Andrés Ruggeri. Antropòleg social i professor de la Universitat de Buenos Aires
La pandèmia del COVID-19 ha afectat a tot el món i l’impacte sobre els països d’Amèrica Llatina s’està començant a notar. A l’Argentina, el govern va decretar la quarantena obligatòria (excepte sectors declarats essencials, com tots el vinculats al sistema de salut i a la producció d’aliments) el 20 de març, quan ja hi havia unes desenes de casos.
El tancament sobtat de l’activitat econòmica va enfrontar des del primer moment la resistència de les grans corporacions i un consens entre la major part de la població, però molt aviat va començar a entrar en zona de conflicte. D’un costat, la pressió dels grans capitalistes, que van començar amb els acomiadaments i a pressionar al govern per a l’aixecament de les restriccions, almenys les que els impedien seguir amb els seus negocis. De l’altre, l’angoixa dels sectors populars davant la desaparició, d’un dia per l’altre, de les seves fonts de recursos, especialment per a aquells que estan fora del sistema salarial formal, que depenen d’activitats quotidianes i altament precaritzades.
Del costat de les grans corporacions, es va començar a veure una sort de “rebel·lió capitalista” que, com sempre, cerca passar-li el cost a la classe treballadora. L’objectiu és preservar la rendibilitat de les seves empreses evitant l’aïllament obligatori o flexibilitzant-lo prou com perquè no afecti la seva capacitat d’acumular guanys. Si el cost són milers de vides, estan segurs que no seran les dels magnats, refugiats en les seves mansions. Però, si no aconsegueixen aquest objectiu, el Pla B de l’empresariat local és minimitzar el cost de la quarantena i traslladar-l’hi a la classe treballadora.
Així, Paolo Rocca, l’empresari més poderós del país i amo del consorci italoargentí Techint, va acomiadar a gairebé 1.500 obrers i va ser la punta de llança de la rebel·lia dels poderosos, que van continuar altres grans empreses industrials, les cadenes de menjar ràpid, els hipermercats i la gran indústria exportadora de carns. El joc de pressions que despleguen les corporacions i el bloc de poder mediàtic-polític que l’expressa no es dóna en el buit sinó sobre una economia i una societat devastada i tensionada, que arrossega problemes històrics aprofundits per l’experiment macrista i les seves devastadores conseqüències.
“malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa”
A la societat argentina, amb la seva enorme població
precaritzada –com va mostrar el devessall d’11 milions de persones que es va
anotar a un abonament per a la població de menors ingressos– i que viu de tota
mena d’activitats de subsistència en el dia a dia, la quarantena obligatòria
lliurada a la sola presència del mercat és una condemna a la inanició i una
porta oberta a l’esclat social. El mercat capitalista no pot oferir solució a
la supervivència de part de la majoria de la societat que viu del seu treball,
com tampoc pot acumular sense treballadors, sense consumidors i sense
precaritzats que garanteixin la viabilitat de tots els seus circuits de
comercialització.
Enfront d’això, i malgrat la dificultat que provoca la
situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa
i no passiva. D’una banda, exigint respostes del govern per a suplantar els
ingressos que deixen de percebre per la impossibilitat de sortir a treballar,
però, especialment, activant tots els mecanismes de solidaritat comunitària que
van desenvolupar tots aquests anys de polítiques regressives. Menjadors
populars, distribució d’aliments i productes de primera necessitat als barris
populars, fabricació d’elements de protecció sanitària (tapaboques, gel
hidroalcohòlic), reconversió d’empreses recuperades per a aquests productes,
van ser algunes de les respostes que l’organització popular està donant a la
pandèmia. També, la denúncia i la resistència sindical (encara que no són pocs
els grans sindicats que prefereixen transigir amb les patronals) dels
incompliments per les grans empreses dels decrets que prohibeixen
acomiadaments, suspensions i reduccions de salaris. La resposta dels moviments
demostra que aquí no solament està en joc la salut de la població sinó també la
possibilitat de començar a construir una societat basada en la lògica del
benestar del poble i no de l’acumulació del capital.
Fábio Bosco, de Sao Paulo. [Article traduït per Manuel Quesada]
Els efectes de la pandèmia de la Covid-19 a Brasil guanya proporcions tràgiques cada dia. A les 7h30 del dia 19 van ser registrats 36.925 casos confirmats de la malaltia al Brasil, amb 2.372 morts. El major nombre de casos va ocórrer en Sao Paolo: l’estat ara té 13.894 casos i 991 morts, seguit de el Rio de Janeiro, amb 4.543 casos i 387 morts.
Les dades són alarmants per la velocitat de com el virus
s’està estenent per les faveles i barris més pobres. Enmig de la crisi de la
pandèmia hi ha una polarització nacional degut al president Bolsonaro i seus
seguidors a partir del negacionisme científic i la pressió per a acabar amb
l’aïllament social amb el fals discurs de “protegir l’economia”.
No hi ha una política nacional contra la malaltia, el
president va defenestrar recentment el ministre de la per creure que ell era un
gran defensor de l’aïllament social. L’atur augmenta considerablement amb
l’aval del govern i parlamentaris que aproven canvis en les lleis laborals que
flexibilitzen drets i redueixen salaris. Tot per a garantir el benestar de
patrons, accionistes i banquers “perjudicats” per la crisi (segons Bolsonaro).
Improvisació en el
combat a la pandèmia en Sao Paulo
Enmig de les promeses de quarantena, llits hospitalaris,
contractació de personal de salut, proves, màscares, gel hidroalcohòlic i
caixes d’aigua, una dura realitat va imposant-se: quarantena parcial, falta de
llits, fam i morts.
El governador de Sao Paulo que va prometre “provar, provar,
provar” té un resultat pífia: encara avui són realitzats només 1.200 proves per
dia enfront a la promesa de 2.000 feta pel
mateix governador. I encara hi ha un estoc de 15.000 proves no
comptades. Considerant que som 46 milions de paulistes, serà la paciència de la
població l’únic que es provarà.
Ambdues informacions, molt importants per a acompanyar
l’avanç de la pandèmia i les seves característiques com la seva letalitat, la
població de risc, l’arribada a les comunitats superpoblades, van passar
desapercebudes pel governador.
Llits hospitalaris,
respiradors, màscares, gel hidroalcohòlic, aigua
Malgrat els nombres diversos siguin anunciats cada
compareixença, el fet és que l’ampliació dels llits de UTI (*UCI) serà d’entre
7.200 i 9500. Ni és precís comentar que aquests llits seran insuficients a curt
termini, i tampoc està clar que tots comptin amb respiradors.
La improvisació i voluntarisme en relació als respiradors pot ser es resolgui, no per una acció planejada del govern, sinó per l’acció de laboratoris universitaris d’enginyeria que van desenvolupar ràpidament respiradors a preus mòdics i d’altres institucions que estan dotant d’un nombre significatiu d’equipaments que estaven sense manteniment.
L’excusa per la falta de màscares per al personal de la
salut és que fabricants de països distants estan incapacitats d’exportar-les.
Però, què impedeix la indústria paulista de fabricar-les? La falta de gel
hidroalcohòlic gratuït per a tota la població no s’explica en l’estat que és el
major productor d’alcohol del món.
I la falta d’aigua a diversos barris de la gran Sao Paulo?
El governador va oblidar ordenar a la Sabesp que mantingui la pressió de
l’aigua durant la matinada per a que tothom tingui aigua potable a casa seva?
Quarantena parcial
ÉS patètic assistir a que el governador culpi la població
per no quedar-se a casa. La pregunta seria perquè aquesta població no es queda
a casa?
Una part surt de casa per a treballar ja que el governador
no va exigir als patrons de sectors no essencials que deixessin els
treballadors a casa amb els salaris íntegres durant la pandèmia.
Una altra part surt de casa perquè viu sense les condicions d’aïllament, ja que hi ha milions de persones en petits xaboles, sense recursos per a sobreviure i, en alguns casos, sense aigua potable.
“el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible”
El dia 14, la premsa va informar que l’adopció d’algunes
mesures a les faveles podria reduir el nombre de morts (fins a 26.000) a Sao
Paulo. Quines són aquestes mesures? Reubicació de famílies a equipaments
públics i hotels; higiene; renda bàsica; estructures d’emergència de
sanejament; expansió d’UTIs i mascaretes. L’estudi va ser fet per equip del
Insper en conjunt amb el col·lectiu Favelas contra el coronavirus. Per què cap
d’aquestes mesures va ser pensada pel governador o per l’alcalde de Sao Paulo?
La qüestió és el
capitalisme
En aquest moment en que una pandèmia es transforma en una
crisi econòmica, les grans empreses nacionals i internacionals disputen no
només el pressupost públic sinó també tots els rams de l’economia.
Els governs en totes les esferes –federal, estatal i
municipal– a tot el país estan vinculats a aquests interessos econòmics que són
prioritaris en relació al dret a la vida, a l’ocupació, a l’habitatge, a la
salut i a l’educació de la població. La veritat és que el capitalisme mata i en
les crisis això es fa més dramàtic i visible.
Davant d’aquest escenari, tota iniciativa d’autoorganització
ha de ser recolzada i extensiva. Són treballadors que volen tenir dret de
quedar-se a casa sense reducció de salari. Són les comunitats que s’organitzen
per a garantir la distribució d’aliments i materials d’higiene. Són les
protestes exigint polítiques públiques dels governs.
Marcelo Amendola. Militant de CUB (Confederazione Unitaria di Base). [Article traduït per Àngel Bosqued]
Beneficis per a les empreses, falta de seguretat per als treballadors i treballadores
L’emergència
Covid va explotar a finals de febrer, resultant especialment afectades algunes
zones del nord d’Itàlia. El govern va decretar la “zona vermella” en 10 pobles
en el sudest de la regió de la Llombardia, una àrea de la “plana padana” de
camps destinats a l’agricultura, séquies i aïllats dipòsits de logística. A
causa de les pressions de les Patronals, no es va fer el mateix amb la zona
industrial de Nembro i Alzano Llombard, un altre principal focus de contagis.
En pocs dies el virus es va difondre, aconseguint números impressionants: les persones contagiades a Itàlia han superat els 170.000; més de 22.000 les víctimes i el 50% estan a Llombardia.
El
govern mai va decretar un veritable tancament de les activitats no essencials,
deixant obertes moltes indústries; va atribuir a les empreses la possibilitat
d’organitzar amb plena llibertat creativa protocols anticontagis; i el
Ministeri de la Salut encara indica l’ús de les màscares com no obligatori,
excepte situacions especials.
Van
esclatar vagues en diverses fàbriques per la falta d’EPIs i de mesures de
seguretat. Les tres centrals sindicals tradicionals, sol·licitades pel Govern i
les Patronals, es van precipitar a signar acords que, encara que no van
modificar significativament els problemes laborals, van aconseguir apaivagar
les vagues. Tot això, mentre l’òrgan nacional que regula l’exercici de la vaga
en els serveis públics essencials “convidava” els sindicats a no declarar
vagues fins al 30 d’abril, sota pena de sancions.
Garantida
la pau social, el Govern ha pogut emetre els decrets econòmicament centrals: el
primer, destinant 25 milions en subvencions per a persones assalariades i
autònomes el treball de les quals s’havia suspès. El segon, regalant 400
milions de liquiditat a les empreses, proporcionats pels bancs i garantits pels
impostos dels contribuents.
És clar que qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores: les persones suspeses, que podran perdre fins a la meitat de les seves retribucions normals; els “falsos autònoms”, que rebran una pobra prima de 600 €; les persones amb contractes temporals, moltes de les quals quedaran sense treball i sense cap ingrés.
“qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores”
A
més, les empreses podran demanar les subvencions pels seus assalariats suspesos
sense cap acord amb els sindicats; això els permetrà organitzar futures
reobertures parcials o totals, sense que hi hagi cap control a través de
negociacions col·lectives.
Què
és el que ha contribuït a una difusió tan forta i particular del Covid19?
Segurament una mala gestió inicial dels focus d’infecció, prioritzant els interessos
econòmics sobre la salut de les persones. Segurament la falta d’imposició de
mesures rógides de seguretat a les empreses obertes i la manca de controls per
part de les autoritats públiques.
Ha
influït molt, també, la mala salut de la sanitat pública, martiritzada per:
milions d’euros de retallades (37 en els últims 10 anys); subvencions més o
menys ocultes a grups sanitaris privats; la introducció de fons sanitaris
privats en els convenis col·lectius, amb la complicitat dels sindicats
moderats. Sobretot, la sanitat de Llombardia s’havia transformat en el centre
d’experimentació dels projectes de privatització, amb atribucions de serveis
públics a grups de la dreta catòlica i continus escàndols de corrupció. La
immediata saturació de les places als hospitals es va resoldre desplaçant a les
persones contagiades a les Residències Sanitàries per a Persones Majors, que es
van transformar en nous focus de contagis i defuncions. El govern ha ajornat
les mesures de tancament i de limitació de les llibertats individuals i
col·lectives fins al 3 de maig.
Quines
són ara les tasques imminents per als sindicats de lluita? Serien moltes: la
més important, pressionar perquè en les empreses es prenguin totes les mesures
tècniques i organitzatives, necessàries i especifiques, perquè la salut de la
població treballadora no sigui durant més temps sacrificada a la productivitat
i al Covid19; així que es reobrin, o es continuï la producció, només en les
empreses que garanteixin la plena i total seguretat dels seus empleats i
empleades.
En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.
Des del 9 d’octubre de 2019, Turquia i els seus aliats gihadistes, amb el nom de l’Exèrcit Nacional Siri (opositor a Al Asad) estant envaint els territoris de nord i est de Síria (Rojava).
Turquia té l’objectiu d’ocupar el territori, desplaçar la població que ara hi viu per tal de turquificar-lo (imposant la llengua, les escoles i l’administració turca) i poblar-lo amb famílies de combatents gihadistes que estan saquejant i apoderant-se de cases i propietats de les persones que van fugir dels bombardejos (com està passant a les zones recentment ocupades de Serêkaniyê i Girê Spi, i a Afrin des de fa dos anys). A més de fer una neteja ètnica, el president turc Erdogan també pretén destruir el projecte polític que la població ha estat construint al llarg dels darrers vuit anys entorn de la democràcia directa, l’ecologia i l’alliberament de les dones.
Rojava és un exemple per a
la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món: tenen
organitzacions no mixtes i participen en tots els espais polítics i
representatius; impulsen cooperatives i altres projectes per a l’autonomia
econòmica; hi ha acadèmies, centres culturals i mitjans de comunicació de
dones, així com tribunals no mixtes responsables d’abordar casos com la
violència masclista. Una altra experiència a destacar és l’espai de convivència
comunitària entre dones al poble de Jinwar, ara amenaçat per la guerra.
Cal recordar, també, la
dura lluita que el poble kurd i altres pobles de nord i est de Síria, a través
de les Forces Democràtiques Síries, han lliurat i lliuren contra l’Estat
Islàmic. Les dones tenen un paper molt important, a través de les YPJ (unitats
de protecció de les dones) en què moltes donen la seva vida. L’objectiu de les
YPJ és l’autodefensa, així com aconseguir l’alliberament de les dones a través
de la lluita contra la mentalitat patriarcal i els atacs militars. Per això les
YPJ, a la vegada que lluiten al front també eduquen les dones,
intel·lectualment i culturalment, perquè aprenguin a defensar-se elles
mateixes, mentalment i física. És clau la lluita de les dones contra la
mentalitat patriarcal, a les escoles, als barris, a les famílies, a les
institucions polítiques…
Kongra Star és una estructura paraigua dels grups de dones en Rojava amb l’objectiu de construir un Orient Mitjà democràtic i que promogui la llibertat de les dones. Kongra Star es va crear al 2005; l’organització va ser clandestina sota el règim Baaz i es va enfrontar a moltes dificultats. Durant la revolució va tenir un paper clau en l’organització de les dones i des d’aleshores no ha parat de créixer.
“Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món”
Des del 9 d’octubre les dones han estat
un objectiu directe de les forces d’ocupació i s’han convertit en víctimes de
desplaçaments massius, bombardejos, segrestos, execucions i violacions. Fins i
tot, les milícies gihadistes aliades de Turquia han difós en vídeos les seves
atrocitats, per tal de destruir la voluntat i resistència de les dones, com van
fer amb l’assassinat i mutilació del cos de Hevrîn Xalef, una política i
activista pels drets de les dones, la unitat dels pobles i la pau a la ciutat
de Raqqa.
No obstant això, les dones
de tot el nord i est de Síria s’estan organitzant per resistir a aquests atacs.
La seva mentalitat no és en absolut de víctimes, sinó que diuen: “aquí la
resistència és vida i desenes de milers de dones de tot el nord i est de Síria
viuen amb aquest principi”. La resistència de les dones es du a terme a través
de les YPJ, com a força de defensa de les dones i de la societat en contra de
l’opressió de l’Estat islàmic o de qualsevol agressor, avui l’estat turc i els
seus grups armats aliats gihadistes. Dins les YPJ hi ha dones de diferents
grups ètnics: la majoria són kurdes i àrabs, però també n’hi ha de siríaques,
assíries i d’altres, a més de les internacionalistes d’altres països i regions.
Defensen la importància de connectar la
defensa de les dones contra els atacs patriarcals i militars de tot el món. “Si
estem unides, la nostra força i la nostra voluntat es tornen més fortes”, diu
Zenûbîya Athro.
També existeixen les Forces de Protecció de les Dones de Bethnahrin HSNB, una força militar siríaca formada exclusivament per dones. Els siríacs inclouen assiris, caldeus i arameus, pobles originaris de l’Orient Mitjà supervivents, així com els armenis, del genocidi que l’Imperi Otomà va dur a terme contra ells entre 1915 i 1917. Aquestes organitzacions de defensa que van néixer per fer front a l’Estat Islàmic, integrades en les Forces Democràtiques Síries, s’enfronten avui també a la invasió turca i temen un nou genocidi cap al seu poble.
L’autodefensa ha arribat també a les
comunitats. Les Forces de Dones d’Autodefensa de la Comunitat, HPC-Jin van
ser fundades en 2014 per a la seguretat de les comunitats i els barris, la
defensa contra qualsevol tipus de violència contra les dones i també per a
l’educació, la medicació i el canvi de mentalitats. La majoria de les dones que
treballen en HPC-Jin són mares, àvies i dones grans, algunes d’elles tenen
entre 60 i 70 anys. Però també hi participen dones joves de totes les
comunitats. Actualment tenen un paper molt important en la lluita contra les
cèl·lules dorments de l’Estat Islàmic perquè no s’infiltrin ni ataquin les
poblacions.
Les dones són també majoria entre el personal
de la Mitja Lluna
Roja Kurda (Heyva Sor), una ONG local que organitza el suport mèdic a les zones
atacades- sovint en grans condicions de risc perquè el personal sanitari és
objecte dels atacs- i ajuda als desplaçats.
Són moltes les periodistes que denuncien els
crims de guerra, i els atacs indiscriminats contra la població civil, fins i
tot amb armes químiques. El 13 d’octubre l’exèrcit turc va bombardejar un
comboi de cotxes de civils i periodistes que anava a Serêkaniyê a evacuar els
ferits. Onze persones van ser assassinades, entre elles dues periodistes. Una periodista
de Jin TV, una cadena de notícies no mixta, també va ser ferida cobrint
la guerra.
Són dones també les que mantenen la moral alta, es donen suport mutu i comparteixen el dolor com a mares de shehids (màrtirs) i formen part del Consell de les Famílies dels Màrtirs, fundat el 2014 per proporcionar ajuda, tant moral com material, a les famílies, i recordar als que han donat la via en la lluita.
“empreses espanyoles com Indra, Maxa, La Caixa o Banc Sabadell donen suport militar i logístic a Turquia”
Des que va començar la invasió, hi ha hagut
manifestacions massives, accions de protesta, i també demandes a organitzacions
internacionals de drets humans, tant per part del moviment de dones com de
totes les organitzacions civils. El moviment de dones joves també ha dut a
terme accions independents.
Arran de la invasió, més
de 300.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars. Moltes
han estat acollides pels seus familiars en altres ciutats o han trobat refugi
en escoles i altres allotjaments organitzats, però la majoria viuen en camps de
desplaçats, on sobretot hi ha dones i nens. Però les dones no són només
víctimes del desplaçament: treballen per Heyva Sor de Kurdistan, les ONG locals
i les forces de seguretat dels campaments. I formen part de les comunes, el
sistema d’organització del camp, tal com a les ciutats i pobles. Les comunes de
camp estan organitzades amb el sistema de copresidència, el que vol dir que una
dona i un home són igualment portaveus. La Fundació de Dones Lliures de Rojava, creada el
2014, dona suport a les dones als camps de refugiats amb cursos de formació per
a la salut, tallers de suport psicològic, projectes educatius… i també
acompanyen a dones exmembres de l’Estat Islàmic.
La resistència de les
dones, una lluita global
WomenDefendRojava és la
campanya internacional per a la defensa de la revolució de Rojava i per
enfortir els vincles entre les lluites de les dones arreu del món. Silava
Şêxmûs, jove kurda que treballa en la campanya explica que “Women Defend
Rojava tracta sobre donar-se suport mútuament”.
També han llençat la
campanya “Boicot a Turquia”, que fa un crida a deixar de consumir
productes turcs, així com anar de turisme a Turquia, per minar l’economia de la
guerra. I, evidentment, a posar fi al comerç d’armament amb Turquia.
Acabem amb la venta
d’armament a Turquia
L’estat espanyol dona
suport logístic i militar a Turquia en el marc de l’OTAN: protegeix amb els
seus míssils Patriot i un total de 150 militars la base d’Incirlik, des la qual
s’enlairen cada dia els avions turcs que bombardegen la població del Nord i Est
de Síria.
D’un banda, són moltes les
empreses armamentístiques espanyoles – com Maxam que fabrica explosius i mines
antipersona, Indra amb els seus components electrònics, per esmentar-ne algunes
– que venen els seus productes a Turquia. I el suport financer d’aquestes
empreses prové de bancs com ara el BBVA, el Banc Sabadell, La Caixa o Bankia. De l’altra,
el consorci europeu Airbus ha subministrat a Turquia els avions A400M que estan
sent utilitzats per a transportar material militar, tropes turques i milícies
gihadistes per a l’ocupació.
Per tot això, des de la
secció sindical de CGT Airbus Getafe, CGT SOV del sud de Madrid i altres
organitzacions han fet un acció de protesta el 18 de febrer davant l seu de
l’empresa en aquesta ciutat.
Cal que des de l’acció
sindical, des de les organitzacions socials, des de tots els moviments socials
utilitzem les armes del boicot, la protesta, la denúncia i, sobretot, la
solidaritat per aturar el genocidi al nord i
est de Síria, per defensar la revolució de les dones i unir-nos contra els
estats patriarcals, capitalistes, colonials i les polítiques de guerra.
