Categoria: Tema del mes

Les veus de la Sanitat. Per què una vaga?

Equip Comunicació CGT Catalunya

El 10 de març de 2021 es va portar a terme una vaga general de Sanitat i Serveis. Formant part de la mesa sindical de sanitat la CGT va deixar clara la postura davant dels menysteniments que el sistema ha fet a la població i a les treballadores i treballadors. Va ser la primera vaga inclusiva que es portava a terme a Catalunya on tots els sectors que donen servei a la salut i benestar, estaven cridats a la vaga. Amb uns mínims màxims, el suport als carrers i des dels centres de treballs amb una crida a la situació que patim per un sistema que comença a treballar més com una multinacional que com uns serveis a la ciutadania.

La falta de recursos dels sistemes i les retallades de drets laborals va fer que moltes de nosaltres, cansades de maltractaments, cridéssim als carrers el nostre descontent davant del sistema i el seu funcionament.

Hem patit, però ara toca lluitar! No podem callar més, amb un discurs per part de tots els sistemes molt humà, a parer nostre només és humà el discurs no la realitat del que vivim. Ens tenen treballant amb un estrès psicosocial i físic brutal, som un dels sectors més forts de sustentació de la ciutadania i juguen amb els nostres sentiments. Som uns dels col·lectius pitjors tractats.

Els diferents sectors ens expliquen la seva realitat i les condicions laborals supeditades sempre al benestar de les persones, el sistema ho sap i juga amb les administracions, sense possibilitat de secundar les vagues degut a la pressió assistencial i a la responsabilitat de les treballadores davant la societat.

Fa anys un president de la Generalitat va dir que els qui treballàvem a la sanitat i els serveis era per vocació, trobarem el punt d’equilibri per fer-nos sentir sense que recaigui amb el que tant estimem la qualitat del nostre treball.

Teleassistència

La CGT va entrar amb força el 2020 al Servei de teleassistència de la ciutat de Barcelona, sent majoria al comitè d’empresa, i mantenint el 40% de representativitat al comitè de la Diputació.

És un servei essencial i públic en mans privades, amb conveni precari, el de la dependència, patint retallades concurs rere concurs. Reclamem la vacunació i el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional a més d’un conveni digne.

Celia SanJuan CGT Barcelona

Servei d’Atenció Domiciliària

A finals del 2018, un grup de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliaria (SAD), fartes de veure’s trepitjades contínuament per les empreses i sindicats que paraven les seves reivindicacions, van començar a organitzar-se amb la CGT. D’aquí van sorgir noves seccions sindicals i, aquest any, a la ciutat de Barcelona, la CGT es converteix en la primera força sindical als comitès d’empresa. El nostre objectiu és organitzar-nos amb companyes de tot el territori i poder fer una lluita comuna.

És un servei essencial que no ha tingut paga Covid, escassetat brutal d’EPIS i a sobre amb baixes per contagi al 75% del sou. El conveni firmat per CCOO i UGT amb convivència que gestionen els serveis públics permet sous que no arriben a 900 euros, jornades de 35 hores partides amb un sistema pervers de bossa d’hores que les treballadores “deuen” a l’empresa quan falla una visita domiciliària.

El SAD i Teleassistència són dos serveis públics de gestió privada, ens uneix l’atenció a un dels col·lectius més vulnerables de la societat, la gent gran.

Dora Inés Sánchez Mariño, CGT Barcelona

Hospitals públics

Els hospitals públics després d’anys de retallades tant en drets laborals com de recursos al malalt, no visibles per a ells i elles però si per les treballadores d’una manera assistencial. Moltes de nosaltres feia anys que fem una crida a aturar el desmantellament, observant que en situacions normals les llistes d’espera sobrepassaven la necessitat d’una població i que els passadissos de les urgències es reconvertien en llits on els malalts passaven dies, al mateix temps que els grans empresaris de la sanitat volien participar d’una manera lucrativa a la nostra salut, intentant treure un benefici.

Tinc clar que tenim els pitjors empresaris, no es pot entendre d’una altra forma donat que la sanitat és deficitària, no?

Demandes tan clares com l’encavalcament horari, que les treballadores no assumeixin la seguretat del canvi de torn del seu temps personal o que totes tinguem dret als 14 festius anuals són demandes molt bàsiques que a qualsevol empresa són reconegudes per l’empresari.

Que la formació per tindre professionals qualificats és totalment econòmica, mitjançant màsters i postgraus invertint part del nostre sou per tindre millors contractes o mitjançant cursos de sindicats que fidelitzen afiliats amb rebaixes i mercantilitzant la formació dels i les professionals, quan aquesta formació hauria de ser per part de l’empresa totalment gratuïta.

La fuga de professionals del sistema públic no és una casualitat, és un maltractament d’aquests durant dècades fins a obtenir una plaça, no tothom aguanta. Una vegada la tens la realitat és que les condicions laborals no lluitades, per una precarització de la contractació d’un gran nombre de companys i companyes s’arrossega durant tota la seva vida laboral.

Aquesta pandèmia ha deixat clara les nostres queixes i demandes donant la raó a totes les mancances davant d’un sistema polític que “brinda homenatge als grans capitals sanitaris”.

Maribel Ramírez Gallardo, CGT Baix Llobregat


Transport sanitari

Creiem convenient sortir al carrer a reivindicar tota l’explotació, precarització i desprotecció que patim des de fa anys al servei d’ambulàncies de Catalunya.

Per desgràcia, continuem en mans privades d’autèntics taurons que volen augmentar els seus beneficis a costa de vides o explotació. Era necessari sortir i explicar a la població que potser la pròxima vegada ens plantem… el nostre compromís té un límit: la nostra salut i la de les nostres famílies, aquest límit s’està sobrepassant des de fa molt de temps.

Les nostres reivindicacions són bàsiques perquè el servei d’ambulàncies a Catalunya sigui segur i eficient.

L’eliminació de contractes en pràctiques, internalització, provisió i gestió pública dels serveis d’ambulàncies (TSNU, TSU i centre de coordinació), conveni SEM per tot el personal, formació igualitari per tot el sector, reconeixement de tasques…

Creiem que totes aquestes demandes són fonamentals i necessàries pel benefici de la ciutadania, fent que sigui un servei públic i de qualitat.

Samuel López Yuste, CGT Baix Llobregat

Hospitals privats

Durant la pandèmia, a l’estar minvat el sistema sanitari públic i concertat, les companyes hem estat al peu del canó, no se’ls ha reconegut el seu esforç davant de la pandèmia. Els beneficis se’ls han emportat les empreses privades els seus patrons i les treballadores han sigut utilitzades com a mà d’obra barata de pandèmia. La falta de reconeixement per part de la Generalitat quan diàriament ingressaven pacients amb Covid, van premiar el servei públic i al SISCAT amb una paga ridícula i ofensiva per categories, als hospitals privats no ens van arribar ni a ofendre perquè no se’ns ha tingut en compte per la paga Covid, fins i tot varen incloure a les residències, però es van deixar els hospitals privats. Les empreses ens exigeixen un nivell d’expertesa amb màsters i postgraus i no se’ns valora. Això va provocar una fuga massiva als hospitals públics, generant una càrrega assistencial brutal a les companyes que es van quedar al privat, augmentant les càrregues de treball, augment d’hores extres que posa en risc la vida dels malalts que, siguin del sistema que siguin, són persones.

“vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes”

Els polítics que s’omplen la boca amb la sanitat pública són els mateixos que permeten l’associació de multinacionals, tant nacionals com estrangeres, que el que fan és empobrir les condicions laborals de les treballadores.

Luis San Martin, CGT Barcelona

Residències

Són centres abandonats en el moment del pic de pandèmia, 29.473 morts en les residències. D’aquestes, sense diagnòstic Covid, aproximadament uns 10.000, molts d’ells sense possibilitat d’accedir a un hospital.

Conveni “escombraria” pactat pels grans sindicats amb les patronals, horaris i sous mínims i indignes. Vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes. Vam ser abandonats pel sistema i patronals tant les persones grans com els i les treballadores.

Va ser un cop molt dur, el vincle familiar que es dóna als centres de gent gran a causa de la relació del dia a dia amb aquestes persones, sense possibilitat ni recurs per poder fer res, ha comportat molts problemes psicològics a la salut de les treballadores.

Abans de la pandèmia ja denunciàvem que les plantilles eren insuficients i com a tots els serveis privatitzats ens ha donat la raó. La pandèmia ens ha deixat veure que els nostres grans estaven en condicions lamentables.

Demanem la dignificació de les condicions laborals i socials d’una manera real que es reflecteixi en millors condicions laborals i millors serveis.

Luis San Juan, CGT Barcelona

Atenció Primària

L’atenció Primària és la porta d’entrada del poble al sistema de salut, i les retallades de fa més d’una dècada van deixar una Atenció Primària ferida i amb els seus professionals sota mínims i que encara no han recuperat tots els drets sostrets fa més d’una dècada.

Més d'un centenar de sanitaris es concentren a Girona per reclamar una " sanitat 100% pública" - Diari de Girona

Fa un any vam començar a fer front a la pandèmia amb un 16% del total del pressupost de Salut, quan l’OMS demana un 25%, i si s’han en sortit ha estat per les seves treballadores, tot i la manca de recursos i d’EPI adequats al començament, que van deixar una pila de treballadores malaltes i amb seqüeles. Aquest 25% de pressupost permetria:

– Recuperar l’atenció integral i longitudinal a les persones, incorporant de nou als EAP les funcions sostretes per la creació de nous dispositius d’atenció (ESIC…)

– Supressió d’aquests dispositius, tant si són del marc hospitalari com primari, i incorporació d’aquests recursos als EAP.

– Fer un millor seguiment a una població envellida amb patologies cròniques i amb un temps de consulta adequat.

– Potenciar la medicina comunitària, per fomentar l’autocura de les persones.

– Accelerar els processos de selecció de les treballadores i eliminar la precarietat en la contractació

– Cobrir totes les absències del personal i recuperar places amortitzades…

Cal potenciar el reconeixement social de la tasca de l’Atenció Primària i dotar-la de la capacitat d’incidir sobre tot el procés assistencial i les llistes d’espera dels serveis especialitzats, i amb bona coordinació amb els serveis socials i sanitaris.

Lourdes Prieto Cabo, CGT Baix Llobregat

061 Teleassistència

Hem multiplicat la càrrega de treball i vista reduïda les nostres retribucions. S’ha ampliat la plantilla, però no la inversió envers el servei, condicionant així els plusos variables obtinguts per licitació.

Demanem la internalització del servei del 061 perquè aquest deixi de ser un negoci on es lucren empreses voltor. La inversió que es realitza en aquestes empreses ha de recaure sobre la plantilla.

El reconeixement de la nostra categoria professional amb el seu respectiu conveni propi (actualment reconeguts com a telemàrqueting, hem treballat més que mai durant la pandèmia i no se’ns ha reconegut ni recompensat), sent exclosos de la coronopaga per part de l’Administració.

Demanem una conciliació familiar i jornades dignes, ja que actualment, les gestores del 061 reben el seu calendari mes a mes amb una antelació de deu dies.

Al final es redueix en “a mateix treball mateixes condicions”, ja n’hi ha prou de subcontractacions.

José Manuel Romero Rodríguez, CGT Baix Llobregat.

Discursos psicodèlics del Departament d’Educació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

En aquesta societat delirar és ben fàcil, només cal que escoltis els discursos del Departament d’Educació que emeten els mitjans de comunicació, i creure-te’ls. Amb aquestes notícies totalment intencionades podràs crear-te un imaginari que esdevé un canvi profund i de qualitat de les polítiques educatives, tal com si t’haguessis pres al·lucinògens que et fan viatjar a un futurible ideal dins el món educatiu.

Però compte, millor que et quedi clar que els missatges que s’emeten des del departament estan dissenyats perquè pateixis una alteració de la realitat, és l’LSD de les xerrades del govern, i d’aquesta manera saber que quan s’acabi l’efecte de la droga, ens quedarà la realitat, com si fos el gat de Cheshire de la novel·la “Alícia al país de les meravelles”. Això és una advertència i una recomanació, ja que és preferible tocar de peus a terra per afrontar millor l’angoixa i la frustració de les evidències reals.

D’entrada però, pots creure que no ho vas entendre bé o que la pandèmia per la COVID19 t’ha afectat massa al cervell. En canvi, quan comparteixes la realitat dels centres amb els teus companys i companyes, te n’adones que són els polítics els que t’intenten fer ingerir aquestes píndoles fantasioses dins el teu pensament, i és amb aquests amb qui t’uneixes per encarar la perversió i depravació que pateixes com a docent que aposta per un sistema públic de qualitat.

De fet, de l’anàlisi de les polítiques educatives que ha aplicat el Departament d’Educació govern rere govern, se n’extreu una dada objectiva: les decisions que s’han pres han estat sistemàticament destinades a fer agonitzar el sistema educatiu públic en benefici dels interessos econòmics privats, fent-los prevaldre davant dels drets bàsics de la vida i de les persones.

Aquesta tendència no ha canviat en el context actual, el mantra de la COVID-19 com a oportunitat de canvis en benefici de totes s’ha anat esfumant a cada roda de premsa fins a fer-lo desaparèixer. Al principi de la pandèmia et converties en l’Alícia del país de les meravelles, entraves pel forat de l’arbre i arribaves a l’habitació on hi havia la porteta petita on treies el cap per veure les meravelles que et venien en els discursos governamentals, i bevies i menjaves pocions i pastissos màgics per poder gaudir-los.

La il·lusió feia creure que podries sortir del confinament sent petita al costat de tots els espais i mitjans que et proporcionarien, però que les promeses de contractació de professorat, i de ràtios reduïdes, permetrien fer-te gran. És clar que, quan hem trepitjat realitat i ens ha baixat l’efecte de l’al·lucinogen, ens hem adonat que, en el millor dels casos, ha acabat sent un més dels acudits absurds del personatge del barretaire.

Malauradament, ara ja podem constatar la intenció del govern de materialitzar l’obertura de centres sense abocar-hi recursos. Cal tenir molt present però, que aquesta és una decisió política, i que el Departament d’Educació tenia a les seves mans l’oportunitat de garantir el dret a l’educació de l’alumnat i de protegir la salut de la comunitat educativa prenent decisions acompanyades de recursos per minimitzar els riscos.

La crisi educativa ve de lluny
Fa molts anys que estem a peu de centre i a peu de carrer per denunciar una realitat que cada vegada empitjora més la situació de l’educació pública i de les seves treballadores. L’augment de l’horari lectiu del professorat, la manca de plantilles, el tancament de grups, el deteriorament dels edificis, la falta de recursos per a fer efectiva l’escola inclusiva, la pèrdua de condicions laborals i de democràcia els centres i la introducció d’un funcionament en clau competitiva que només fa que augmentar les desigualtats entre centres i alumnat i fer empitjorar un dels altres problemes endèmics de l’educació a Catalunya, la segregació escolar.
El confinament que es va iniciar el març passat va tenir un impacte molt greu en una educació pública ja malmesa i va agreujar aquesta crisi educativa. L’ensenyament telemàtic condicionat per la manca de recursos de personal i materials i per una manca d’instruccions clares, va provocar que la bretxa digital i de condicions sociofamiliars augmentessin encara més aquestes desigualtats.

Educació registra 95 nuevos grupos escolares confinados por covid y la cifra total se eleva a 789

Contractacions i reducció de ràtios insuficients i amb trampes
Al Departament no li han servit de res els errors comesos entre el març i el juny. Tants esforços en rodes de premsa per dir que es treballaria per baixar ràtios i trobar espais per poder fer classes reduïdes han quedat en paraules buides perquè de totes aquestes propostes, no n’ha volgut assumir el cost. I només un govern que aposta per una educació pública de ple dret, no hi escatimaria ni un recurs.

No han volgut planificar el curs en condicions.

S’hagués pogut fer diferent, s’hagués pogut tenir en compte la veu del professorat i dels sindicats, s’hagués pogut contractar el personal necessari, s’haguessin pogut buscar espais, s’hagués pogut assegurar la connectivitat de docents i d’alumnat, s’hagués pogut evitar que els centres hagin hagut de prendre la decisió d’eliminar l’educació especial i d’altres especialitats per poder fer un pla que ens permeti sobreviure aquest curs, s’haguessin pogut fer testos a mestres i professorat, especialment quan a hores d’ara ja coneixem els resultats en altres comunitats. En definitiva, des de la irrupció de la COVID el mes de març, hi ha hagut prou temps per assegurar la tan necessària educació presencial en condicions, no òptimes (això és impossible en un context de pandèmia mundial) però maximitzant la seguretat. Però una vegada més, poder no sempre va associat a voler. I el Departament, no ha volgut, i ha fet el que fa sempre, deixar-ho tot en mans de direccions, mestres, professorat i AMPAs i AFAs.

“obrir els centres sense abocar-hi recursos és una decisió política”

Això no s’acaba aquí, els personatges d”Alícia segueixen sent referents universals, i el Departament d’Educació justament ha escollit aquells que anirien en contra del que podem considerar acceptable dintre d’un servei públic. Així, també veiem com des de les instàncies educatives s’ordena tallar caps, igual que el Rei i la Reina de Cors. Tant és així, que està deixant desemparades dones embarassades que les obliguen a anar a treballar (depenent del servei territorial que hagis escollit), amb la mateixa virulència, el personal de risc que no coneix el criteri per passar d’un dia per l’altre a ser catalogat de personal vulnerable, o no, amb una total opacitat per prendre aquestes decisions. I si tens la mala sort de ser persona de risc i que no t’hagi tocat una vacant, sinó una substitució, ets un candidat a quedar-te sense feina, ja que el Departament obliga a renunciar al nomenament. També estan deixant sense nomenaments a aquelles persones que estan en quarantena per presentar símptomes de la COVID-19 o per haver-hi estat en contacte.

El deliri es converteix en malson

Des de CGT Ensenyament a l’abril ja vam exigir una reducció de les ràtios per permetre grups de 10-15 a infantil i primària i 20 a secundària amb el necessari increment proporcional de les plantilles, assegurant contractacions estables i l’adaptació d’espais suficients com a mesures imprescindibles per encarar aquest curs. Així veiem com, lluny d’escoltar-nos, el govern prohibeix les reunions de més de 10 persones i, en canvi, permet aules que superen els 25 i 30 alumnes, veiem com que no es posa d’acord en quina és la temperatura que determina marca un possible contagi, però en tot cas, deriva la decisió a una atenció primària que també ho haurà d’afrontar sense recursos addicionals.

Així mateix, des de la primera obertura de centres ja vam denunciar al Departament a Inspecció de Treball, per la manca de recursos per prevenir els riscos laborals i per la mala praxi en qüestions de seguretat i salut laboral. Creiem que la salut de les persones treballadores haurien de ser la prioritat, una salut que implica un personal docent capacitat per portar a terme les classes presencials, i donar una educació de qualitat a un alumnat que es mereix aquests recursos.

En canvi, d’un fet tan transcendent com l’obertura de centres educatius n’han fet un joc, i han obviat la priorització dels paràmetres més importants, reduir les quarantenes perquè tothom pugui treballar presencialment i d’altra banda, assumir el cost quan aquestes s’hagin de materialitzar, que serà ben aviat. Però no, en aquest cas també han decidit que el cost l’assumim les famílies.

Plantegem la mobilització per la vaga perquè els centres funcionin

Davant les conseqüències ja irreparables que es derivaran de les polítiques (no actuar també és política) del Departament d’Educació, des de CGT Ensenyament obrim el debat per prendre una decisió col·lectiva, que cada vegada s’apropa més a la necessitat de convocar una vaga educativa.

Granada. Educación suprime unidades y masifica ilegalmente las aulas. - Educación

Estem convençudes però, que la mateixa inèrcia d’indignació que portarà la incompetència del departament farà que el col·lectiu de docents vegi en la vaga i les mobilitzacions l’eina per reclamar, un cop més, la inversió adequada per garantir una educació pública de qualitat. És per tot això que demanem la immediata dimissió del conseller Bargalló i la resta del govern de la Generalitat per la seva mala praxi i la incompetència en la gestió d’aquesta pandèmia i ens reservem prendre mesures judicials més contundents en cas que el col·lectiu docent i no docent surt greument perjudicat d’aquesta mala gestió.

El preu que pagarem si no actuem és massa alt. És hora de passar a l’acció.
Mobilitzem-nos per:
• Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària.
• Increment de plantilles necessari per reduir la ràtio, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE. TEEIs, TIS…
• Dotació de personal sanitari a cada centre.
• Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
• Implementar les mesures de prevenció i protecció de salut: dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
• Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
• Compliment dels drets laborals per les persones substitutes, que no els hi treguin els nomenaments, i que puguin gaudir de les baixes laborals que els hi pertoca pel fet d’haver estat nomenats.

És l’hora de créixer com ho fa la protagonista de la novel·la, i plantar-li cara a uns polítics que ni tan sols davant una pandèmia mundial són capaços de ser valents i fer polítiques educatives pensant en tot el seu alumnat, és l’hora de passar a l’acció perquè el preu ja és impagable per a moltes persones, és hora de mobilitzar-nos contundentment i exigir tot allò que ens han promès, que ens ho han promès públicament perquè saben que en tenim el dret. N’estem fartes de discursos psicodèlics, volem realitats.

Dones i Ciència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Merce Márquez Martínez. Científica a la UAB i delegada de la secció sindical de la CGT a la UAB.

El passat mes de febrer vàrem ser testimonis de la gran campanya de màrqueting, orquestrada pel mitjans de comunicació i grans institucions de recerca com el CSIC i el CIBER, amb notícies, articles i tallers visibilitzant el paper de les dones a la ciència. I és que a l’any 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir dedicar el dia 11 de febrer a les dones i nenes científiques.

L’ONU reconeix que menys del 30% de la comunitat científica està integrada per dones i que és imprescindible aconseguir igualtat plena en l’accés i participació a la ciència de dones i nenes. La realitat però és que lluny de millorar la situació aquesta empitjora any rere any,  el nombre de dones investigadores no augmenta des del 2009 mentre que el d’homes no para de créixer, com ho certifica el Informe sobre dones investigadores del CSIC. La matriculació de dones en estudis de l’àmbit biosanitari, segons un informe de la UNESCO, és majoritari però es troba per sota del 8% en disciplines de les anomenades ciències dures i les tecnologies.

En aquest article desgrano el que, al meu entendre, són alguns dels principals causants d’aquesta desigualtat i el perquè les polítiques de màrqueting i de conciliació no són suficients per aconseguir un accés, progrés i estabilitat igualitària entre homes i dones dins la ciència.

Referents silenciades

El món científic ha estat dissenyat per i per a l’home deixant fora les dones, però al llarg de tota la història, tot i els grans obstacles, hi ha hagut sempre dones extraordinàries que han sobresortit també en l’àmbit de les ciències i que se les ha silenciat. Una invisibilització que avui en dia encara perdura, a escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació, on la majoria de referents són masculins, passant per alt les grans aportacions femenines.

Tothom ha sentit a parlar de Isaac Newton, Albert Einstein o Charles Darwin, però què hi ha dels descobriments i treballs de dones científiques més enllà de Marie Curie i Hipatia d’Alejandria?

Sabíeu que la Rosalind Franklin va descobrir l’ADN i que els seus companys, els famosos Watson i Crick, se’n van apropiar emportant-se així el premi Nobel, i que encara avui en dia sovint se’ls hi continua atorgant a ells el mèrit?

Que l’Ada Lovelance, coneguda com la mare de la informàtica, va crear el llenguatge de programació, treball que va haver de signar amb nom d’home per que no li censuressin?

Que la Lise Meitner va descobrir la fissió nuclear, però que qui se’n va emportar el Nobel va ser el seu col·lega Otto Hahn?

Que la Maria Goeppert Mayer va obtenir el premi Nobel per l’obtenció de l’estructura nuclear del nucli atòmic?

O que la Sophie Germain va elaborar la teoria de l’elasticitat de cossos i teoria de l’aritmètica?

Mujeres y ciencia: los inventos que cambian el mundo - Cuarto Poder

Sabies que la recent fotografia d’un forat negre va ser possible gràcies a l’algoritme de l’enginyera informàtica Katie Bouman? O que les tecnologies Wifi, Bluetooth i GPS són avui en dia possibles gràcies al desenvolupament del salt de freqüència de la Hedy Lamarr? O que nou llenguatges de programació varen ser inventats per dones? Les matriculacions de dones, però, en disciplines informàtiques cau any rere any, i el que no sabem és que les dones vàrem ser pioneres en estudis informàtics.

La llista de grans treballs científics a mans de dones és extraordinàriament llarga. Molts dels seus descobriments però se’ls van apropiar els seus companys homes rebent el reconeixement de la comunitat científica i quedant en l’oblit les verdaderes descobridores; i la de casos que no hauran sortit a la llum! Un llarg etcètera de dones que són i van ser capaces de dur a terme treballs extraordinaris fa dècades i segles enrere sense el suport social ni econòmic, amb una càrrega completa de les tasques domèstiques i sabent-se robades pels companys homes.

El menor reconeixement que han obtingut les dones científiques al llarg de la història queda ben palès en el desequilibri de premis Nobel en ciències: 572 a mans d’homes versus 17 a mans de dones.

No és que no hi hagi referents de dones científiques, sinó que se les ha invisibilitzat i se les continua silenciant. Les referents hi són, només cal donar-les llum i el merescut reconeixement i que arribi al jovent. No es pot seguir explicant i estudiant el món només des de la perspectiva dominant de l’home obtenint-se així una visió esbiaixada de la realitat que ens envolta.

Llenguatge no inclusiu

La invisibilització de dones científiques es produeix cada dia per la forma en que es comunica la ciència on sempre s’empra el masculí genèric: sempre són científics, investigadors, doctors, enginyers… què hi ha de les científiques, investigadores, doctores o enginyeres? La utilització del masculí genèric invisibilitza les dones i el seu paper a la ciència. És especialment escandalós que s’empri el masculí genèric fins i tot a aquells textos que pretenen denunciar la discriminació de la dona en la ciència, com es pot veure a molts articles publicats el passat 11 de febrer o fins i tot en els informes del  CSICo la UNESCO.

“es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones”

Un experiment sociològic recent, una endevinalla4: un pare i el seu fill tenen un accident de cotxe, el pare mor i el fill queda molt mal ferit, a l’hospital veuen que el nen necessita d’una operació molt complexa per salvar-li la vida i criden a una eminència mèdica. Quan arriba l’eminència  diu: “no puc operar a aquest nen perquè és el meu fill“ Com s’explica això? Doncs bé, respostes van haver-hi de totes classes per justificar que l’eminència era el pare, que no havia mort a l’accident, que era fill de dos homes, etc. A poques persones se les va ocórrer que aquella eminència era la mare! Tenim interioritzat que la ciència de qualitat i la perícia està en mans dels homes.

En el moment que els diferents mitjans de comunicació, i la societat en general, deixi de fer servir el masculí genèric ja no ens sonarà estrany que gran descobertes científiques vinguin de dones científiques, i no de científics en general.

Mercantilització i model androcèntric de la ciència

Des de meitats de segle passat es produeix un auge del neogerencialisme a la recerca: braç organitzacional del neoliberalisme basat en l’aplicació de pràctiques pròpies del sector privat a les institucions públiques. Aquesta neoliberalització produeix una mercantilització de la recerca fomentada en una constant auditoria, avaluació i rendiment de comptes del treball acadèmic a través de criteris orientats a la producció científica intensiva. Un capitalisme de la ciència amb lògica productivista que busca la potenciació de la producció de coneixement en nom de l’excel·lència.

L’excel·lència científica és avaluada en base a principis individualistes, on hi ha una gran pressió en la consecució de resultats que han de ser publicats a revistes de prestigi i han de ser citats de manera massiva per altres grups de recerca. La consecució de recursos econòmics, i per tant la continuïtat de la línia de recerca i dels contractes laborals,  depenen exclusivament de l’esforç individual produint un augment de les hores de dedicació.  

Aquesta forma d’organització de la recerca potencia la cultura meritocràtica i instaura un model de carrera professional basat en l’individualisme, amb autoresponsabilitat de les trajectòries professionals normalitzant la concatenació de contractes temporals com a mode de supervivència al mon científic amb la conseqüent incertesa laboral i pèrdua de drets laborals.

L’Estratègia de Lisboa, orquestrada pel Consell Europeu l’any 2000, va empitjorar la situació de la ciència a Europa instaurant canvis encara més mercantilistes de la ciència amb el propòsit de fer una Europa més competitiva i innovadora a ulls de la resta del món. Aquesta estratègia, a més, va suposar una intensificació de la necessitat de mobilitat internacional per poder fer carrera científica

Es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones que, amb major responsabilitat social i familiar, han de compaginar els múltiples rols amb el ritme sacrificat de la ciència. Això es tradueix en un freqüent abandonament de la ciència per part de les dones o ralentitzacions en les seves carreres. Carreres complexes i fragmentades, amb interrupcions per necessitats de conciliació produint-se vuits en els seus currículums que són penalitzats a la ciència competitiva.

Però la conciliació no és l’únic impediment de les dones en la progressió de la seva carrera científica sinó que s’afegeix la solitud que sovint senten les científiques per falta de reconeixement dels seus companys homes, mancant així de xarxes acadèmiques de suport tan necessàries per poder promocionar-se. En contrapartida grups d’investigadores han creat xarxes de suport femenines demostrant que la sororitat i el treball conjunt les reporta més èxits i major benestar dins del mon científic.

Les polítiques d’igualtat en ciència s’han centrat en la maternitat i sobre com conciliar amb la vida laboral fent recaure així el pes del problema sobre les dones, que han d’adaptar-se a un model hegemònic patriarcal, en comptes de centrar-se en fer canvis estructurals a les institucions científiques. Les transformacions han de ser globals per tal de no responsabilitzar les dones sobre les seves decisions com la maternitat.

La manca de dones en posicions de gestió a les institucions científiques dificulta però la posada en marxa de la necessària transformació del model científic,  com podria ser per exemple enfocar la mobilitat internacional a les famílies/parelles més que de manera individual o que als mèrits es valorin factors individuals i socials, etc.

Als darrers temps però, un grup creixent de científiques de tot el món està liderant el moviment Slow Sciene (Ciència lenta). Aquest moviment critica el ritme tan accelerat de la recerca que no dona espai a la reflexió i debat profund obtenint-se una ciència de poca qualitat; i demanden la necessitat d’adoptar altres models de treball científic, de ritme més pausat que afavoreixi la qualitat científica i personal. Un canvi de model a una ciència més lenta ajudaria sens dubte a una millor integració de la dona al món de la ciència en igualtat de condicions. D’aquesta manera la ciència s’adapta a la realitat de les dones i no al revés. 

Conclusions

La responsabilitat de la baixa representació de les dones a la comunitat científica no és responsabilitat d’elles ni de les seves decisions sinó del sistema patriarcal en sí mateix que afecta tots els àmbits de les nostres vides, a la ciència també. Cal doncs una transformació profunda a nivell global que passa per derrotar el patriarcat i, entre d’altres coses:

– Incloure referents femenins a nivell de tota la societat però amb especial èmfasi al sistema educatiu i als mitjans de comunicació i difusió.

– Acabar amb l’ús del masculí genèric i emprar llenguatge inclusiu a tots els àmbits.

– Canviar l’actual model neoliberal androcèntric de producció científica per un basat en ciència lenta de qualitat atenent a les diversitats individuals i socials.

– Fer una distribució de responsabilitats socials i familiars més equitativa entre dones i homes.

AGRAÏMENTS

A totes les dones científiques, o que ho han sigut en algun moment de la seva vida i que han hagut d’abandonar la seva carrera, vull agrair-les i felicitar-les per la seva dedicació, el seu esforç i la seva gran contribució al coneixement científic.

Crònica d’una vaga anunciada

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical de CGT Costa Ponent

És difícil posar una data d’inici, però aquesta la podríem situar al març de 2015 en les darreres eleccions sindicals a l’ICS, quan a l’Atenció Primària Costa de Ponent (Gerència Territorial Metropolitana Sud), la Secció Sindical de la CGT vam millorar sensiblement els nostres resultats anteriors i ens vam posar per davant de d’UGT, SATSE i CATAC i per darrera de CCOO i Metges de Catalunya (MC).

Costa de Ponent és un territori que compren 4 comarques (Alt Penedès, Baix Llobregat, Barcelonès i Garraf), 107 centres d’Atenció Primària (CAP, Consultoris Locals i dos centres penitenciaris), per una població de més d’1300000 persones repartida en 68 municipis i ens calia posar-nos ben aviat a organitzar i, sobretot, a donar-nos a conèixer per tot aquest territori. I vam començar a fer assemblees en aquells centres on havien més treballadores, escoltar els problemes amb el que ens trobem dia a dia intentant donar una resposta efectiva a les demandes que ens feien.

El primer avís

Al març del 2009 neix el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), per la necessitat d’impulsar l’Atenció Primària (AP), atès que aquesta havia perdut força a favor d’un “(…) major protagonisme de les empreses hospitalàries i una creixent medicalització (…)”

Aquest moviment associatiu, a part de diversos actes de suport a l’AP, va presentar els anys 2012 i 2015 propostes concretes i assumibles als diferents partits polítics que es presentaven a les eleccions. Tanmateix, per totes és sabuda la deriva neoliberal i privatitzadora contra els serveis públics per part dels diferents governs i és per aquest motiu que CGT estem permanentment mobilitzades en la seva defensa.

Aquesta realitat insostenible que pateix la població aboca al febrer de 2015, a la formació de la Marea Blanca de Catalunya com espai comú de mobilització i coordinació de les lluites en defensa de la sanitat pública i contra la privatització.

El 16 de novembre de 2015 el Dr. Ferran Parreño, pediatre de La Florida de l’Hospitalet, ens lliura i dóna permís per publicar la seva carta de comiat (bloc de CGT Costa de Ponent). En Ferran que, com explica, col·labora amb Metges sense Fronteres, fa aquest comentari a la seva carta:

“(…)Havent-me assegut moltes vegades en taules de negociació africanes amb persones com a mínim més que poc recomanables, mai m’havia sentit tan menyspreat, ignorat, agreujat, enganyat i manipulat com en aquests darrers dos anys i mig(…)”. És una clara instantània de com es senten les treballadores dels Equips d’Atenció Primària (EAP), des de fa anys.

El bloc continua sent el mitja que fem servir per denunciar tot allò que ens arriba dels centres i que, dia a dia, també ens trobem a les nostres feines de tal manera que, el 4 de maig de 2016, publiquem “El col·lapse de l’Atenció Primària (I) – Pediatria” on tornem a posar de manifest situació de la pediatria a molts centres. Preparàvem una segona entrega per continuar denunciant altres situacions en les que ens topàvem, però l’olla a pressió va petar a l’EAP de Can Vidalet.

La necessària rebel·lió de totes

Abans de lliurar-nos la carta que les facultatives de l’EAP Can Vidalet van resgistrar el febrer de 2017, recordem una reunió informal amb algunes companyes de Can Vidalet el juny de 2014, on ja ens expressaven la situació que en Boi Ruiz havia provocat en la Sanitat Pública Catalana (aquest sí que se la va carregar!) i especialment a l’AP. Un patiment al que no ens hem acostumat, però malauradament tolerem amb major o menor grau, provocat, no només per la saturació i precarietat de tots els col·lectius que treballem a l’AP, si no també pels efectes fatals que les llistes d’espera estaven provocant a la nostra població.

Van passar les eleccions sindicals del març de 2015 (igualment les eleccions on va guanyar JxS al novembre), també havia passat tot el 2016 on la Junta de Personal (Comitè d’Empresa) encapçalada per MC / CCOO (ambdós sindicats amb alliberats) i la Mesa Sectorial de la Sanitat continuaven fent allò que havien fet el període 2011-2015: res! I res semblava que anés a passar.

Aquella carta publicada al nostre bloc el 13 de febrer de 2017 com “La necessària rebel·lió dels metges (i de totes)” i coneguda com el Manifest de Can Vidalet, va fer que espontàniament molts EAP la modifiquessin i també la registressin. FoCAP i Marea Blanca celebraven que un gruix important de professionals, als que se’ls trobava a faltar en les jornades de lluita, es mobilitzés contra la situació exhaurida i precària de l’AP. En poques setmanes vam ser molts EAP d’arreu del territori els que expressàvem el mateix i va sorgir la idea de trobar-nos en una assemblea, una assemblea de treballadores al marge de Comitès d’Empresa i Juntes de Personal i vet aquí que neix Rebel·lió Atenció Primària.

Rebel·lió Atenció Primària som un moviment format per treballadors de l’Atenció Primària organitzats en assemblea que defensem la sanitat 100% pública, universal, auto-organitzada, de qualitat i participativa.

Volem que l’AP sigui l’eix  del sistema sanitari, revertir les retallades, evitar la privatització i la fragmentació de l’AP, tot això amb l’objectiu de donar assistència de qualitat a la població.

Una assemblea que decidia i es posava a treballar per aconseguir millorar el seu futur de l’Atenció Primària i, el més important, les condicions de salut de tota la població.

Des d’aquell moment les delegades de la Secció Sindical de CGT a Costa de Ponent, com altres delegades d’altres sindicats, comencem a participar com a membres del moviment Rebel·lió Atenció Primària (RAP), sense interferir, només assessorant sempre que l’assemblea ens ho demanava. Ens posem a treballar de valent amb tothom que comparteix el mateix objectiu i com a resultat donem suport al document “Millorem el Servei Nacional de Salut

ENFORTIM L’ATENCIÓ PRIMÀRIA” conjuntament amb l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT), la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFiC). Entitats, Societats científiques i Col·legis que representen la majoria dels professionals de l’Atenció Primària i dels moviments socials units per reclamar al Departament de Salut reformes imprescindibles i urgents per a l’Atenció Primària.

Després d’aquella roda de premsa el 27 d’abril de 2017, a la seu de la CAMFiC, venen més actes, assemblees (13/5/17 la primera general amb assistència de entitats i plataformes en defensa de la Sanitat Pública), reunions (26/5/17 conseller Comin), accions (30/6/17 concentracions davant els CAP), etc. i arribem a la tercera assemblea el 16 de desembre de 2017 on es planteja seriosament la VAGA de l’AP i en l’acta podem llegir “(…) es fa un debat ampli de pros i contres i diferents opcions. S’acorda posposar-la: caldrà primer difondre les reivindicacions del moviment entre la població i assegurar una adhesió suficient de professionals, abans de realitzar una acció tan contundent(…)” i el 5 de gener de 2018 piulem

Rebelionprimaria @rebelioprimaria

MOLTS professionals estan demanant és faci una vaga general en atenció primària per exigir mesures urgents a @apics. I tu que penses?

82%Sí

11%No

07%No ho sé

L’Assemblea mana

I la 3a assemblea va ser clara. Ens emplaçava a treballar per difondre les reivindicacions del moviment entre la població i les professionals. En algunes de les assemblees que la Secció Sindical de CGT informàvem del moviment com a membres a títol personal.

Per altra banda RAP va iniciar un treball conjunt amb FoCAP i Marea Blanca Catalunya amb el focus clarament definit en l’AP i d’aquest treball el passat setembre es va endegar la campanya “Donem vida a l’Atenció Primària”, una campanya enfocada a sensibilitzar la població sobre la importància de l’AP.

Aprofitant el ressò del circ que suposen el pressupostos, el sindicat MC anuncia una vaga, només de metges, a l’AP. Davant d’aquesta situació l’assemblea de RAP decideix, el 12 de novembre anar a la vaga els mateixos dies en la que està convocada la vaga del sindicat MC, ja que:

  • les demandes que feia el sindicat eren bàsicament corporativistes i no solucionaven el greu problema en el que es torba l’AP
  • no convocaven a tots els col·lectius implicats i afectats per la situació de l’AP
  • i portàvem quasi bé un any preparant la VAGA de L’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

Ara bé, en la 3a assemblea de Rebel·lió Atenció Primària va decidir mantenir-se com un “(…)moviment assembleari sense entitat jurídica concreta(…)” i, per aquesta raó, no té capacitat legal per convocar una vaga. L’assemblea ens va demanar asi CGT s’avindria a ser una eina per a RAP i, com ja sabeu, la nostra resposta va ser afirmativa. Però no depenia de nosaltres ja que primer havíem d’aprovar-ho a l’assemblea‏ de la Secció Sindical i dijous ja havíem quedat amb les companyes de les Seccions Sindicals de CGT a l’ICS per parlar de la convocatòria de VAGA.

Som la CGT

El primer de tot és agrair el suport a les milers de treballadores que van donar suport a la VAGA convocada per CGT – Rebel·lió Atenció Primària, següentment al SP de CGT de Catalunya, especialment Acció Sindical, del qual vam rebre tot el suport i a les companyes de les seccions sindicals de l’ICS que des del primer moment ens van donar el seu suport malgrat aquesta convocatòria de VAGA tant sobtada les podria perjudicar.

Les reivindicacions que fem tenen diferents vessants, social i laboral, ja que les portem temps treballant-les amb FoCAP i la Marea Blanca.

L’Assemblea va marcar 3 línees vermelles:

  • Tal com recomana la OMS, que es destini un 25% del pressupost de sanitat als Equips d’Atenció Primària. Revertir la fragmentació originada amb la creació dels dispositius que no són d’AP, però se’ls hi han assignat tasques pròpies de l’AP.
  • Recuperació i ampliació de les plantilles amb tots els professionals perduts en tots els EAPs des de l’inici de la crisi. L’AP va patir un “ERO encobert” de més de 3000 treballadores de tots el col·lectius.
  • Recuperació econòmica dels nostres sous, devolució de tots el diners sostrets durant la crisi, incorporació de la DPO al sou base i recuperació de tots els drets malmesos en els darrers 10 anys.

Aprofitem l’avinentesa per explicar quelcom que estava a la convocatòria de VAGA, que lògicament no va agradar, però esperem que sigui entès després del següent aclariment.

En la convocatòria figuren dues reivindicacions que s’ha d’entendre juntes:

Redefinir el model d’Atenció Continuada Domiciliària (ACD) respectant la voluntarietat i l’equitat entre els professionals sanitaris. Voluntarietat de les guàrdies d’Atenció continuada. No imposar aquestes guàrdies a les metgesses de família més joves amb l’amenaça de la NO CONTRACTACIÓ.

En aquest punt reivindiquem la VOLUNTARIETAT de les guàrdies d’ATENCIÓ CONTINUADA. Això significa que les treballadores sanitàries les obliguen a treballar fora de la seva jornada ordinària, atès que el nostre Estatut Marc (Conveni) així ho contempla. Aquestes hores les paguen a un preu/hora per sota de l’HORA ORDINARIA. Per tant, l’altre punt demana

Substituir les raquítiques hores d’atenció continuada per HORA EXTRAORDINÀRIA (x1.75 el preu de l’hora ordinària).

No és just demanar que et paguin les hores que t’obliguen a fer fora de la teva jornada ordinària a un preu superior d’aquesta?

L’Acord i la NO negociació amb la CGT

No és la primera vegada que el sindicat corporativista MC convoca una vaga per desconvocar-la tot just abans de fer-la i, tal i com estant anant les coses, pensem que és el que tenien pensat fer, perquè són molts els senyals i les raons que ens porten a sostenir aquesta afirmació. Sí has d’esforçar-te molt per explicar i justificar a les companyes que és un bon acord, és possible que no ho sigui.

El primer motiu i que el focus principal es posi en una agenda limitada a 28 visites, demostra un desconeixement total de la situació actual i NO encamina ni és una solució per a l’AP (és com donar un antitèrmic per baixar la enlloc de tractar la causa).

Per altra banda el dimecres anterior a la vaga, l’ICS va enviar un document amb el títol “Accions de millora per a l’AP” on relaciona moltes de les accions que pensa dur a terme en els propers mesos, i ves per on algunes d’aquestes mesures es recullen fil per randa en l’acord signat per MC.

Finalment, mentre encara estem analitzant un acord que no té un cronograma clar d’execució va transcendir que, a la reunió del gerent amb totes les direccions dels EAP el passat dilluns 3 de desembre, aquests últims reclamaven que feia mesos que estaven oferint algunes de les mesures pactades a l’acord, per exemple assumir part d’un “cupo” vacant, i que precisament continuaven tenint problemes per trobar voluntàries.

Totes heu vist, malgrat la nostra insistència en les xarxes, que els mitjans de comunicació només han parlat d’una vaga, la vaga que convocava un sindicat corporativista que pertany a l’ statu quo, per la qual cosa l’objectiu comunicatiu ha estat desinformar al màxim, tot i que han hagut petits oasis comunicatius on sí ens han escoltat i difós el nostre missatge “la vaga de tota l’AP”.

Tot aquest menyspreu possiblement està relacionat amb el paper que ha tingut el departament de treball i que ens ha portat a denunciar-lo davant el TSJC. Per què no crida a mediació a una de les parts en conflicte? Per què fa deixadesa de la neutralitat que li atorga el paper de mediador?

Pesem que són mostres de la incertesa que provoca al sistema un grup important de treballadores organitzades que, el 30 de novembre, van continuar fent vaga amb un seguiment proper al 35-40% i més alt a la ciutat de Barcelona.

Unes treballadores que saben el que volen, organitzades amb la ciutadania i a les que no se’ls pot oferir més alliberaments per fer una comissió de seguiment del pacte, o més subvencions en qualsevol de les seves formes.

Són molts els motius pels quals, com a treballadores de l’AP i afiliades a la CGT, estem contentes del resultat d’aquesta vaga i sobretot perquè això no és flor d’un dia, moltes de nosaltres portem més de deu anys lluitant i avançant per una sanitat 100% pública.

Visca la VAGA de l’Atenció Primària!

Referències

CGT Costa de Ponent https://cgtcostaponent.blogspot.com
Rebel·lió Atenció Primària https://rebelionprimaria.wordpress.com/
FoCAP https://focap.wordpress.com/
La Capçalera @capcalerabcn
Marea Blanca Catalunya http://www.mareablanca.cat/la-marea-blanca-de-catalunya-davant-de-vagaprimaria-eapenvaga-dignitatap/

Què passa a Catalunya?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Sobre la revolta popular, el paper del la joventut i la violència estructural d’un sistema que ens nega un futur digne.

Rubén Páez, afiliat al sindicat de Transports i Telecomunicacions de Barcelona

Ara, de cop i volta, tothom sembla tenir una anàlisi propi de com i perquè a Catalunya, en relació amb el moviment sobiranista, hem passat del més escrupolós dels pacifismes a imatges constants a la televisió que ens feien pensar més en la Barcelona de la setmana tràgica que no pas en la de les últimes diades de l’11 de Setembre. Tractaré de donar la meva visió de com hem arribat fins aquí, i la meva opinió d’allò que com anarquistes penso que hauríem de fer. Però anem a pams.

Molts es pregunten i ens pregunten què ha passat a Catalunya aquests últims dies. El que ha passat és evident i malgrat tota la intoxicació i males praxis periodístiques a les quals lamentablement estem ja tan acostumats, ve a ser el que amb un exagerat dramatisme s’ha pogut veure en tots els mitjans: disturbis en tota Catalunya, barricades i foc als carrers i enfrontaments amb la policia que s’ha vist desbordada per la virulència de les protestes. Al centre de Barcelona, mentre amb pics uns arrencaven llambordes per llançar-les, a pocs metres de la policia i rere barricades fetes amb mobiliari urbà la gent feia retrocedir la policia i tancava els carrers adjacents calant foc a tot allò que pogués cremar-se i estigues a mà. Alguns portaven ulleres, escuts i proteccions, i guants per retornar els gasos que tirava la policia sense cremar-se les mans. D’altres ni tan sols es tapaven la cara. Tot plegat un caos prou organitzat, si se’m permet la llicència poètica.

Això és el que ha passat, i el que he vist. Però no és això el més important, ho és el perquè i sobretot el qui. Qui era aquests dies al carrer? Qui són els protagonistes dels aldarulls?

Molt s’ha parlat d’infiltrats i de grups antisistema (hi ha qui diu que estrangers, els famosos 300 anarquistes italians que ningú ha vist) i sí, una mica d’això hi ha hagut, però els autèntics protagonistes de l’acció directa aquests dies eren majoritàriament xavals molt joves, alguns menors, i dels quals molt pocs pertanyien a alguna organització política. Ells eren els que defensaven i aixecaven les barricades, ells els que encenien els focs.

“aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti”

El perquè, com tots sabem, són les sentències del “judici”. Però en realitat pensar que es tracta només d’això és un error. Seria com dir que el que està passant a Xile és conseqüència d’una pujada dels preus del transport. El rerefons ho és tot, l’espurna no pren si no hi ha benzina. Els que ja no som tan joves hem crescut a l’ombra del mal anomenat estat del benestar, de la socialdemocràcia, del capitalisme de la pastanaga i el pal. Els nois que aquests dies ocupaven els carrers pertanyen a una altra generació i només han conegut el neoliberalisme més salvatge, a les pastanagues ni se les veu ni se les espera. El futur que se’ls hi dibuixa és d’atur o precarietat, habitatges de misèria a preus desorbitats i saben que l’ascensor social està sempre avariat. Estan molt cabrejats i amb raó, i fa anys que, veuen i participen en actes i manifestacions tant multitudinàries com pacífiques i presenciant la indiferència, quan no és la repressió, com a única resposta per part de l’estat. Un xaval que no tenia ni divuit anys em deia fa poc “si em ficaran a la presó per terrorista per no haver fet res, almenys que m’agafin per haver fet alguna cosa”. Fa pensar. Les presons espanyoles estan plenes de presos polítics, els mediàtics del Procés i els centenars més o menys anònims dels que no parlen els mitjans, i aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti. Qualsevol. No només l’independentisme. Era per això pel que cremaven els carrers, però també per tota la resta. Era per la socialització de la misèria, la pèrdua de drets laborals, individuals i col·lectius, el desmantellament del poc que ens queda de públic, la degradació d’un sistema democràtic que cada vegada és més un estat totalitari encobert on les multinacionals manen i els polítics obeeixen. Ja ni dissimulen la seva convivència amb règims genocides com amb el de la Turquia d’Erdogan… Fa temps que això ja no va únicament d’independència. És molt més gran. És l’insuportable i insostenible estat actual de les coses. La generació més preparada de la història ha sortit aquests dies a prendre els carrers i sembla que li estan agafant gust.

No perdré el temps discutint sobre violència, és una discussió pervertida ja des de la semàntica que m’irrita molt i que només convé al Poder, però sí que diré que l’única violència que he vist és la mateixa que porto veient tota la meva vida, la de la repressió de l’estat contra els que protesten, és a dir, la de les seves mal anomenades forces de l’ordre. Avui dia cinc persones han perdut un ull, i els ferits (dos molt greus) es compten ja amb tres xifres, el mateix que els detinguts, dels quals un de cada quatre es troba a la presó preventiva únicament per protestar. De l’altre costat només he vist legítima defensa contra els que disparen pilotes de goma, gasos lacrimògens i donen cops de porra i puntades, la majoria de les vegades contra ciutadans pacífics. I dels contenidors que no se’n parli més si us plau, els he vist cremar i us asseguro que ni xisclen ni es retorcen. Els contenidors no sofreixen, cremar-los no és violència, vandalisme com a màxim i ni amb això estic d’acord. Vandalisme no és que paguem entre tots uns quants contenidors, vandalisme són els milions de diners públics que s’ha embutxacat Florentino per El Castor, per posar un dels milers d’exemples que em vénen al cap.

“els anarquistes hem de ser-hi (…) sense renunciar a res, sense canviar qui som, però hem de ser-hi”

A ningú no se li escapa que són els néts de les àvies que van ser apallissades l’1 d’Octubre els que lluiten avui al carrer, i que ho fan contra la mateixa policia que està dirigida per un govern que es diu sobiranista, però que envia als seus gossos a reprimir al poble mentre des de les seves tribunes els arenga a resistir. L’esquizofrènia del govern de Catalunya, o més aviat la seva hipocresia mai ha estat tan evident ni tan vergonyosa. I a l’altre costat, que hi ha? Els mals anomenats partits constitucionalistes i la seva falta de visió a mitjà termini, incapaços de veure més enllà de la següent enquesta, que han reprimit com a única resposta i no han volgut mai buscar cap sortida al problema polític de Catalunya per por a perdre algun escó. Tot això ha estat el clima en què han crescut els que ara prenen els carrers. I tenen una altra cultura política, una de nova i que encara està evolucionant. Però tenen clar que ”sols el poble salva el poble”. I els crits d’independència s’encavalquen amb els de Catalunya antifeixista o “puta policia”. No veuen la tele ni escolten la ràdio. Només es comuniquen i s’informen a través de les xarxes socials dels seus mòbils. Tenen uns altres codis. I saben que són el futur, però també el present.

Havent arribat a aquest punt, que hem de fer doncs avui els anarquistes a Catalunya?

Hi ha molta dignitat, molt coratge i moltes raons per aplaudir la lluita que a Catalunya s’està desfermant aquests dies, i a tots aquells que diuen que estem defensant un govern nacionalista i neoliberal els hi diré sempre el mateix: que si, que hi ha moltes contradiccions i moltes coses que grinyolen en tot això que està passant. Però viure és conviure amb les contradiccions que ens envolten, les personals i les col·lectives, que el paper ho aguanta tot, però al carrer la vida no és en blanc i negre, i sobretot, que mai hem convenceran de quedar-me a casa davant una injustícia, i uns abusos com aquests, i encara menys perquè aquesta lluita no és anarquista. Un anarquista per definició és qui lluita contra la injustícia (aquesta frase no és meva, és de Durruti). I a Catalunya hem tingut injustícies a cabassos aquest últims tres anys. Els anarquistes han de ser i estar amb el poble i mai teoritzant en torres de marbre. Jo almenys ho veig així. Mentre col·lectius anarquistes de tota mena, de tot l’estat espanyol inclús de l’estranger, mostren la seva solidaritat amb Catalunya, moltes persones a la nostra organització semblen no poder (o no voler) entendre el moment polític actual. Mentre la CGT es queda al marge (almenys les sigles, perquè moltes afiliades érem allà), un sindicat que es declara interclassista i que sembla més interessat en organitzar aturades patronals que vagues generals, creix i tensiona el moviment sobiranista cap a posicions més properes al nacionalisme que al de la lluita de classes. Si els anarquistes no hi som, altres hi seran i la possibilitat que aquesta inèrcia de lluita als carrers desaparegui o sigui instrumentalitzada per aquells que només veuen en tot el que està passant una manera de guanyar vots es fa cada cop més patent. Crec que ens hem equivocat en ser més presents en aquesta lluita fermament i braç a braç amb el poble organitzat i empoderat. Amb un discurs propi i diferenciat, sense renunciar a res, sense canviar qui som i sense cap renúncia ideològica ni de cap mena. Però hem de ser-hi. No estar és, a parer meu, un error. Hem de ser-hi i ser nosaltres, el que volem és un canvi estructural, volem eliminar el poder de les elits, volem un socialisme descentralitzat, on les necessitats i la vida digne estiguin com a eix central de la societat. I la única manera d’explicar-ho i d’encomanar-ho es estant. Els corcons de twitter o biblioteca no els escolta ningú més que els seus amics corcons.

Però passi el que passi, ningú ens traurà l’experiència d’aquests dies, que han estat tan intensos. Per primera vegada en la meva vida he vist als antidisturbis passar por i això, es miri per on es miri, és molt gran. Hi ha hagut un salt qualitatiu en les protestes relacionades amb el mal anomenat “procés català”. Finalment l’estat ha descobert que allò que cridàvem que “qui sembra la misèria, recull la ràbia” era cert.

No sabem quant durarà això ni on ens condueix, però sí que sabem d’on venim i on no estem disposats a tornar. Quan em pregunten què està passant a Catalunya l’únic que em surt dir és que fa molt de temps que cridem això de “ni un pas enrere”, el que passa és que aquesta vegada ho diem molt de debò.