Cristina Grau. Secretària General del sindicat d’Hostaleria de CGT Barcelona
El zapatisme és, ara per ara, la resposta més acabada, la proposta més completa a les lluites mundials de resistència. Resistència i lluita en contra d’ambicions desmesurades que també estan acabant amb el planeta. Aquells que ho neguen o el reneguen són els que mai van comprendre a fons les seves propostes radicals d’una altra forma de fer política; una altra forma de governar; una altra forma de quotidianitat on les dones tinguem dret a la mateixa dignitat i respecte que els homes. Es tracta d’una manera “molt altra” de definir i resoldre les mancances i anhels de tots els desposseïts i, entre ells, els pobles indis. Sobretot els pobles indis.
M’agradaria ressaltar que el primer aixecament de l’EZLN va ser el març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes… Com va començar? Abans de l’aixecament armat de 1994 el poble indígena vivia en una esclavitud i horror, treballant les seves pròpies terres amb els patrons que deien ser propietaris de les finques, una vida infrahumana plena d’humiliació i sofriment. Per part de les dones, cap va aprendre mai a llegir ni a escriure perquè els amos les consideraven animals, tampoc parlaven castellà. Afirmen haver nascut en famílies que, per generacions, “no prenem dolç” perquè no ho permetia el patró. Però ni l’escuma de la mel el dóna a llepar als nens, no podien agafar ni un trosset de canya. Encara que, és clar, el bestiar del cacic podia donar-se els seus desitjos, com llepar sal tranquil·lament per estar mòlt, gràcies a la pell cuita de les mans índies.
Existia el dret de cuixa, de com són violades les jovenetes amb la mateixa naturalitat amb què el sol surt i es posa. Això ja no succeeix a les comunitats en resistència de l’EZLN, on van fer fora els patrons. Però sabem que passa a moltes finques del país mexicà i per això segueix fent mal. Si alguns homes i pares protestaven i s’organitzaven, la seguretat pública violava i assassinava a les seves dones, filles, etc. fins que va arribar la informació que podien organitzar-se clandestinament i es van formar milicianes i insurgents, és quan els fundadors de l’EZLN van arribar a les muntanyes de Chiapas.
(Fragment de la Carta del Subcomandante Marcos sobre la vida quotidiana a l’EZLN del 26 de gener de a 1994)
“Susana, Tzotzil està enutjada. Fa estona la burlaven perquè, diuen els altres de l’CCRI (Comitè Clandestí Revolucionari Indígena), ella va tenir la culpa del primer alçament de l’EZLN, el març de 1993. “Estic brava”, em diu. Jo, mentre esbrino de què es tracta, em protegeixo darrere una roca. “Els companys diuen que per culpa meva es van alçar els zapatistes l’any passat”. Jo em començo a apropar cautelós. Després d’una estona descobreixo de què es tracta: el març de 1993 els companys discutien el que després serien les “Lleis Revolucionàries”. A Susana li va tocar recórrer desenes de comunitats per parlar amb els grups de dones i treure així, del seu pensament, la “Llei de Dones”.
Quan es va reunir el CCRI a votar les lleis, van anar passant una a una les comissions de justícia, llei agrària, impostos de guerra, drets i obligacions dels pobles en lluita, i la de dones. A Susana li va tocar llegir les propostes que havia ajuntat del pensament de milers de dones indígenes. Va començar a llegir i, a mesura que avançava en la lectura, l’assemblea de l’CCRI es notava més i més inquieta. Se sentien rumors i comentaris. En chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mam, zoque i castellà, els comentaris saltaven d’un costat i altre. Susana no es va acovardir i va seguir envestint contra tot i contra tots: “Volem que no ens obliguin a casar-nos amb qui no volem. Volem tenir els fills que vulguem i puguem tenir cura. Volem dret a tenir càrrec en la comunitat. Volem dret a dir la nostra paraula i que es respecti. Volem dret a estudiar i fins i tot de ser xofers “. Així va seguir fins que va acabar. A la fi va deixar un silenci pesat. Les “lleis de dones” que acabava de llegir Susana significaven, per a les comunitats indígenes, una veritable revolució. Les responsables de dones estaven encara rebent la traducció, en els seus dialectes, del que s’ha dit per Susana. Els homes es miraven els uns als altres, nerviosos, inquiets. Tot d’una gairebé simultàniament, les traductores van acabar i, en un moviment que es va anar agregant, les companyes responsables van començar a aplaudir i parlar entre elles. No cal dir que les lleis de dones van ser aprovades per unanimitat. Algun responsable tzeltal va comentar: “El millor és que la meva dona no entén espanyol, que si no …” Una oficial insurgent, tzotzil i amb grau de major d’infanteria, se li tirà al damunt: “chingaste perquè ho anem a traduir en tots els dialectes “. El company baixa la mirada. Les responsables de dones estan cantant, els homes es rasquen el cap. Jo, prudentment, declaro un recés. Aquesta és la història que, segons em diu Susana ara, va sortir quan algú de CCRI va llegir una nota periodística que assenyalava que la prova que l’EZLN no era autènticament indígena és que no podia ser que els indígenes s’haguessin posat d’acord en iniciar la seva alçament el primer de gener. Algú, de broma, va dir que no era el primer aixecament, que el primer havia estat al març de 1993. Van fer broma a Susana i aquesta es va retirar amb un contundent “vagin a la chingada” i una mica més en tzotzil que ningú es va atrevir a traduir. Aquesta és la veritat: el primer aixecament de l’EZLN va ser al març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes. No hi va haver baixes i van guanyar. Coses d’aquestes terres”.
Les comandantes Ramona i Susana van ser les impulsores i encarregades d’informar per les comunitats sobre la llei de les dones. Aquestes van ser les deu primeres peticions de la llei revolucionària de les dones, el 1996 es van ampliar fins a 33, incloent entre d’altres, la prohibició de begudes alcohòliques, i plantació i consum de drogues a comunitats zapatistes.
Llei revolucionària de dones:
Primera.- Les dones, sense importar la seva raça, credo o filiació política tenen dret a participar en la lluita revolucionària en el lloc i grau que la seva voluntat i capacitat determinin.
Segona.- Les dones tenen dret a treballar i rebre un salari just.
Tercera.- Les dones tenen dret a decidir el nombre de fills que poden tenir i cuidar.
Quarta.- Les dones tenen dret a participar en afers de la comunitat i tenir càrrec si són elegides lliurement i democràticament.
Cinquena.- Les dones i els seus fills tenen dret a atenció primària en la seva salut i alimentació.
Sisena.- Les dones tenen dret a l’educació.
Setena.- Les dones tenen dret a triar la seva parella i llevat obligades per la força a contraure matrimoni.
Vuitena.- Cap dona pot ser colpejada o maltractada físicament ni per familiars ni per estranys. Els delictes d’intent de violació seran castigats severament.
Novena.- Les dones podran ocupar càrrecs de direcció en l’organització i tenir graus militars a les forces armades revolucionàries.
Desena.- Les dones tindran tots els drets i obligacions que assenyalen les lleis i els reglaments revolucionaris.
Durant tots aquest anys, han continuat treballant les comunitats i avançant en les seves propostes. Una cosa és clara, en les comunitats zapatistes no hi ha feminicidis.
Penso que el repte és saber escoltar veus indígenes, especialment veus de dones en aquests mons indígenes. Poder-les comprendre i després arribar a la necessària sistematització que faig com a persona compromesa amb un món més just.
A través dels anys, he escoltat en silenci i après d’elles, les zapatistes indígenes, com veuen el món, la natura, com es veuen a si mateixes, els seus fills, els seus companys i com conceben el seu cos de dona encastat en creences ancestrals. Començar amb les veus múltiples d’aquestes dones. Què diuen? Com ho diuen? Què esperen? Què reclamen? Què aporten des de la seva visió del món?
“assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món””
Però jo vull començar a baix, a baix i a l’esquerra. Vull començar amb les veus de les zapatistes i altres dones indígenes del continent. Necessito unir aquests dos mons, el de la teoria feminista, que encara que em fascini, no inclou l’espectre del que viuen i narren en profunditat les pràctiques i veus indígenes. He de fer-ho però a la meva manera i “d’una altra manera”.
Així que assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món” amb les meves contribucions modestes com persona que dóna suport al zapatisme i les seves dones. Les veig com la millor esperança d’un altre camí on dones i homes comparteixin les seves lluites, les seves disjuntives, les seves decisions cap a un altre món millor possible i més equitatiu per a elles i ells. “… Construeixen noves realitats que necessiten una altra reflexió teòrica”, diu el finit sub Marcos en el seu escrit “Una altra teoria?”.
La meva única experiència en territori zapatista, de moment, va ser l’octubre 2016. Vaig anar a Chiapas un mes, a banda de estar amb ells al 20è aniversari del Congres Nacional Indígena, vaig complir un dels meus somnis, poder visitar i estar d’observadora al cargol de la realitat, on van assassinar el mestre Galeano i destruir l’escola clínica que hi havia a la comunitat, va ser molt especial, ja que des de CGT vam fer campanya per ajudar a reconstruir i des de Barcelona, amb l’ajuda de tots els companys dels sindicats, vam fer molta difusió i col·laboració.
Un de tants moments meravellosos que vaig passar a la comunitat va ser parlant amb una joveneta de 15 anys, quan venia per llenya cada matí, la seva claredat en veure la vida i la informació que tenia de com estava el mon, allà en plena selva lacandona, jo li preguntava si tenia por, dels paramilitars, la contra insurgència que fa servir l’Estat contra ells, per que són els mateixos veïns que conviuen amb ells, són gent indígena també que són comprats per partits politics, que es venen per un cotxe, un televisor, enganyats, després els treuen les terres, i es queden sense res, i ella rient em deia: “no, jo ja em sé defensar”; i li contestava que si veiés que et passa quelcom, aniria a ajudar-te, i reia mes fort: “tranquil·la que ja li faria córrer a cops de puny”. Rèiem les dues. Vam parlar també de com estaven les dones, ella em va dir que tenien completa llibertat de casar-se amb qui volguessin, que ja no era com abans, a l’època de la seva àvia, que era el pare qui decidia i la venia per un animal, pesos o beguda (quan els cacics s’havien apropiat de les seves terres). Ara si ja no volien estar amb el company, ho parlaven i es separaven, comunicant-ho a la Junta del Bon Govern.
El que vaig observar és que per a elles no hi ha problema, ni que tinguin dificultat a reclamar els drets com a dones ni com a poble, per que no pensen els drets individualment si no en col·lectiu. En la relació amb la parella, una dona insurgent, deia que no hi ha problema perquè l’acord el resolien amb l’espòs. Perquè “l’acord” es pren col·lectivament, és l’acord de l’assemblea. Si la companya ha de sortir tres dies per complir la seva tasca com a comissària agrària o si ha d’atendre problemes a mitjanit, o si ha de deixar els nens i no pot preparar el pozol ni la torrada, cap problema. Això va dir aquesta companya i moltes més. “L’acord” fa d’intermediari freqüentment les relacions home/dona, les opressions i limitacions exercides per l’home sobre la dona i recolzades freqüentment pels usos i costums i influències patriarcals de la societat dominant. Equilibri i harmonia que reflecteixen la forma feminista zapatista de cercar l’equitat amb l’home.
