La CGT de Catalunya ha aconseguit reunir fins a 58.000€ per a la compra de material sanitari per a donar-los als hospitals del sistema sanitari públic català.
Mitjançant una campanya de solidaritat la CGT de Catalunya ha aconseguit reunir 58.000€ per a la compra de material sanitari. Aquest material anirà a parar als hospitals i centre d’atenció catalans, per tal de contribuir a pal·liar el dèficit de recursos en que es troben els treballadors i treballadores sanitàries. Aquesta comanda ha estat realitzada a un proveïdor homologat pel govern de Xina.
L’objectiu d’aquesta iniciativa és canalitzar la solidaritat directament entre treballadors i treballadores, al mateix temps que es denuncia la irresponsabilitat i falta de previsió de la Generalitat i el Ministeri de Sanitat per a fer front a les necessitats de la pandèmia.
La donació ha estat possible gràcies a l’aportació de multitud de seccions sindicals, sindicats, federacions i diversos ens de la CGT de Catalunya, així com aportacions d’altres organitzacions i col·laboracions individuals.
L’enviament de material que arribarà etiquetat amb missatges encoratjadors “Cuidar uns dels altres, una marea unida davant les dificultats. Manteniu-vos forts! Tots estem amb vosaltres!”
A mitjans de març ja era una evidència que la pandèmia provocada pel coronavirus no seria només una emergència sanitària. Amb tota seguretat, tindrà també fortes conseqüències socials i econòmiques per la majoria de la població, particularment entre la classe treballadora i les persones que es veuen obligades a pagar un lloguer per accedir a un habitatge. La pandèmia ha revelat la fragilitat del nostre model econòmic i social. Diverses organitzacions que lluiten dia a dia per l’emancipació social, entre les qual estan la CGT i el Sindicat de Llogateres, vam acordar començar una campanya que s’anomenà Pla de Xoc Social, amb la qual volíem posar sobre la taula una sèrie de reivindicacions en matèria de treball, habitatge i sanitat, amb un objectiu clar i senzill: que la crisi no la tornem a pagar nosaltres.
Nosaltres, les llogateres, veiem com plou sobre mullat. Acumulem ja quatre anys d’augment sostingut del preu de les rendes de lloguer i d’extinció massiva dels nostres contractes d’arrendament. Tot emparat en una legislació que atorga plenes llibertats als propietàries de les nostres cases i pràcticament cap dret a nosaltres com a inquilines. L’escenari és particularment terrible per la recent entrada massiva de fons immobiliaris en el mercat de lloguer. Actualment al conjunt de l’estat espanyol, una família es desnonada cada dotze minuts i dos de cada tres llançaments es produeixen en llars on es viu de lloguer. La precarietat laboral i els retrocessos salarials acumulats de la crisi econòmica del 2008 tanquen el cercle: a Catalunya, de promig, es dedica el cinquanta per cent del salari a pagar la mensualitat de lloguer.
“el nostre missatge és clar: impaga amb nosaltres”
La ràpida aturada de l’economia a causa de la
crisi del coronavirus, que patim principalment la gent treballadora en forma
d’acomiadaments, de reducció en les contractacions, d’ERTEs…, i l’absència
flagrant de mesures socials, per part del govern de l’estat, que protegeixin a
les llogateres, ens situen com un col·lectiu clarament en risc. Estem davant
d’una nova onada que amenaça amb ofegar-nos definitivament. No ens queda més
alternativa que passar a l’acció. Si no ho fem, en els propers mesos podem
patir un allau massiu de desnonaments per impagament. No ho permetrem.
Per tots aquests motius, el Sindicat de Llogateres de Catalunya, en coordinació activa amb Sindicats d’Inquilines d’altres ciutats de l’estat, ha començat a organitzar una campanya col·lectiva que aixoplugui els milers d’impagaments que es poden produir el proper mes d’Abril. Aquesta campanya té un doble objectiu, en primer lloc aixecar un moviment massiu i públic de llogateres en impagament, que forci al govern de Pedro Sánchez a suspendre el pagament del lloguer, sense que s’acumuli deute, fins que la situació torni a la normalitat. Si la economia productiva s’atura, l’extracció improductiva de rendes també ho ha de fer: si no treballem, no paguem el lloguer. En segon lloc, i amb l’escepticisme que ha de caracteritzar les lluites socials vers el poder polític, independentment de qui governi, cal organitzar una estratègia d’autodefensa inquilina. Com diem al nostre manifest, si el govern no adopta les mesures necessàries, serem nosaltres qui les apliquem. Acció sindical contra els propietaris que pretenguin denunciar per impagament a qui no hagi pogut pagar: unitat, organització i solidaritat. No deixarem a cap llogatera sola
La campanya l’hem articulat entorn de la web https://suspensionalquileres.org/. Qualsevol persona que es vegi en risc d’impagament pot omplir el
formulari de dades que hi trobarà i descarregar-se una notificació per iniciar
el contacte amb el seu propietari i demanar la suspensió del pagament del
lloguer. En només dos dies hem rebut nou cents correus a l’adreça de contacte, covid19alquiler@gmail.com i mil
cent persones s’han descarregat la notificació al propietari. A la web també es
pot trobar una guia per resoldre dubtes, en format de preguntes freqüents i
l’enllaç al manifest. Properament es presentaran els canals de comunicació per
començar a organitzar-se telemàticament, un dels principals reptes que tenim
per davant.
Els propers dies treballarem per difondre al
màxim aquesta iniciativa i acumular el major nombre possible de casos. La
temptació d’actuar individualment és elevada. El nostre missatge és clar:
impaga amb nosaltres. Juntes podem defensar-nos de les injustícies.
Individualment, només podem apel·lar a la consciència del nostre arrendador o
resignar-nos front la seva decisió. El sindicalisme per l’habitatge ha avançat
molt en aquests darrers anys. Potser encara no som una opció majoritària, però
tenim capacitat de sobres per plantejar una lluita. La campanya promoguda pel
Sindicat de Llogateres té també el repte de sumar a tots els col·lectius que
lluiten per la desmercantilització de l’habitatge i el dret a la vida. Lluitem
unides per no deixar ningú enrere.
Des de l’inici d’aquesta crisi sanitària sense precedents que està sent el COVID-19, molts ja prevèiem la tempesta que s’hi amagava al darrere per a la classe treballadora i la que ens podia caure a sobre. Crisi (en aquest cas sanitària, però crisi al cap i a la fi) i neoliberalisme no són mai una bona combinació. Algú acaba pagant sempre els plats trencats i des de fa massa temps, sempre som nosaltres.
La CGT, junt amb altres organitzacions sindicals i socials, va signar un decàleg d’exigències a les administracions quan es va declarar el període d’excepcionalitat que estem vivint que entre altres reivindicacions demanava la reversió de totes les retallades en sanitat dels últims anys, la intervenció dels serveis sanitaris privats sense costos, una moratòria dels lloguers i hipoteques, la cobertura del 100% del salari dels treballadors afectats, la prohibició d’acomiadaments (incloent-hi EROs i ERTEs) i ajudes (no préstecs) pels autònoms, entre altres mesures. El manifest va esdevenir gairebé profètic perquè només un dia després de la declaració d’estat d’alarma per part del govern espanyol, els acomiadaments van començar a arribar. Les xifres són esfereïdores, el 20 de març ja eren més de 152.000 els treballadors afectats per un ERTO i no ha parat de pujar.
Quan per fi el govern va sortir a explicar-nos les mesures econòmiques excepcionals que es prendrien arran de la crisi, totes anaven en la línia d’acontentar la patronal, i les ajudes gairebé estaven completament destinades a afavorir les mans privades. Pel que fa a les mesures en relació als acomiadaments, només es recomanava tèbiament que les empreses no fessin fora a ningú. Les remeses d’urgència que arriben a la increïble xifra de 200.000 milions d’euros, no van adreçades a les persones afectades, sinó a les empreses afectades. És a dir, la mateixa cantarella neoliberal de totes les crisis. I mentre a la França del neoliberal Macron i a Itàlia els seus respectius governs prohibien els acomiadaments durant tot aquest període, la coalició suposadament d’esquerres que governa l’estat només feia una trista recomanació.
“cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses”
Sobre moratòria de lloguers, ni un esment, només es contemplava una moratòria per a les hipoteques (que no condonen ni un cèntim, només ajornen el cobrament), malgrat actualment el 75% dels desnonaments són de persones en règims de lloguer. I encara vam haver d’empassar-nos les declaracions de la ministra Calviño preguntant-se què seria dels propietaris si es fes una moratòria, mostrant un menyspreu total a totes les famílies treballadores que abans que acabi el confinament no podran pagar els abusius preus dels “pobres” propietaris.
I pel que fa a les mesures d’urgència preses per a la sanitat, tot ocupant hospitals privats i fins i tot hotels per poder atendre des de la seguretat social, absolutament col·lapsada, l’allau de malalts, aquestes no ens sortiran de franc.
Les empreses privades “afectades” un cop acabada la crisi passaran la factura a l’estat. I no serà l’única factura que haurem de pagar entre tots, o algú es pensa que els 200.000 milions no els haurem de tornar? Recordem com els 60.000 milions de rescat a la banca (que mai van tornar) de la crisi econòmica es van traduir en retallades brutals, especialment en educació i en sanitat? Veiem possible que els mateixos que ahir van retallar la sanitat un cop i un altre i que avui tracten d’herois als esgotats i desbordats treballadors del sistema sanitari, tornin a retallar la sanitat després d’aquesta crisi? Podran arribar a aquest nivell de cinisme? Quantes vides es podrien haver salvat durant aquesta crisi si no haguessin retallat durant vint anys els pressupostos de sanitat? No ho sabrem mai. Però una cosa tinc clara, d’aquesta gent, m’ho espero. O més aviat, ja no espero res. Però no són ells els que em preocupen, sinó nosaltres, la classe treballadora. Perquè si aquesta crisi sanitària que encara no hem superat ha demostrat la solidaritat i la capacitat cívica de la majoria de la gent (això donaria per un altre article que valdria la pena escriure), també dibuixa un panorama desolador per quan per fi haguem superat (excepte aquells que no ho facin) aquest mal tràngol.
Aquesta és la cara i la creu del neoliberalisme i de la seva “doctrina del shock”. De cada crisi algú en treu profit, i d’alguna manera els pobres en sortim sempre més pobres i els rics, més rics. I quan aquest malson s’acabi, és previsible que en comenci un altre. Amb centenars de milers d’acomiadaments, una economia malmesa, i al cap de poc temps, conseqüències que hi estan associades, com una previsible allau de desnonaments, i unes arques públiques buides, les coses es posaran molt magres per a la classe treballadora, un cop més.
A les nostres mans està el no acceptar-ho, no fer-ho aquesta vegada. Podem dir prou. Perquè aquesta crisi l’han de pagar els rics. Aquest cop hem de fer que paguin ells. Per justícia, per sentit comú i fins i tot, per decència. Ens hem de preparar per tornar a omplir els carrers que avui per consciència, buidem. Probablement aquesta lluita serà de les més dures de les que haguem viscut mai. Cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses, que ens fa depenents dels qui no tenen altre objectiu que explotar-nos sense límits per omplir les seves arques. Hem de ser capaços de forçar canvis perquè tots aquells serveis que asseguren una vida digna, estiguin al servei de les persones i no del capital. És hora de perdre la por i que aquestes paraules passin a fets. Només fent-ho, hi podem guanyar.
Vista la incompetència de les administracions públiques per protegir als i les treballadores del sector sanitari, la CGT de Catalunya ha fet una primera comanda de més de 10.000 mascaretes FFP2 (les que protegeixen d’infeccions) a un proveïdor amb llicència homologada del govern de la Xina.
El cost total d’aquesta primera comanda està sufragat amb 16.000€ aportats de diversos fons de CGT de Catalunya. Les mascaretes seran derivades a Hospitals de gestió pública i treballadors/es del transport sanitari d’ambulàncies, amb un èmfasi especial a l’Hospital d’Igualada que fa dies travessa una situació crítica. La recepció del material serà d’aquí a 5-7 dies a l’aeroport del Prat des del seu origen a la Xina.
A banda d’aquesta primera adquisició, s’està preparant una
segona comanda per la setmana vinent amb les aportacions que diverses
federacions, sindicats i seccions sindicals de la CGT de Catalunya estan fent en aquests moments.
Aquests contactes amb hospitals de la Xina i proveïdors tenen el seu
origen en campanyes solidàries d’enviament en que van participar seccions sindicals de la CGT el mes de gener cap al país asiàtic.
Alhora, actualment estem gestionant enviaments que volen fer hospitals
xinesos a Catalunya, en forma de més material, sense cost, com a mostra
de solidaritat mútua.
Les seccions sindicals de la CGT seguirem exigint la protecció dels i les treballadores amb els Equips de Protecció Individual (EPIs)
que mereixen. Però no ens quedarem de braços creuats mirant com la
incompetència o l’avarícia del sector privat posen trabes a protegir a
aquells que estan salvant vides de la població.
La dedicació de fons provinents dels nostres afiliats i afiliades a la protecció de la classe treballadora entronquen amb els valors anarcosindicalistes de solidaritat, suport mutu i acció directa.
Verónika Aráuzo. Activista llibertària i feminista
Treball sexual des d’una perspectiva llibertària
El meu nom és Verónika Aráuzo, sóc una dona trans de 45 anys. Activista i lluitadora anarcofeminista. Activista pels drets de les treballadores sexuals i lluito per la prostitució lliure.
El meu compromís amb la lluita social sempre ha compartit tres eixos, l’anticapitalisme, la lluita per l’equitat social i el dret d’autodeterminació sobre el propi cos. Sóc activista en diferents grups socials que comparteixen les lluites per trencar les fronteres, que s’han imposat a les persones, els cossos, les identitats i la sexualitat. Sóc d’essència feminista, de ment transfeminista i d’acció anarcofeminista. Des de 2005 lluito perquè es reconegui els drets de les persones que treballem com a prostitutes.
El que anomenem Treball Sexual comprèn
moltes maneres d’exercir-ho, webcam, porno, strippers, etc. Però el que genera
el conflicte social és la Puta.
Sí. Ella… la dona cis o trans prostituta.
Davant de la problemàtica de com
abordar aquest conflicte social referent al nostre exercici, hi ha diferents
maneres d’entendre-ho. Per una banda dins de les Pro-Drets existeixen dos
fronts, que sempre ens han generat diferències i conflictes entre nosaltres, les
que volen treballar per a tercers i les que no ho volem. Òbviament en un
sistema capitalista com en el que vivim és una postura a tenir en compte, però
des del respecte i a la meva manera d’entendre, totes dues postures xoquen per
sí mateixes, ja que d’entrada quan es demana regular una activitat que parteix
d’ella és considerada un delicte penal, no es pot crear aquest debat només des
de les que ho exerceixen, perquè es
necessita saber què pensa la gerència. En contra d’aquesta postura, i des del
respecte a aquestes companyes, estan els nostres interessos, les que no volem
que el nostre exercici sigui gerenciat,
més encara en un país on els drets laborals estan a punt d’extingir-se. És molt
ingenu pensar que creant convenis laborals, sobre una empresa que legalment no
existeix com són les cases de treball sexual, que a un col·lectiu profundament
estigmatitzat se’ls resoldria d’un cop de ploma aquesta circumstància…
D’altra banda, com a independents, hem modificat la nostra manera d’exercir preus i oferta a partir d’haver hagut de competir amb aquesta mena d’indústria, que no és legal, però que creix desmesuradament. I llavors…. Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?
No deuríem totes i tots fer un pas al davant i perdre privilegis en detriment d’una legalitat? Se’ns diu que podem declarar-nos autònomes, però un autònom que no reconeix res del que són les meves despeses, publicitat, desplaçaments, lloguer d’espai per a exercir, condons, etc. ni les nostres possibles baixes laborals o com es destinaran els nostres impostos, entre altres coses, no podem deixar-ho a les seves mans. La solució seria poder associar-nos com a autònomes en una mena de cooperativa horitzontal, que no permeti l’explotació de companyes però que ens serveixi per a fer front a despeses. Aquests espais autogestionats tenen la finalitat d’evitar la tracta i tràfic de persones per proxenetisme i explotació sexual. D’aquesta realitat que exposo, em reverteixo al projecte de La Paz, Bolívia on companyes anarcofeministes de Mujeres Creando i OMESPRO van donar, al meu entendre, amb el que és la solució.
“Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?”
El nostre exercici no pot ser obviat ni
silenciat, no és un treball qualsevol, ni qualsevol pot exercir-lo, jo mateixa
no serveixo per a Kelly, ho vaig intentar i no vaig superar el tercer dia de
prova, o per la tanatopraxia o per la neteja de claveguerams o moltes altres
feines més.
El concepte de dignitat és molt relatiu
segons d’on vingui i la posició social en la qual es trobi qui ho menciona, el
que per a unes persones és digne per a unes altres no ho és. L’eradicació de la
prostitució tal com l’entenc, autodecidida, no es podrà realitzar en aquest món
mentre continuï existint el concepte de propietat, família convencional,
monogàmia, amor romàntic, capitalisme, diners, religió, fronteres, classes
socials, racisme, lgtbifòbia i xenofòbia. Totes aquestes estructures amanides
amb la moral judeocristiana que
colonitza les nostres ments generen l’estigma pel qual es permet l’abús a les
classes oprimides, on molts col·lectius, i també les putes, ens trobem.
Podem barallar-nos entre nosaltres,
però aquesta realitat no canvia pel fet de prohibir-la, només es transformarà, mentre
no solucionem les desigualtats socials que ens envolten, continuarem sent
usades i explotades.
La nostra demanda, les que som
independents i rebels -la que subscriu- és per les que, indistintament del seu
estatus social o formació, decideixin exercir com a prostitutes, aquesta via és
només per les que així ho decideixen i trenquin tots els dubtes de si és o no
coaccionada per tercers. Perquè la meva lluita va en la direcció de destruir la
prostitució forçada.
Audre Lorde ens deia: Perquè les eines
de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permeten obtenir una
victòria passatgera si seguim les seves regles del joc, però mai ens serviran
per a efectuar un canvi autèntic.
En un món perfecte el treball no seria
dignitat… la comunitat, l’intercanvi, el respecte i les cures mútues serien una
veritable dignitat.
