Entrevistes

Dones amagades darrera l’espectacle

7 de març de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

La lluita per aconseguir una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Redacció Catalunya

Elles són algunes de les dones que treballen en el sector de l’espectacle, algunes darrera del teló, però sense elles, l’espectacle no seria possible. Són dones que treballaran el diumenge 8M, i tots els dies festius, per tal que la resta de la societat en puguem gaudir. Als horaris que han de fer, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. Per això ens volem endinsar en aquest sector que utilitzem molt sovint, però que coneixem molt poc, malgrat que és un sector, també, molt feminitzat.

Entrevistem a diferents dones, amb feines molt diverses dins del món de l’espectacle: Guisela Zannerini, treballadora del Liceu com a mezzosoprano estable en el cor d’aquesta institució. Pilar Martin, treballadora a l’àrea d’imatge de TV3, al departament de disseny de vestuari; i Betlem Zamora, documentalista de TV3.

En què consisteix la vostra tasca.

Gisela: la meva feina consisteix en prendre part en la programació artística de la temporada del Teatre del Liceu en concert i òperes. A més de les actuacions assagem gairebé cada dia per tal de preparar la programació prevista.

Pilar: la meva feina consisteix en vestir a partir de pautes tècniques, de realització i del tipus de programa (personatges de ficció, informatiu, magazine…). Construir looks a partir de cessió de fabricants, compra o reciclatge de la roba que solem guardar a la “vestiteca” per donar-li nova utilitat i sobretot, estalviar en programes amb poc pressupost. Un cop preparat el vestuari, seguim la gravació per possibles rècords, perquè no sempre es grava en ordre cronològic ni en el mateix dia. A més, compagino la meva feina amb la representació de CGT al Comitè d’empresa.

Betlem: jo sóc documentalista a TV3. Treballo a l’arxiu d’imatges, catalogant tots els programes que s’emeten per després poder recuperar imatges segons les necessitats de cada programa.

Com podeu conciliar la vida laboral i familiar?

G: Degut al tipus de feina hi ha moltes restriccions que dificulten la conciliació amb la vida familiar. Malauradament pot passar que ens posin també assajos en aquests dies que més necessitaríem estar amb la família. D’aquesta manera és veritablement un repte poder conciliar, de forma plena, la vida personal amb la vida laboral.

B: Tenim horaris de torns, perquè l’empresa no tanca mai. Els treballs a torns fa difícil conciliar la vida laboral i familiar, així que ho fem fent equilibris en segons quins moments i comptant amb l’ajuda familiar.

P: La reivindicació que més ens preocupa és la de la conciliació, la de ficar la vida de les persones en el centre, per sobre dels interessos econòmics i productius del capitalisme i de l’empresa.

Hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?

P: Sí, això és així. Ho hem constatat amb les dades que hem aconseguit amb la negociació del Pla d’igualtat. Les dones patim una bretxa salarial del 8’6% dins la mateixa categoria, i en els complements de tots els sostres de vidre sota els que treballem, arriba al 50,6%. Hem de recordar que som una empresa pública amb un conveni col·lectiu propi, i amb més homes que dones dins la plantilla.

B: Imaginem que també per un major compromís de les dones en relació a les responsabilitats i cures familiars, cosa que no significa un menor compromís amb la feina. A més, evidentment les dones en categories inferiors i en situacions més precàries són les que pateixen una major discriminació laboral.

Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?

G: Les xifres parlen per sí soles, la constatació és real en el dia a dia. En molts casos el salari és el mateix, però encara s’ha de treballar molt en la percepció del nostre col·lectiu en relació a l’equitat a nivell de feina. De fet, sovint, ens trobem amb comentaris molt masclistes que ens acusen de treballar molt menys.

Teniu Plans d’igualtat a les vostres empreses… es compleixen?

P: Estem negociant el Pla d’acció, és a dir, la segona etapa. Com ens va costar molt aconseguir una bona diagnosi per aconseguir reduir la bretxa salarial i les discriminacions de les dones evidents en les dades quantitatives, malgrat ser una empresa pública, les dades ara mateix les hem d’actualitzar perquè ja són del 2015. En tot aquest temps no hem millorat ni tampoc s’ha trencat cap sostre de vidre amb la promoció de les dones. Encara que no tenim el Pla d’igualtat, estem contentes del que hem estat aconseguint com a CGT en tota la llarga i duríssima negociació.

Quines demandes urgents teniu?

P: Aconseguir un Pla d’igualtat real, en la pràctica, de la vida dins i fora de la empresa. Demanar a l’empresa una veritable manera de conciliar la vida laboral i familiar. Acabar amb la discriminació salarial i laboral de les dones, amb el sostre de vidre que no ens permet treballar amb igualtat de condicions només pel simple fet de ser dones. I aconseguir, d’una vegada per totes, una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Aquest 8M Vaga de consumir, també de consumir espectacles

“Fer despesa pública de manera preventiva és una inversió per la població

2 de març de 20206 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Aquest mes de març entrevistem a la Maribel, treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.
Llegeix més

Parlem amb el Miguel Ángel Campillay, membre de l’assemblea autoconvocada Chile Despertó Barcelona

10 de febrer de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Hola Miguel,

Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.

Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli, heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de partits polítics.

Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet. Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre. Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial. D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat, parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir l’ordre.

A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura. També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat completament deslegitimada.

També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.

Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar

Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions, tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.

Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals, la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents. Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context, l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.

A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30 años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’: despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema. Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar. Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra manera.

Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu organitzant i quins són els vostres propòsits?

Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.

Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona. Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes internacionals, representants polítics i actors rellevants.

Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.

Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de l’Amèrica Llatina?

Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.

En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil, Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme, vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats i l’ordre per sobre de la vida humana.

Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile. Quines accions vau realitzar a la cimera?

El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima, amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé, com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid, Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.

Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?

És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan en posició de privilegi.

Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu. També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la comunitat internacional.

“Sentim la xarxa de solidaritat molt important”.

11 de gener de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Entrevista a familiars de presos polítics del 23S

Aquest mes entrevistem als familiars de l’Alexis i del Germinal (Germi), presos polítics del 23S- Parlem amb l’Anna Arnó, la companya de l’Alexis i el Manel Tomás pare d’en Germi.

El 23S L’Audiència Nacional posava en marxa l’Operació Judas i la repressió de l’estat i el regim del 78 ens demostrava que no s’havia acabat. Agents de la Guàrdia Civil van irrompre a primera hora del matí a domicilis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Pere de Torelló i Sant Fost de Campsentelles i detenia nou persones, el Edu, Xavi, Jordi, Ferran, Txevi, Alexis, Germinal, Klara, David.

Set van ser empresonats a Soto del Real, però dos van restar en llibertat amb càrrecs. Són el Davidi la Klara . Era el començament de l’operació Judes, l’operació de la Guàrdia Civil ordenada per l’Audiència espanyola contra independentistes de base que acabà amb la detenció de nou persones. Segons el Ministeri d’Interior espanyol, ‘preparaven accions violentes’; per això el jutge els va acusar de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Tots els empresonats estan imputats del mateix : de pertànyer a “una organització criminal” , amb producció de substàncies explosives i actuaven en “laboratoris clandestins”; però cap de les famílies creuen res de tot allò que se’ls està acusant, i els advocats i advocades defensen en tot moment la seva innocència.

Després de més de 3 mesos continuen presos a Soto del Real amb dificultats a les comunicacions i sense cap perspectiva de futur. Algunes de les detingudes no van tenir accés a un advocat fins hores després de la detenció, i es va negar l’accés a aspectes indispensables per al sumari. La defensa dels empresonats , a càrrec de les advocades de Alerta Solidària, estan querellant-se per vulneració dels Drets Humans.

Ens interessa molt saber com esteu. Com ho viviu les famílies

Les famílies ho vivim amb molta angoixa, impotència, incertesa, neguit. dolor…. Ara, però, més tranquil·les, gràcies a tot el suport que tenim des de tot arreu, però és com viure en “una muntanya rusa” constantment.

Com va ser la detenció i com vareu saber que els havien detingut?

Les respostes en aquest apartat són diferents, ja que les situacions personals de cadascú ho són:.

Pel que fa a l’Alexis, l’Anna ens explica: A les 5.30h de la matinada vam sentir gent dins de casa, i després vaig veure el reflex d’un laser, ens pensàvem que ens estaven robant, vam trucar al 112 denunciant-ho ; després vam veure que la casa era plena de guàrdies civils , ens van dir que l’Alexis estava detingut ,el van posar de genolls i el van emmanillar a l’esquena , em van dir que jo anés a l’habitació dels meus fills de 10 i 12 anys. Jo estava en xoc, desconcert total, no sabíem que estava passant. Em van dir que estava detingut “per motivos que el ya sabe”.

Vivim en una casa on estàvem fent obres i van dir que algunl material que hi havia per casa ( que era material de la feina d’Alexis i altres estris que hi havia al traster de l’antic propietari)era per fer poder elaborar materials explosius; aquestes imatges de casa nostre, amb una bossa d’escombreries dient que era perillosa. van sortir repetidament per totes les notícies. Ens van prendre tots els mòbils, inclòs els dels meus fills. Després totalment col·lapsada, impotent , sense saber que fer ni on anar, vaig sortir de casa; llavors no tenia cap contacte de cap companya del CDR ni d’Alerta Solidària, apart de que sense telèfon, no podia comunicar-me amb ningú. Va ser la meva germana , que havia sentit les notícies, que va trucar a una advocada d’ofici. Molt aviat la premsa va venir a casa, la noticia va córrer com la pólvora.

Per sort les companyes del grup de suport 23S i d’Alerta Solidària es van posar en contacte amb mi i vam començar a avançar en les defenses i en el suport cap les famílies.

“La sensació constant que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i el seu entorn”

La detenció del Germi va ser diferent, i el Manel ho va saber d’una altra manera:

Manel: Jo soc el pare,a ell el van anar a buscar i detenir a casa seva també de matinada i amb un gran desplegament de guàrdies civils tant dins com fora de casa, en presencia de la seva filla de 15 anys.També la premsa enseguida van filtrar les notícies i imatges de casa seva. Jo estava de vacances quan el grup de suport es van posar en contacte amb mi, explicant que estava passant , em van dir que els havien portar a l’Audiència Nacional, vaig anar cap allí, els primers moments estava perdut sense saber que fer, col·lapsat, angoixat, impotent; però ben aviat el grup de suport de Sabadell, em van venir a buscar, va ser una injecció de solidaritat, escalf i ajuda molt important. A continuació els grup de Suport 23S i Alerta Solidària ens van ajudar en tot el procés.

Com us heu organitzat les famílies

Mitjançant el grup de suport 23S s’ha creat un grup de suport dels familiars, ens reunim setmanalment, on a més de treballar i debatre qüestions tècniques i jurídiques, ens serveix per a donar-nos suport mutu, escalf, i compartir vivències, emocions. Tenim també el suport d’una psicòloga que ens ajuda a gestionar las nostres emocions, ràbia, neguits. angoixes….

És un espai molt important per a totes nosaltres, ja que ens ajuda a sobreviure a aquesta situació.

Teniu comunicació amb ells : de quin tipus , i amb quina periodicitat?

Si tenim comunicació, cada dia, tant l’Alexis com el Germi ens poden trucar durant 8 minuts, només poden trucar ells, (el pagament de les trucades és a càrrec dels presos) .Les visites son setmanals, hi ha de 2 tipus, les del vidre durant 40 minuts, que poden anar ja amistats, amb un llistat previ, i les vis a vis, que poden ser intimes o familiars,1hora. Fins fa poc no podia anar cap amistat.

Ells només poden enviar 2 cartes a la setmana, però les cartes tant les que ells envien com les que reben triguen com a mínim 1 mes en arribar. És molt complicat poder-se comunicar amb ells d’aquesta manera.

Qui coordina les seves defenses

El col·lectiu d’advocades “Alerta Solidària”, son les que coordinen les seves defenses, estem totalment recolzats per elles, en tot moment ens sentim en molt bones mans. Des del primer moment ens han orientat i aconsellat del que calia i cal fer.

Quines accions s’estan fent

Apart de les accions jurídiques necessàries, el que volem fer molta incidència i agrair es tota l’ extensió i mostres de solidaritat que s’està fent per tot arreu. Cada dia 23 de cada mes una població diferent on hi ha companyes detingudes i també d’altres, organitzen un acte de suport amb les detingudes ,amb jornades de debat, denuncia, dinar solidari, música reivindicativa, però sobretot son actes per denunciar i donar a conèixer a tota la societat la injustícia d’aquestes detencions, i per cridar ben fort: Llibertat preses, No a la repressió,… s’està fent molta difusió per totes les xarxes També s’ha fet molt “merchandising”:samarretes, xapes, banderoles, bosses,etc.. que serveix per a mantenir la caixa de solidaritat per despeses de les famílies pels desplaçaments a veure’ls o per necessitats bàsiques que es generen en l’àmbit familiar i proper.

També s’han organitzat, moltes manifestacions i concentracions de solidaritat i de denuncies per exigir la seva llibertat.

Altre manera de solidaritat molt important és la crida a escriure als presos,s’organitzen tallers per escriure’ls cartes; que és aconsellable que siguin en castellà. S’ha obert un compte corrent solidari amb les preses del 23S.

Que en penseu de totes les accions de suport que s’estan fent?. Com us sentiu davant de tot el suport i mostres de solidaritat.

Sentim la xarxa de solidaritat molt important, el suport és impressionant, sentim la solidaritat , el suport mutu, l’escalf constant. I no només a Catalunya, sinó a Madrid, on hi ha una xarxa molt important ,un grup de persones que ens recull a l’estació, ens porta en cotxe; recordem que Soto del Real està lluny de Madrid, ens acullen a les seves cases; comprovar tot aquest suport extern ens ajuda moltíssim, ens dona molta fortalesa i coratge.

Com heu sentit el suport de la ciutadania. Quin recolzament esteu tenint per part dels CDRs, i dels moviments socials

El màxim suport des del 1r moment. En tot moment la solidaritat, l’escalf, l’ajuda mútua per tot arreu. Es molt important,és el que ens fa sobreviure i resistir. Sobretot sentir que no estem soles, que tenim una xarxa de solidaritat darrera impressionant; no ens ho podíem ni pensar.

Heu tingut suport d’algun partit polític?

Només s’ha implicat la CUP, com a companyes al costat. El que si s’ha aconseguit és que gràcies a la proposta d’alguns partits (CUP, ERC i PDCat) s’aprovés una resolució en el Parlament de Catalunya demanant la llibertat de totes i l’arxivament de les causes.

Penseu que son també presos polítics?

Per suposat que pensem que son presos polítics, i a més pensem que els van detenir com a mesura d’escarment i de model de repressió cap a tothom que lluitem per les llibertats

Quines perspectives hi ha en aquests moments

Cap, de moment no veiem cap esperança, ni cap futur immediat. Ja es van fer unes altres vistes, on el jutge va dir que no hi ha indicis per estar detinguts, que s’anul·lessin les ordres de presó perquè la sala penal de l’Audiència Nacional va considerar que no van rebre la informació necessària en la vista,però malgrat això no els va deixar en llibertat, continuen presos. Les advocades d’Alerta Solidària han dit que és “una anomalia” que s’anul·lessin les ordres de presó però se’ls hagi mantingut empresonats

Què és el més dur de tot plegat.

El més dur és no poder abraçar-los, no estar amb ells. Tots els moments i vivències que ens perdem plegades. La impotència, el desgast emocional i físic que estem patint. Soto del Real esta molt lluny. La sensació constant de que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i al seu entorn. I no veure cap perspectiva de futur. Estem veient un retrocés a la societat, respecte a les llibertats i la demostració que la repressió de l’estat no s’ha acabat.