Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries
Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.
La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.
El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.
D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).
Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.
Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.
En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.
A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.
“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”
La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.
A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.
En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.
La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.
Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”
Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.
Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.
