Categoria: Internacional

Coronavirus a Rojava: Fent front a una pandèmia sense un Estat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Article original de Thomas McClure, investigador del RIC, a Novara Media.

A tot el món, els Estats es veuen pressionats per la seva resposta a la crisi del coronavirus. Alguns no aconsegueixen protegir els seus ciutadans, alguns utilitzen la Covid-19 com a excusa per assolir més poder autoritari, i d’altres fan ambdues coses alhora.

Aquí, al Nord i l’Est de Síria, la regió autònoma més coneguda com Rojava, 4 milions de sirians -kurds, àrabs, cristians- viuen fora de la protecció precària i del control autoritari del règim de Bashar al-Assad. L’objectiu és construir una nova forma de política comunitària, fora de l’Estat. En conseqüència, la regió autònoma s’enfronta a l’aïllament, l’embargament i poca ajuda per part dels poders estatals que no volen veure triomfar el seu projecte, i deixen que busqui solucions alienes a les que poden oferir les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut.

La regió ha patit nou anys de guerra, s’enfronta a unes forces d’ocupació turques que tenen com a objectiu les infraestructures sanitàries i d’aigua, no té cap reconeixement internacional i el gener ha vist el tancament de l’única ajuda de l’ONU que creua al Nord i l’Est de Síria. Tot això ha deixat la regió en un risc extrem de coronavirus. L’OMS es nega a recolzar-la directament i l’Administració autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES, les sigles en anglès) depèn dels seus propis i escassos recursos i de l’ajuda enviada a través del govern d’Assad, de la qual poca arriba al nord-est.

Crisi preexistent

La situació humanitària és greu a tota Síria i el nord-est no n’és una excepció. 1,6 milions de persones necessiten ajuda humanitària, incloses 600.000 persones desplaçades internament. Els metges locals treballen amb una taxa de mortalitat del 10%, tant en els centres de detenció que contenen combatents de l’ISIS com en els camps de refugiats –en alguns dels quals hi ha famílies vinculades a l’ISIS, altres allotgen centenars de milers de kurds desplaçats per successives invasions turques, així com àrabs que han fugit a la seguretat relativa del nord-est durant els nou anys de conflicte.

Els 4 milions de residents de la regió depenen d’una capacitat total de 40 respiradors i 35 llits d’UCI. Nou dels onze hospitals públics del Nord i l’Est de Síria han estat afectats per la guerra. De fet, un estudi recent de l’Escola d’Economia de Londres va arribar a la conclusió que les regions de l’AANES tenen la capacitat de gestionar només 460 casos de coronavirus abans de ser superats.

Suport de l’OMS

L’única manera de confirmar amb precisió un cas de coronavirus és amb màquines de prova de reacció en cadena de polimerasa (PCR). Les úniques màquines de PCR del Nord i l’Est de Síria es van perdre l’octubre del 2019, quan Turquia va envair la ciutat de majoria kurda Serê Kaniyê. L’hospital va ser bloquejat i després requisat com a part de l’operació, deixant-lo inaccessible i inservible.

L’OMS havia exigit al Nord i l’Est de Síria que s’enviessin totes les mostres a la capital siriana, Damasc, però ni l’OMS ni el govern sirià facilitaven el procés. El 2 d’abril, es va confirmar a Damasc un cas de Covid-19. El mateix dia, a la regió del Nord i l’Est de Síria se’n va produir la primera mort, tot i que tant el govern sirià com l’OMS no van comunicar aquesta informació a l’AANES fins passades dues setmanes. Això va posar en perill el personal mèdic i va fer que els funcionaris sanitaris de la regió no poguessin prendre les precaucions adequades.

“mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord”

A través de Turquia, l’OMS recentment ha subministrat kits de prova a Idlib, una ciutat controlada per Hayat Tahrir-al-Sham (HTS) al-Qaeda, des d’on es poden enviar mostres a Turquia per fer-ne la prova. També ha proporcionat 1200 kits de proves a zones controlades pel règim. Tanmateix, per la falta d’un estatus  reconegut, el Nord i l’Est de Síria no té accés als kits de proves proporcionats per l’OMS. Amb el suport del govern regional del Kurdistan a l’Iraq, l’AANES finalment va poder adquirir per la via privada cinc màquines de PCR. Amb això i les proves de primera línia com proves de glòbuls blancs i controls de temperatura, l’AANES ara és capaç d’engegar un programa bàsic de proves, enlloc de confiar només en Damasc.

Ajuda rebuda de l’ONU

L’organització matriu de l’OMS, l’ONU, complau als poderosos Estats membre del Consell de Seguretat. El gener del 2020, Rússia -que dona suport al règim de Damasc i no reconeix l’autonomia del nord-est- va exercir el seu veto al Consell de Seguretat per bloquejar l’única ajuda de l’ONU al Nord i l’Est de Síria.

Això significa que tota l’ajuda de l’ONU a Síria s’envia ara a zones controlades per HTS, a faccions sota el control del servei d’intel·ligència turc o directament al règim d’Assad. L’AANES es veu obligada a intentar accedir a l’ajut de l’ONU mitjançant Damasc, però la realitat és que la majoria d’ajudes enviades a Damasc romanen en zones lleials al règim. Poc o res no arriba mai al nord-est.

Un únic lliurament d’ajuda de 20 tones a través de Damasc va arribar al Nord i l’Est de Síria, però segons el seguiment de l’OMS, el 89% de l’entrega va quedar en una zona controlada pel règim a Qamishlo. L’assistència precària proporcionada a l’AANES incloïa incubadores infantils i altres subministraments no relacionats amb coronavirus. Un metge va explicar al Rojava Information Center que els subministraments eren “bàsicament inútils”. D’una manera similar, sota pressió turca, el govern regional kurd iraquià també ha impedit la compra i la transferència de subministraments de coronavirus al nord i l’est de Síria.

Un informe recent de l’Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU indicava que aquesta decisió reduirà extremadament la capacitat del Nord i l’Est de Síria per combatre el coronavirus. Set centres sanitaris de Raqqa s’enfronten a greus mancances de medicaments i subministraments com a conseqüència directa de la decisió i un està a punt de tancar. A més, el centre de salut del campament Hol també ha quedat molt afectat.

Atacs de Turquia a l’aigua

Mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord. La invasió de Turquia de Serê Kaniyê i Tell Abyad el 2019 es va caracteritzar pels bombardejos i atacs aeris dirigits a punts de salut i clíniques, que van comportar en la pèrdua de dos hospitals clau mentre Turquia avançava en el control del territori de l’AANES.

Rojava es prepara per fer front al coronavirus tot i l'ofec humanitari - directa.cat

Això també va permetre que Turquia prengués el control de l’estació d’aigua d’Allouk. Allouk és una peça fonamental de la infraestructura que proporciona aigua potable a entre 650.000 i 1 milió de persones, incloent 65.000 persones desplaçades internament i persones relacionades amb l’ISIS en el campament de Hol; a persones desplaçades internament als camps de Washokani i Aresha i assentaments ad-hoc, incloses 80 escoles a Hasekah; al centre de detenció per a combatents capturats del ISIS més gran al món, que alberga uns 5.000 combatents i l’escenari d’una revolta recent; i al principal hospital de quarantena de l’AANES.

Turquia va llançar un atac aeri contra Allouk el primer dia de la invasió i el va deixar inoperatiu. Ara Turquia controla l’estació d’aigua, i tot i que des d’aleshores s’ha solucionat sota mediació internacional, Turquia ha tallat cinc vegades el darrer mes el flux d’aigua a les zones de l’AANES i ha forçat que l’AANES enviés més electricitat (i a que en pagués les reparacions de) a les zones que Turquia va ocupar el 2019. Com a força d’ocupació, Turquia és responsable del subministrament d’electricitat a Serê Kaniyê segons el dret internacional i, a més, exigeix ​​molta més potència del que és proporcional a les seves necessitats. Més recentment, el 2 d’abril, les forces turques van escorcollar la canonada d’aigua d’Allouk a Hasekah i van tallar l’aigua per cinquena vegada.

Solucions sense comptar amb l’Estat.

Amb Rússia, Turquia i el govern de Damasc fent pressió sobre les regions autònomes, amb l’ajuda de l’OMS i l’ONU, el nord-est es veu obligat a buscar solucions alternatives. D’una banda, les seves exigències polítiques són clares: l’aprovisionament directe de kits de prova de l’OMS i altres subministraments, la reobertura del pas d’ajuda de Yaroubiah, el fi de la manipulació del flux d’aigua per part de Turquia i el reconeixement a llarg termini de l’autonomia del nord-est com a part d’una Síria federal i democràtica.

A curt termini, però, la regió es veu obligada de nou a dependre dels seus propis  recursos. S’estan duent a terme múltiples projectes mèdics per fer respiradors casolans com a solució a l’escassetat crònica en aquest àmbit. L’ajut es distribueix per les famílies a través de les comunes locals que conformen els fonaments del sistema democràtic de base.

Si s’assoleix la visió de l’AANES d’una Síria federal, serà una oportunitat per difondre aquestes idees en un món que acaba de veure amb els seus propis ulls la necessitat de viure amb recursos locals i d’una vida comunal. Per ara, l’administració depèn d’aquests ideals que van fer palesa la seva vàlua durant una guerra i que són la seva millor esperança de mantenir viva la població al llarg de la crisi pandèmica.

Pandèmia i organització popular a l’Argentina

Equip Comunicació CGT Catalunya
Andrés Ruggeri. Antropòleg social i professor de la Universitat de Buenos Aires

La pandèmia del COVID-19 ha afectat a tot el món i l’impacte sobre els països d’Amèrica Llatina s’està començant a notar. A l’Argentina, el govern va decretar la quarantena obligatòria (excepte sectors declarats essencials, com tots el vinculats al sistema de salut i a la producció d’aliments) el 20 de març, quan ja hi havia unes desenes de casos.

El tancament sobtat de l’activitat econòmica va enfrontar des del primer moment la resistència de les grans corporacions i un consens entre la major part de la població, però molt aviat va començar a entrar en zona de conflicte. D’un costat, la pressió dels grans capitalistes, que van començar amb els acomiadaments i a pressionar al govern per a l’aixecament de les restriccions, almenys les que els impedien seguir amb els seus negocis. De l’altre, l’angoixa dels sectors populars davant la desaparició, d’un dia per l’altre, de les seves fonts de recursos, especialment per a aquells que estan fora del sistema salarial formal, que depenen d’activitats quotidianes i altament precaritzades.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-21.png

Del costat de les grans corporacions, es va començar a veure una sort de “rebel·lió capitalista” que, com sempre, cerca passar-li el cost a la classe treballadora. L’objectiu és preservar la rendibilitat de les seves empreses evitant l’aïllament obligatori o flexibilitzant-lo prou com perquè no afecti la seva capacitat d’acumular guanys. Si el cost són milers de vides, estan segurs que no seran les dels magnats, refugiats en les seves mansions. Però, si no aconsegueixen aquest objectiu, el Pla B de l’empresariat local és minimitzar el cost de la quarantena i traslladar-l’hi a la classe treballadora.

Així, Paolo Rocca, l’empresari més poderós del país i amo del consorci italoargentí Techint, va acomiadar a gairebé 1.500 obrers i va ser la punta de llança de la rebel·lia dels poderosos, que van continuar altres grans empreses industrials, les cadenes de menjar ràpid, els hipermercats i la gran indústria exportadora de carns. El joc de pressions que despleguen les corporacions i el bloc de poder mediàtic-polític que l’expressa no es dóna en el buit sinó sobre una economia i una societat devastada i tensionada, que arrossega problemes històrics aprofundits per l’experiment macrista i les seves devastadores conseqüències.

“malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa”

A la societat argentina, amb la seva enorme població precaritzada –com va mostrar el devessall d’11 milions de persones que es va anotar a un abonament per a la població de menors ingressos– i que viu de tota mena d’activitats de subsistència en el dia a dia, la quarantena obligatòria lliurada a la sola presència del mercat és una condemna a la inanició i una porta oberta a l’esclat social. El mercat capitalista no pot oferir solució a la supervivència de part de la majoria de la societat que viu del seu treball, com tampoc pot acumular sense treballadors, sense consumidors i sense precaritzats que garanteixin la viabilitat de tots els seus circuits de comercialització.

Enfront d’això, i malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa i no passiva. D’una banda, exigint respostes del govern per a suplantar els ingressos que deixen de percebre per la impossibilitat de sortir a treballar, però, especialment, activant tots els mecanismes de solidaritat comunitària que van desenvolupar tots aquests anys de polítiques regressives. Menjadors populars, distribució d’aliments i productes de primera necessitat als barris populars, fabricació d’elements de protecció sanitària (tapaboques, gel hidroalcohòlic), reconversió d’empreses recuperades per a aquests productes, van ser algunes de les respostes que l’organització popular està donant a la pandèmia. També, la denúncia i la resistència sindical (encara que no són pocs els grans sindicats que prefereixen transigir amb les patronals) dels incompliments per les grans empreses dels decrets que prohibeixen acomiadaments, suspensions i reduccions de salaris. La resposta dels moviments demostra que aquí no solament està en joc la salut de la població sinó també la possibilitat de començar a construir una societat basada en la lògica del benestar del poble i no de l’acumulació del capital.

La pandèmia de la Covid-19 a Brasil i la negligència del governants

Equip Comunicació CGT Catalunya
Fábio Bosco, de Sao Paulo. [Article traduït per Manuel Quesada]

Els efectes de la pandèmia de la Covid-19 a Brasil guanya proporcions tràgiques cada dia. A les 7h30 del dia 19 van ser registrats 36.925 casos confirmats de la malaltia al Brasil, amb 2.372 morts. El major nombre de casos va ocórrer en Sao Paolo: l’estat ara té 13.894 casos i 991 morts, seguit de el Rio de Janeiro, amb 4.543 casos i 387 morts.

Les dades són alarmants per la velocitat de com el virus s’està estenent per les faveles i barris més pobres. Enmig de la crisi de la pandèmia hi ha una polarització nacional degut al president Bolsonaro i seus seguidors a partir del negacionisme científic i la pressió per a acabar amb l’aïllament social amb el fals discurs de “protegir l’economia”.

No hi ha una política nacional contra la malaltia, el president va defenestrar recentment el ministre de la per creure que ell era un gran defensor de l’aïllament social. L’atur augmenta considerablement amb l’aval del govern i parlamentaris que aproven canvis en les lleis laborals que flexibilitzen drets i redueixen salaris. Tot per a garantir el benestar de patrons, accionistes i banquers “perjudicats” per la crisi (segons Bolsonaro).

Improvisació en el combat a la pandèmia en Sao Paulo

Enmig de les promeses de quarantena, llits hospitalaris, contractació de personal de salut, proves, màscares, gel hidroalcohòlic i caixes d’aigua, una dura realitat va imposant-se: quarantena parcial, falta de llits, fam i morts.

El governador de Sao Paulo que va prometre “provar, provar, provar” té un resultat pífia: encara avui són realitzats només 1.200 proves per dia enfront a la promesa de 2.000 feta pel  mateix governador. I encara hi ha un estoc de 15.000 proves no comptades. Considerant que som 46 milions de paulistes, serà la paciència de la població l’únic que es provarà.

Ambdues informacions, molt importants per a acompanyar l’avanç de la pandèmia i les seves característiques com la seva letalitat, la població de risc, l’arribada a les comunitats superpoblades, van passar desapercebudes pel governador.

Llits hospitalaris, respiradors, màscares, gel hidroalcohòlic, aigua

Malgrat els nombres diversos siguin anunciats cada compareixença, el fet és que l’ampliació dels llits de UTI (*UCI) serà d’entre 7.200 i 9500. Ni és precís comentar que aquests llits seran insuficients a curt termini, i tampoc està clar que tots comptin amb respiradors.

La improvisació i voluntarisme en relació als respiradors pot ser es resolgui, no per una acció planejada del govern, sinó per l’acció de laboratoris universitaris d’enginyeria que van desenvolupar ràpidament respiradors a preus mòdics i d’altres institucions que estan dotant d’un nombre significatiu d’equipaments que estaven sense manteniment.

En las favelas se juntan la deficiencia estructural de los hogares con la superpoblación. Cidade de Deus, Río de Janeiro, el 22 de marzo de 2020.

L’excusa per la falta de màscares per al personal de la salut és que fabricants de països distants estan incapacitats d’exportar-les. Però, què impedeix la indústria paulista de fabricar-les? La falta de gel hidroalcohòlic gratuït per a tota la població no s’explica en l’estat que és el major productor d’alcohol del món.

I la falta d’aigua a diversos barris de la gran Sao Paulo? El governador va oblidar ordenar a la Sabesp que mantingui la pressió de l’aigua durant la matinada per a que tothom tingui aigua potable a casa seva?

Quarantena parcial

ÉS patètic assistir a que el governador culpi la població per no quedar-se a casa. La pregunta seria perquè aquesta població no es queda a casa?

Una part surt de casa per a treballar ja que el governador no va exigir als patrons de sectors no essencials que deixessin els treballadors a casa amb els salaris íntegres durant la pandèmia.

Una altra part surt de casa perquè viu sense les condicions d’aïllament, ja que hi ha milions de persones en petits xaboles, sense recursos per a sobreviure i, en alguns casos, sense aigua potable.

“el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible”

El dia 14, la premsa va informar que l’adopció d’algunes mesures a les faveles podria reduir el nombre de morts (fins a 26.000) a Sao Paulo. Quines són aquestes mesures? Reubicació de famílies a equipaments públics i hotels; higiene; renda bàsica; estructures d’emergència de sanejament; expansió d’UTIs i mascaretes. L’estudi va ser fet per equip del Insper en conjunt amb el col·lectiu Favelas contra el coronavirus. Per què cap d’aquestes mesures va ser pensada pel governador o per l’alcalde de Sao Paulo?

La qüestió és el capitalisme

En aquest moment en que una pandèmia es transforma en una crisi econòmica, les grans empreses nacionals i internacionals disputen no només el pressupost públic sinó també tots els rams de l’economia.

Els governs en totes les esferes –federal, estatal i municipal– a tot el país estan vinculats a aquests interessos econòmics que són prioritaris en relació al dret a la vida, a l’ocupació, a l’habitatge, a la salut i a l’educació de la població. La veritat és que el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible.

Davant d’aquest escenari, tota iniciativa d’autoorganització ha de ser recolzada i extensiva. Són treballadors que volen tenir dret de quedar-se a casa sense reducció de salari. Són les comunitats que s’organitzen per a garantir la distribució d’aliments i materials d’higiene. Són les protestes exigint polítiques públiques dels governs.

La lluita contra la Covid-19 a Itàlia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marcelo Amendola. Militant de CUB (Confederazione Unitaria di Base). [Article traduït per Àngel Bosqued]

Beneficis per a les empreses, falta de seguretat per als treballadors i treballadores

L’emergència Covid va explotar a finals de febrer, resultant especialment afectades algunes zones del nord d’Itàlia. El govern va decretar la “zona vermella” en 10 pobles en el sudest de la regió de la Llombardia, una àrea de la “plana padana” de camps destinats a l’agricultura, séquies i aïllats dipòsits de logística. A causa de les pressions de les Patronals, no es va fer el mateix amb la zona industrial de Nembro i Alzano Llombard, un altre principal focus de contagis.

En pocs dies el virus es va difondre, aconseguint números impressionants: les persones contagiades a Itàlia han superat els 170.000; més de 22.000 les víctimes i el 50% estan a Llombardia.

Els italians han sortit als balcons i finestres per tocar música amb paelles i cassoles / EFE

El govern mai va decretar un veritable tancament de les activitats no essencials, deixant obertes moltes indústries; va atribuir a les empreses la possibilitat d’organitzar amb plena llibertat creativa protocols anticontagis; i el Ministeri de la Salut encara indica l’ús de les màscares com no obligatori, excepte situacions especials.

Van esclatar vagues en diverses fàbriques per la falta d’EPIs i de mesures de seguretat. Les tres centrals sindicals tradicionals, sol·licitades pel Govern i les Patronals, es van precipitar a signar acords que, encara que no van modificar significativament els problemes laborals, van aconseguir apaivagar les vagues. Tot això, mentre l’òrgan nacional que regula l’exercici de la vaga en els serveis públics essencials “convidava” els sindicats a no declarar vagues fins al 30 d’abril, sota pena de sancions.

Garantida la pau social, el Govern ha pogut emetre els decrets econòmicament centrals: el primer, destinant 25 milions en subvencions per a persones assalariades i autònomes el treball de les quals s’havia suspès. El segon, regalant 400 milions de liquiditat a les empreses, proporcionats pels bancs i garantits pels impostos dels contribuents.

És clar que qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores: les persones suspeses, que podran perdre fins a la meitat de les seves retribucions normals; els “falsos autònoms”, que rebran una pobra prima de 600 €; les persones amb contractes temporals, moltes de les quals quedaran sense treball i sense cap ingrés.

“qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores”

A més, les empreses podran demanar les subvencions pels seus assalariats suspesos sense cap acord amb els sindicats; això els permetrà organitzar futures reobertures parcials o totals, sense que hi hagi cap control a través de negociacions col·lectives.

Què és el que ha contribuït a una difusió tan forta i particular del Covid19? Segurament una mala gestió inicial dels focus d’infecció, prioritzant els interessos econòmics sobre la salut de les persones. Segurament la falta d’imposició de mesures rógides de seguretat a les empreses obertes i la manca de controls per part de les autoritats públiques.

Ha influït molt, també, la mala salut de la sanitat pública, martiritzada per: milions d’euros de retallades (37 en els últims 10 anys); subvencions més o menys ocultes a grups sanitaris privats; la introducció de fons sanitaris privats en els convenis col·lectius, amb la complicitat dels sindicats moderats. Sobretot, la sanitat de Llombardia s’havia transformat en el centre d’experimentació dels projectes de privatització, amb atribucions de serveis públics a grups de la dreta catòlica i continus escàndols de corrupció. La immediata saturació de les places als hospitals es va resoldre desplaçant a les persones contagiades a les Residències Sanitàries per a Persones Majors, que es van transformar en nous focus de contagis i defuncions. El govern ha ajornat les mesures de tancament i de limitació de les llibertats individuals i col·lectives fins al 3 de maig.

Quines són ara les tasques imminents per als sindicats de lluita? Serien moltes: la més important, pressionar perquè en les empreses es prenguin totes les mesures tècniques i organitzatives, necessàries i especifiques, perquè la salut de la població treballadora no sigui durant més temps sacrificada a la productivitat i al Covid19; així que es reobrin, o es continuï la producció, només en les empreses que garanteixin la plena i total seguretat dels seus empleats i empleades.

Campament de Jineolojî a Catalunya

Equip Comunicació CGT Catalunya

Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.

Llegeix més