Lluís Perarnau. Afiliat a AADD CGT Sabadell
En alguns punts emblemàtics de la ciutat de Sabadell (la seu de l’AVAN al carrer de l’Estrella, on hi havia l’Obrera; als antics safareigs públics de Gràcia; a l’antiga seu del Círcol Republicà Federal, al carrer Narcís Giralt, entre d’altres) s’hi ha penjat una reproducció del primer número del Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres de Sabadell, de data 21 de juliol de 1936.
I és que fa exactament 85 anys que les forces polítiques obreres de Sabadell van organitzar la vida social i econòmica de la ciutat com a resposta al cop militar feixista. Les organitzacions obreres i d’esquerra van impulsar el moviment de resposta al cop militar. El triomf del feixisme comportaria la destrucció sense contemplacions de les organitzacions. A la llum de l’experiència d’Itàlia, Alemanya i Àustria, coneixien el règim de terror i esclavatge en què consistiria la dictadura feixista.
El Sabadell del primer terç del segle XX és una ciutat industrial bruta, amb problemes d’abastiment d’aigua i una trentena de vapors (amb les seves corresponents xemeneies). Una ciutat amb olor de borra i de filatures, que tot just ha crescut cap a un segon eixample: Gràcia, la Creu Alta, l’Avinguda, la Cobertera i Hostafrancs. Es construeixen noves fàbriques i les típiques cases angleses, de planta baixa o planta baixa i pis, amb poca claror i ventilació a l’interior, sense aigua corrent ni clavegueres, mentre que les condicions higièniques a les fàbriques són lamentables, amb espais reduïts i sense llum ni ventilació. La causa de defunció més destacada és l’apoplexia i la tuberculosi.
Sabadell és una ciutat obrera, amb més de la meitat de la població treballant a la indústria. I d’aquesta, les 3/4 parts ocupades en la indústria tèxtil. Una ciutat que esclata socialment el 1909 en l’anomenada Setmana Tràgica. Malgrat la repressió i una patronal que no cedeix, la lluita obrera és persistent. Els anys de la primera guerra mundial són els temps en què «fer mantes» esdevé expressió popular de «fer-se ric» (els fabricants produeixen per als exèrcits dels països en guerra) i els temps de les reunions al bosc de Can Feu, amb la presència de Salvador Seguí. 1917 és l’any de la Vaga General Revolucionària, en què la ciutat patí una forta repressió, fins al punt que l’Obrera i el Bar el Diluvio (posteriorment conegut com «Bar el Millón», al davant de la Mata) són bombardejats per una divisió de l’exèrcit. Aquesta conflictivitat social no minvarà fins a partir del 1921, amb l’increment de l’atur, la repressió i la posterior clandestinitat forçada pel pistolerisme de la patronal i la dictadura de Primo de Rivera.
“Amb la commemoració dels 85 anys de la revolució del 1936 retem homenatge a totes les persones que van fer front al feixisme “
Al 1931, la CNT és la principal força obrera a Catalunya i Sabadell és el tercer nucli local de la CNT, per darrera de Barcelona i Badalona. Aquesta ciutat obrera i rebel se la tornarà a jugar a la revolta de l’octubre del 34, els represaliats i represaliades de la qual no tornaran a la ciutat fins al febrer del 36 amb el triomf del Front d’Esquerres. És una ciutat amb una forta consciència de classe i una cultura obrera contraposada al conservadorisme catòlic i integrista de la classe patronal. Una cultura avançada i, entre alguns medis anarquistes, clarament feminista, com molt bé documenta l’historiador Eduard Masjuan a «Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939)». Es defensen els drets de les dones i es difon coneixement per al control de la natalitat. Una qüestió que no serà fins dècades més tard, ja als anys 70, quan es podrà reprendre el fil des del moviment veïnal i el moviment feminista, amb el desplegament de les vocalies de la dona i dels centres de planificació familiar. Sobta comprovar encara avui com l’Església catòlica condiciona l’exercici del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs a través de la seva posició de domini en patronats hospitalaris, com denuncia el setmanari La Directa, núm. 528 (Quan el dret a l’avortament depèn de la comarca).
I, malauradament, tornem a veure seriosament amenaçats drets i llibertats per una extrema dreta cada dia més desacomplexada, incrustada i parapetada en l’aparell de l’estat, amb una gran visibilitat mediàtica i política que busca la seva «normalització» mentre escampa les llavors de l’odi i de la persecució cap als col·lectius més vulnerables, com seria el cas dels migrants, contra els drets de les dones i de les persones LGTBI o contra qualsevol dissentiment de les seves «úniques veritats naturals i irrefutables»: la unitat de la nació espanyola és indivisible i un home és un home, i una dona, una dona.
Amb la commemoració dels 85 anys de la revolució del 1936 retem homenatge a totes les persones que amb el seu compromís i la seva lluita van fer front al feixisme i van voler aixecar un nou ordre social més just i equitatiu. A més del reconeixement, cal recuperar l’important llegat de pensament crític que ens han deixat aquelles generacions. Un llegat imprescindible contra els atacs dels enemics de drets i llibertats.
