Entrevistes

“La debilitat del sistema sanitari públic s’ha gestat amb les retallades”

6 d'abril de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Rosa Pahissa, metgessa de l’Atenció Primària. La Rosa desenvolupa la seva tasca professional a Rubí però viu a Sabadell, on és militant, també, dels moviments socials de la ciutat.

Bon dia Rosa, explica’ns, com esteu vivint aquesta situació d’excepcionalitat?

Amb una gran preocupació i sensació d’impotència davant la perspectiva d’un imminent col·lapse sanitari que podia i havia d’haver estat previst per les autoritats polítiques i sanitàries. A un nivell immediat, aquesta crisi podia haver-se abordat amb molta més antelació veient els exemples d’altres països; però a un nivell més general, la debilitat del sistema sanitari públic s’ha vingut gestant a base de successives onades retalladores tant dels governs estatals com autonòmics i ara en patim les conseqüències.

– Amb quina situació us trobeu actualment al CAP?

Ara per ara, ens trobem a l’expectativa davant l’absència d’una coordinació clara entre CAPs que fa que les funcions de cada centre es decideixen en funció de l’organització interna del personal. Era evident des d’un primer moment que serveis com el 061 serien els primers en saturar-se, i no s’ha tingut en compte la xarxa de CAPs com a eina potencial a l’hora de gestionar el pic de necessitat assistencial. Ara mateix, els CAPs haurien de funcionar en coordinació plena amb els hospitals, exercint de primera línia d’atenció i filtratge de pacients, realitzant alhora una funció informativa que permeti resoldre la gran quantitat de demanda informativa i assistencial de la població.

– Es nota la falta de recursos de la sanitat pública en moments així?

Absolutament. Els CAPs estan infradotats per atendre una emergència d’aquestes dimensions i es troben limitats a l’hora de contribuir a descongestionar els hospitals. En aquests moments ja s’està fent una crida al personal d’atenció primària per incorporar-se a l’atenció hospitalària, cosa que és absolutament necessària, però a la vegada implicarà deixar considerablement descobertes les funcions pròpies de l’atenció primària.

“la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi”

– Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral?

En aquest sentit hi ha una intensificació d’una situació de saturació i sobrecàrrega que s’arrossega des de fa temps. La cobertura de baixes de personal contagiat o en risc accentua la falta del personal que ja existia anteriorment. La situació actual implica un esforç de tots els professionals a adaptar-nos a les necessitats de la població, però sobretot caldrà un esforç per sobreposar-se a aquesta situació més endavant; No s’està pensant, per exemple, en com es gestionaran unes llistes d’espera que ja eren extremadament llargues abans de la pandèmia, amb una sanitat ja minvada de recursos.

– Patiu estres psicològic i/o emocional en situacions així?

Sí, la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi tant per a pacients com per al nostre entorn més proper. Per altra banda, estem en contacte amb els nostres companys que treballen als hospitals i veiem com la falta de material i de prevenció els està portant al límit de les seves forces físiques i mentals.

– Quins EPIs feu servir vosaltres?

La dotació del CAP és totalment insuficient. Hi ha un nombre molt escàs d’EPIs i el seu ús s’ha de restringir, portant-nos a atendre pacients amb patologies respiratòries sense l’equipament adequat, amb el que això implica tant a nivell de risc personal com de contagi a altres.

– Què podem fer nosaltres per ajudar-vos?

Complir estrictament les mesures de confinament mentre duri l’emergència, i un cop acabada, sortir al carrer en massa a exigir responsabilitats polítiques i la construcció d’un veritable sistema de salut pública universal.

Ho farem.

“Estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients”

17 de març de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Des del Catalunya, intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquesta crisi del Covid-19, conegut com Coronavirus. Per això, avui, hem parlat amb Beatriz Casas, treballadora d’ambulàncies Falck VL, delegada d’igualtat per la CGT al comitè d’empresa i secretària de gènere de la Federació comarcal de la CGT Baix Llobregat. Degut a la situació actual, realitzem aquesta entrevista telemàticament, entre torn i torn de la Bea, que ens explica la situació mentre va a la feina a treballar.

Imagen — Una prestatgeria a l’Hospital Universitari de Bellvitge, on es veu la mancança de materials.

Bona tarda Bea. Primer de tot, en què consisteix la teva feina?

Porto dotze anys treballant al Transport sanitari urgent (TSU), però ara treballo al Transport sanitari no urgent. Ens ocupem bàsicament de portar persones a diàlisi, radioteràpies, quimioteràpies, rehabilitació… bé, ara la rehabilitació no s’està fent. Ens movem a la comarca del Baix Llobregat: Molins de Rei, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, el Prat, Cornellà… i excepcionalment fem sortides també fora d’aquest territori.

Suposem que amb la crisi actual del Coronavirus haurà canviat la vostra feina.

Sí. Ara ens veiem en la situació de que hem de fer altes o trasllats interhospitalaris amb pacients afectats per Coronavirus, és a dir, que tenen positiu en Covid-19. Els traslladem a centres hospitalaris que estiguin més a prop de casa seva o, simplement, els hem de traslladar perquè hi ha saturació als hospitals. Una altra cosa que fem són altes a domicili, és a dir, portar pacients a casa seva perquè facin la quarantena.

Aquesta feina, no suposa un augment de risc de propagació del virus?

El problema no és tant si ens infectem nosaltres, que també, ja que d’aquesta manera hi haurà menys personal sanitari disponible. El problema és que després de fer una alta o un trasllat d’un pacient positiu en Coronavirus, hem de traslladar pacients de diàlisi, o de radioteràpia, pacients molt delicats, amb un sistema immunològic molt deteriorat pels tractaments, és a dir, que són persones d’alt risc. I això és un perill, no sé si m’estic explicant…

“no tenim material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris ni en stok”

Però com a personal sanitari, teniu equips de protecció individuals (EPIs). Aquests equips us haurien de protegir a vosaltres i als pacients.

Els EPIs que tenim són completament insuficients. A banda d’això, clar, penseu que per exemple nosaltres, amb el material que ja és insuficient de per si, hem de portar diferents pacients amb els mateixos EPIs.

Llavors, com us ho feu?

Com us he dit, estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients. Pel Transport sanitari urgent, quan hi ha un cas sospitós de Coronavirus, sí que hi ha uns equips que són els que s’utilitzen al medi hospitalari. Aquests són guants: doble guant, unes ulleres de protecció per a que no puguin entrar gotes als ulls, una mascareta FPP2 o FPP3, que són les mascaretes que s’han d’utilitzar, i una bata de màniga, que a més són impermeables. Això és el que s’hauria d’utilitzar. Nosaltres al transport sanitari no urgent, utilitzem mascaretes quirúrgiques que no estan catalogades ni com FPP2 ni com FPP3, ni tal sols com a FPP1, i guants, fins i tot quan són casos confirmats de positius en Coronavirus.

Les bates que utilitzen el personal de transport sanitari no urgent són completament insuficients.

Deu ni do… la falta de recursos degut a les retallades s’està notant en moments així doncs.

Sí, es nota moltíssim. Es nota per tot el que he comentat, perquè no tenim el material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris, i tampoc no hi han en stock. És un problema que va més enllà de les empreses. És un problema del govern, que no ens ha facilitat els mitjans per poder tenir una sanitat protegida. Es nota molt la falta de recursos a la sanitat.

I no hi ha un protocol per a això? Tenim entès que s’ha fet un nou protocol.

El protocol que tenim és que jo, que sóc una treballadora d’una ambulància de transport sanitari no urgent, he de fer trasllats interhospitalaris de pacients positius en Coronavirus, o fins i tot altes a domicili perquè facin la quarantena, amb una mascareta quirúrgica de les verdes i uns guants normals, ni tan sols una bata d’aïllament! Ni ulleres, ni res. Quan el protocol diu que hem de portar tot el kid. I a nosaltres, transport sanitari no urgent, només ens donen una mascareta quirúrgica i guants, i al pacient igual. I a aquesta persona l’he de portar on sigui, i després de desinfectar el cotxe, he de portar a altra gent, a diàlisi, radioteràpia, quimioteràpia… Hem d’anar a centres de diàlisi, etc. és una merda. No tenim material suficient. I el protocol va en consonància amb l’stock de material.

Aquesta falta de recursos, també s’haurà notat a nivell de personal. Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral? S’han modificat torns per exemple?

En principi no s’han modificat. Però sí que tenim ordre del Ministeri de Sanitat de que ara es necessita que tot el personal estigui operatiu. És a dir, ara no podem gaudir ni de vacances, ni de permisos, etc. A més, hem d’estar les 24h disponibles, perquè si ens truquen, encara que no estiguem dins la jornada laboral, hem d’estar disponibles per a que ens cridin en qualsevol moment. I acudir. Fem torns de 12 hores o fins i tot 24, no podem dinar…

Mascaretes totalment insuficients per evitar la propagació del COVID-19.

Aquesta situació doncs, deu generar un estrès psicològic considerable, no?

Som un sector que ja de base patim un maltractament psicològic constant per part de les empreses, i per part inclús de les usuàries, que no entenen que la nostra feina és per ajudar…

“no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars”

Ara, amb aquesta crisi del Coronavirus, s’estan restringint molt els serveis. Però amb aquesta falta d’EPIs, falta d’informació i la quantitat de companys i companyes en quarantena que tenim ara mateix… sí, tenim por. Estem anant a treballar amb por. Principalment pels pacients que estem portant en ambulància, perquè són pacients molt delicats, immunodeprimits i que no tenen la tranquil·litat que podem tenir gent més jove o gent sana. Després quan marxem cap a casa, també tenim famílies, persones delicades al nostre càrrec, però hem de continuar treballant. A mi m’ha arribat a trucar gent plorant directament perquè el nou protocol ens deixa desemparades. A nosaltres, als nostres pacients i als nostres familiars.

A més de l’estrès emocional a que esteu sotmeses normalment, aquesta situació i falta de recursos sanitaris, ho empitjora…

Genera molt estrès, perquè no ens estan donant cap informació a les treballadores. Personalment, tinc la sort i el privilegi de viure en una casa amb bastant d’espai, i m’estic preparant un “zulo” a casa meva, una habitació tancada per no sortir, perquè en cas que jo em contagiï, no contagiï el meu company que té problemes respiratoris, i per tant és població d’alt risc.

“Anem a treballar amb por. La gent sovint plora”

Amb tot això vull dir que no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars. Res. No ens estan donant res, no ens diuen res. Jo arribo a casa i no sé si estic malalta, si estic infectada. De fet hi ha companys i companyes que han tingut contactes directes i continuen treballant, amb nens i nenes a casa, amb familiars sota tractaments com les quimioteràpies, diàlisis… anem a treballar amb por, la gent sovint plora, tal qual us ho dic. És una situació caòtica. Caòtica referent a les treballadores, caòtiques per les usuàries, caòtic en la gestió.

Des de la redacció del Catalunya només us poden donar les gràcies per la feina que feu i molts ànims a totes les companyes.

Dones amagades darrera l’espectacle

7 de març de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

La lluita per aconseguir una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Redacció Catalunya

Elles són algunes de les dones que treballen en el sector de l’espectacle, algunes darrera del teló, però sense elles, l’espectacle no seria possible. Són dones que treballaran el diumenge 8M, i tots els dies festius, per tal que la resta de la societat en puguem gaudir. Als horaris que han de fer, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. Per això ens volem endinsar en aquest sector que utilitzem molt sovint, però que coneixem molt poc, malgrat que és un sector, també, molt feminitzat.

Entrevistem a diferents dones, amb feines molt diverses dins del món de l’espectacle: Guisela Zannerini, treballadora del Liceu com a mezzosoprano estable en el cor d’aquesta institució. Pilar Martin, treballadora a l’àrea d’imatge de TV3, al departament de disseny de vestuari; i Betlem Zamora, documentalista de TV3.

En què consisteix la vostra tasca.

Gisela: la meva feina consisteix en prendre part en la programació artística de la temporada del Teatre del Liceu en concert i òperes. A més de les actuacions assagem gairebé cada dia per tal de preparar la programació prevista.

Pilar: la meva feina consisteix en vestir a partir de pautes tècniques, de realització i del tipus de programa (personatges de ficció, informatiu, magazine…). Construir looks a partir de cessió de fabricants, compra o reciclatge de la roba que solem guardar a la “vestiteca” per donar-li nova utilitat i sobretot, estalviar en programes amb poc pressupost. Un cop preparat el vestuari, seguim la gravació per possibles rècords, perquè no sempre es grava en ordre cronològic ni en el mateix dia. A més, compagino la meva feina amb la representació de CGT al Comitè d’empresa.

Betlem: jo sóc documentalista a TV3. Treballo a l’arxiu d’imatges, catalogant tots els programes que s’emeten per després poder recuperar imatges segons les necessitats de cada programa.

Com podeu conciliar la vida laboral i familiar?

G: Degut al tipus de feina hi ha moltes restriccions que dificulten la conciliació amb la vida familiar. Malauradament pot passar que ens posin també assajos en aquests dies que més necessitaríem estar amb la família. D’aquesta manera és veritablement un repte poder conciliar, de forma plena, la vida personal amb la vida laboral.

B: Tenim horaris de torns, perquè l’empresa no tanca mai. Els treballs a torns fa difícil conciliar la vida laboral i familiar, així que ho fem fent equilibris en segons quins moments i comptant amb l’ajuda familiar.

P: La reivindicació que més ens preocupa és la de la conciliació, la de ficar la vida de les persones en el centre, per sobre dels interessos econòmics i productius del capitalisme i de l’empresa.

Hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?

P: Sí, això és així. Ho hem constatat amb les dades que hem aconseguit amb la negociació del Pla d’igualtat. Les dones patim una bretxa salarial del 8’6% dins la mateixa categoria, i en els complements de tots els sostres de vidre sota els que treballem, arriba al 50,6%. Hem de recordar que som una empresa pública amb un conveni col·lectiu propi, i amb més homes que dones dins la plantilla.

B: Imaginem que també per un major compromís de les dones en relació a les responsabilitats i cures familiars, cosa que no significa un menor compromís amb la feina. A més, evidentment les dones en categories inferiors i en situacions més precàries són les que pateixen una major discriminació laboral.

Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?

G: Les xifres parlen per sí soles, la constatació és real en el dia a dia. En molts casos el salari és el mateix, però encara s’ha de treballar molt en la percepció del nostre col·lectiu en relació a l’equitat a nivell de feina. De fet, sovint, ens trobem amb comentaris molt masclistes que ens acusen de treballar molt menys.

Teniu Plans d’igualtat a les vostres empreses… es compleixen?

P: Estem negociant el Pla d’acció, és a dir, la segona etapa. Com ens va costar molt aconseguir una bona diagnosi per aconseguir reduir la bretxa salarial i les discriminacions de les dones evidents en les dades quantitatives, malgrat ser una empresa pública, les dades ara mateix les hem d’actualitzar perquè ja són del 2015. En tot aquest temps no hem millorat ni tampoc s’ha trencat cap sostre de vidre amb la promoció de les dones. Encara que no tenim el Pla d’igualtat, estem contentes del que hem estat aconseguint com a CGT en tota la llarga i duríssima negociació.

Quines demandes urgents teniu?

P: Aconseguir un Pla d’igualtat real, en la pràctica, de la vida dins i fora de la empresa. Demanar a l’empresa una veritable manera de conciliar la vida laboral i familiar. Acabar amb la discriminació salarial i laboral de les dones, amb el sostre de vidre que no ens permet treballar amb igualtat de condicions només pel simple fet de ser dones. I aconseguir, d’una vegada per totes, una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Aquest 8M Vaga de consumir, també de consumir espectacles

“Fer despesa pública de manera preventiva és una inversió per la població

2 de març de 20206 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Aquest mes de març entrevistem a la Maribel, treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.
Llegeix més