Les treballadores de l’empresa de recollida i neteja
viària guanyen el pols contra l’Ajuntament de Girona
Redacció
La plantilla de recollida i neteja viària de Girona va aconseguir el passat 10 de maig guanyar el conflicte que s’havia generat a l’empresa Girona+Neta arrel de les reivindicacions que les treballadores portaven plantejant des de feia mesos. Una vaga indefinida en Temps de Flors va bastar per a que Marta Madrenas, alcalde de Girona, cedís davant les reivindicacions obreres.
Feia mesos que les
treballadores de la recollida i neteja viària de Girona demandaven una sèrie de
millores a l’empresa Girona + Neta, una empresa de titularitat mixta, amb un
25% de capital privat i un 75 % de l’Ajuntament. Les diverses reunions entre el
Comitè d’Empresa i l’Ajuntament havien quedat en paper mullat des d’inicis
d’any, i havia estat impossible a arribar a cap acord. La part patronal s’havia
negat en rotund a acceptar les reivindicacions de la part obrera, referents a
millores salarials i millores en les condicions laborals de les treballadores,
com per exemple, l’increment salarial degut a l’increment de tasques a que
s’havien vist sotmeses les treballadores.
Finalment, i degut a
les constants negatives per part de l’empresa, el Comitè d’Empresa anuncià el
dijous dia 2 de maig la convocatòria d’una vaga indefinida, a vigílies de la
principal cita turística de la ciutat, la mostra Temps de Flors. La resposta de
l’Ajuntament de Madrenas fou esperpèntica, fent una crida als ciutadans i
comerciants a que reduïssin la generació de residus i que, en qualsevol cas,
els acumulessin als seus domicilis i establiments mentre durés la vaga.
“tot i ser la CGT la força minoritària al Comitè, un altre cop hem estat la força determinant”
tot i ser la CGT la força minoritària al Comitè, un altre cop hem estat la força determinant Així, la vaga s’inicià un x de maig, amb un seguiment pràcticament total per part de la plantilla. En poques hores, la ciutat s’estava omplint d’escombraries i les xarxes socials treien fum responsabilitzant l’Ajuntament de Madrenas.
Tant sols un dia i mig
després, l’Ajuntament de Girona es va veure obligat a seure un altre cop a la
taula de negociació i allò que era un rotund “NO”, impossible de fer per problemes
tècnics i/o econòmics de l’ajuntament, de sobte, va ser realitzable.
El Comitè d’Empresa va
aconseguir un acord que millorava substancialment tant les condicions
econòmiques com laborals de la plantilla, que entre d’altres estarien:
Importants
augments salarials, una demanda que les treballadores reclamaven des de feia
mesos ja que s’estaven realitzant més feines de les que estaven regulades al
conveni.
L’aplicació,
com a índex de referència, del IPC català en el plec de condicions
L’increment
del nombre de treballadors que poden gaudir de les vacances en períodes no
compresos entre juliol i agost. La decisió dels treballadors i treballadores
que tinguin fill de poder disposar dels dies de vacances com convinguin.
Garantir
una protecció adequada per a les treballadores embarassades.
Formalització
de contractes de relleu en aquells casos en que els treballadors desitgin
accedir a una jubilació parcial.
Finalment,
el pagament del salari dels treballadors els dies de vaga.
Tot i que el preacord
està condicionat a que el nou ajuntament entrant de Girona ho acabi validant,
el fet que l’acord l’hagi signat Marta Madrenas, representant de Junts pel Sí,
i la resta de forces polítiques de l’oposició hagin donat suport als vaguistes
en tot moment, fa que la no ratificació de l’acord per part del nou ajuntament
sigui una possibilitat poc provable.
Totes aquestes
millores s’han aconseguit mitjançant la vaga i l’acció directa. Segons afirma
Campoy, membre de la secció sindical de la CGT, la tasca de la CGT ha estat
crucial en el conflicte: “Hem aconseguit unir la plantilla i el comitè. Al
comitè UGT i CCOO estaven molt dividits i eren incapaços de plantejar cap tipus
de lluita. Nosaltres hem fet una feina, que és molt dura, d’unir i mantenir la
unitat del comitè i la plantilla. Aquest fet ha estat importantíssim per que la
vaga funcionés i es guanyés”.
Campoy ressalta que, “tot i ser la CGT la força minoritària al Comitè (format per CCOO 4 delegats, UGT 3 delegats i CGT 2 delegats), “un altre cop hem estat la força determinant”. En aquest sentit, ha estat la CGT qui ha portat la veu cantant tant a les negociacions com al carrer.
Un altre cop s’ha
demostrat que, més enllà de la seva legislació, més enllà de les eleccions
sindicals i la composició del Comitè d’Empresa, ha estat determinant la
voluntat i iniciativa de mobilització de la CGT que, tot i ser minoria, ha
liderat la lluita dels i les escombriaires de Girona. Una vaga en temps de
flors, a poques setmanes de les eleccions municipals, amb un seguiment pràcticament
total per part de la plantilla, supera qualsevol legislació i legalitat. Un
altre cop la força de la unió de la classe treballadora i la força de l’acció
directa i la vaga és la clau per a que les treballadores aconsegueixin allò que
volen aconseguir.
Finalment, des de la
secció sindical de CGT Girona + Neta, agraeixen profundament tot el suport
rebut durant el conflicte i, especialment a la resta de seccions sindicals de
Girona que han estat amb les companyes de neteja i al Secretariat Permanent de
la CGT de Catalunya que han acompanyat i mostrat el seu suport en tot moment
als vaguistes.
La majoria de
sindicats del sector de l’educació pública no universitària van cridar mestres
i professorat a secundar la vaga del passat 16 de maig. L’objectiu de la
convocatòria es concretava en tres reivindicacions:
1. Restabliment
de l’horari lectiu anterior a les retallades per a tot el personal
d’aplicació al curs 2019/20 com a reivindicació irrenunciable. Recuperació de
l’horari de permanència del professorat de Secundària.
2.Reducció
de les ràtios. Cap tancament de grups a la Pública.
3. Retorn d’altres condicions retallades com: la
precarietat laboral als centres educatius (conversió dels terços de jornada en
mitges jornades i estabilització personal interí i substitut), retorn al
caràcter lectiu de les dues hores de reducció al personal major de 55 anys,
increment del personal de suport educatiu per atendre la diversitat,
recuperació del poder adquisitiu perdut incloent també el retorn al
reconeixement del primer estadi de 9 a 6 anys, Formació Professional pública i
de qualitat, retirada del Decret de Plantilles (39/2014), etc…
Aquestes
demandes no són noves, les hem estat reclamant durant els últims anys després
de constatar que per part del Departament d’Educació no existeix la voluntat de
revertir les retallades que va començar a aplicar al 2010 i que afecten al
sistema públic.
Des de la CGT estem convençudes que només la lluita, la pressió i la mobilització poden fer revertir aquesta situació i és en aquesta tasca on centrem la nostra acció sindical. D’això en tenim concrecions, com la convocatòria de vaga del 18 de gener del 2017 (que vam tirar endavant malgrat els altres sindicats se’n desmarquessin), la del 29 de novembre del 2018, que vam fer juntament amb USTEC i ASPEPC i coincidint amb el sector mèdic. A més a més, hem participat i organitzat tancades en centres per visibilitzar la problemàtica que estem patint, d’acord a les propostes sorgides en assemblees de professorat.
L’afiliació
del nostre sindicat va aprovar convocar la vaga del 16 de maig. Tot i els
impediments que hi vèiem, vam creure que no podíem apartar-nos d’unes
reivindicacions amb què coincidien plenament. Però a les nostres assemblees
s’hi van plantejar els dubtes que després s’han confirmat. Ara ja podem dir que
ell seguiment de la vaga, que segons les dades oficials va ser d’un 10%, no és
satisfactori per a nosaltres. S’ha confirmat que l’ingredient de la unitat
sindical (reclamada per bona part del col·lectiu docent) no es tradueix en
participació. Cada sindicat caldrà que faci la reflexió i
l’autocrítica que li pertoca. La CGT fem la nostra i corroborem allò que ja vam
avançar en la valoració prèvia: una vaga, sense anar acompanyada d’un pla de
lluita, no es guanya.
I aquesta
vaga no va anar acompanyada de pla de lluita. El primer i principal, la reduïda
o nul·la implicació de la majoria de sindicats en motivar la participació als
centres- n’hi ha que s’han limitat a enviar algun correu electrònic informatiu.
Alguns ho justifiquen en la celeritat de la convocatòria i el breu marge de
temps que ha quedat per difondre-la. Està clar que no tots els sindicats
tenen la mateixa capacitat, però l’argument de la manca de temps és poc creïble
quan tot just sortim d’un procés d’eleccions en què els sindicats es van preocupar
d’anar a tots centres, demanar al professorat la participació en les seves
llistes, fer trucades, etc. Tot això per obtenir una representativitat que
s’hauria de traduir en la tasca de difondre la necessitat de mobilització.
D’altra
banda, una vaga ha d’anar acompanyada d’altres estratègies, en la defensa de
l’educació hi hem de participar
com a societat. En aquest sentit, tant les convocatòries de vaga com la
d’altres accions, han d’anar acompanyades de la solidaritat d’altres sectors, i
fer la pressió necessària per condicionar els resultats.
El
Departament d’Educació se n’està sortint molt bé i el seu pla s’està executant.
L’aplicació de polítiques que anul·len el debat dins de les escoles juga a
favor dels seus pressupostos privatitzadors i en contra de l’escola pública.
Des de la CGT continuarem treballant per combatre-ho, i per revertir-ho.
Continuarem a peu de carrer, a peu d’escola i a peu d’institut, per donar
continuïtat a les nostres demandes fins a aconseguir que ens retornin el bé comú
que ens han pres.
Ja en el Catalunya del mes anterior, maig, la Secció sindical de CGT a CEDIPSA, escrivia un article on denunciava l’assetjament, tant laboral com sexual, a les estacions de servei de les benzineres Cepsa. ( https://www.revistacatalunya.cat/?p=979 )
Davant d’aquests fets les treballadores assetjades van
demanar ajuda a la seva secció sindical, a la secretaria de Gènere de
Catalunya, i a les Dones de CGT Catalunya. A l’última reunió de dones de CGT
Catalunya, les companyes de Cepsa van venir a explicar la seva situació i van
demanar recolzament i solidaritat. Com a dones anarcofeministes i sindicalistes
militants de CGT varem tenir clar que si toquen a una ens toquen a totes.
D’aquesta manera es va organitzar un piquet informatiu , de denuncia i de solidaritat per anar a les benzineres on s’havia assetjat
a les companyes : Montblanc, Vilanova i la Geltrú i Manresa.
La demanda de solidaritat es va fer extensiva a tots
els territoris , principalment aquells
on anaven a intervenir com a piquets. Així unes 30 companyes i companys de
Barcelona, Baix Llobregat, Sabadell, l’Anoia i La Conca de Barberà vam
participar en l’acció el dissabte dia 18. Vam tornar a demostrar que la
solidaritat és la nostra millor arma.
I continuarem denunciant en altres accions previstes a
les benzineres de la cadena CEPSA.
La universitat pública s’ha rebel·lat
contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.
Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.
El model neoliberal aplicat a la
universitat
És difícil posar una data
d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta
tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament
dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.
S’ha de tenir en compte que els
drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors
sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat
d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència
dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al
mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la
investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el
mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i
que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses
treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de
docència.
Als últims anys, hi ha hagut un
congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de
jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la
normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els
contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions
laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un
col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat.
La figura del professor/a
associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de
professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer
conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de
prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la
universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar
professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat
laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan
a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals,
renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment
contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i
suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les
universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i
més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a
estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de
treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el
millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat
reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat
com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst
iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.
Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.
Conseqüències: salut mental i gènere
La situació de precarietat de
docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i
desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com
les dones. Aquesta situació empitjora,
encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i
la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents
abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat
laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa
salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del
problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a
posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció
que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels
contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums
d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra
universitària.
A més, cal afegir que, en molts
casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines
administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als
laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines
adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La
mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores
setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan
als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta
situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals
malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que
una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat,
depressió o estrès durant la seva vida laboral.
Les cares de la precarietat
universitària
La marató de la tesis
El doctorat de l’Ana s’ha
convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia
si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons
social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després
d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van
confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar
fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van
enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de
les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si
presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del
treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació
d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una
situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis. I així va anar passant el temps. La seva
última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se
mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan
precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i
ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la
tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada
que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any
després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.
ASSOCIADES
La C.P., que prefereix no donar
el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a
la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa
però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses
assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu
contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a
la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió
sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat
amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava
any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver
iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació
d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu
departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve,
el que suposa un acomiadament de facto.
La història de mai acabar
La Sara és una investigadora
tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li
van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i
prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort”
d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc)
va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes)
fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu
contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament
per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà
d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves
companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir
un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries
d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10
anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia
d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.
Accions: Vaga 28M
El 28 de maig hi va haver una
jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats
públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als
equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu
l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els
augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no
s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al
proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.
El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.
Els motius del fort seguiment
d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i
afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El
màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de
treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de
doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha
plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció
directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal
laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació
i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització
del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de
l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força
per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a
l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.
Avui el PDI (Personal Docent i Investigador) de les universitats públiques catalanes i del CSIC protagonitzen una jornada de vaga per exigir al govern de la Generalitat l’aplicació del famós EPIF, un Reial Decret del passat mes de març que millora alguna de les condicions dels i les doctorands. A hores d’ara, per les dificultats del propi sector, no es tenen dades de seguiment, tot i que en algunes universitats com la UAB ha estat majoritari. Les accions de protesta dels piquets han provocat cues quilomètriques a les carreteres catalanes.
D’on surt aquesta convocatòria?
Ja fa temps vam informar de l’aprovació del Reial Decret 103/2019, sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (l’EPIF). A les universitats catalanes s’han realitzat assemblees dels col·lectius més precaris (UAB, UB, UdLL, UdG, UPF…). Aquests espais estan naixent amb la voluntat de posar rostre i posar sobre la taula un problema que s’arrossega des de fa molts anys: la precarietat laboral a les universitats catalanes. Des de la CGT, assumint que les assemblees de treballadores i treballadores són espais plenament democràtics, s’ha legalitzat la convocatòria de vaga per a totes les universitats catalanes i el CSIC.
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
“Fruit de les mobilitzacions, tant la UdLL com la UAB ja s’han compromés a fer efectiu un increment salarial pel personal investigador en pràctiques”
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
Perquè cal aplicar l’EPIF?
L’EPIF és un Reial Decret i la seva aprovació obliga a les universitats i institucions de recerca a aplicar-ho de forma immediata. No és justificable que les universitats argumentin la seva situació econòmica per no reconèixer uns drets emparats legalment dels seus treballadores i treballadors. L’aplicació de la pròrroga d’un quart any als contractes de PIF reconeix una situació de fet, que la majoria de tesis doctorals s’acaben després dels 3 anys de contracte predoctoral, amb els i les seves autores cobrant l’atur en el millor dels casos. Un quart any de contracte de PIF suposa també una clara millora per a la totalitat dels grups de recerca, que rebran un increment dels seus recursos de recerca i disposaran de més garanties per a completar les tesis doctorals.
Les mobilitzacions continuen
De moment, degut a les mobilitzacions, tant la Universitat de Lleida com la Universitat Autònoma de Barcelona s’han compromés a aplicar un increment salarial al personal investigador en formació a partir de la nòmina de juny.
Per aquesta tarda, es preveu una gran manifestació i una roda de premsa a la plaça Urquinaona de Barcelona a les 18h, on estan cridades totes les persones afectades pel precari model imperant a les universitats catalanes.
