalitat. Saltar entre períodes de feina i períodes d’atur s’acaba convertint en la norma per cada cop més persones.
De forma general, la majoria de l’afiliació (és a dir de la classe treballadora organitzada) prové d’empreses amb plantilles extenses i habitualment amb una certa estabilitat. No és que aquestes persones tinguin un ADN diferent a la resta que els fa més proclius a sindicar-se, sinó que més aviat és el símptoma de que el model comú a tots els sindicats (articulat en el nucli de la secció sindical) és una bona resposta en el context on treballen. Perquè, amb totes les limitacions conegudes, funciona.
I tant que funciona, la secció sindical i els sindicats sectorials van ser la perfecta recepta a la dinàmica capitalista productiva del segle passat: concentració d’assalariats i processos productius en espaïs reduïts per a reduir costos i maximitzar beneficis. Al final els i les explotades es posaven d’acord en nuclis d’acció adaptats a la realitat existent, i contraatacaven. L’amo havia d’aguantar una paradoxa on la seva competitivitat estava determinada per la necessitat de concentrar mà d’obra però aquest fet alimentava, alhora, respostes potents d’aquesta. Estava atrapat en un mecanisme que ell mateix havia creat.
El problema és que ja portem uns quants decennis de canvi de paradigma. Els salts tecnològics permeten que la distribució de processos i comunicacions no facin necessària la integració en un lloc físic i homogeni, el que ha provocat una explosió d’aquest cap a fora i, per tant, una atomització dels col·lectius cada vegada en unitats més petites i aïllades.
Quan una companya ve al sindicat a explicar-nos les seves condicions d’explotació en una pyme o treball precari i li diem “El que has de fer és crear una secció sindical i organitzar-vos”, i la mirem amb cara de “aviam si t’enteres”, en realitat el que estem transmetent és “Ei, perquè no fas servir la recepta que utilitzem a la SEAT? Portem 100 anys així i segueix funcionant”. El més probable és que la companya no sàpiga ni per on començar per explicar que això és impossible, així que donarà les gràcies i marxarà amb la sensació de que no, el sindicat no funciona.
Per això la resposta no és senzilla, ni única, i segurament és així perquè no hem trobat encara una bona perspectiva d’acció per la majoria de la classe treballadora. Quan el sindicalisme funcioni en aquests contextos, moltes assalariades faran un pas endavant, sens dubte.
Algunes pistes tenim. Els sindicats de barri van i estan provant una aproximació basada en l’acció territorial: no importa el sector on treballis, empresa o condició de la teva feina, nosaltres som la teva secció sindical i tu en formes part. Potser els sindicats podríem combinar la recepta de la secció sindical d’empresa allà on és la millor resposta, però potenciar alhora una segona línia d’actuació basada en incrementar la creació de conflictes des d’una visió d’acció directa territorial per aquests casos. Com tot, les paraules no seran mai suficients, el que necessitem són èxits per a alimentar dinàmiques.
Benvingut el debat i benvingut trencar-se les banyes pensant alternatives, segur que no hi ha solucions màgiques però el fet cert és que els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta. I per això cal provar coses noves i aprendre dels errors.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
