Categoria: Opinió

Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

Assistir a la realitat històrica sense una línia d’acció pròpia tensa a l’anarquisme, que ha de decidir-se entre opcions alienes. Ja ho vam veure, salvant moltes distàncies, en la situació en que es van trobar les anarquistes ucraïneses davant la guerra al Donbass. La realitat d’un moviment infantil en els seus plantejaments, desorganitzat i dispers, va impedir formalitzar una resposta seriosa al conflicte:

– La crueltat de la guerra feia de la no intervenció l’actitud de la immoralitat. Estaven els anarquistes d’acord amb el bany de sang? O els era aliè? En tot cas, la passivitat els allunyava del poble que pretenien representar. Ni tan sols era perdonable perdre el temps en jocs quan la sang es perdia en un altre conflicte imperialista.

– El front ucraïnès permetia respondre la ingerència imperialista russa sobre el territori ucraïnès, així com compartir trinxera amb les perilloses faccions feixistes pro-europees que es van alçar, amb sospitosa facilitat, durant el Maidan.

– El front rus permetia plantar cara l’alçament del nazisme a Kiev, alhora que servir els interessos geopolítics de la Federació Russa, actor conegut per ser repressor de les llibertats civils.

Podem extreure una lliçó d’aquest exemple: És vital acudir a les lluites històriques amb un projecte propi. La militància en una organització anarquista hauria de ser un acte amb contingut propi, relegant els vots útils i els “millors que res” a la marginalitat. Serà que hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?

Si és així, si hem acceptat relegar-nos a sindicats dedicats únicament a la batalla laboral, assemblees de postmodernes trastocades, horts urbans i concerts de “puretes” alcoholitzats, més ens valdria emprendre la diàspora definitiva per migrar allà on més escalfi el sol. Semblaria que el pensament llibertari ha perdut tota capacitat d’impulsar un canvi revolucionari, però si l’experiència kurda ha de servir d’alguna cosa en la història que sigui per demostrar que un projecte basat en línies llibertàries, si és disciplinat i conta amb objectius clars, té, encara en aquests temps infausts del segle XXI, molta batalla per presentar.

“hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?”

Les kurdes van aconseguir presentar un programa coherent amb el seu context històric. Van saber donar veu als anhels del poble, aglutinant-lo en el seu discurs. Així han pogut construir una realitat revolucionaria digna de defensar-se. El crim serà destruir-la, no defensar-la; la legitimitat del seu moviment és total, els seus fruits són positius. Han creat vida en un món que agonitza.

No oblidem que una de les inspiracions del far ideològic kurd, Abdullah Öcalan, per crear el seu Confederalisme Democràtic no es altre que Murray Bookchin amb el seu Municipalisme Llibertari, una recuperació i actualització dels postulats del vell Kropotkin. El somni segueix viu tot i que noves generacions l’imaginin diferent.

Mentrestant aquí seguirem amb militàncies diluïdes, involucrant-nos a la babalà en projectes aliens ja que el quietisme davant la ignomínia és la més rastrera maldat; quan no ens tanquem en la tasca sindical esperant que “La Conquesta del Pa” es converteixi en èxit de vendes per intervenció divina.

Finalment a casa, assistia a les imatges de la protesta, amenitzades amb el discurs criminalitzador dels mitjans oficials en bloc, sense poder evitar pensar que amb tota probabilitat entre les caputxes s’amaguen anarquistes, jugant-se la seva llibertat i integritat física a la barricada. No aquelles anarquistes italianes que anuncien per televisió amb trompeteria apocalíptica, sinó de les que viuen vides corrents amb la ment desperta i el cor compungit. En algun moment podrem valorar l’impacte en la nostra realitat que podrà provocar aquesta revolta, mentrestant la gran esperança parlamentaria morada pugna per ser reconeguda pels partits d’ordre com a actor polític legítim i la cúpula del meu sindicat mostra dificultats per mostrar empatia amb una generació agitada, encara amb represàlies de presó i amputacions per enmig.

Són temps dolents per a l’esperança a la comarca anarquista.

Les nostres millors militants aposten per projectes estatistes, d’àmbit espanyol o català, quan no són directament purgades en les lluites internes, mentre encara hem de congraciar-nos perquè el sindicat ha sigut capaç d’adherir-se, poc a poc i empès per la repressió policial, a una vaga aliena. Doncs aquell divendres moltes vàrem secundar la convocatòria de vaga d’una altra organització, que s’emportarà la simpatia del poble que pretenem emancipar. I encara hagués sigut pitjor si ens haguéssim quedat a casa. No hi ha opció correcta.

Venen temps durs on el capital es retorcerà violentament en la seva agonia. O cabem la nostra pròpia trinxera, la de la llibertat i la justícia, o la realitat ens passarà per sobre a totes.

Carles Pérez. Afiliat al sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

Els fets esdevinguts amb la sentència del Procés són de sobra coneguts, pel que m’estalviaré la tinta en descripcions. En tot cas allà estàvem el grup d’afins de sempre acudint a les manifestacions de repulsa a dita sentència, heterogenis en les nostres pròpies anàlisis de la situació present tot i que totes situades en línies llibertàries. La retallada en drets civils amagada sota el dictamen de càstig per l’1 d’octubre, així com l’enèsim exercici de repressió i criminalització de la protesta, ens obligava a sortir al carrer. Tornàvem doncs a caminar al costat de l’independentisme; entre la massa, moltes cares conegudes de tantes lluites compartides en el dia a dia anticapitalista català, i notàvem ressorgir una inquietud interna que feia temps que no sentíem. La sensació que fèiem el correcte equivocant-nos, o que ens equivocàvem fent el correcte.

Era necessari sortir al carrer en oposició al nou ardit de l’estat per assortir-se d’armes jurídiques contra la dissidència, sense importar la ideologia d’aquesta, amb vistes clares a la conflictivitat social que ens porta el futur. Però ens presentàvem sota pavès aliè.

Els nostres motius no serien llegits, el nostre discurs era mut i la nostra presència servia als objectius d’un altre projecte polític, que per algunes pot ser simpàtic, inclús afí, però sempre aliè.

Veiem amb il·lusió l’aparició a l’escena política d’una nova generació capaç de portar a l’aburgesada societat a la confrontació contra el poder repressor. Enduts per aquests pensaments la massa arrencava a cantar altre cop “Els Segadors”, fent-me qüestionar de nou el per què de la meva presència en aquesta lluita. Podria ser per solidaritat, solidaritat cap al poble amb el que convisc a diari, el poble amb el que somio construir una utopia anarquista i el mateix que sortia aquell dia al carrer a defensar-se. En general quan una manifestació coreja quelcom amb el que no estic plenament d’acord em quedo en silenci, però aquest himne expressa la transversalitat de les gents allà reunides, si volia reivindicar la meva pròpia entitat aquell era el moment. Vaig decidir alçar les mans fent el símbol de la solidaritat obrera entre un mar de punys i mans de quatre dits. La resposta que rebo: “Què significa això que fas amb les mans?”

No ens entenen. Ni els fa falta. Torno a casa després d’unes hores amb la sensació d’haver realitzat un acte d’amiguisme ideològic. En realitat en aquesta manifestació era un actor de segona, ni se m’ha demanat que hi vagi ni els ha fet falta la meva presència. Jo he decidit adherir-m´hi, per què? No podíem quedar passius davant les injustícies que s’estaven produint; a algun lloc havíem d’anar. La trista realitat és que si gorregem la trinxera d’altres és perquè ens falta la nostra pròpia. I això ja és més greu.

Aquesta joventut que puja indignada necessitarà un discurs que expliqui la seva realitat, de precarietat imposada i repressió política, en el marc del col·lapse ecosistèmic global i la lluita per l’hegemonia capitalista imperial. Per contra, en absència d’aquesta guia de comprensió, cauen en promeses reformistes que ofereixen, a més estirar, pujades discretes del salari mínim venudes com a victòries revolucionàries, o promeses de regeneració social a través de projectes de nous estats lliures i populars, que encara està per veure com es configurarien, però molt possiblement aconseguirien assegurar la supervivència de l’estructura de poder burgesa, donada l’actual sociologia.

Si pensem sincerament que l’anarquisme té respostes i solucions a aquesta realitat, per què estem abandonant la joventut al nihilisme o la militància estatista?

Jo, encara jove, m’he afiliat de la mà de Salvador Seguí, qui em va convèncer que era al sindicat l’únic lloc on el poble treballador podia representar-se a si mateix, utilitzant la lliure federació i el paper basal de la proletària dins l’esquema productiu per  conquistar poder polític. Lluny de partits d’avantguarda que per anar per davant no van amb el poble, o parlamentarismes que desmobilitzen a les treballadores a base d’esperances no fonamentades de reforma radical; mà a mà, teixint una xarxa de solidaritat que aspiri a dinamitzar el pols al poder.

Pel contrari, el que he vist en el meu escàs temps de militància és un moviment trencat internament per no poder evitar replicar les mateixes dinàmiques socials que hauria, suposadament, de combatre. Militants més veteranes podran analitzar millor aquesta situació, a mi se m’acut el següent: la lluita interna és conseqüència de la falta de projecte propi.

Sense una proposta llibertària al voltant de la qual aglutinar militància, afiliació i simpatitzants la nostra gent es perd. Ens perdem. El nostre subjecte polític, la unió lliure d’individus que és el poble treballador, no ha desaparegut, però ja no té orelles per al nostre discurs. Tracta de sobreviure impulsant projectes amb més vitalitat, aparent almenys. En aquesta època d’espectacles l’aparença ho és tot. El poble es troba dividit per l’heterogeneïtat que el caracteritza, creant la base per a la batalla entre les diferents opcions polítiques per assolir poder per als seus propis objectius.

Nosaltres, al ser poble i voler tancar files amb ell, ja que sense ell no som res, reproduïm els seus cismes en les nostres organitzacions. La militància fa gimnàstica ideològica per acomodar-se a la facció que li sembla més útil, quan no escull bàndol per simpaties o directament es perd en el laberint que és la ideologia. Aquests posicionaments generen tensions en l’organització, donant peu a la lluita intestina en la qual totes, més novelles o veteranes, ens hem vist involucrades. L’ambient de setge és asfixiant.