Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals
El passat mes d’abril, des de CGT
Mar i Ports vam posar en marxa una Campanya de Prevenció de Riscos Laborals
(PRL) amb la intenció de conscienciar respecte la importància de l’ús correcte
dels EPI (Equips de Protecció Individual) al lloc de treball. Aquesta campanya
està dirigida de manera específica al Sector Mar i Ports però és perfectament
ampliable a qualsevol altre sector laboral.
La Campanya es basa en primer
lloc en la difusió de Cartells que tenen com a referència els 652 accidents
mortals laborals (inclosos els 146 accidents in itinere) ocorreguts el passat any 2018. Xifra que lamentablement
va en augment (l’any 2017 els accidents laborals mortals van ascendir a 629) de
la mà d’una major precarietat laboral.
Cal destacar en aquesta
precarització l’increment de personal externalitzat en moltes empreses, les
quals argumenten una suposada major especialització del lloc de treball quan es
tracta en realitat de contractar personal extern per fer la feina que abans
feia el personal propi amb pitjors condicions econòmiques i socials, afectant
negativament tant al personal externalitzat com al propi.
La manca d’una autèntica cultura
preventiva a una gran part d’empreses que només busquen el compliment escàs i
sobre “el paper” de la Legislació Preventiva i la manca de personal i
de mitjans, actuen de manera negativa sobre la Seguretat i la Salut de les
treballadores. En aquest sentit considero cal incloure aspectes de la Prevenció
Laboral en les negociacions de Conveni, per ampliar així la força de les Delegades
de Prevenció dins del Comitè de Seguretat i Salut.
És precisament la figura de les Delegades
de Prevenció la segona part de la Campanya PRL, mitjançant un díptic explicatiu
que destaca les seves principals funcions, regulades en els Articles 36 i 37 de la LPRL.
La difusió s’està realitzant a
través de les xarxes socials, al Twitter amb el hastag #PonteLosEPIs, i també
mitjançant suport en paper tant a nivell de Cartells com de Díptics, podeu descarregar
tota la informació en el següent enllaç:
Als últims anys, la classe treballadora està patint descomunals agressions per part de les patronals recolzades pels diferents governs que han ocupat la Moncloa i la Generalitat. Un dels atacs més contundents i que més repercussió té sobre les treballadores i treballadors són els relacionats amb la prevenció i els accidents de treball.
Segons les xifres oficials al 2017, a l’estat espanyol,
es van produir 583.425 accidents laborals, dels quals 618 van ser mortals i
d’aquests 134 in itinere. Al 2018 van
ser 602.316 els accidents laborals, dels quals 652 van ser mortals, 146 in itinere.
Sense poder comptar amb aquells accidents que no declaren
les empreses, en un any, el terrorisme patronal va augmentar en gairebé 20.000
accidents laborals, un 3% més, que van costar la vida a un 5% més de persones
treballadores.
La prevenció de la sinistralitat laboral és una
responsabilitat de l’empresariat. Aquesta obligació de controlar-la, reduir-la
i eliminar-la és correlativa al dret de les treballadores i treballadors de la
protecció de la seva salut. El conflicte parteix del fet que la prevenció té un
alt cost econòmic per a les empreses i requereix d’una constant inversió. I,
com sabem, despesa i benefici empresarial són dos paraules oposades.
La inversió econòmica en aquesta matèria, per part de les empreses, suposaria un estalvi econòmic a mig i llarg termini per a les mateixes ja que els accidents i l’absentisme es reduirien molt notablement. I és aquí on les mútues juguen un paper fonamental en ser associacions d’empresaris destinades a realitzar “les activitats preventives de l’acció protectora de la Seguretat Social “.
L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i reduir les despeses en matèria de prevenció
La patronal ha fet servir la seva influència en els
diferents governs i poc a poc ha anat perfilant un escenari cada vegada més
beneficiós per als seus interessos, culminant la seva estratègia quan el govern
del PP va aprovar la llei 35/2014 i el Reial Decret 625/2014 pel qual les
mútues, fins llavors denominades Mútues d’Accidents de Treball i Malalties
Professionals, passen a ser entitats col·laboradores de la Seguretat Social.
Amb aquest canvi, poden gestionar, a més de les prestacions econòmiques i
assistència sanitària derivada de les contingències professionals, la prestació
econòmica d’incapacitat temporal derivada de les contingències comunes.
En aquest canvi normatiu, que es fa per modernitzar,
agilitzar, fer més eficient i transparent, etc. la gestió de l’acció protectora
de la Seguretat Social, subjau el control de l’absentisme laboral, dotant a les
mútues de majors competències, donant-los la possibilitat del control de les
baixes per malaltia comú que abans no tenien. Les propostes d’alta mèdica a la
Seguretat Social, que ja podien fer les Mútues, es van demostrar poc efectives
ja que acabaven recaient en el personal facultatiu que estenia la baixa des de
criteris únicament mèdics.
A partir d’aquesta llei s’amplien els supòsits perquè la
mútua pugui tallar la prestació econòmica a qui no es sotmet al control i
seguiment de la seva baixa, una capacitat coercitiva fins a la data mai vista.
L’objectiu de les mútues, entitats suposadament sense
ànim de lucre, ha esdevingut en la reducció dels índexs d’accidentalitat sota
criteris clarament mercantilistes i no mèdics. Després de l’aplicació de
successius decrets llei durant aquests anys, podem observar com el desviament
d’accidents i malalties professionals a la Seguretat Social ha augmentat. La
qualificació d’accidents sense baixa s’ha disparat i actualment s’estan
produint situacions on persones amb ossos trencats són considerats accidents
lleus sense baixa.
L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i
reduir les despeses en matèria de prevenció. És aquí on entra la llei de Bonus
(RD 231/2017 del 10 de març) per la qual es regula l’establiment d’un sistema
de reducció de les cotitzacions per contingències professionals a les empreses
que hagin disminuït de manera considerable la sinistralitat laboral. Amb això
es premia a les empreses que inverteixin i incentivin la prevenció, reduint
fins a un 10% les seves cotitzacions a la Seguretat Social i millorant
notablement la seva imatge corporativa.
En principi aquesta idea estaria bé si fos un fet real, però malauradament està significant que les mitjanes i grans empreses s’estan esforçant al màxim en manipular les baixes per aconseguir el 0% en accidents. A més, gràcies a la situació de precarietat del mercat laboral la situació d’atur i desemparament dels treballadors i treballadores, assoleixen els seus objectius. La por i la necessitat fan que les plantilles acceptin situacions contràries als seus drets i perjudicials per a la salut.
Atès que les empreses, i mútues, tenien veritables
complicacions per accedir al sistema de bonificacions (acceptació dels comitès
de seguretat i salut, documentació de les seves activitats preventives, no
haver requeriments o sancions de la Inspecció de Treball, …), el recent RD
860/2018 ve a regular aquelles mesures que han de dur a terme les mútues per
realitzar la seva activitat preventiva i estalviar-se un 1% de les quotes per
contingències professionals, quantitat gens menyspreable. Paradoxalment
aquestes activitats són les que la mateixa Llei de Prevenció obliga les
empreses en la seva activitat preventiva, programes, assessorament, control i
reducció de la sinistralitat.
Tot aquest enriquiment de les patronals, a través de les
mútues, està significant un frau per al sistema públic, que ha d’assumir
sanitàriament els danys que ocasiona el treball a la població. Un sistema
públic que deixa de percebre les quotes que han de pagar les empreses i que, a
més, ha d’assumir prestacions econòmiques que són responsabilitat de les
mateixes. un sistema públic que, per falta de fons, acaba retallant en Sanitat
i en la Inspecció de Treball que és el mecanisme de vigilància i exigència del
compliment normatiu.
En definitiva; mútues, governs i patronals:
organitzacions criminals que estan fent negoci amb la salut i els accidents de
milers de persones treballadores.
Som les primeres generacions que viurem pitjor que els nostres progenitors des de fa molt de temps
Mai està de més recordar on som i llegir algunes dades sobre el treball i l’acumulació de riquesa. De vegades els mitjans de comunicació ens fan creure que tot ha tornat a la normalitat, que la crisi ha passat i ens distreu amb cants de sirena.
Doncs les dades parlen soles. A l’estat espanyol, l’1% més ric acumula ja el 25% de la riquesa, el 10% més ric acumula el 53% de la riquesa, mentre que el 10% més pobre compta amb el 0,1% de la riquesa. El 2009 el benefici empresarial va col·lapsar, no per culpa nostra, sinó pels desgavells del poder financer, i a totes en van fer estrènyer el cinturó. Ara, però, fa sis anys que les empreses acumulen creixement en el benefici net, de fet, en els darrers sis anys, han doblat el benefici. Això vol dir que una empresa mitjana, que guanyava uns 200.000 € nets de dividend empresarial, ara ja en guanya 400.000, mentre els salaris han augmentat en 10 anys un tímid 6%, i el cost de la vida ho ha fet un 11%. Ells acumulen beneficis i a nosaltres cada dia ens costa més arribar a final de mes.
Si ens posem a parlar sobre la lacra de les hores extra, llegim que a l’estat espanyol cada setmana es fan uns 6.200.000 hores extres, la meitat d’aquestes no pagades, ni comptabilitzades, ni declarades, ni res. 3 milions d’hores a la setmana regalades a la patronal. Si suprimíssim les hores extres, es calcula que es generarien 74.000 llocs de treball, però clar, no els interessa reduir tant l’atur, doncs la por a no tenir feina és una gran arma de control social. En aquesta línia, segons les dades del SEPE, el 37,2% dels contractes firmats entre gener i març van ser inferiors a un mes i la meitat d’aquests duraven una setmana o menys. Temporalitat, flexibilitat, precarietat en estat pur. I això que encara no estem en temporada alta al sector turístic.
Davant d’aquest panorama i després de diferents xerrades i trobades pel territori, he escoltat sovint conclusions semblants. La primera: Consciència de classe. Després d’anys de compartimentació de la classe treballadora, en classe mitjana, autònoms, emprenedors, mitja alta, mitja baixa… La majoria de la gent ja no s’identifica amb la classe treballadora, molta gent creu en la fal·làcia de l’ascensor social de que si treballes de valent pots acabar sent tu l’empresari d’èxit o que trobaràs un bon lloc a l’empresa. Cosa que passa molt poques vegades, però que des dels mitjans del règim es publicita cada dia, sent el cas més recurrent el de l’empresari multimilionari Amancio Ortega.
“hem de sortir del cercle de confort (…) animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen”
La segona: La visió d’una esquerra anticapitalista dividida, barallada i hiper ideologitzada. Molta gent que decideix apropar-se als espais anticapitalistes, després d’un temps, expressa la seva desil·lusió en veure que hi ha tan poca empatia i generositat dins del moviment sindicalista alternatiu. On el «patriotisme» de les sigles i les picabaralles ideològiques ocupen molt de temps i energies, davant la urgència social del moment. He escoltat diverses vegades que aquest fet fa que molta gent s’allunyi. La tercera: La falta de referents sindicals de proximitat. Les treballadores precàries, que tot sovint canvien de feina, empresa o sector, no acaben de sentir-se identificades amb cap ram, ni tenint un espai de referència clar. Doncs uns mesos treballen a l’hostaleria a Barcelona o la costa, demà entren sis mesos a una fàbrica del poble del costat, etc.
Davant d’això, i veient que els sindicats CCOO i UGT estan fent un replegament territorial a capitals de província o comarques molt industrialitzades, és el moment d’enfortir les federacions locals i créixer a tot el territori, cobrint el buit que deixen els sindicats de concertació a moltes comarques de Catalunya. Créixer de la mà i en coordinació amb els moviments socials locals, sense sectarismes i amb humilitat. I potser el més difícil, engegar una campanya comunicativa potent per tal de recuperar la consciència de classe de la població, basant-nos en els fets i dades actuals que moltes vegades parlen per si soles. Recolzant-nos en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació de base i locals que tan bona feina fan, però també intentant trencar el silenci al qual ens han condemnat els grans mitjans mediàtics, aprofitant les escletxes que dins d’aquests mitjans puguem obrir. Però sobretot, cadascuna de les persones del sindicat, allà on vivim o treballem, hem de sortir del cercle de confort i sense ser uns pesats, amb paciència, animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen, animar-los a recuperar el que és nostre.
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
Un mes de vaga indefinida tots els dimarts i dijous han estat suficients per aconseguir pràcticament el 90% del que exigia la plantilla.
Després de quatre jornades de vaga indefinida convocades els dimarts i els dijous a la planta de Trefilats Gabarró de la Pobla de Claramunt (Anoia), una protesta iniciada el passat 4 d’abril, amb una plantilla de 78 treballadors. Al voltant de 50 vaguistes, tot i tractar-se de treballadors històricament aliens a les mobilitzacions degut a la inactivitat sindical per part de les seccions sindicals de CCOO i UGT, afronten el conflicte amb actitud i serenitat.
Des del principi, la imatge que ofereix la direcció de Gabarró és
absolutament irresponsable i incoherent acomiadant a dos treballadors en el
decurs d’una mediació independentment de la decisió que poguessin hagut prendre
els treballadors davant l’última proposta.
Irresponsabilitat i negació al conflicte, davant la intenció d’absorbir
el 30% d’un plus voluntari a una part de la plantilla. A Això, se li ha de
sumar la desigualtat salarial denominada paga de qualitat de 120 euros al mes,
que alguns cobren i altres no. Verónica Pérez, delegada de la secció sindical
de la CGT a Trefilats Gabarró, argumenta que tot i ser una empresa de plantilla
reduïda, no superant els 78 treballadors, té una facturació de l’ordre de 45
milions d’euros anuals. Aquesta empresa manté, també, una segona planta a la
localitat alemanya de Brandeburg, centre on els mateixos treballadors de la
plantilla de la Pobla de Claramunt estan exposats a la mobilitat geogràfica,
destinant-los temporalment al centre alemany gairebé sense remuneració i amb
dietes irrisòries.
Un mes de vaga indefinida tots els
dimarts i dijous han estat suficients per aconseguir pràcticament el 90% del
que exigia la plantilla. Independentment de les causes econòmiques que varen
motivar aquesta vaga, volem deixar constància que les exigències del Comitè de
Vaga i dels treballadors i treballadores en el seu conjunt han passat en tot
moment per equilibrar les diferències salarials que existien entre uns i
altres. En aquest sentit, la secció sindical de CGT a Trefilats Gabarró es
mostra satisfeta en haver mantingut en tot moment la plantilla unida i,
sobretot, solidària per aconseguir un dels objectius fonamentals, l’anomenada
“paga de qualitat”.
La Direcció es compromet a abonar
les quantitats absorbides entre gener i abril d’enguany, i no podrà
absorbir-les durant els cinc anys vigents de l’acord. Destaquem també una paga
complementària vinculada a la competitivitat en tres trams pel valor de 480,
600 i 720 euros anuals.
Pel que fa als dos companys de
contracte d’obra i servei acomiadats just en la mediació abans de l’inici de la
vaga, dir que, tot i no quedar reflectit al document de l’acord, la Direcció de
Gabarró va deixar constància davant els assessors de les diferents seccions
sindicals presents que seran contractats de nou, un cop es reactivi l’activitat
laboral.
Des del Sindicat del Metall de la Federació Comarcal de l’Anoia valorem positivament l’acord ratificat a l’Assemblea de Treballadors, i felicitem a aquesta per l’entrega i la lluita en aquest conflicte finalitzat el dia d’avui.
La Secció Sindical Estatal de CGT a
CEDIPSA (Grup CEPSA) neix al març de 2018 davant la necessitat de donar empara
els treballadors d’un sector, aquell de les estacions de servei, fins aleshores
molt mal defensat pels sindicats majoritaris que son mes aviat una prolongació
dels departaments de Recursos Inhumans de les grans petrolieres. Era doncs
d’una importància vital l’aparició d´un grup de treballadors, dintre de
CEDIPSA, aliens al Règim, disposats a parlar amb l’empresa cara a cara, sense
acotar el cap però alhora estenent la ma.
No gaire temps desprès ja tenim dos conflictes amb l’empresa, molt greus i que certament estem afrontant en solitari. I ambdós problemes relacionats amb la salut, aquest gran negoci per a les empreses i, és clar, també per a CEPSA.Deu fer un sis anys, apareix el primer dels problemes. Els sindicats de l’empresa van assegurar que no trobaven res il·legal en tot plegat. Parlem dels CODOS/COFOS (Company Owned Dealer Operated), un sistema de gestió d’estacions de servei que, lluny d’anar per la seva extinció, va en augment. Una manera ideal de negoci per a la companyia i d’autoexplotació per als treballadors. La precarietat del futur. Quant CEPSA crea un COFO la empresa obliga als treballadors en actiu a signar baixes voluntàries o excedències per així poder fer-se càrrec del negoci: el gestor o cofista que es fa càrrec de l’estació de servei contracta al seu propi personal o be treballa en solitari, així la plantilla de CEDIPSA s’ha de traslladar a altres centres de treball obligatòriament. Com a conseqüència aquest centres es sobredimensionen i es produeix un excés de personal donant peu així als acomiadaments. El cofista actua com a “fals autònom” ja que depèn exclusivament de la petroliera: aquesta li ven els seus productes, fixa els preus del combustible i dels articles de la botiga i també l’imposa els horaris. Amb tot plegat el resultat es que trobem un treballador per compte d’altri però dins el règim d’autònoms: és un treballador mes però que en esdevenir cofista ha patit una considerable pèrdua de drets perquè donada la seva situació d’autònom, no te sou, vacances, llicencies i permisos, etc…. Naturalment els comptes no surten pel cofista. Parlem de persones que treballen fins a 16 hores diàriament i que molt cops es veuen en la necessitat de dormir en el propi centre de treball degut a la manca de temps entre el final de la seva jornada laboral i l’inici de la següent, doncs tenen que portar a terme una gran quantitat de tasques. Tot això implica un deteriorament en les seves relacions familiars i en la salut de les persones que s’hi veuen en aquesta situació: persones que no poden veure els seus fills, persones que sols es poden relacionar amb les seves parelles durant el canvi de torn i que pateixen una gran quantitat d’estrès davant les exigències empresarials…. Per a CEPSA es el negoci del segle: ven els productes que vol, amb els preus que vol, durant els horaris que vol i a més s’estalvia la seguretat social dels seus empleats, la contractació de persones per cobrir possibles baixes per ILT, per maternitat, per les vacances, etc.
L’altre
gran conflicte es l’assetjament, tant laboral com a sexual, a les estacions de
servei. En pocs mesos ens hem assabentat
de tres casos i evidentment, no hem pogut romandre aliens a ells:
Una expenedora, es una presumpta víctima d’assetjament
tant laboral com sexual per part del cap d’Estació (primer superior jeràrquic).
Malgrat l’existència d’una gravació del CCTV (Circuito Cerrado de TeleVisión) on es pot veure i apreciar clarament com l’encarregat fa un
tocament sense cap vergonya a la treballadora (li toca el cul), l’empresa no és
capaç de reconèixer acreditat l’assetjament. Després de la campanya de CGT contra
CEDIPSA, transcorreguts uns mesos sorprenentment el presumpte assetjador
declarat “no culpable”, és traslladat a un altre estació de servei per
allunyar-lo de la víctima.
Quatre expenedores, presumptes víctimes d’assetjament
laboral degut a múltiples tractes vexatoris per part de la cap de Estació i la
seu ajudant. Per a CEDIPSA no ha existit cap assetjament. Un cop més les
víctimes s’enfronten amb uns
Comandaments de l’empresa. I el que és encara més greu, les persones acusades
d’assetjament, per revenja, decideixen denunciar al nostre Secretari General
per amenaces durant les seves visites sindicals a l’estació. Aquesta denuncia
s’ha resolt amb la seva absolució en un tribunal de justícia.
Una expenedora contra un company de treball per presumpte
assetjament sexual. Aquest va ser denunciat davant el Cossos i forces de
Seguretat de l’Estat i de Inspecció de Treball, encara esta pendent de
resolució. Intuïm, i hi ha força probabilitats, que la resolució sigui la
mateixa malgrat que el presumpte acusat és un company de la mateixa categoria
que la víctima que va patir, aquest cop, insinuacions sexuals, greus insults i
inclús amenaces de danys materials contra propietats de la víctima mitjançant
“amenaces subtils”.
En els dos primers casos, l’empresa va
posar en marxa el seu Protocol d’Assetjament intern i, després d’un cert
període de temps, en ambdós casos va concloure que els fets denunciats no
s’havien acreditat suficientment. El Protocol d’Assetjament de CEDIPSA és un
“copia i enganxa” dels continguts obligat per la legislació vigent per a les
empreses. Aquest protocol “elaborat” per la
mateixa empresa, s’incompleix de manera flagrant i sistemàtica fins i
tot en aspectes tan irrisoris com el dels terminis establerts. Aquest protocols
son per cobrir l’expedient i es només un “paripé”. Al cap i a la fi
desacrediten a les persones que son assetjades i fan els ulls grossos amb els
assetjadors, que com ja hem fet notar, acostumen a ser llocs de confiança de
l’empresa. CEPSA empara l’assetjament a CEDIPSA a les seves estacions de
servei. Es limita a l’acompliment del mínim exigit per la llei i roman a
l’espera que siguin els tribunals de Justícia o la Inspecció de treball els que
donin solució dels processos engegats, vista la poca formació en la matèria de
les persones que sempre actuen com a instructors d’aquest processos.
En qüestions tant diferents com és un determinat model de negoci i seriosos problemes d’assetjament dins del mon laboral, veiem un mateix efecte: la salut de les persones treballadores es minvada, d’una manera alarmant, tant física com psicològicament. Al cap i a la fi sempre prevalen els beneficis econòmics per damunt de tot.
