Categoria: Entrevistes

“Qualsevol vaga és essencialment política”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Paez. Redacció Catalunya

Parlem amb Francisco Garrobo, un conegut militant dels moviments socials de nou barris, participa d’espais com el sindicat d’habitatge, el 3 voltes rebels, les xarxes de suport mutu, Nou barris LGTBI i és militant del Partit Pirata i de la CUP Nou Barris. Aquest novembre ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per participar en un piquet a la vaga del 8N de 2017.

Quan vas començar a militar als moviments socials?

Doncs vaig començar polititzar-me més durant el 15M, i després vaig començar a participar en grups d’habitatge del barri, sobretot a Ciutat Meridiana, aturant desnonaments i a partir d’aquí sobretot vaig començar a treballar en el tema dels desnonaments a Nou Barris, centrats, sobretot, a Ciutat Meridiana. 

No és el primer cop que pateixes la repressió per la teva militància, explica’ns-ho. 

Fins ara els mossos de Nou Barris m’han obert 14 procediments judicials, dels quals 6 han arribat a judici. Una vegada, fins i tot, em van acusar d’intentar ocupar una casa durant una ocupació fallida en la qual ni tan sols hi era, només per què segons un mosso hi havia algun amb la cara tapada i amb una complexió semblant a la meva… una altra cosa no, però repressió n’he patit de totes les menes. Crec que és per què els mossos es pensen que sense mi, alguns moviments socials de Nou Barris no funcionarien, cosa que, per sort, és una ximpleria. Jo només sóc un més dels que al barri es juguen la cara. Però és evident que hi ha a la comissaria de Nou Barris una dinàmica de persecució cap a mi. El caporal em va dir fa poc que cada cop que em vegi a un desnonament em posarà una multa per llei mordassa i una altra per delicte contra la salut pública, perquè sembla que impedir desnonaments durant una pandèmia posa en risc la salut pública però deixar a una família amb nenes al carrer no.

Per què creus que et persegueixen?

És evident que busquen ofegar els moviments socials amb la por, és la seva tàctica. Tractar a un sindicat d’habitatge com un moviment delictiu és la seva manera d’intentar que la gent no surti al carrer. És el mateix a tot arreu, quan van intentar equiparar els CDRs amb organitzacions terroristes o la persecució de militants de sindicats combatius, fins i tot la premsa que es produeix fora dels grans mitjans està patint molta persecució. Crec que el seu objectiu és eliminar qualsevol dissidència, el meu cas no és el primer, i segur que no serà l’últim. A aquelles persones que, com jo, som més visibles ens ataquen per debilitar la lluita, però per sort això no funciona així. Els moviments horitzontals són més grans que les persones, si m’empresones, les lluites a Nou Barris continuaran, i potser fins i tot amb més força.

Tres anys i mig pel piquet del 8N de 2017, deu ni do. En què va consistir el piquet d’aquell dia i què t’han imputat?

Com sabeu, era una vaga convocada per la Intersindical. De fet, jo era molt crític amb aquella convocatòria, però com cada vaga general, es va crear un piquet unitari al barri i en aquell context del 155 i l’enorme repressió política vaig decidir participar-hi, com vaig participar en la vaga del 3 d’Octubre, i a totes les que he viscut. El piquet unitari es va convocar a Via Júlia, el componíem unes 100 persones i va desembocar en un tall a la ronda. Realment no va passar res extraordinari ni va haver-hi més tensions de les habituals en una acció d’aquestes característiques. De fet quan portàvem una estona els mossos ens van demanar que obríssim un carril almenys i després de parlar-ho la gent va accedir a fer-ho. El tall va durar 3 hores i vam decidir vam marxar pacíficament. No vaig ser ni tan sols identificat formalment durant la jornada, però els mossos que van venir em van reconèixer. No és la primera vegada que em passa com ja us he explicat. A la sentència, tot i que queda clar que no va haver-hi violència i, fins i tot un mosso va declarar que vaig col·laborar per rebaixar la tensió, diu que les retencions que vam crear van “violentar” les persones que les van sofrir, en una interpretació que recorda a la doctrina Marchena, i per tant em van declarar culpable d’aldarulls i desordres públics. I com que, pel meu historial, em consideren reincident, em van condemnar a tres anys i mig. 

Érem quatre acusats a la causa. A un altre company que estava acusat del mateix delicte, li ha caigut un any perquè no tenia antecedents. Els altres dos companys acusats han estat absolts, suposo que per què tenen tots dos més de 70 anys i feia lleig, i els deixen fora pel mateix pel qual a mi em condemnen. Tots quatre érem allà i no vam fer res d’especial. A mi m’imputen per què un mosso em va reconèixer, per res més. I el més greu és que el fet que ens trobéssim en el context d’una vaga general totalment legal no va ser tingut en compte pel jutge, ja que la vaga és un dret fonamental i empresonar algú per participar-hi és una vulneració a aquest dret, cosa que em sembla molt greu. Per mi això és una de les coses més greus per què si perdem els recursos i vaig a presó, seria acceptar que la participació en un piquet pot ser motiu en si mateix de delicte. És un reforçament terrible del codi penal i un cop molt fort al dret a vaga. El jutge a la meva sentència arriba a dir que era una manifestació política i no un piquet per què considera que era una vaga política.

“el meu cas no és una qüestió personal, es tracta de defensar el dret a vaga”

Explica’ns com va anar el judici quina va ser l’actitud del jutge.

Va haver-hi tres jutges i el que va donar la cara ens va semblar un jutge bastant tranquil, però un altre d’ells ha estat involucrat en diversos temes, entre ells també va ser un dels que va negar el segon grau a Jordi Cuixart. La senyora fiscal insistia reiteradament en el fet que es tractava d’una manifestació política, saltant-se la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Van cridar a testificar a un motorista que sabem que té militància feixista, per dir-ho així. Es va presentar al judici (la fiscal semblava la seva advocada) i fins i tot el nostre advocat li va anar a preguntar si havia tingut incidents anteriors amb l’independentisme, al que va respondre que sí. Més tard es van presentar uns 10 mossos aproximadament i tots aquells preguntats per la suposada agressió a aquest senyor van respondre que no va existir. No obstant això, el jutge en la seva sentència afirma que hi va haver agressió. També van ser preguntats per la violència d’aquest dia, tan sols dos mossos van dir que van veure situacions de tensió que podrien derivar en violència, la resta de mossos van negar les situacions de tensió: van assumir que no hi va haver més tensió que en qualsevol altra manifestació o tall de carreteres, fins i tot alguns van al·legar que els manifestants van col·laborar en tot moment per evitar que la tensió pogués anar a més. Però el jutge assumeix únicament les paraules dels dos primers i, a més, afegeix comentaris per justificar la violència de la manifestació. Els nostres testimonis van reivindicar el mateix i el jutge ni tan sols ho té en compte. És un judici farsa.

Com el que estem veient últimament amb el Javi Gallardo o amb tants d’altres represaliats a l’estat espanyol. El meu sols és un més.

No creus que has tingut un judici just?

Home sembla molta casualitat que el judici del meu company Moisès amb el motorista, que l’acusa d’agressió al mateix piquet, ha caigut a la mateixa sala i al mateix jutge que ens ha condemnat. Al Moisès l’ha denunciat un motorista que diu que el va agredir durant la mateixa jornada, i tot i que cap dels més de deu mossos d’esquadra que es trobaven al piquet ha declarat haver vist cap agressió i tot i que el denunciant és un destacat militant d’extrema dreta que en la seva declaració ha dit que no és la “la primera vegada que té problemes amb un independentista”, el cas continua endavant. Les meves defenses em recomanen que no digui res, així que no diré que tot plegat fa pudor de les clavegueres de l’estat. Aviat el col·lectiu Solidaritat Perifèrica de Nou Barris penjarà uns vídeos sobre la trajectòria dels tres jutges que han estat involucrats al nostre judici. Us demano que els veieu, les imatges parlen per si soles. Que cadascú tregui les seves conclusions. 

El meu advocat creu que en l’apel·lació l’acusació caurà per què no es sustenta en res, quantes vegades hem sentit que els mossos i altres cossos repressius tenen a un jutjat presumpció de veracitat, sempre en contra d’activistes? Doncs al nostre cas, cap d’ells van veure violència i fins i tot dos d’ells van declarar que l’actuació dels manifestants va impedir que la tensió inherent anés a més. Però sembla que la paraula de la policia només es té en compte quan serveix per incriminar. Han adoptat la doctrina Marchena per parlar de violència allà on no hi va haver res més que una protesta legitima i pacifica.

Com esteu treballant l’apel·lació?

Doncs la meva defensa està molt emprenyada per què consideren que el jutge es va extralimitar en portar a declarar al motorista que acusa injustament a en Moisés, ja que és una causa diferent, cosa completament irregular, i a sobre el meu advocat no el van deixar interrogar-lo, cosa que és causa d’indefensió, i també demana que es tingui en compte (ja és irònic) les declaracions dels mossos que van declarar que no va haver-hi violència, però sobretot volem fer èmfasi que el dret a vaga és un dret fonamental i participar d’un piquet sense violència forma part d’aquest dret. Per tot això considerem que s’hauria de suspendre el judici i demanem al TSJC la nostra absolució d’acord amb la mateixa sentència, que si la llegeixes no demostra cap delicte i és només retorçant el codi penal que el jutge pot treure’n un delicte, i menys una condemna tan dura. Creiem que hauria de ser fàcil guanyar l’apel·lació, però és clar, a veure qui instrueix el cas… És una loteria i ho sabem, segons com ho vulgui interpretar qui o jutgi, podria anar a la presó, això està clar. Però si això passa estem decidint d’anar a totes les instàncies i recórrer fins a Estrasburg si cal per defensar la nostra innocència i, sobretot, el nostre dret a participar d’una vaga reivindicativa.

Tens confiança en la justícia?

Fa unes setmanes vam commemorar el 25 N, i quantes vegades veiem com agressions masclistes i LGTB-fòbiques ni tan sols s’accepten a tràmit i molt menys com a crims d’odi?, i a mi em demanen tres anys i mig… crec que de vegades el que es jutja realment és qui resulta molest per al sistema, qui és un problema i qui no, i incloc els delictes comuns o els de corrupció, que no representen un problema i se’ls jutja d’una altra manera a quan el que es tracta és un tema polític que desafia el sistema. Tot i que en realitat, tot és política, qualsevol vaga és essencialment política, parlar de què una vaga és il·legal per ser política és un sense sentit. Una vaga per tombar una reforma laboral elaborada per un govern, és una vaga política. La justícia espanyola mai ha pogut o no ha volgut deslliurar-se del franquisme.

Et queda alguna altra causa pendent ara mateix?

He tingut sort i a l’acusació per participar en un desnonament al carrer la Jota de Nou Barris no ha estat acceptat a tràmit, però tinc un altre judici per haver estat en la rebuda de l’autobús dels feixistes de “hazte oir”, on m’imputaven un delicte d’odi. Un policia em va reconèixer i em va imputar. Aquell dia només estava allà, i està documentat que no vaig fer res, només vaig estar fent fotos, és el que us deia, em tenen fitxat i m’ho imputen tot. 

És un judici on també estan imputats companys de la IAC, companyes anarquistes i de l’esquerra independentista, que només volien deixar clar que l’extrema dreta no era benvinguda. Espero poder celebrar el judici en llibertat i no des de la presó, ja veurem.

Què és el que diu l’auto i les conclusions finals del judici?

Doncs em consideren el líder per haver mediat per obrir un carrer de la carretera. Com que sóc conegut per la meva militància carreguen contra mi. A una ocupació al carrer Pablo Iglesias que va sortir malament, un home amb la cara tapada va sortir corrents i a l’atestat policial diu “creemos que por la complexión es Francisco Garrobo, habitual de las manifestaciones del barrio”. Jo ni estava allà aquell dia.

Et planteges deixar la militància?

Lògicament a partir d’ara haig d’anar molt amb compte per què amb aquest judici obert una altra detenció podria significar presó preventiva, així que potser no puc estar tant a primera línia… hi ha molts altres treballs, però no penso deixar mai la meva militància, ni deixaré de manifestar-me. Tot i això, sé que si jo haig de fer un pas enrere, altres companys faran un pas endavant.

Com veus la situació actual dels moviments socials?

Jo sóc optimista, crec que sobretot a l’habitatge estan sorgint molts moviments i lluites transversals i molta gent s’està polititzant. Estan tocant coses tan bàsiques… l’educació, la sanitat… Això genera respostes molt fortes i la pandèmia ho ha enrarit tot, però la gent que està treballant a les xarxes de suport de barri o als sindicats d’habitatge, estan fent un treball increïble. Cada vegada és més a prop la creació d’espais de lluites compartides, i això és molt gran.

Què els demanes als sindicats?

Als combatius, dels altres no espero res… Res, que pensin que el meu cas no és una qüestió personal. Es tracta de defensar el dret a vaga i no deixar que el criminalitzin. I donar les gràcies per tot el suport que estem rebent, ens fa més forts i ens ajuda a continuar.

Jaime Palomera: “Cal ampliar el sistema d’habitatge protegit”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Paez Pérez i Patricia Muñoz. Redacció Catalunya

Fa poc més d’un mes, s’aprovava una llei històrica al Parlament de Catalunya: la llei de regulació del lloguer. Aquesta llei és el fruit d’anys de lluita dels col·lectius en defensa de l’habitatge, un d’aquests és el Sindicat de Llogateres de Barcelona. Parlem amb Jaume Palomera, el seu portaveu. 

Com sorgeix el Sindicat de Llogateres i quin és el treball que feu en l’actualitat.

El sindicat neix el 2016, en un context d’injustícia flagrant i d’abús en el que milers de persones patien pujades de lloguer, expulsions i el que vam anomenar desnonaments invisibles, que és quan algú ha complert amb totes les seves obligacions de sobte s’ha d’anar de casa simplement perquè es vol especular. La nostra lluita va consistir en posar fi a aquesta situació d’injustícia ja que no existia cap organització que defensés a aquestes persones.

La primera campanya que vam impulsar la vam anomenar Ens quedem. La llei d’arrendaments permet pujar el lloguer sense límit o expulsar la gent de casa encara que hagin complert amb les seves obligacions. Amb aquesta campanya unes 2 mil famílies s’han plantat davant la llei d’arrendaments urbans i, sense pagar la pujada de lloguer i sense acceptar-la. 

Hi ha qui compara la crisi de l’habitatge del 2008 amb la crisi actual provocada per la Covid19. És una comparació encertada?

El coronavirus simplement ha agreujat una crisi profunda que venim arrossegant des de fa molt de temps i que va esclatar l’any 2008. És una crisi que té a veure amb el fet que el capitalisme global cada cop especula més amb els béns de primera necessitat i l’habitatge segurament n’és el paradigma, ja que és un dels béns de primera necessitat més fonamentals i és una porta d’entrada a molts altres drets. Aquesta tendència ha seguit i, de fet, hem vist com els bancs han estat parcialment desplaçats i substituïts per altres actors financers que són els fons voltor, els grans fons d’inversió privada, etc.

Quines problemàtiques us esteu trobant derivades de la situació actual?

Ja veníem duna situació molt greu, d’una crisi que es tradueix en un empobriment de la classe treballadora. Molta gent ha vist com els seus sous s’han estancat però cada cop s’ha exigit que paguin més pel seu habitatge, especialment les persones que viuen de lloguer– Estem parlant d’aproximadament un milió de persones que viuen de lloguer només a l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema actual és que, mentre que l’economia productiva ha patit una davallada important, l’economia immobiliària i financera segueix exigint els mateixos marges de benefici que tenia abans de la pandèmia. Això es tradueix en un procés d’empobriment i de despossessió molt accelerat.

Quines són les vostres línies estratègiques per afrontar l’actual problemàtica de l’habitatge?

El que cal és ampliar el sistema d’habitatge protegit i això es pot aconseguir per exemple mobilitzant tot l’habitatge buit que hi ha (l’últim cens de l’INE de 2011 deia que hi havien 3,5 milions d’habitatges buits a l’estat espanyol). En aquest sentit proposem altres línies amb altres organitzacions, com és aconseguir a Catalunya que l’habitatge que es construeixi hagi de ser de lloguer protegit. Més enllà d’això, la immensa majoria de persones que pateixen l’especulació immobiliària viuen dins del mercat del lloguer, pel que hem impulsat una regulació que no només impedeix pujades, sinó que fomenta baixades, que és la llei per regular els lloguers que hem aprovat a Catalunya després de molt de temps de lluita. També el que estem fent des de fa temps és lluitar per a que les famílies no siguin expulsades de casa de forma arbitrària sense cap justificació. Aquesta ha estat la batalla principal d’aquests anys.

Heu promogut la vaga de lloguers. Com ha estat la experiència i quin futur li veieu?

Ha estat una resposta a la decisió de l’Estat de prioritzar que es segueixin pagant els lloguers a preu d’or en plena pandèmia. Vam exigir a l’estat que es regulessin els lloguers i que es suspenguessin en el cas de les famílies afectades, però l’Estat ha prioritzat els pagaments i les ajudes econòmiques. La realitat és que són molt escasses, no han arribat a la majoria de la població. Amb la vaga hem aconseguit que moltes famílies puguin renegociar el preu del lloguer. Tot i així la resposta de l’Estat ha estat neutralitzar la vaga posant en marxa aquestes ajudes i, gràcies a la nostra actuació, prorrogar els contractes de lloguer, però això el que fa és posposar un problema que tornarà a esclatar. Nosaltres sabem que molta gent no podrà pagar el lloguer i que el problema no ha desaparegut, per això seguim exigint una reducció del pagament i que hi hagi una regulació en els preus.

Quina opinió teniu de la llei de regulació del preu del lloguer?

No s’explicaria si no fos per la lluita de gent que durant tants anys ha desobeït a una llei injusta i al mateix temps és una regulació de mínims. Si féssim el que recomana Nacions Unides, que és que una família destini només un terç dels seus ingressos a pagar l’habitatge i les despeses associades, els lloguers haurien de baixar globalment un 40%. Aquesta llei posa un topall a les pujades i, a més, assegura la baixada. Al mateix temps, s’està convertint en una referència a Europa i Amèrica, perquè és una llei global i a més promou un règim sancionador molt potent que assegura el compliment de la norma. Sancionant aspectes com no incloure el preu màxim en el contracte de lloguer o en l’anunci, o superar el preu màxim del lloguer establert per la llei, amb multes que oscil·len entre els 3.000€ i els 90.000€ per cada infracció. És un primer pas per canviar el paradigma dels últims 40 anys. 

“el que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

El projecte crimenesdeodio.info està coordinat pels periodistes David Bou i Miquel Ramos, amb la col·laboració de diverses persones que treballen en l’àmbit de la prevenció i la sensibilització en matèria de delictes d’odi. Aquest any, s’ha actualitzat el mapa de llocs on s’identifiquen aquests crims, una actualització que ha estat coordinada amb SOS RACISME del País Valencià. El passat mes, el projecte crimenesdeodio.info ha encetat una campanya de sensibilització, amb els tècnics gràfics i de programació web Diego i Gerald Kogler.

Parlem amb en David i el Miquel.

  • Expliqueu-nos, què és això de Crims d’Odi?

Aquest projecte és una eina de memòria sobre els crims d’odi amb resultat de mort comesos a l’Estat espanyol entre 1990 i 2020. Hi podreu trobar una base de dades i un mapa interactiu que recull els 101 casos amb 103 víctimes que hem pogut identificar, contrastar, classificar per tipologia i documentar, amb la intenció de recuperar la seva memòria. El motiu pel qual van triar l’any 1990 per iniciar la nostra recerca és l’eclosió d’un nou fenomen eminentment violent com són els grups ultres lligats majoritàriament al món del futbol i la instrumentalització que en fan grups de cap rapats neonazis per estendre la seva ideologia basada en l’odi al diferent. Fins a finals dels anys vuitanta encara ens trobem en un període de violència post-transició, on aquest tipus de crims tenen un marcat caràcter polític a l’hora de seleccionar les  víctimes per la seva ideologia. En canvi, amb l’assassinat de Lucrecia Pérez i Sònia Rescalvo a inicis dels noranta, considerats els primers crims racista i contra una transsexual, respectivament, es dóna el tret de sortida a una nova era que arriba fins a l’actualitat.

  • D’on sorgeix la idea? Quins són els criteris per considerar un crim d’odi?

La idea sorgeix l’any 2015, quan constatem que l’extrema dreta tant a nivell mundial, europeu com estatal comença a prendre noves formes i estratègies aprofitant la cronificació de la crisi econòmica i la incapacitat del sistema polític d’oferir sortides a les classes populars. Durant les darreres dècades, a l’Estat espanyol no ha cessat la violència ultra i considerem que no s’ha prestat prou atenció a aquest fenomen, que es manifesta amb la propagació de discursos i delictes d’odi que acaben comportant víctimes mortals. D’acord amb la definició de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), un crim d’odi és “tota infracció penal, incloses les infraccions contra les persones i la propietat, quan la víctima, el lloc o l’objecte de la infracció són seleccionats a causa de la seva connexió, relació, afiliació, suport o pertinença real o suposada a un grup que pugui estar basat en la ‘raça’, origen nacional o ètnic, l’idioma, el color, la religió, l’edat, la minusvalidesa física o mental, l’orientació sexual o altres factors similars, siguin reals o suposats”. En el cas espanyol, són tants els incidents i delictes que es cometen anualment per aquests supòsits, que només hem pogut recollir els que han suposat víctimes mortals. El que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg.

  • Com us ho feu per trobar informació sobre alguns casos?

En un primer moment, hi havia un llistat de crims sense documentar ni sense cap mena d’informació, que circulava per webs antifeixistes. Tot i que alguns d’aquests casos eren coneguts, altres ni tan sols hi havia el nom de la víctima. Vam partir d’aquest llistat per investigar tots aquests casos. Vam tractar d’ampliar la informació que en teníem i trobar-ne de nous. A partir d’aquí vam trobar-ne més. Inclús vam poder posar nom a algunes víctimes desconegudes. L’últim lustre, després de la presentació del projecte fins a l’actualització que acabem de llançar durant el mes d’octubre d’enguany, hem estat nosaltres mateixos qui ha anat recollint els nous crims que es cometien, amb l’ajuda d’entitats i col·lectius. També hem afegit d’altres anteriors que ens han fet arribar persones anònimes durant aquests anys, fruit de la difusió i bona acollida que va tenir el projecte des del seu naixement. La nostra tasca principal ha estat passar hores navegant per les hemeroteques dels mitjans de comunicació fins aconseguir donar amb noves dades. 

Fent aquest exercici, hem pogut copsar el desinterès de la premsa per fer-ne un seguiment efectiu d’aquestes morts, tractant-les com a successos i defugint una cobertura que denunciés la vertadera motivació que havia portat els botxins a cometre’ls. Rere eufemismes com “baralla entre bandes” o “no generar alarma social” s’hi amaga la voluntat explícita d’ocultar una problemàtica que posa en risc els fonaments del que hauria de ser una societat diversa i inclusiva.

“les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades”

  • Quin paper han jugat les institucions i quin paper creieu que haurien de jugar?

Les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades, aquest va ser un dels motius principals pels quals nosaltres vam decidir iniciar aquest projecte. No hi ha cap registre oficial del crims d’odi comesos a l’Estat espanyol, de fet, fins fa una dècada l’Estat no recollia estadístiques sobre els delictes d’odi ni va començar a crear fiscalies especialitzades per combatre’ls. Amb les successives reformes del codi penal, s’han introduït aquest tipus de delictes i actualment hi ha diversos articles que permeten sancionar aquestes conductes i aplicar agreujants a les condemnes dels casos on la motivació per cometre el delicte ha estat la discriminació. A la pràctica això no passa, i veiem com molts casos que s’ajusten perfectament a aquests paràmetres s’acaben jutjant sense aplicar la llei com correspondria. En canvi, des de fa uns anys estem observant com els cossos policials i fins i tot la Fiscalia estan pervertint aquesta legislació, donant-li la volta i aplicant-la contra militants antifeixistes que fan front a l’extrema dreta, com recentment hem pogut veure al barri valencià de Benimaclet, on tres persones van ser detingudes el 12 d’octubre per protestar contra una marxa d’España 2000 i enfronten càrrecs de delictes d’odi, entre d’altres. És evident que l’Estat no té una voluntat real de perseguir la ultradreta.

  • Què hi ha sobre els crims d’estat? Perquè no estan recollits? És a dir, quin tipus de criteri s’utilitza en aquest sentit per no incloure el crims realitzats per policies, el terrorisme d’estat…?

En el nostre projecte no recollim aquests casos perquè ja hi ha altres col·lectius com l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), el Comitè per la Prevenció per la Tortura (CPT) o en Centre Irídia per la defensa dels drets humans, per citar-ne alguns, que ja aborden aquesta tasca. A més a més, la denúncia de la violència institucional se centra en aquells episodis on els perpetradors són funcionaris públics en servei, que com ha quedat clar no era el nostre objecte d’estudi. Aclarir, això sí, que en alguns dels casos que recollim els botxins són membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat fora que van cometre els crims estan fora de servei.


  • Els feminicidis no estan contemplats com a crims d’odi. Perquè?

En les definicions internacionals que utilitzem per a bastir el nostre marc conceptual és cert que no estan contemplats. En canvi, nosaltres discrepem d’aquesta lectura i sí els hem inclòs en el nostre projecte, mitjançant la categoria “misogínia”, que seria l’aversió o odi a la dona pel simple fet de ser-ho, una tendència ideològica o psicològica que consisteix a menysprear la dona com a gènere i a tot el que es considera com a femení. Malauradament, hi ha tantíssims casos de dones assassinades els darrers trenta anys, que hagués estat impossible fer un recull ni tant sols aproximat o representatiu. Per això, hem optat per redirigir aquesta categoria del nostre web al projecte feminicidio.net, que des de fa un temps fan una encomiable tasca de recull i denúncia d’aquesta xacra.

  • Hi ha altres projectes similars a altres llocs?

Existeixen altres projectes que fan recull de crims d’odi en altres països, com a Alemanya. Aquí a l’Estat espanyol, hi ha recull de dades sobre persones sense llar, de delictes d’odi que no tenen tots resultat de mort però que mostren una realitat que existeix i que no compta amb una especial atenció ni pels mitjans ni per les institucions, a no ser que hi haja imatges i reaccions públiques. Aquestes tasques les solen fer entitats que treballen amb i pels col·lectius vulnerables. Però no existeix cap registre unificat sobre aquests incidents més enllà dels que fa el Ministeri de l’Interior. Però com els seus criteris per avaluar un delicte d’odi parteixen d’uns paràmetres que nosaltres no considerem adequats, no ens guiem per aquestes xifres. 


“és un judici polític a tot nivell”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Redacció Catalunya

El passat 23 de setembre va fer un any de la coneguda com Operació Judas, on van ser detinguts diferents integrants dels CDR de Catalunya. La Guàrdia Civil detenia a cops i de forma il·legal a nou companys i companyes, dues de les quals del CDR de Mollet, l’Alexis i el Germi. Les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius van resultar objectivament “inexistents” segons els propis informes policials. A causa d’aquesta operació, set persones van passar tres mesos de presó preventiva en règim FIES i, dos d’elles, en aïllament social complet a Soto del Real.

Per parlar de tot això entrevistem el Germi i l’Alexis. La seva vida va canviar profundament i les conseqüències a nivell familiar, laboral i personal encara perduren. 

Quant de temps vau estar tancats a la presó?

Germi: Per ser exactes, 110 dies des del segrest. 3,5 mesos.

Alexis: Jo vaig estar 95 dies, tres detingut a comissaria i després a Soto del Real.

Què se sent durant aquest empresonament? 

G: Uf, moltes coses… Por, sobretot al principi, durant els primers moments. Incertesa, que encara continua; preocupació, per la família, pels amics i les companyes d’arreu. Neguit, confusió, incredulitat… I molts moments de ràbia continguda… molts d’ells encara continuen, per la repressió, que segueix i per les repercussions que van tenir els fets del 23S. Però també alegria, companyerisme, i comprensió de com funciona el sistema judicial i la seva politització. Però sobretot agraïment, per tota l’ajuda rebuda, l’escalf i el suport.

A: De tot, des de la ràbia més profunda, fins l’emoció més bèstia, des de la soledat absoluta fins l’escalf més fort, veient solidaritat i humanitat fora i dins.

Dins la presó, éreu coneixedors de les xarxes de suport que es van crear arrel del vostre empresonament? 

G: Inicialment no, comptava amb els amics i el meu CDR, però no tenia en ment tota la gentada que es va bolcar en nosaltres. El meu pare, quan ens veiem o parlàvem per telèfon, sempre m’explicava la quantitat de gent que hi havia darrera nostre. Un cop vaig sortir, vaig entendre la dimensió del què m’ havia explicat.

A: Al principi no ho sabia, després l’Anna, la meva companya, m’ho deia, i poc a poc vaig anar veient la magnitud de la xarxa de solidaritat, aquesta ha estat molt important i sento un gran agraïment per a totes les persones que ens estan ajudant.

Com us sentiu un cop sortiu de la presó? 

G: Desbordat, de tant escalf, alleugerit i amb la sensació de que el dia 23, s’havia parat el món, per nosaltres, però que el món havia continuat i ens havíem perdut tres mesos i escaig de la vida, com si haguéssim estat a una altra realitat.

A: Desbordat, desubicat, com si fos un espectador. No acabava de sentir cap alegria… encara no he acabat de recuperar-me. 

Quines problemàtiques us trobeu un cop fora? 

G: En el meu cas, em van respectar la feina, i l’empresa em va donar tot el seu recolzament. A nivell familiar, va ser un cop dur, la situació amb la meva ex-parella ja estava en conflicte i la detenció va acabar per trencar-la. Hi han hagut molts canvis a la meva vida des de que vaig sortir. Des de sacrificar la meva gossa, fins a moltes altres més.

A: He hagut d’assumir que l’opció laboral que tenia abans de la detenció, que era treballar per hores -sóc autònom i tinc fibromialgia i fatiga crònica- ara no em servia, veure que la vida es queda en standby… amb un futur molt incert.

Es triga molt en adaptar-se a la “realitat de fora” un cop surts? 

G: Encara l’estic fent. Realment, com que la repressió continua i seguim tenint un futur incert, no podem fer gaires plans més enllà d’una o dues setmanes. Vaig trigar a centrar-me tres setmanes, que va ser quan vaig reincorporar-me a la feina, i a la rutina.

A: No l’he fet encara, em sento controlat i vigilat, m’espanto quan els gossos borden, em sento incòmode en ambients que estigui molt exposat.

Com està ara mateix la causa a nivell jurídic?

G: És complicada, seguim sota investigació i en espera a que s’acabi aquesta etapa per poder continuar, encara no sabem ni l’acusació fiscal, per tant, encara tampoc hi ha data pel judici. Tot és molt incert, i hi ha moments molt desesperants. Però això també demostra que és un judici polític a tot nivell, ens tindran a l’espera fins que a ells els interessi. Per sort, tenim un equip d’advocats, que no paren i que estan molt a sobre del cas.

A: Vam sortir amb llibertat sota fiança de 10.000€, a l’espera de judici i anant un cop de setmana als jutjats. Ara mateix, amb aquesta pandèmia, molt complicat. Els terminis d’instrucció han començat des de 0 quan ja s’haurien d’haver acabat, i a més han afegit ara a quatre companyes més – tres d’elles també companyes de Mollet- a la mateixa causa. Sentim que poden continuar la repressió sempre que vulguin, de fet, ho estan fent.

Des de la redacció del Catalunya, els mostrem el nostre suport, solidaritat i força en la lluita.


“Els retorn a classe està sent un despropòsit”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Molt s’està parlant del retorn a les aules, de com el Departament d’Educació està gestionant aquesta crisi sanitària als centres educatius, de què poden fer les famílies i, en definitiva, de com està funcionant i qui està fer funcionar una institució tant important a la nostra societat com ho és l’Escola. Però com ho veuen les persones que treballen dia a dia amb la nostra canalla i joventut? Com s’enfronten a les diverses situacions que s’estan generant? Quines mancances denuncien i quines propostes fan? Entrevistem a l’Encarna Salguero, professora de Formació Professional, afiliada a la CGT i mare de dos nens de cinc i deu anys. 

Quants anys que portes treballant en el món de l’educació? Quina és la teva especialització?

Fa 14 anys que sóc docent. Sóc pedagoga i tinc diferents especialitats, Orientació Educativa, Serveis socioculturals (FP) i Formació i Orientació Laboral. Actualment, i des de fa set anys, sóc professora d’FP a l’especialitat de serveis a la comunitat.

Com s’està plantejant aquest retorn de l’alumnat als centres educatius per part del Departament d’Educació?

La situació ja era molt complexa i de límits, donades les retallades que portem patint des del 2010. La planificació del Departament ha estat caòtica, sense una ruta determinada i amb manca de sensibilitat cap a tots els elements de la comunitat educativa, alumnat, famílies i docents. Ha deixat fins a l’últim moment l’explicació de totes les mesures i no ha tingut en compte a cap representant ni a cap sindicat, tampoc als representants de riscos laborals dels centres. I amb una inversió i dotació de recursos pràcticament nul·la, sense ampliació de docents, ni baixar ràtios a secundària, ni postobligatòria.
El Departament segueix la sintonia de menyspreu i retallades que deixa als centres públics davant una desprotecció molt significativa i enquistada.

Què és el que plantegen els sindicats de l’ensenyament?

Tot i que hi ha un intent d’unió. i que tots veuen que les condicions laborals actuals no garanteixen la seguretat de les persones als centres educatius, hi ha una manca d’agilitat per donar resposta a una situació complexa i la vegada clara de defensa de les docents a Catalunya.
Cal dir que també hi ha poc seguiment i poca organització entre el col·lectiu docent i això també repercuteix en proposar accions contundents. Ara mateix hi ha damunt de la taula una enquesta sobre convocatòria de vaga, que vol fer reflexionar el professorat sobre la seva necessitat i el que decidiria cadascú, per veure si tindria força.
Personalment penso que cal anar a la vaga, ara més que mai necessitem fer pinya i defensar la tasca educativa, donar-li prestigi. Un treballador no pujaria a una bastida sense corda ni sistema de protecció, perquè nosaltres hi accedim a fer classes amb 30 alumnes en un espai tancat sense distància física

Les famílies no diuen res?

Les famílies s’han organitzat d’alguna manera per reivindicar que la situació actual no planteja seguretat real per a infants i adolescents. Tan sols alguns centres privilegiats poden plantejar ràtios reduïdes i personal suficient per desdoblar, donat que tenen l’espai adient. La majoria, però, no disminueixen les ràtios i els grups es troben al voltant de 25, quan les reunions i les trobades han de ser com a màxim de 10 persones i amb distància de seguretat.

Penses que el retorn a les aules no s’està fent amb les garanties suficients?

És un despropòsit, estan fent proves amb nosaltres, volen controlar i saber qui té i qui no el virus. No s’entén com pot ser que deixin que a cada centre faci la seva.
També sembla una prova a la capacitat de submissió i control del professorat. Pràcticament ningú es qüestiona els Plans de contingència dels centres i les normes estrictes que ens fan obeir sense pràcticament oposar resistència, i que no acaben d’assegurar ni garantir la salut ni de treballadores ni d’alumnes. A FP es podrien haver plantejat sistemes híbrids per reduir ràtios, també a Batxillerat; aquest aspecte l’han deixat a decisió de cada centre i ens trobem amb instituts massificats a les aules.

“aquestes trobades massives, sense distància en espais tancats no es donen en cap altre àmbit de la societat”

Les escoles i instituts no són segures ara mateix, no? 

No, és impossible. No es compleixen els requisits establerts en la resta de situacions de la vida diària. No puc fer una festa o un dinar amb la meva família que som 20, però si estar a classe amb vint-i-cinc, trenta, o trenta-cinc alumnes/companyes?
Recomanen que tot es faci a l’aire lliure, però hauré d’estar a la classe (espai tancat) durant tres hores seguides sense moure’m d’allà? I això no propiciarà que ens contagiem encara més?

Llavors, quines serien les mesures per una escolarització segura?

Reduir ràtios, distància física i augmentar docents (com a mínim 25.000 professors, al voltant d’un terç de la plantilla) que donin suport a l’alumnat i als desdoblaments realitzats.
En les etapes que no es puguin garantir grups reduïts, realitzar planificació híbrida, alternant presència amb feina a casa (si cal telemàtica). 

No s’hauria d’haver fet de forma completament presencial el retorn si no hi hales garanties de seguretat suficients?

L’escola és necessària per a garantir la igualtat d’oportunitats i la socialització entre l’alumnat, és necessària presencialment, realment és com té sentit a nivell educatiu i de trobada entre iguals. Ara bé, si tornem, tornem amb normalitat, no amb aquest seguit de condicions que no asseguren que estiguem sans i, a més, presenta una sèrie d’elements de control i submissió per part de tots els col·lectius implicats molt sospitosa. A altres països han tornat sense mascareta i fent vida normal a l’escola, tenen ràtios reduïdes i espais capacitats per desdoblaments. Les retallades que portem patint ens estan passant factura.

Retorn a les aules amb dos centres ja tancats per casos de covid | Catalunya | EL PAÍS Catalunya

Quins són els avantatges del l’educació telemàtica?

Garanteix una seguretat sanitàries en uns moments d’augment de casos de contagi al territori molt significativa. Permet treballar temàtiques i habilitats relacionades amb el món digital, que actualment són necessàries.

I els de la presencial?

La presencialitat als centres és la que garanteix les relacions entre els infants i adolescents, és un espai de trobada relacional imprescindible per desenvolupar les habilitats socials que ens caracteritzen i desenvolupen, a la vegada, la nostra personalitat.
També és el mitjà amb el que s’igualen aprenentatges i s’estableixen les mateixes oportunitats a nivell social, erradicant les diferències socials que es puguin donar per altres raons socioeconòmiques.

Com poden influir aquests canvis de funcionament a l’ensenyament al’alumnat? i a les famílies?

És difícil de predir, vivim un moment distòpic estrany i tothom estem intentant portar-ho amb ànims i recolzant-nos entre nosaltres. Voldria que fos un moment de canvi, que ens adonem que amb l’educació seguiran plantejant aspectes de mínims i que si no reclamem, ens deixaran sempre amb els mínims recursos perquè sempre tirem endavant, encara que sigui a costa de la nostra salut i de l’alumnat.
L’alumnat està rebent unes directrius molt marcades i serà molt necessari treballar aviat el respecte per les llibertats personals, de decisions individuals, perquè la idea d’haver de rebre constantment els passos a seguir fa que la manipulació sigui relativament senzilla.

Què penses de les propostes del moviment de famílies i professorat que novolen portar les noies i nois a l’escola i que defensen una educació virtual?

Estic a favor i les recolzo per l’organització que han realitzat, ja que el plantejament que realitzen és lícit i té coherència amb la manca de recursos i eficiència que ha demostrat el Departament d’Educació, que no garanteixen realment la salut als centres educatius.
L’únic punt en què discrepo és la llibertat d’escollir-ho, perquè quines són les famílies que poden permetre deixar els seus fills a casa? Les que disposen de recursos informàtics, línia d’Internet i capacitat d’estar a casa. Aquests aspectes no se’ls pot permetre tothom i això crearia diferències entre uns infants/adolescents i d’altres. Així, s’hauria de garantir que tothom, encara que tingui o no recursos, que vulgui quedar-se a casa, se li faci arribar i se li faciliti tot el que necessitin (inclús permís per poder conciliar a nivell laboral).

Els sindicats demanen l'ús de la mascareta a l'escola a partir dels 6 anys i insisteixen a reduir les ràtios | ACN | barcelona | Educació | El Punt Avui

Davant de la possibilitat d’haver de tancar grups o escoles, com creus que es poden organitzar les famílies?

És necessari la implicació de les empreses per poder conciliar en l’àmbit familiar. Sempre se li demanen esforços a l’escola, a les famílies, a l’alumnat… Ja és hora que les empreses facilitin aquesta conciliació si volem una societat saludable que té al centre la cura i l’acompanyament emocional i social d’infants, adolescents i dels seus mares i pares.

Creus que es podria aprofitar aquesta “nova situació” per plantejar canvis pedagògics al sistema educatiu?

Em sembla molt rellevant aquesta pregunta sobre aquesta “nova situació” de fer veure que “no passa res”.
Es podria aprofitar per repensar l’educació i tot el sistema educatiu, per part de tota la comunitat educativa. I justament era el moment ideal per baixar les ràtios i poder treballar en petits grups.

Es parla molt dels possibles contagis per part de l’alumnat, però quina proposta fa el Departament d’Educació enfront dels contagis al professorat?

És decebedora, no hi ha cap plantejament ni cap mena de previsió per tenir cura de les treballadores. Ens han enviat unes mascaretes que no estan incloses com a EPI ni com a element de seguretat individual. No hi ha coordinació amb els càrrecs de riscos laborals del centre ni dels sindicats.
Realment no hi ha intenció de cura envers el professorat, motiu que fa augmentar l’organització i coordinació entre treballadores, ara més que mai, parlar als centres, fer comunicats i denunciar-ho públicament, que no hi ha unes mesures reals de protecció laboral si et fan treballar durant quatre hores dins una aula de 20 m² amb 25 alumnes (en el millor dels casos) i que poden arribar a ser 40 a FP o Batxillerat. Algú em podria explicar en quin altre àmbit laboral/personal es produeixen aquestes trobades massificades en espais tancats i sense distància de seguretat? Exacte, en cap.