Categoria: Opinió

Negoci vs. Solidaritat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carlos Torres. Afiliat al sindicat de Transports de Sabadell

Fa cosa d’un any el meu pare va caure, va trencar-se el maluc i va haver de patir un ingrés hospitalari de llarga durada immobilitzat al llit. Aquells i aquelles que hagueu travessat per una situació similar haureu pogut veure i viure un fenomen -preciós i alhora trist- que es dóna a la Sanitat Pública. En un àmbit de la societat (el sanitari) cada cop més assetjat per la lògica del mercat, sobreviuen encara un continu de mostres de solidaritat desinteressada i de suport mutu que, potser pel fet de donar-se en un context de debilitat personal i de precarietat creixent, destaquen i es valoren més que en altres àmbits de la societat: el company d’habitació que compra uns auriculars dobles amb cinc metres de cable perquè els dos puguin veure la tele pagant només una targeta; el personal de l’hospital que supleix amb entrega vocacional les retallades; el conegut que s’acosta sempre que pot a l’habitació i t’informa puntual de qualsevol novetat. Res d’una heroïcitat extrema, però gestos que des de la vulnerabilitat del moment et fan recuperar una mica l’esperança en la humanitat.

Doncs bé, salvant totes les distàncies, crec que una de les aportacions més maques que fa la CGT de Correos al sindicalisme actual és posar sobre la taula un exemple més del que explicava al paràgraf anterior. M’explico. Per qui no sàpiga com funciona l’accés a una plaça fixa a Correos ho resumiré dient que és un pasteleo de dimensions bíbliques que l’empresa té pactat amb els grans sindicats i que inclou cursos puntuables d’accés no universal, llibres amb el temari a preus astronòmics, valoració dels mèrits un tant peculiar i totalment injusta o classes a preus prohibitius per a la preparació de l’examen. Mitjançant aquest sistema, aquests grans sindicats s’emporten una quantitat gens menyspreable de milers d’euros en concepte de “formació”, i un elevat nombre d’afiliats (i quotes) que veu en aquesta afiliació (i quota) una eina imprescindible per accedir a l’empresa. Qui vulgui saber més en detall del que estic parlant pot llegir-se, entre d’altres, aquest parell d’articles que va fer el digital publico.es .

Com a exemple més flagrant (s’explica en detall als articles) està el tema dels cursos puntuables. Aquests donen una proporció molt alta de punts en el conjunt dels mèrits valorables al procés de selecció, i només hi ha dues formes de poder fer-los, o bé estàs treballant a Correos en el moment en què l’empresa decideix convocar-los i els fas a través de la seva intranet, o bé ho fas a través d’una de les “escoles de formació” d’algun d’aquests grans sindicats. És a dir, que si ets un treballador eventual tens dues opcions: o jugar-te-la i apostar a que quan surtin els cursos estaràs casualment treballant; o passar per l’afiliació (i la quota) dels grans sindicats.

“la CGT fa un d’aquells gestos que a un li retornen una mica l’esperança en el gènere humà”

La canallada és de tal calibre que ni se n’amaguen. Així, el dia que va sortir publicada la llista d’aquells i aquelles que havíem aconseguit plaça en l’última convocatòria, a la web d’un d’aquests sindicats podíem llegir: “Listado de los 2295 aprobados. Más del 80% afiliados a CCOO. Los casi 1900 aprobados prueban que ser o no ser afiliado a CCOO, no es la cuestión, es la diferencia“. (evidentment no, no cal que us esforceu massa per saber quin és, amb moltíssima diferència, el sindicat més vassall i complaent amb la direcció de l’empresa).

Però l’atracament no acaba amb els cursos puntuables. Després venen els llibres amb el temari i les classes preparatòries de l’examen. I és precisament aquí on la CGT fa un d’aquells gestos que a un li retornen una mica l’esperança en el gènere humà. Així, des de fa anys, mitjançant un considerable esforç militant i a través de la feina d’un grup de treballadors i treballadores, el sindicat elabora i penja gratuïtament un temari i uns tests propis que no tenen absolutament res a envejar al que venen (i amb el que es lucren) altres sindicats i “escoles de formació”. I com a prova de la seva qualitat dir que jo vaig aprovar fent servir només aquest temari gratuït (i també, cal dir-ho, perquè vaig tenir la sort de tenir un dels pocs contractes eventuals de llarga durada que fa l’empresa i que em va permetre fer els esmentats cursos puntuables).

Evidentment aquests petits gestos (uns auriculars per compartir una mateixa tele; una infermera que et porta articles d’higiene d’estrangis; un temari gratuït per unes proves d’accés) no es tradueixen automàticament en grans transformacions socials. Així, ni es garanteix una sanitat pública i de qualitat a base (només) de l’entrega vocacional dels i les seves professionals; ni aconseguirem una acció sindical tan potent com ens agradaria a base (només) de gestos de suport mutu que escapen de les lògiques mercantils i opaques d’altres sindicats. El com aconseguir aquesta acció sindical és altre tema; que dóna segurament per uns quants articles.

Ara bé, el que sí que puc dir és que aquesta forma diferent de ser i actuar de la CGT és nítidament percebuda per la plantilla. I com a mostra -i alhora breu conclusió- un altre petit exemple: al taulell d’anuncis del menjador del meu centre de treball hi ha un cartell on s’hi pot llegir: “Tablón para uso exclusivamente para comunicaciones entre trabajadores. Por favor no colgar asuntos sindicales“. Més enllà de l’enrevessat de la frase, el cartell demostra fins a quin punt la forma de fer dels grans sindicats ha fet que els “asuntos sindicales” i les “comunicaciones entre trabajadores” siguin percebudes com a coses totalment oposades. Doncs bé, en aquest context de deslegitimació creixent del sindicalisme, en els deu mesos que porto en aquest centre encara no he sentit dir ni una mala paraula de la CGT (més enllà del clàssic “són canyeros i són currantes com nosaltres, però fan el que poden amb la força que tenen”). Potser en sí mateix no és massa, però per mi és, com a mínim, un preciós punt de partida.

https://www.publico.es/economia/correos-ccoo-denuncian-negocio-sindicatos-cursos-puntuables-correos.html

https://www.publico.es/sociedad/correos-mujer-mayor-45-formacion-perfil-correos-quiere-desechar.html

Hores sindicals i alliberats

Equip Comunicació CGT Catalunya
J. Cara Rincón. Afiliat a CGT Berguedà

La qüestió dels «alliberats» sindicals sempre és complexa i dins l’anarcosindicalisme és un projectil per desgastar a l’oponent —de dins o de fora de la nostra confederació—.  D’entrada aclarir que els alliberats són aquells delegats —o que en fan la funció— que fruit d’eleccions sindicals tenen hores i que per acumulació d’aquestes hores sindicals tota la seva jornada laboral és dedicada al sindicat i ja no fan la seva feina habitual a l’empresa. Cal no confondre l’alliberat sindical amb algú que el sindicat lloga per fer una feina concreta. Una organització gran ha de tenir persones contractades, assalariades de la manera més digna possible, sempre sota els criteris racionals de les necessitats de l’organització. Aquesta pràctica però no està feta per substituir la militància que és la base de la nostra organització, sinó per a les feines on la militància no hi arriba per la grandària de l’organització o per l’especificitat de la feina.

A la CGT molts militants són delegats sindicals i fan servir hores sindicals, normalment només per cobrir una part de la seva militància a la qual hi dediquen moltes més hores.

Considero que està molt bé fer servir aquestes hores, això sí: amb una escrupolosa ètica. Tal i com repetim fins l’infinit als nostres delegats i delegades a Berga: informem a les companyes de feina i al sindicat de les hores que fem servir cada mes, no agafem hores ni dilluns ni divendres si no és per causa major i fem un ús escrupolosament ètic d’aquestes hores i de la resta de la nostra acció sindical. El mal ús per part dels sindicats majoritaris ha estat tan gran i ha provocat un desprestigi sindical tant exagerat que la situació demana una especial cura a l’hora de fer servir aquestes «avantatges sindicals».

A la CGT hi ha persones que estan «alliberades». No se quantes són. De vegades la mateixa empresa només permet agafar les hores com a mitges jornades o jornades senceres (per exemple Educació de la Generalitat). Abans de continuar vull aclarir que n’estic segur que aquestes persones alliberades de la seva tasca professional habitual fan una feina indiscutible, des de la total honestedat. Parteixo d’aquesta premissa. Perquè la qüestió no és que siguin més o menys honestos. Sinó que aquest alliberament fomenta un sindicalisme del que cal fugir, que no és el nostre i que ja fan altres i de millor manera —els majoritaris han esdevingut empreses de serveis—. Tanmateix la meva proposta és que a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot. Ni per tasques de la secció sindical ni del sindicat, ni de la federació o de la confederació (càrrecs). Caldria fixar un màxim, que jo posaria en mitja jornada. Per què?

Per motius pràctics: l’alliberament separa els treballadors de la resta de companys. Perquè no treballen amb i com la resta, perquè es formen més, s’especialitzen, desanimen implícitament a qualsevol altre aprendre i formar-se sindicalment, normalitza aquesta especialització que acaba sent delegació també en allò “polític” ja que el pes d’aquest delegat és major dins l’assemblea de la secció, en el cas de fer-se assemblea ja que aquest model redueix el paper de les assemblees i la importància de la secció sindical —que ha de ser la nostra base—, fomentant l’executivisme de delegades i comitès (que de fet van pensar perquè fos així).

“a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot”

Per motius ètics: l’alliberament de les explotades ha de ser obra d’elles mateixes i no d’un alliberat sindical. Dins l’antiautoritarisme hi ha pocs principis però els que tenim són importants just per garantir una pràctica alliberadora. No podem oblidar buidar de contingut els comitès. Per a moltes persones afiliades al sindicat i en teoria per a totes, aquesta voluntat és una realitat prioritària.

Un altre tema relacionat són les Plenàries de Catalunya on pràcticament tothom que hi participa és delegat amb hores, pensionista, etc. Una estructura sindical només formada per militants que són delegats amb hores creieu que no influeix en com serà el sindicat? I creieu que serà gaire anarcosindicalista (acció directa, participació, autonomia, assemblearisme, horitzontalitat, federalisme, etc.) si és així? Jo crec que no. En aquest sentit som els militant sense hores els que ens veiem discriminats per poder participar en la vida orgànica de la nostra confederació i el que és pitjor: aquest funcionament no fomenta la militància. I és per això que el tema no és ni la integritat de la persona (ja hi comptem que ho són, només faltaria) ni la necessitat de fer les coses bé (no cal estar alliberat per fer la feina amb professionalitat).

Insisteixo: no proposo no fer servir les hores o no participar a les eleccions. Proposo limitar-ho. Pel que fa a les hores, tema d’avui, considero que els delegats de CGT no haurien de poder tenir més de 80 hores mensuals (mitja jornada). Cap militant del sindicat hauria d’estar alliberat més de 80 hores al mes i caldria fomentar també que aquestes hores fossis rotatives entre diferents militants. Sé que just costa trobar militants que vulguin fins i tot les hores, però la qüestió és que el model sindical que és basa en delegats alliberats mata la militància, per tant no és banal l’aposta de limitar-ho. És una qüestió d’ecologia sindical o sostenibilitat anarcosindicalista. El model basat en delegats mata la militància i fomenta el model de sindicat d’empresa de serveis. És a dir que si el que volem és que el màxim de gent militi una mica, no podem apostar perquè hi hagi un delegat (especialista, format, etc.) que informi i assessori al treballador passiu i receptor de la informació. Millor repartir les hores entre el màxim de militants possible i en cap cas acumular-ne més de la mitja jornada per persona. Molts militants no tenim hores, no n’hem tingut mai i d’entrada no en volem. No és només possible sinó que és desitjable. No és fruit del purisme ideològic, de fet és una qüestió pràctica: enfortir el model anarcosindicalista.

Prendre partit

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mireia Bazaga. Advocada i afiliada a CGT

Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt més enllà de la independència.

Llegeix més

L’assessoria jurídica als conflictes laborals

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mireia Bazaga, advocada laboralista i afiliada a la CGT.

Nosaltres, els advocats i les advocades, no som ni hem de ser els portaveus ni els caps pensants dels sindicalistes en un conflicte col·lectiu. Nosaltres quan participem de qualsevol negociació col·lectiva ho fem com a assessors amb coneixements jurídics. A partir d’aquí la nostra participació a la negociació s’ ha de limitar a això, a assessorar als i les treballadores en termes jurídics. I punt.

Llegeix més

La recerca precària ja no es resigna: el 28M vaga

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot, delegat sindical de CGT-UAB i secretari general de la CGT de Catalunya

El proper dimarts 28 de maig hi haurà vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal investigador en formació (PIF) com a “becaris”.

Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics estan sortint de l’armari. I ho fan per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o si l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar d’una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.

” En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se”

L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està havent és l’aprovació del Estatuto del Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les universitats. Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de mesures concretes.

En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.

Resultado de imagen de universitat autonoma de barcelona vaga

Com sempre que passen coses, les persones hem de posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, postdocs amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem, entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com a la UAB, a d’altres llocs.

De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les universitats i la recerca.  D’entrada, comencem per no resignar-nos. I fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.