Bombes contra la impunitat
Comunicat sobre la Llei de Memòria Democràtica
La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.
L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.
Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.
La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de
bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.
Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.
En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.
Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.
Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.
Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.
Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.
