La motxilla austríaca. Una història de por

Coordinadora d’Informàtica de la CGT

A finals del passat mes d’octubre es va tornar a parlar d’un tema molt oportú per als dies previs a Halloween. Mentre provàvem les disfresses més terrorífiques i monstruoses, la realitat va superar, de mot, aquests horrors imaginaris quan vam saber que, un cop més, el PSOE pretén implantar a Espanya la “motxilla austríaca” (ja ho havia plantejat al Programa Nacional de Reformes de 2019, i Zapatero al 2010). Us explicarem perquè això té trampa, y gorda. 

Sona bé. Al cap i a la fi és la “motxilla austríaca” i no sembla que els hi vagi malament als austríacs. Però a l’hora de comparar aquest tipus de mesures s’ha de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada. A la legislació laboral es contraposen interessos d’empresaris i treballadors i el resultat és un equilibri entre ambdós (o aquesta és la teoria): si una mesura afavoreix a un grup, hi haurà una altre que l’equilibri afavorint l’altre. Desenvolupem això després, però és aquí just on hi resideix la trampa gorda. 

Què és la motxilla austríaca?

La motxilla austríaca és una quantitat de diners que es va apartant de cada nòmina i s’acumula en un fons d’inversió per a que el treballador pugui utilitzar-lo posteriorment en cas d’atur o per a la jubilació. 

“s’han de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada”

Hi ha un debat sobre si això significa que el treballador es paga la seva pròpia indemnització per acomiadament, però ens sembla un debat secundari. El que l’empresa paga per cada treballador és una despesa que intentarà minimitzar per a maximitzar beneficis. Hi ha factors que limiten la seva capacitat per a fer-ho: l’oferta i la demanda de treball, la capacitat de negociació col·lectiva dels treballadors, el SMI, els convenir… Però si no canvia cap d’aquests factors, a les empreses els hi dóna igual pagar les quantitats de la motxilla austríaca “de la seva butxaca” o que es descomptin dels salaris bruts dels treballadors: en el primer cas, el que faran serà disminuir els salaris en aquesta quantitat.

L’autèntic problema és que aquí la “motxilla” substituiria les indemnitzacions per acomiadament improcedent (segons el Programa Nacional de Reformes per a 2019 es crearia un fons “que permeti als treballadors fer efectiu l’abonament de les quantitats acumulades al seu favor en els suposats d’acomiadament improcedent, de mobilitat geogràfica, pel desenvolupament d’activitats de formació o en el moment de la seva jubilació”). Al marge de com i quant es pagui, això no des incentiva els acomiadaments. En e moment d’acomiadar la despesa per a l’empresa és nul·la, doncs ja s’han aportat les quantitats que s’han de pagar. Es presenta com una msura que, entre d’altres coses, contribuirà a reduir la temporalitat dels contractes. Com? Tots els contractes serien “indefinits”, però temporals de facto: si et poden fer fora sense més, de què serveix un contracte indefinit?

Posem-nos el típic sombreret tirolès, amb la seva ploma inclosa, i viatgem a Àustria per a veure què passa allà. A Àustria, aquesta “motxilla” serveix per als acomiadaments procedents. I què passa amb els improcedents? No existeixen. A Espanya l’acomiadament és lliure però indemnitzat. A Àustria no és lliure; si l’empresa no ho justifica, l’acomiadament és nul i s’ha de readmetre el treballador (excepte que s’arribi a un acord econòmic que acceptin ambdues parts). Per això dèiem que s’ha de comparar els sistemes globalment: es podria acceptar el sistema austríac d’acomiadaments que no permet acomiadar sense acreditar la causa, però aquest no és el debat. Aquí el que es vol és combinar el pitjor d’ambdós sistemes, és a dir, acomiadament lliure i gratuït. 

El somni humit de la patronal!

Monserveis i l’esclavitud moderna

CGT Berguedà

L’empresa Monserveis utilitza mà d’obra en unes condicions de semi esclavatge, una situació que la CGT de Berga ve denunciant de fa mesos.

Durant l’estiu de 2018 una dona migrant que havia treballat dos mesos a Monserveis (Solubages SL), empresa de servei d’atenció domiciliària, es va posar en contacte amb el sindicat perquè suposadament l’empresa li havia quedat a deure 200 euros. La companya treballava 60 hores setmanals, cobrava 350 euros al mes i ni tan sols l’havien donat d’alta a la seguretat social malgrat tenir permís de treball.

Davant d’aquesta situació des del sindicat es va procedir de la manera habitual i vam acompanyar a la treballadora a veure el senyor Xavier Pubill, gerent de l’empresa, per exigir-li els 1.200 euros que segons normativa li tocaven a la companya. Un cop pagat el que se li devia vam advertir que molt probablement l’explotació laboral més salvatge era la principal font de riquesa d’aquesta empresa. Monserveis se servia de dones migrants, en situació irregular i sota amenaça les obligava a treballar sense contracte jornades de fins a 120 hores setmanals per sous que no arribaven al salari mínim interprofessional. Gràcies a la llei d’estrangeria que deixa en situació d’indefensió total a part de la població l’empresa del senyor Pubill, amb seu a Manresa i a Berga, tenia mà d’obra extremadament barata i submisa.

Aquest extrem va ser demostrat per l’informe que va fer inspecció de treball arran de la nostra denúncia presentada a l’agost del 2018: 52 treballadores de Monserveis no estaven donades d’alta a la seguretat social de les quals 30 no tenien autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. La inspectora proposà una sanció de 750.000 euros i portà el cas a fiscalia. També, i abans de la publicació de l’informe, es van fer dos escratxes a la seu de l’empresa a Berga, un per l’1 de maig i un altre pel 8 de març per denunciar la manera de fer de Monserveis.

” Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris”

Un cop la inspectora va fer-nos arribar l’informe vam fer una nota pública per tal de que les persones treballadores de Monserveis amb una antiguitat de més de 6 mesos, i que apareixien al document d’inspecció, poguessin beneficiar-se de la possibilitat de regularitzar la seva situació per mitjà de l’arrelament laboral. És a partir d’aquí que una desena de persones, tant treballadores com extreballadores es posen en contacte amb el sindicat i hem pogut comprovar com l’empresa no ha canviat la seva manera de fer. De les treballadores actuals amb que hem pogut contactar només tres treballen donades d’alta a la Seguretat Social, però solament per 10 hores a la setmana (en fan moltes més) i amb una categoria laboral diferent a la tasca que desenvolupen. Tres treballen sense estar donades d’alta a la seguretat i sense autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. Hem descobert horaris encara més bèsties (algunes internes a les cases sis dies a la setmana) i sous encara més ridículs. Cada una cobra diferent que les altres (entre 300 i 800 euros). Les amenaces són també habituals i mentre va durar la inspecció de treball els hi van fer canviar de telèfon, etc.

Monserveis contracta sobretot dones, immigrants, sense papers i lògicament pobres i se n’aprofita tant com pot justament perquè són les persones molt vulnerables i difícilment es queixaran. Per fer-ho compten amb una llei d’estrangeria que afavoreix aquesta situació i amb un pensament dominant essencialment racista, patriarcal i contrari als pobres. Però algunes treballadores han perdut la por i s’han organitzat en secció sindical de CGT dins l’empresa. Des de la secció ja s’han presentat 5 denuncies més a inspecció de treball i s’està treballant en una campanya de denúncia que també inclourà accions de protesta on esperem que hi col·labori tota la confederació.

Sabem que la UGT i l’empresa han pactat unes eleccions sindicals per novembre que naturalment impugnarem ja que declaren 11 treballadores en una empresa que probablement en té més de 100. Monserveis té 144 serveis només a Manresa ciutat (i els treballadors localitzats per nosaltres no són de Manresa sinó de pobles. En tot cas algunes de les nostres afiliades no apareixen al cens, ho sabem perquè treballen de manera irregular tal i com hem denunciat. Cal també denunciar la UGT públicament i com calgui. Sabent que l’empresa ha estat denunciada i multada amb 750.000 euros per aquestes pràctiques i que passen el cas a fiscalia accepta fer eleccions sindicals fraudulentes a totes llums. I com és que l’empresa segueix i ho fa de la mateixa manera que fins ara? Doncs perquè el negoci és més que rodó.

Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris.

Contra l’explotació, autoorganització i acció directa.

Victòria a la vaga d’Stradivarius

El comitè d’empresa, amb una forta presència de CGT, desconvoca la vaga després d’aconseguir l’equiparació salarial amb altres centres d’Inditex.

Redacció

Aquest mes tenim un nou capítol de “les vagues no serveixen”. Els companys i companyes de Sallent han demostrat, altre cop, que la vaga continua sent una eina imprescindible per a la millora de les condicions laborals de la classe treballadora.

Feia mesos que el Comitè d’Empresa es reunia amb la direcció de l’empresa per tal de negociar el nou conveni sense cap acord. L’empresa del Bages, que compta amb una plantilla de gairebé 350 treballadores, de les quals 230 són indefinides, paga 19.000 euros bruts a l’any als seus treballadors. La secció sindical de CGT a Stradivarius de Sallent portava denunciant la situació fa temps “per exemple, els treballadors de Massimo Dutti a Tordera arriben als 25.000 euros, per la mateixa feina i encara tenint més processos automatitzats”.

En un primer moment el comitè d’empresa es va aixecar de la taula de negociació del conveni després que l’empresa s’estanqués en un augment del 14,5% dels salaris, fins a poc més de 21.700 euros anuals. “Els treballadors de l’empresa estan més units que mai i la vaga serà secundada per una immensa majoria”, assenyalaven fonts sindicals, que comptaven també amb els suport de companys i companyes d’altres centres d’Inditex del país.

Les demandes de la plantilla passaven per un augment salarial que equiparés el sou al d’altres centres d’Inditex i més contractació indefinida. Unes reclamacions que l’empresa no ha tingut més remei que acceptar en veure la unitat i la decisió de la plantilla d’anar a la vaga. Els treballadors reclamaven un conveni únic en tots els centres de distribució. Així, en la negociació del conveni col·lectiu, exigien que es garantís el mateix salari, la mateixa jornada, les mateixes ajudes i els mateixos beneficis socials a la planta de Manresa que a les de la resta del Grup Inditex.

La vaga, que havia estat convocada pels dies 4, 5 i 6 de novembre, per reclamar l’equiparació salarial amb els treballadors d’altres centres logístics que el grup Inditex té a Catalunya, va ser el detonant per a que l’empesa accedís davant la pressió dels i les treballadores.

La pujada salarial acordada ha estat de 19,77% per a tres anys, 50 nous contractes indefinits i una nova programació dels festius obligats, abonats amb 140 euros.

Victòria de la vaga indefinida a Iberboard

Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.

La fàbrica d’Iberboard té presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més, organitzades ara des de la CGT.

Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.

“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”

L’empresa incomplia els increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’ mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.

Aquest fet va inflamar a la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.

La proposta de l’empresa enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.

Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.

Durant els dies que faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social. Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:

-Finalització immediata de l’ERTO.

-Retorn del 80% de les pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.

-Actualització del salari al que pertoca segons conveni.

-Pagament dels endarreriments per no haver-ho fet abans.

A l’assemblea de treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT, col·lectius del territori i persones solidàries.

Iberboard ens mostra que és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament, si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la patronal.

Finalment, cal destacar el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar l’organització obrera en un territori.

Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.

Dret de vaga sense dret de vaga

Òscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Fa poc més d’un mes vam conèixer un posicionament del jutge Santiago Vidal declarant legal l’esquirolatge realitzat per Fira de Barcelona, denegant l’aplicació de mesures cautelars per garantir el dret de vaga. L’empresa va sotscontractar un altre proveïdor de muntatge d’escenaris per així rebentar la vaga del personal en lluita. El jutge va fer servir com excusa una jurisprudència encara en litigi per la qual una empresa client podia adjudicar el servei prestat per una empresa proveïdora en vaga a una altra. A banda d’això, Santiago Vidal va afegir de la seva collita que seria ‘desproporcionat’ que el dret de vaga passés per sobre de les afectacions a terceres persones que participarien a les activitats programades al festival Sònar.

Em pregunto quina vaga no afecta a tercers. Com es pot posar a la mateixa alçada aquest suposat dret per sobre de la capacitat de poder igualar les forces en una taula de negociació? Si el jutge hagués fet efectiu el dret fonamental recollit a la constitució per sobre dels poderosos interessos de la Fira, el conflicte s’hauria solventat en unes hores. Per contra, va deixar la vaga a l’alçada d’un acte folklòric sense conseqüències reals de pressió. No passem per alt que l’Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya formen part del patronat de la Fira i no van moure un dit.

Un parell de setmanes després es va conèixer que el senyor jutge va demanar la seva jubilació voluntària i a viure, que són dos dies. En tot cas aquesta aberració que escup al dret de vaga de la classe treballadora es contextualitza dins d’una ofensiva general que ens ha de fer reflexionar al respecte.

El primer que cal comprendre és que el dret de vaga hauria de ser il·legal en qualsevol sistema capitalista. Som, objectivament, davant un sabotatge col·lectiu contra propietats alienes i que provoquen un dany econòmic als seus legítims propietaris. Amb aquesta coacció, es vol que l’altre part cedeixi en els seus plantejaments. Quina diferència hi ha amb la figura del xantatge penal? Cap, perquè ho és.

No hi ha cap altre acció sota aquests paràmetres que sigui tolerada pel sistema. Si no es reprimeix pel simple fet de fer-ne és única i exclusivament perquè es va arrencar per la força i el capitalisme va haver de cedir com a mal menor d’altres escenaris. Actualment no es pot eliminar sense més, doncs encara és valorat positivament com a signe de ‘democràcia’ pel conjunt de la població. Per tant la utopia neoliberal de l’oligarquia és rebaixar-ho a un dret formal més de la vitrina de les hipocresies del sistema, sense força real efectiva. Posar el dret de vaga just al costat de l’article 47 de la Constitució que diuen garanteix el dret a una vivenda digna a tot ciutadà/ana. Risas.

“normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment”

El dret de vaga no és només que algunes persones puguin fer-ne, sinó que la vaga sigui efectiva, que tingui el suficient poder de coacció com per fer modificar la voluntat d’empresaris o governs. Això implica la capacitat d’aturar els mitjans de producció i no permetre esquirolatge de cap tipus. Tot el que no sigui això la converteix en una farsa sota unes normes de domesticament cada vegada més estretes.

Sense estendre’ns gaire, la via cap a la irrellevància de les vagues segueix tres principals camins:

  • Uns serveis mínims brutals. Només al darrer mes, les convocatòries de vagues a RENFE de la CGT només les poden realitzar el 3% de la plantilla. La vaga de Ryan Air té serveis del 100% en els viatges a les illes (com si tota la comunicació amb aquestes depengués d’aquesta companyia). Ampliació dels serveis mínims a les vagues de Metro a Barcelona per “contaminació” (episodi que no va causar restriccions a la circulació de vehicles privats), i un llarguíssim etcètera que en ocasions demana més personal en servei mínim que el que hi ha sense vaga.
  • La criminalització de les vagues. Conscients que la població no estarà per l’eliminació d’aquestes, almenys de moment, els mitjans de comunicació en mans del poder econòmic o polític es centren en les afectacions. Creen el context adequat per facilitar les restriccions que realitzaran els governs o promocionant un ambient per ‘regular’ més encara les vagues al sector privat. “Jo no tinc cap culpa, Em sembla bé que hi hagi vagues però sempre paguem els mateixos”.

En aquesta criminalització a nivell polític hi participa gairebé tothom. Els que ho fan obertament o els hipòcrites que filtren salaris manipulats de treballadors de Metro per a llençar a la població contra ells, les que diuen que ‘no es pot negociar amb vaga convocada’ o les que parlen en xats privats que la CGT ‘és un càncer pel sector públic’ per les diferents lluites que realitzem.

  • Creació de nous precedents, les vagues de proveïdors. Aquest punt, encara en litigi, és molt preocupant. L’economia productiva avui dia es basa en les externalitzacions dels processos productius. A tota empresa important hi ha una galàxia de proveïdors. Quan un d’aquest fa vaga, la seva capacitat de pressió ve donada moltes vegades en el dany que exerceix al negoci del client, que habitualment afegeix pressió addicional al proveïdor perquè solventi el seu conflicte.

Amb la sentència del Suprem sobre el cas Altrad (encara en recurs) s’obre la porta a que tota empresa client pugui fer esquirolatge legal, derivant la prestació de servei de l’empresa en vaga a una altra. S’acaba d’aquesta forma amb la capacitat d’aturar de forma efectiva la producció del servei, deixant molt minvada de força la vaga: el proveïdor només ha de resistir la pèrdua temporal de plusvàlues del contracte, el client tenir plans de contingència.

Resultado de imagen de vaga sonar

Amb aquest panorama, que legalment anirà a pitjor, i que pot tenir el toc de gràcia tard o d’hora en la redacció d’una llei de vaga, tenim dues alternatives com a sindicat i sindicalisme en general. La primera és seguir adaptant-nos a les normes existents i assumir-les, acceptant una estratègia que posa punt i final a la capacitat efectiva de la majoria de les vagues. La segona és incrementar el conflicte i la resposta a les agressions per defensar i compensar la pèrdua de poder de la vaga legal.

Aquí cadascú ha d’explorar noves vies (vagues “il·legals”, diferent tipus d’accions complementàries, etc.), però sembla clar que moltes passen per afegir noves formes de pressió a la realització de les vagues. I això implica normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment. Hem d’anar deixant més de banda la mirada legal per unir i enfortir de forma més decidida la sindical i social. Ens juguem molt.