Des de l’esclat de la crisi econòmica del 2008, a Catalunya i a l’estat espanyol s’ha produït un procés d’empobriment i precarització de les condicions de vida i de feina de la classe treballadora. Actualment, la taxa d’atur general de l’estat espanyol és del 14%, i del 33% si es té en compte la franja de joves de fins a 25 anys, unes xifres que són molt similars a les de Catalunya.
En alguns punts emblemàtics de la ciutat de Sabadell (la seu de l’AVAN al carrer de l’Estrella, on hi havia l’Obrera; als antics safareigs públics de Gràcia; a l’antiga seu del Círcol Republicà Federal, al carrer Narcís Giralt, entre d’altres) s’hi ha penjat una reproducció del primer número del Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres de Sabadell, de data 21 de juliol de 1936.
I és que fa exactament 85 anys que les forces polítiques obreres de Sabadell van organitzar la vida social i econòmica de la ciutat com a resposta al cop militar feixista. Les organitzacions obreres i d’esquerra van impulsar el moviment de resposta al cop militar. El triomf del feixisme comportaria la destrucció sense contemplacions de les organitzacions. A la llum de l’experiència d’Itàlia, Alemanya i Àustria, coneixien el règim de terror i esclavatge en què consistiria la dictadura feixista.
El Sabadell del primer terç del segle XX és una ciutat industrial bruta, amb problemes d’abastiment d’aigua i una trentena de vapors (amb les seves corresponents xemeneies). Una ciutat amb olor de borra i de filatures, que tot just ha crescut cap a un segon eixample: Gràcia, la Creu Alta, l’Avinguda, la Cobertera i Hostafrancs. Es construeixen noves fàbriques i les típiques cases angleses, de planta baixa o planta baixa i pis, amb poca claror i ventilació a l’interior, sense aigua corrent ni clavegueres, mentre que les condicions higièniques a les fàbriques són lamentables, amb espais reduïts i sense llum ni ventilació. La causa de defunció més destacada és l’apoplexia i la tuberculosi.
Sabadell és una ciutat obrera, amb més de la meitat de la població treballant a la indústria. I d’aquesta, les 3/4 parts ocupades en la indústria tèxtil. Una ciutat que esclata socialment el 1909 en l’anomenada Setmana Tràgica. Malgrat la repressió i una patronal que no cedeix, la lluita obrera és persistent. Els anys de la primera guerra mundial són els temps en què «fer mantes» esdevé expressió popular de «fer-se ric» (els fabricants produeixen per als exèrcits dels països en guerra) i els temps de les reunions al bosc de Can Feu, amb la presència de Salvador Seguí. 1917 és l’any de la Vaga General Revolucionària, en què la ciutat patí una forta repressió, fins al punt que l’Obrera i el Bar el Diluvio (posteriorment conegut com «Bar el Millón», al davant de la Mata) són bombardejats per una divisió de l’exèrcit. Aquesta conflictivitat social no minvarà fins a partir del 1921, amb l’increment de l’atur, la repressió i la posterior clandestinitat forçada pel pistolerisme de la patronal i la dictadura de Primo de Rivera.
“Amb la commemoració dels 85 anys de la revolució del 1936 retem homenatge a totes les persones que van fer front al feixisme “
Al 1931, la CNT és la principal força obrera a Catalunya i Sabadell és el tercer nucli local de la CNT, per darrera de Barcelona i Badalona. Aquesta ciutat obrera i rebel se la tornarà a jugar a la revolta de l’octubre del 34, els represaliats i represaliades de la qual no tornaran a la ciutat fins al febrer del 36 amb el triomf del Front d’Esquerres. És una ciutat amb una forta consciència de classe i una cultura obrera contraposada al conservadorisme catòlic i integrista de la classe patronal. Una cultura avançada i, entre alguns medis anarquistes, clarament feminista, com molt bé documenta l’historiador Eduard Masjuan a «Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939)». Es defensen els drets de les dones i es difon coneixement per al control de la natalitat. Una qüestió que no serà fins dècades més tard, ja als anys 70, quan es podrà reprendre el fil des del moviment veïnal i el moviment feminista, amb el desplegament de les vocalies de la dona i dels centres de planificació familiar. Sobta comprovar encara avui com l’Església catòlica condiciona l’exercici del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs a través de la seva posició de domini en patronats hospitalaris, com denuncia el setmanari La Directa, núm. 528 (Quan el dret a l’avortament depèn de la comarca).
I, malauradament, tornem a veure seriosament amenaçats drets i llibertats per una extrema dreta cada dia més desacomplexada, incrustada i parapetada en l’aparell de l’estat, amb una gran visibilitat mediàtica i política que busca la seva «normalització» mentre escampa les llavors de l’odi i de la persecució cap als col·lectius més vulnerables, com seria el cas dels migrants, contra els drets de les dones i de les persones LGTBI o contra qualsevol dissentiment de les seves «úniques veritats naturals i irrefutables»: la unitat de la nació espanyola és indivisible i un home és un home, i una dona, una dona.
Amb la commemoració dels 85 anys de la revolució del 1936 retem homenatge a totes les persones que amb el seu compromís i la seva lluita van fer front al feixisme i van voler aixecar un nou ordre social més just i equitatiu. A més del reconeixement, cal recuperar l’important llegat de pensament crític que ens han deixat aquelles generacions. Un llegat imprescindible contra els atacs dels enemics de drets i llibertats.
Algunes promocions d’alts jerarques militars han enviat al cap de les Forces Armades, Felip VI, una carta demanant mesures contra els “rojo-separatistes”. En les seves xarxes socials han arribat a demanar fins i tot l’afusellament de la meitat de la població espanyola. En fi, una brutalitat. Tornem al “soroll de sabres” de què aquest Estat no ha sortit en tota la seva història contemporània.
Durant el segle XIX es van produir més de 60 pronunciaments militars que tenien com a objectiu, no que l’exèrcit arribés al poder, sinó provocar canvis de govern, i va ser habitual observar a importants caps militars encapçalant-los (Espartero, Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, etc.), es van produir tres guerres civils (guerres carlines) i, a més, l’exèrcit era la primera força política de l’Estat.
Al segle XX, la tradició es mantenia. Un exèrcit ideològicament ancorat en la seva autoimatge de salvadors de la pàtria, va imposar als governs de la 1ª Restauració l’anomenada Llei de Jurisdiccions (1905), poc després que assaltessin diaris catalanistes sense cap tipus de represàlia. Amb aquesta Llei es convertien en jutges i parts de totes aquelles manifestacions que suposaren una “ofensa” a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i la monarquia (sembla que les coses no han canviat gaire) L’exèrcit es convertia en la principal força armada encarregada de mantenir l’ordre públic, complementant eficaçment en aquesta funció a la Guàrdia Civil.
El 1917 van amenaçar amb un cop d’Estat (manifest d’1 de juny) si no es reconeixien les seves reivindicacions laborals (ascensos per mèrits i reconeixement de les seves organitzacions “sindicals”) i van reprimir salvatgement la vaga general d’agost (70 morts), cop d’estat que van acabar fent el 1923 per frenar el potent moviment anarcosindicalista que amenaçava els privilegis de les elits dominants. Durant el segle XX, els militars han governat aquest Estat, directament, durant 47 anys, la majoria d’ells (40) després de provocar una guerra contra el seu propi poble.
Doncs bé, jo creia que l’Exèrcit s’aixecava per salvar els privilegis de les elits quan aquest estaven realment en perill. Així va ser el 1936, quan un fort moviment obrer havia impulsat reformes tan importants com la Agrària, la Religiosa, l’Educativa, la Laboral, en defensa de la dona, etc. I cert, els privilegis de les elits estaven realment en perill. Es van aixecar per salvar-los i van mantenir 40 anys una dictadura sagnant que va afusellar, després d’acabada la guerra, a més de 150.000 persones (ara demanen l’afusellament de 26 milions. La seva avarícia sanguinària és realment insaciable).
“de què es queixen aquests militarots afranquistats? “
Creuen els militars que els privilegis de les elits, de la qual ells formen part, estan avui dia en perill a Espanya? Creuen de veritat que el PSOE, un dels pilars de sistema que manté aquests privilegis, els posarà en perill? ¿No s’adonen que ha estat precisament el PSOE el que ha donat estabilitat a la monarquia? I que serà l’instrument fonamental en la futura recomposició que el Règim del 78 necessita? Han proposat, en els seus 22 anys de govern, impulsar una reforma agrària a Andalusia i Extremadura? ¿No veuen que són ells els que estan desactivant intel·ligentment el poc foc de rebel·lia i oposició que mantenia Podem? ¿No veuen a Pablo Iglesias donant-los consells sobre quin és el millor camí per salvar la monarquia? ¿Però no veuen que, malgrat tot, aquest govern manté a la presó als líders independentistes catalans? ¿No veuen que aquest govern “rojo-separatista” tot just no surt de la defensa dels interessos del capital a través del control del pressupost que exerceix la Unió Europea? És que no veuen com l’Església Catòlica segueix rebent més de 10.000 milions d’Euros de les arques de l’estat cada any? ¿No veuen que el PSOE no s’atreveix, encara que de vegades amenaci amb això, a posar en qüestió els acords de l’Estat espanyol amb el Vaticà, negociats abans d’entrar en vigor la actual constitució? ¿No veuen que els pressupostos per 2021 pugen les despeses militars en gairebé el 5% quan els treballadors estan patint la més important crisi social en 40 anys? Que ni tant sol hi ha un potent moviment popular que estigui amenaçant l’status quo. I que no han abolit ni la Llei Mordassa ni la Reforma Laboral, ni … Ho deixo.
Podria seguir, però és que tots sabem el que s’acaba de dir. Llavors, de què es queixen aquests militarots afranquistats? ¿No són conscients que els privilegis fonamentals del que ells representen no estan en perill? No veuen que són els nouvinguts d’esquerres els que els estan guardant el “cortijo” millor que el seu propi personal, ja que inclús han acabat amb l’oposició al carrer, que pràcticament ha desaparegut. Està clar que el que volen és que “el seu cortijo” (doncs així ho entenen ells) ho administri el seu propi personal. Personal de confiança, ja que Podem en el govern sembla que els és insofrible. Volen que siguin el seu personal de confiança qui administri, si arriben, els fons d’ajuda que la Unió Europea ha acordat com a resposta econòmica a les conseqüències socials de la COVID, volen seguir recordant que per sobre de la democràcia hi ha la unitat d’Espanya i que estan disposats a donar la vida per ella (amenaça directa als que discrepem de la visió que ells tenen d’aquesta Espanya que diuen estimar). Està clar que ni tan sol els agrada la democràcia liberal si els seus no són els que governen. Recordem que des del principi del govern de coalició PSOE-UP ja van dir que era un govern il·legítim. Si el govern és il·legítim, tot val per enderrocar-lo, fins i tot les pressions militars perquè el Rei, cap de les Forces Armades, prengui posició. El rei continua callat.
Quan fa un any vam començar amb les tasques de formació en l’àmbit de la CGT Catalunya érem conscients de la dificultat que implicaria organitzar-les a causa de la situació sanitària. Organitzar xerrades, tallers o debats respectant el distanciament social i unes mesures sanitàries en constant canvi ha sigut quelcom complicat, però ens hi hem anat adaptant.
Ara bé, un dels efectes més evidents de la pandèmia ha estat la intensificació del procés de digitalització de les relacions socials. Ja fa més d’una dècada que cada cop més àmbits de la vida i relacions passen a donar-se a través d’internet, però aquest procés s’ha accelerat moltíssim. I evidentment en la formació també.
Si bé moltes persones ja rebien bona part de la seva formació llegida a través d’internet (Wikipedia, articles, xarxes socials…) en detriment de llibres i diaris en paper, el canvi més rellevant ha estat l’extensió de les xerrades i debats online, que fins fa poc eren quelcom molt marginal.
Aquest tipus d’activitats ens van venir imposades durant el primer confinament. Gairebé totes les organitzacions van començar a fer streamings, xerrades i debats a través de xarxes socials o programes de videoconferències. Però encara que les mesures s’ anessin afluixant aquest tipus d’activitats s’han quedat i se n’han organitzat al llarg de tot l’últim any. S’han dut a terme tant en format només online com en format mixt (amb possibilitat d’assistència tant online com presencial).
Quina és la nostra valoració al respecte? No podem extreure’n encara grans conclusions, ja que com que és un format amb poc recorregut seria precipitat fer afirmacions concloents. Ara bé, sí que podem apuntar algunes dinàmiques que hem observat, però que s’han d’agafar amb prudència.
“cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades”
Per un costat el format online a priori permet l’accés a gent que no té facilitat per moure’s o que viu lluny del lloc on es du a terme l’activitat. Això evidentment és útil especialment en el cas de les activitats organitzades per les Secretaries de Formació dels Comitès Confederals, ja que en el cas de les Federacions Locals no hi ha aquesta necessitat de descentralització i extensió territorial. També té l’avantatge que la formació es pot gravar i quedar penjada online, perquè persones que no hi han pogut assistir per problemes d’horaris puguin visualitzar-la més tard.
Ara bé, tot i que puguem identificar alguns avantatges, també ens trobem amb algunes problemàtiques associades. Per un costat, encara que es pogués pensar que el fet que no hi hagi impediments geogràfics a l’assistència permetria que hi participés molta més gent, la realitat ha estat que exceptuant alguns petits casos l’assistència ha estat més aviat baixa. A més, hem detectat que al voltant d’un 30% o 40% de les persones inscrites finalment no assistien. Podria ser simplement que les activitats que hem organitzat no fossin de l’interès de les afiliades, però les dades de la Secretaria de Formació del Comitè Confederal són molt similars.
També hem notat que en els debats online les persones participen molt menys. Això ho hem pogut contrastar tant en els debats de format mixt com amb els de format només presencial. Quan la persona amb què debats és una pantalla, i especialment si les càmeres estan apagades, les persones agafen un rol més passiu. Per no parlar de tots els problemes de participació associats a una mala connexió o a problemes tècnics.
Per tant, una hipòtesi és que la no presencialitat fa que la gent s’impliqui menys, que tingui un sentiment de responsabilitat més laxe respecte a l’activitat, tant en l’assistència com en la participació.
Un altre punt que veiem problemàtic respecte al format online és la manca de relació que s’estableix entre les persones assistents. Els debats, formacions i altres activitats presencials permeten establir llaços entre les participants. Les converses que podem tenir quan s’acaba, en un ambient més informal, ens permeten conèixer a companyes d’altres sindicats que potser no coneixeríem en la nostra activitat del dia a dia.
Per altra banda, la majoria de persones que fan les formacions no tenen coneixements de com dur-les a terme en un format online. Si fer una xerrada presencial ja és complicat (amb pedagogia, generant interès entre la gent, etc.), amb el format online es torna encara més difícil. Això fa que algunes formacions siguin difícils de seguir des de casa i com que desconnectar-se d’una xerrada és menys violent que aixecar-se de la cadira i sortir de la sala, el descens en el nombre d’assistents durant la sessió es dona molt més en el format online.
A més, les xerrades i formacions gravades acostumen a durar més d’una hora i pel format que tenen la gent no les acostuma a veure a posteriori. Les dades de visualització dels vídeos de formacions deixen força clar que gairebé ningú es mira més de cinc minuts de vídeo de xerrades penjades.
Finalment, no podem deixar de mencionar la dependència tecnològica que tenim respecte a les grans multinacionals capitalistes que controlen internet (Amazon, Microsoft, Google, etc.). En la gran majoria de casos utilitzem programes d’aquestes empreses, fins i tot pagant, cosa que els enriqueix encara més.
Per tot això, creiem que de moment tenim grans limitacions per dur a terme la formació online de forma a adequada i que, en cas de voler seguir-la fent, hem de millorar força el format. Per exemple hauríem de treballar cap a una major sobirania tecnològica; en comptes de gravar xerrades hem de fer materials de formació específicament audiovisuals, però més amens. I també hem de seguir apostant per la presencialitat i contacte directe, per la formació directa organitzada pels sindicats i federacions locals, per generar materials escrits, etc.
Cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades.
Parlar del Pere Giner, és sens dubte parlar de la persona que va dedicar-hi la seva vida sindical per forjar el que va ser i avui ha arribat a ser la CGT Sallent, i persona clau en el sindicalisme miner del Bages.
El Pere Giner, és una biografia intensament lligada a la CGT Sallent, fundada el 1975, llavors CNT, i navegar per la memòria a Sallent de les mobilitzacions per la mort d’Agustín Rueda, o l’homenatge el 1978 al maqui Ramon Vila Capdevila, amb una placa on teòricament va ser enterrat i requerit per la guàrdia Civil en ser qui havia fet la petició de l’acte el Pere, exigint-li de suspendre l’acte que congregava ja 1.000 persones, envoltada de policies i grisos, i que tenia com a convidada la Federica Montseny, fent-se igualment, limitat a 10 minuts.
Els seus inicis al sindicat, que hi tenien una base de la mà de Pedro, home forjat a les Joventuts Llibertàries, i que en divuit anys se’n va anar a la guerra a la Columna Terra i Llibertat, el pare del Pere, que junt amb el Lluís Lladó i el pare de la Maribel Sabaté i àvia de l’Anna Gabriel (actualment a l’exili a Suïssa), l’Artemi Sabaté, varen poder llogar el pis del C/Clos núm. 5 de Sallent, antic local històric on tantes hores el Pere va passar. Vivint en primera persona la disputa entre els de CNT que es van quedar el local i la posterior recuperació des de la CGT després de l’escissió, agafant les rendes del sindicat a l’antic local amb altres afiliats/des, fent sindicalisme i atenent a centenars de treballadors/es del Bages de la minera i altres sectors, durant dècades al servei de la classe treballadora.
I que millor que descriure el Pere Giner amb les persones que el van conèixer de forma propera. El Máximo de la Corte , Sec. Gral de CGT Sallent recorda com era la veu cantant a la mina d’Iberpotash en l’època en què era empresa pública, el Pere, i el seu poder de convicció, davant del director i de qui fes falta, recordant l’anècdota “quan direcció d’Iberpotash volia registrar els cotxes de miners, es va plantar, amenaçant a la direcció del col·lapse que arribava ja a la carretera en negar-se que li regiressin el seu vehicle, i si hi havia un accident els faria responsables, aconseguint retirar decisió a la direcció de registrar vehicles treballadors a la feina per presumptes acusacions de robatoris de material, per entendre la seva determinació sindical i suport entre els miners. O quan en defensa dels miners de la mina tancats de Vilafruns per evitar-ne el tancament, l’empresa el va destinar on anaven “els castigats”, traslladant-lo a la fàbrica d’elaboració material i traient-lo dels pous de la mina.
La Maribel Sabaté, afiliada a CGT Sallent, jubilada, recorda com cada 1r de maig, el Pere oferia el vehicle per anar a la manifestació del dia de la classe treballadora, baixant-hi amb diversos treballadors a la manifestació a Barcelona. I així com als congressos de Catalunya i confederals i conferències sindicals de CGT. Fer esment del record de la figura del Pere Giner des de la mesa del darrer Congrés de CGT Catalunya, per entendre l’estima personal i sindical de la seva persona i els consensos que generava al conjunt de la CGT de Catalunya.
De fet, recordar que els acords vigents de Congrés de CNT Catalunya fets a Sallent, vigents i assumits com a CGT Catalunya, en defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles i la defensa del català, i com la llengua catalana sigui la de la revista històrica del 1937 del sindicat, el Catalunya, una de les seves aportacions en consensos aprovats i vigents, on ell també hi va contribuir.
El Secretari General de CGT Catalunya, Ermengol Gassiot, explica que “vaig arribar massa tard a conèixer-lo. Malgrat això, és una persona que deixa una forta empremta. D’ell em quedo amb la visió d’un company de debò, d’un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir, sempre, com un igual. I això, per desgràcia, no sempre passa”. L’Antonio Peralta, exsecretari General de CGT Químiques Estatal (FESIQ) recorda “Pere Giner era una gran persona que sempre estava disposat a ajudar als altres. I compromès amb l’anarcosindicalisme i en la consecució d’una societat justa i igualitària”. L’Emili Cortavitarte de la Fundació Salvador Seguí el recorda “sens dubte un exemple d’honestedat i compromís”.
És un company amb tot el que vol dir, que està en les militàncies reals, i ens va ajudar a arrencar la CGT Berga, militància que fuig del personalisme que avorreix, de defensar els drets dels treballadors des de la CGT, proper i pràctic.
En Manuel Pastor de CGT Sallent en diu que “era el millor company del món, el més compromès, inesgotable i amb gran capacitat de treball”. Marc Vinyals de CGT Sallent, recorda que “vivia sota el sindicat, i ja ens va deixar el local per fer el primer homenatge a Agustín Rueda. Me l’estimava molt i lamento molt la seva pèrdua”. Manolo Pina, delegat de CGT ICL, recentment jubilat, recorda “sempre va ser un lluitador dels drets de les treballadores i els treballadors, i un exemple a seguir dins d’aquest sindicat”.
“un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir, sempre, com un igual”
La Clara Escudé, de CGT Sallent “li agraeixo la importància de l’organització sindical i de lluita social a CGT Sallent, al nostre poble, un llegat que el Pere ens ha deixat i que és tan essencial per la lluita de la classe treballadora”. Enric Esparz, amic del Pere, “per mi era un referent: constància, força i voluntat era el més i millor d’ell. Potser era una de les millors persones que he conegut en la meva vida”.
En la part humana en Máximo de la Corte en recorda com d’en Pere “aprenies a compartir, i no sé si és anarcosindicalisme, però amb ell entenies que no cal que siguin propietat d’algú les idees per tindre valor, sinó que pot ser molta gent propietat del comú, i entre totes li donen un valor comunal”. Recorda la part de sindicalisme internacionalista, quan a la guerra dels Balcans, va organitzar la recollida d’aliments per als miners de Bòsnia, organitzant la recollida i que va omplir un camió d’aliments de Sallent a Bòsnia i de botes reciclades dels miners. També té record per la Puri, dona del Pere, puntal familiar perquè ell fes tasques sindicals a CGT Sallent al servei dels treballadors/es.
L’afiliada Maribel Sabaté recorda com el Pere Giner “era didàctic, quan venia de treballar del tèxtil, com els seus pares, a la fàbrica de Cal Planes i en va marxar, per entrar a la mina el 1975, entrà al món sindical i va fer molts esforços per obrir el sindicat de cara a la gent, fent assemblees, i si algú vol fer reunió i no sap on anar, oferia el local per reunir-se, com les colònies sahrauís a Sallent, ell també, com a família acollida durant l’estiu, i donant un cop de mà per organitzar-ho. Incorpora la part electrònica al sindicat i ajudà fent les declaracions de renda als afiliats per un preu simbòlic, essent un autodidacta. A més, impulsà els cursets d’informàtica. El Pere ha deixat una bona llavor sindical, una persona voluntària i altruista i reconegut per la feina feta, i l’exemple és que dels tres sindicats que hi havia a Sallent, l’únic que ha aguantat és la CGT “. El Lluís Bonet “recordo el bus organitzat de la CGT contra la cimera del G8 a Lió. Allí va deixar de ser el pare del Dani i l’Anna, per ser el Pere de la CGT. Una d’aquelles persones que sempre hi són!”
La Maribel Sabaté recorda del Pere que malgrat jubilar-se, la diàlisi, el trasplantament i altres patologies no li han deixat gaudir de la jubilació com seria desitjable, malgrat que els miners es jubilen amb 52 anys. En aquest sentit, recorda Máximo que “tots els que han passat a la mina no es prejubilen perquè sí, hi ha moltes patologies associades per estudiar, i que en pateixen les conseqüències quan es jubilen”, fet digne d’estudi per malalties diverses, i malalties pulmonars associades que presumptament han provocat pèrdues humanes de miners, i massa joves que ens han deixat, després de tants anys de feina feixuga a les mines i a dins dels pous.
Amb el Pere, es pot fer un fil conductor com a part o protagonista de les mobilitzacions sindicals de la minera del Bages, essent un professor de sindicalisme autodidacta, i amb ell la CGT fou el sindicat hegemònic a Iberpotash. I vivint com tants altres, les mobilitzacions i el tancament de la mina el 1982, amb talls de carretera i el tancament a l’església.
Anys més tard, el Pere Giner, Iberpotash, actual multinacional israeliana ICL, ha contrarestat el sindicalisme que ell va forjar amb externalitzacions, i prioritàriament amb treballadors de fora de Sallent amb pitjors condicions laborals i de seguretat. Com a exemple del càstig als miners de Sallent, Máximo de la Corte recorda com s’entreguen cases dels miners de Sallent a l’empresa de l’INI, que pertanyia Iberpotash, a diferència dels pisos de miners de Cardona i Súria entregades als mateixos treballadors que hi vivien, abans de privatitzar-se a mans d’ICL.
I el repte és que les noves generacions entomin el repte de les conseqüències mediambientals de tindre 45.000 tones de runams de sal a cel obert, la contaminació a les aigües i el mal funcionament dels col·lectors de salmorres, l’acatament de sentències del TSJC sense dilació sobre runams i la poca exigència en el retorn social en contractar llocs de treball de Sallent per part d’ICL, fomentant les externalitzacions amb subcontractes, i el seu negre balanç de morts a les mines que ha deixat al Bages i Berguedà.
I alhora diversificar la presència de CGT Sallent a les empreses del municipi i del Bages, obrint noves seccions sindicals de CGT i fer créixer el sindicat amb noves fornades de joves compromesos en favor d’un treball digne i igualitari, implicat amb el teixit associatiu i els moviments socials, amb el compromís i l’ajuda mútua que practicava de forma quotidiana el Pere Giner. Com a persona ha estat el “pal de paller, la persona que l’ha defensat fins que ha tingut forces” segons la Maribel Sabaté o el “sindicat en si” com comenta el Máximo de la Corte.
Malgrat la seva pèrdua recent, se li va poder fer un merescut homenatge en vida, però el millor llegat és la tasca social i sindical i la llavor sindical i la continuïtat, ja havent conegut el nou local al Carrer Anselm Clavé de Sallent, el qual veia “massa modern”, i que la pandèmia de la Covid-19, ha impedit inaugurar-li la sala principal dedicada a la seva persona. Malgrat tot, hi té una placa a la sala Pere Giner, perquè ningú oblidi que el present i futur de la CGT Sallent i el sindicalisme al Bages, no seria possible sense el llegat personal i sindical del Pere Giner.
