Categoria: Opinió

A tota revolució, a tot motí, tumult o conflicte social apareix sempre com a motor dissident la veu dels “Goloss Truda”, literalment la Veu del Treball, nom que agafem de l’organització anarcosindicalista aniquilada als inicis de la Revolució Russa per la dictadura bolxevic, a la que Volin fa referència al seu llibre La Revolució Desconeguda.

La veu dels que treballen (entengui’s per extensió de la classe social que depèn del treball per poder viure) a diferència d’altres tipus de dissidències més acomodades, sols tenir, a més, una càrrega ideològica important, de classe subalterna, altres necessitats de tipus més urgent: lluitar pel sustent tant a nivell individual com col·lectiu. Potser per això aquest tipus de lluites solen ser les més radicals a l’hora de fer taula rassa en temps de revolta. Potser aquest anhel de desconstruir de forma radical institucions i privilegis ha provocat que aquestes experiències de rebel·lia hagin estat com petites illes caribenyes a l’oceà de la Història.

En la història d’aquest país (això que anomenen Espanya) trobem dos problemes irresolubles des de la seva constitució com a Estat: el problema territorial i el problema que es deriva de la lluita de classes. La idea d’Espanya en permanent conquesta del territori ibèric, la idea de Nació indivisible i irreductible, és tan arcaica i reaccionària que avui dia només pot ser represa per la barbàrie feixista. L’Estat (“que no és la nació, sinó una abstracció de la pàtria” segons deia Bakunin) crea monstres ideològics com el patriotisme, és a dir, la manipulació dels sentiments col·lectius per una minoria política hegemònica que controla els mecanismes polítics i econòmics d’una comunitat. I aquí és on ens donem de de nassos amb el segon problema, podríem dir que més generalitzat a partir de l’aparició de la societat capitalista: el món del treball i l’antagonisme de classe que comporta.

Si el nacionalisme pot considerar-se com un sentiment natural (ídem Bakunin) d’emancipació contra la tirania territorial que implica un Estat amb mentalitat colonial, les lluites anticapitalistes d’emancipació social podrien considerar-se lluites equivalents no antagòniques en els seus objectius finals. És a dir, per no donar més voltes a la qüestió i contextualitzar d’una vegada la nostra realitat. Poden confluir les nostres lluites socials i laborals anticapitalistes en essència amb la lluita nacionalista/independentista que avui s’està donant a Catalunya contra l’Estat espanyol? O el que és el mateix, poden confluir les nostres lluites que ens defineixen com a classe treballadora i anarcosindicalistes amb les que tenen un contingut identitari interclassista, transversal, degut als antagonismes de classe que es donen entre els diferents subjectes socials protagonistes del “procés”? En definitiva, la qüestió a plantejar-se és si ens serveix el projecte independentista, que pretén la creació d’una República Catalana, per solucionar els nostres problemes com a classe treballadora en aquest model de règim capitalista liberal.

Evidentment que no, no som tan ingènues. Ara bé, aquestes lluites d’avui a Catalunya creiem que poden obrir camins col·lectius per incentivar des de baix la dissidència social, laboral i política al nostre país. Per tant, depenent dels esdeveniments i les circumstàncies, es pot des de la discrepància concretar i activar mobilitzacions comuns, tant amb els sindicats combatius com amb moviments populars de resistència com són els CDR, sense complexes, sense tantes pors a la pèrdua de la nostra autonomia com a organització obrera i llibertària. Hem de deixar que la realitat vagi modelant la nostra praxi per a no deixar-nos il·luminar pels que s’autoproclamen els purs de l’anada. Que ja ho deia Emma Goldman: “En què crec és quelcom més bé canviant abans que quelcom irreversible. Allò definitiu és pels deus i els governs, no per a la intel·ligència humana”.

En aquest sentit, no cal que cap anarquista amb o sense càtedra ens recordi amb les seves encícliques que com a llibertaris i anarcosindicalistes en cap cas hem de donar suport a un procés d’alliberament dels pobles (nacional, si es vol) doncs és una blasfèmia ideològica, per saber que en aquests moments a Catalunya va de la mà, la lluita d’una minoria política per mantenir els seus privilegis com a classe hegemònica i la lluita d’una gran part de la societat catalana que vol exercir el seu dret a l’autodeterminació com a via per aconseguir la independència de l’Estat espanyol. D’una banda hi ha un excés en allò polític de tacticisme i electoralisme que domina l’espai polític a tot el territori, de l’altra un moviment popular organitzat del que en molts casos forma part la nostra afiliació que lluita per la ruptura de l’statu quo polític i econòmic del règim actual. En aquest context la CGT no pot quedar al marge. Com a classe obrera la nostra actuació en el terreny polític ve definida per la nostra postura antipolítica, antipolítca burgesa entengui’s. I no volem tornar a entrar en la simplicitat analítica de que el nostre antipoliticisme ens vacuna contra tota acció política. El partidisme i l’electoralisme són dos elements que manipulen i distorsionen la vertadera lluita política, que ha estat al llarg de la Història la lluita dels pobles i de les seves societats contra la injustícia social.

El “procés” com hem comentat, es caracteritza sobre tot per ser un moviment social i polític complex i transversal a nivell d’interessos de classe, per tant no es pot analitzar globalment, ni per justificar el seu refús ni la seva idoneïtat en qualsevol circumstància. S’ha d’entrar al detall, les circumstàncies i el moment que es dona, sobretot al carrer, les accions de rebel·lia i protesta. Així, per exemple, en relació a la Vaga General del 21 de febrer, estava clar que la CGT no podia donar suport a una vaga “propagandística i subvencionada”, doncs no posava en primera línia de les seves reivindicacions davant l’opinió pública els problemes de desigualtat laboral i social de Catalunya. Evidentment el nostre missatge en aquest cas va ser deixar clar que nosaltres estem per les anomenades vagues laborals i polítiques basades en la solidaritat de la classe treballadora, en el sentit antagònic que ens enfronta contra el capital i l’Estat, i no per les vagues mediàtiques i subvencionades, tot i compartir amb aquesta convocatòria de vaga alguns continguts antirepressius, però des de CGT era impossible donar-li suport per la forma dirigent i manipuladora en que va ser convocada.

No és senzill prendre una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora, hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se d’aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana la nostra participació, el nostre suport com a sindicat combatiu.

(Continuarà…)

Martín Navarro Zamora. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya.

Els refranys són font d’inspiració i concentren la saviesa popular, poques vegades ens passarà que no trobarem un que no s’avingui a qualsevol circumstància de la nostra vida, per més tecnològica que s’hagi tornat.

Molts refranys fan referència a les treballadores sexuals, a la seva feina i als seus fills. Sempre hem estat les altres, les impures, les brutes, les “guarres”, les males mares, les portadores d’infeccions i plagues divines. Però sobre tot hem estat les lliures, les no mantingudes per un home, les que no callen quan se’ls hi demana, les que es paguen les seves factures, les que sempre han criat soles als seus fills, les orgulloses, les que han obert camí, les fastigoses, les putes. Les putes.

No va ser casual que les portes que tocàvem es fessin les sordes, no érem benvingudes, ens deien un i altre cop que el nostre era un tema complex i que s’havia de debatre amb cura i calma, que les posicions eren encontrades i que mancaven uns anys més per a poder parlar de si tenim, o no, dret a tenir drets. Però la veritat és que els grans sindicats s´han convertit en una màquina expenedora d’idees de segona mà, estan burocratitzats i la seva maquinària és lenta i maldestre. I les treballadores sexuals no hi tenen cabuda. Intentar que es reunissin amb nosaltres era una fita impossible.

I allà estava, el refrany perfecte, donant-nos la solució. “Barca vella no aguanta vela nova”. Perquè nosaltres som quelcom nou, allò revolucionari. Allò que ningú abans s’ha atrevit a fer per nosaltres, ho faríem nosaltres soles. Caminant juntes, però soles un cop més, sense l’ajut d’altres agents socials que procuren per tothom, excepte per aquelles que gosem treballar amb la nostra sexualitat i cobrar-li al patriarcat per allò que sempre ha tingut de forma gratuïta o ha obtingut de forma violenta.

La vela nova és lleugera, però no fràgil. És acolorida perquè és inclusiva, es heterogènia perquè és diversa. És potent com el vent de tramuntana i fresca com la brisa marina. És com són les mans que l’han teixida, valenta i sense vergonya d’existir ni de ballar amb l’aire que l’envolta. Així doncs, no valia una barca vella, pesada i farragosa. Les treballadores sexuals vam construir la nostra pròpia barca, a la mida de les nostres necessitats i expectatives i la vela hi encaixa perfectament.
Les ments benpensants ens han criticat per no pujar-nos a d’altres embarcacions, ens han acusat de ser un sindicat vertical i fins i tot de delictes penals. Ens hem enfrontat a la justícia espanyola i a l’abolicionisme terrorista i sectari de grupuscles malintencionats i clarament oposats als nostres drets, sense cap punt d’inflexió ni de reflexió.

Les treballadores sexuals sempre hem de demostrar que som millor que la resta, que les nostres actuacions són honestes, que les nostres ambicions són legítimes. Tan de bo el feminisme abolicionista hagués estat la meitat de crític amb els partits corruptes, amb el polítics permissius, amb les institucions podrides des dels fonaments i amb un nou govern que es fa dir feminista, però en canvi ataca les dones més desprotegides dins del món laboral. Les que no tenen dret a contracte, perquè la seva feina no és considerada treball.

Mentre els grans i petits sindicats no s’atrevien a donar-nos la mà, nosaltres vam aprendre a caminar totes soles i a treure’ns les castanyes del foc, vam establir les nostres normes, ens vam amarar de sindicalisme pur, ens vam unir i vam crear OTRAS. El nom no és pas casual, nosaltres sempre serem aquelles altres dones que no acaben d’encaixar enlloc, que no els dóna la gana de fer el que s’espera de nosaltres i que escollim el camí que millor ens sembla. No és senzill satisfer una treballadora sexual, estem plenes de somnis i de lluites que volem lluitar nosaltres soles, som les altres i ho som amb totes les conseqüències.

Tots els començaments són durs, tenim el cul pelat d’escoltar premisses i promeses que mai no es compleixen, d’ordenances que ens multen i criminalitzen, de polítiques que ens fan de menys perquè treballem amb el nostre cony i no ens volem avergonyir ni sentir-nos víctimes per fer-ho, de policies que creuen que el carrer és seu i la llei els empara, d’ajuntaments que ens tracten com si fóssim brossa. Empresaris que, emparats  per la llei, ens obliguen a fer jornades maratonianes, quedant-se amb el 50% de tot el que guanyem, i mai a ningú li ha importat els nostres requeriments com a treballadores sense drets. Som les altres.

Avui el present és nostre perquè l’hem agafat pel coll i li hem fet saber qui mana. Aquí manem nosaltres, les que no tenim drets, les pàries, les orfes, les putes. El recorregut del nostre sindicat dependrà de la justícia i, si el tomben, també hauran tombat la llibertat sindical de totes i de  tots. La lluita de les treballadores sexuals no ens afecta només a nosaltres, és una lluita col·lectiva darrere de les llibertats i pels drets més bàsics de les treballadores i treballadors del nostre sector que, d’altra banda, és molt ampli.
Inclou les persones que treballen al porno, al món webcammer, a les massatgistes eròtiques, a les ballarines exòtiques, a les línies eròtiques, a les treballadores de clubs, a les prostitutes de carrer, les independents indoor,  a les que treballen per a agències o a les assistents sexuals. Hi ha un gran ventall de possibilitats dins del treball sexual, sense que hagi de ser, necessàriament, dedicar-se a la prostitució. Hi ha moltes coses del nostre sector laboral que la societat desconeix i que nosaltres li hem vingut a explicar de primera mà. I sí, sabem que això tampoc ha agradat a l´estat feminista. Que les treballadores tinguin veu i es facin visibles, com si fossin persones normals i corrents! Què s’hauran cregut? Perquè callin la boca, el millor serà que les acusem de ser un lobby proxeneta!
I així, d’aquesta forma tan estúpida i ximple pensaven que ens farien callar, que aquí s’acabaria el nostre tarannà i que ens rendiríem i marxaríem a casa avergonyides i calumniades. Ens van menysprear. No van calcular prou bé qui és el nostre col·lectiu i de quina mena de dones està format. I el més greu, però també més important, no han tingut en compte que ja ens ho han pres tot, ens han deixat despullades i desproveïdes dels mínims exigibles i, quan a algú se li ha tret tot, ja no té res a perdre. I sense res a perdre, tot està per guanyar. I hem sortit a guanyar! Hem sortit a la guerra de les benestants contra les pobres, de les burgeses contra la classe treballadora, de les moralistes contra les llibertàries.
L’abolicionisme s’ha equivocat d’enemiga, mai no ho hem estat nosaltres, sinó el gran capital, la gran empresa multinacional que pensa només en el client home i no en la treballadora dona. L’abolicionisme s’havia d’haver aliat amb les treballadores sexuals per trencar aquest monopoli d’injustícia i desordre legal que no ens protegeix.
Hem sortit a lluitar pels nostres drets i ara, hi ha dues opcions sobre la taula. O bé ets sindicalista i recolzes la lluita pels nostres drets laborals, que també són humans, o bé et col·loques del costat opressor i seguim sota la sola de la sabata de la gran patronal, treballant sense contractes, sense drets. I demà, quan siguem totes velles, us preguntareu per què no tenim la nostra pensió i hem de malviure amb una contributiva, mentre l’estat utilitza els beneficis de l’exercici de la nostra professió per jugar amb el PIB anual, com millor li sembla. La decisió és teva, de tu depèn que es faci justícia.
Nosaltres ens fem a la mar. Revolta, majestuosa, brava i ferma, i marxem amb la nostra barca nova i un bon vent. Segueix-nos i sigues partícip d’aquest moment històric de la lluita popular.

Conxa Borrell. Secretària General del sindicat OTRAS