A tota revolució, a tot motí, tumult o conflicte social apareix sempre com a motor dissident la veu dels “Goloss Truda”, literalment la Veu del Treball, nom que agafem de l’organització anarcosindicalista aniquilada als inicis de la Revolució Russa per la dictadura bolxevic, a la que Volin fa referència al seu llibre La Revolució Desconeguda.
La veu dels que treballen (entengui’s per extensió de la classe social que depèn del treball per poder viure) a diferència d’altres tipus de dissidències més acomodades, sols tenir, a més, una càrrega ideològica important, de classe subalterna, altres necessitats de tipus més urgent: lluitar pel sustent tant a nivell individual com col·lectiu. Potser per això aquest tipus de lluites solen ser les més radicals a l’hora de fer taula rassa en temps de revolta. Potser aquest anhel de desconstruir de forma radical institucions i privilegis ha provocat que aquestes experiències de rebel·lia hagin estat com petites illes caribenyes a l’oceà de la Història.
En la història d’aquest país (això que anomenen Espanya) trobem dos problemes irresolubles des de la seva constitució com a Estat: el problema territorial i el problema que es deriva de la lluita de classes. La idea d’Espanya en permanent conquesta del territori ibèric, la idea de Nació indivisible i irreductible, és tan arcaica i reaccionària que avui dia només pot ser represa per la barbàrie feixista. L’Estat (“que no és la nació, sinó una abstracció de la pàtria” segons deia Bakunin) crea monstres ideològics com el patriotisme, és a dir, la manipulació dels sentiments col·lectius per una minoria política hegemònica que controla els mecanismes polítics i econòmics d’una comunitat. I aquí és on ens donem de de nassos amb el segon problema, podríem dir que més generalitzat a partir de l’aparició de la societat capitalista: el món del treball i l’antagonisme de classe que comporta.
Si el nacionalisme pot considerar-se com un sentiment natural (ídem Bakunin) d’emancipació contra la tirania territorial que implica un Estat amb mentalitat colonial, les lluites anticapitalistes d’emancipació social podrien considerar-se lluites equivalents no antagòniques en els seus objectius finals. És a dir, per no donar més voltes a la qüestió i contextualitzar d’una vegada la nostra realitat. Poden confluir les nostres lluites socials i laborals anticapitalistes en essència amb la lluita nacionalista/independentista que avui s’està donant a Catalunya contra l’Estat espanyol? O el que és el mateix, poden confluir les nostres lluites que ens defineixen com a classe treballadora i anarcosindicalistes amb les que tenen un contingut identitari interclassista, transversal, degut als antagonismes de classe que es donen entre els diferents subjectes socials protagonistes del “procés”? En definitiva, la qüestió a plantejar-se és si ens serveix el projecte independentista, que pretén la creació d’una República Catalana, per solucionar els nostres problemes com a classe treballadora en aquest model de règim capitalista liberal.
Evidentment que no, no som tan ingènues. Ara bé, aquestes lluites d’avui a Catalunya creiem que poden obrir camins col·lectius per incentivar des de baix la dissidència social, laboral i política al nostre país. Per tant, depenent dels esdeveniments i les circumstàncies, es pot des de la discrepància concretar i activar mobilitzacions comuns, tant amb els sindicats combatius com amb moviments populars de resistència com són els CDR, sense complexes, sense tantes pors a la pèrdua de la nostra autonomia com a organització obrera i llibertària. Hem de deixar que la realitat vagi modelant la nostra praxi per a no deixar-nos il·luminar pels que s’autoproclamen els purs de l’anada. Que ja ho deia Emma Goldman: “En què crec és quelcom més bé canviant abans que quelcom irreversible. Allò definitiu és pels deus i els governs, no per a la intel·ligència humana”.
En aquest sentit, no cal que cap anarquista amb o sense càtedra ens recordi amb les seves encícliques que com a llibertaris i anarcosindicalistes en cap cas hem de donar suport a un procés d’alliberament dels pobles (nacional, si es vol) doncs és una blasfèmia ideològica, per saber que en aquests moments a Catalunya va de la mà, la lluita d’una minoria política per mantenir els seus privilegis com a classe hegemònica i la lluita d’una gran part de la societat catalana que vol exercir el seu dret a l’autodeterminació com a via per aconseguir la independència de l’Estat espanyol. D’una banda hi ha un excés en allò polític de tacticisme i electoralisme que domina l’espai polític a tot el territori, de l’altra un moviment popular organitzat del que en molts casos forma part la nostra afiliació que lluita per la ruptura de l’statu quo polític i econòmic del règim actual. En aquest context la CGT no pot quedar al marge. Com a classe obrera la nostra actuació en el terreny polític ve definida per la nostra postura antipolítica, antipolítca burgesa entengui’s. I no volem tornar a entrar en la simplicitat analítica de que el nostre antipoliticisme ens vacuna contra tota acció política. El partidisme i l’electoralisme són dos elements que manipulen i distorsionen la vertadera lluita política, que ha estat al llarg de la Història la lluita dels pobles i de les seves societats contra la injustícia social.
El “procés” com hem comentat, es caracteritza sobre tot per ser un moviment social i polític complex i transversal a nivell d’interessos de classe, per tant no es pot analitzar globalment, ni per justificar el seu refús ni la seva idoneïtat en qualsevol circumstància. S’ha d’entrar al detall, les circumstàncies i el moment que es dona, sobretot al carrer, les accions de rebel·lia i protesta. Així, per exemple, en relació a la Vaga General del 21 de febrer, estava clar que la CGT no podia donar suport a una vaga “propagandística i subvencionada”, doncs no posava en primera línia de les seves reivindicacions davant l’opinió pública els problemes de desigualtat laboral i social de Catalunya. Evidentment el nostre missatge en aquest cas va ser deixar clar que nosaltres estem per les anomenades vagues laborals i polítiques basades en la solidaritat de la classe treballadora, en el sentit antagònic que ens enfronta contra el capital i l’Estat, i no per les vagues mediàtiques i subvencionades, tot i compartir amb aquesta convocatòria de vaga alguns continguts antirepressius, però des de CGT era impossible donar-li suport per la forma dirigent i manipuladora en que va ser convocada.
No és senzill prendre una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora, hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se d’aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana la nostra participació, el nostre suport com a sindicat combatiu.
(Continuarà…)
Martín Navarro Zamora. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya.
