Etiqueta: Colòmbia

Robert Morral. Ex-brigadista a Colòmbia i membre d’Ensenyament Sector Social CGT

Colòmbia ha patit més de mig segle d’un conflicte armat que va arribar a provocar la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental amb 260.000 morts, 85.000 desapareguts i 7 milions de desplaçats per la violència. El setembre del 2016 es va signar un acord de Pau entre la principal guerrilla de les FARC-EP i el govern colombià, tanmateix aquest acord ha estat paper mullat i el govern i l’estat no l’han complert. Des de la seva signatura han estat assassinats més de 1.200 líders socials i 275 excombatents de les FARC-EP. Només durant aquest any 2021 i fins a la data de l’inici de la vaga general del passat 28 d’abril havien estat assassinades 132 persones dels moviments socials amb 35 massacres, 57 líders socials i 22 excombatents de les FARC-EP. Un autèntic genocidi del moviment popular que tristament colpeja les entranyes de la memòria col·lectiva i ens recorda aquell altre genocidi que hi va haver durant els anys 80 i 90 on més de 4.000 membres del partit d’esquerres de la Unión Patriòtica foren assassinats pel terrorisme d’estat.

Una violència que arrenca amb la desigual tinença de la propietat de la terra, on l’1% de la població té el 81% de la terra cultivable i on només el 7% d’aquestes són de vocació agrícola. La resta pertany al monocultiu i l’extractivisme d’unes multinacionals que en el terreny sovint es transformen en elits de terratinents vinculats a l’extrema dreta i al narcotràfic que conformen la base del Narco-Paramilitarisme; autèntic amo i senyor del país i que té en l’expresident Uribe i en el president actual de Duque, els seus màxims exponents i portaveus. I malgrat que sovint els grans mitjans de desinformació venen la imatge d’un país amb una violència difusa a través de conceptes buits com narcotràfic, terrorisme i pandèmia; la naturalesa del greu conflicte que es viu a Colòmbia és d’arrel política a causa de la greu injustícia social. No en va, Colòmbia és el segon país del món més desigual i el primer del planeta on més sindicalistes i defensors de drets socials, laborals i polítics són assassinats.

Arriba la pandèmia sanitària

Enmig d’aquest greu context i amb 21 milions de pobres arriba la pandèmia que aguditza la crisi i malestar en què viu gran part de la població, però el govern en comptes de reaccionar amb mesures de protecció social tira de manual neoliberal i implementa una reforma tributària on en comptes de gravar a les grans fortunes fa pagar els plats trencats de la crisi a unes classes populars exhaustes que es troben en la misèria més absoluta. De seguida es reactiven les mobilitzacions que s’havien iniciat amb la darrera vaga general de novembre del 2019 i que havien quedat ajornades arran de la pandèmia. Les protestes són massives, i aquest cop el Paro Nacional –vaga general- es convoca de forma indefinida. Ni l’alerta sanitària, ni el toc de queda aturen unes mobilitzacions que cada dia que passa guanyen suport en el camp popular.

“des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial”

A causa de la forta contestació al carrer, Duque retira la Reforma Tributària, però el moviment popular es reafirma i l’aliança de sindicats, estudiants, professores, treballadores, transportistes, moviment indígena i camperol decideix mantenir la protesta. Amb sectors apostant per fins i tot, fer caure el govern narco-paramilitar de Duque i una majoria social que reivindica noves demandes socials urgents: retirada del projecte 010 que privatitza el poc que queda de la sanitat pública, desmilitarització de les ciutats, reforma de la policia i dissolució del criminal ESMAD, compliment dels acords de pau, respecte de la vida dels i les líders socials i defensores de drets humans… en definitiva demanen viure amb una mínima dignitat i sense por a ser assassinats per l’estat.

Mentrestant, malgrat que el govern treu el gruix dels seus sicaris de l’ESMAD, exèrcit i paramilitars a gran part del país per seguir practicant el terrorisme d’estat, el Comitè Nacional de Vaga segueix cridant a la mobilització i el poble es manté al carrer i a les places, especialment un jovent viu i combatiu que ja ha perdut la por perquè no té res a perdre i segueix dempeus lluitant per un futur lliure.

Des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial, 1248 persones víctimes de violència física per part de la policia, 76 persones assassinades principalment per agents estatals i grups paramilitars, 1649 detencions arbitràries contra manifestants amb fins a 346 persones desaparegudes, 705 intervencions violentes per part de la força pública amb 69 víctimes de lesions oculars, i 25 víctimes de violència sexual per part de la força pública.

Tanmateix, la lluita a Colòmbia continua, perquè com deia un jove de la famosa primera línia (joves que es mantenen en la primera línia defensiva dels bloquejos i de la protesta) assassinat per la policia, ja ho hem perdut tot, fins i tot la por “por eso hay que seguir y seguir, y salir a marchar para crear un mundo nuevo”.

Julia Matildelina. Col·lectiu Maloka

Revoltes i respostes populars en temps de pandèmia i d’acords de pau incomplets i incomplerts
“No hay nada sin historia. Quien no la tiene, se acabó.
Los blancos dicen a los indios: cuénteme un cuento.
Y si ellos hablan, los blancos dicen que es cuento.
Y sólo queda eso: un cuento.
Y allí se acabó la historia.
La historia es de todos; cada uno debe hablar su parte;
entre todos se da un redondeo”.
Taita Abelino Dagua, Exgobernador Misak
[Guambianos: hijos del aroiris y del agua]

Colòmbia viu temps difícils, cada notícia sepulta l’anterior. És difícil conviure amb les notícies d’assassinats i massacres que marquen el nou cicle de violència que van inaugurar uns acords de pau entre l’estat i la guerrilla de les FARC-EP que el govern colombià mai ha complert. Escollim quatre notícies que han marcat els darrers dos mesos i ens ajudem de la concepció del poble Misak per a entendre que necessitem la història per interpretar el que s’està vivint a Colòmbia. Potser no és lineal, sinó que camina com el dibuix de la closca d’un cargol, i a cada volta de l’espiral, creix, canvia o s’aprofundeix. A més, el poble Misak està insistint a dir la seva part. Comencem el camí per aquí.

16 de setembre: El poble originari Misak tomba l’estàtua del conqueridor Sebastián de Belalcázar
Popayán, capital del departament del Cauca, és coneguda com la ciutat blanca per la seva arquitectura colonial al centre històric, i és un clar exemple de l’herència colonial a Colòmbia. La seva imatge emblemàtica no representa un territori on un quart de població s’autoreconeix com indígena i gairebé un 17% com afrodescendent. Amb Belalcázar, al s. XVI va arribar no només la imposició de la religió i l’idioma, sinó també el cadastre que va permetre l’escriptura de les terres. Els descendents d’aquells que se les van repartir, són avui els grans terratinents i empresaris. Un exemple: Incauca, la indústria sucrera més gran del país, compta amb unes 44.000 hectàrees de canya de sucre cultivades al Cauca. La collita no només es tradueix en sucre, sinó també en bioetanol. Els indígenes reclamen com a pròpies moltes d’aquestes terres, ja que la violència de les guerres repetides els van arraconar a les muntanyes i han perdut àrees cultivables. El poble Nasa a aquestes recuperacions de terres les anomenen “liberación de la madre tierra”. Per això, el poble Misak proclama avui que venen “amb la sang indígena a les venes a lluitar contra els qui tenen la sang indígena a les mans”.

Matinada del 8 de setembre: La Policia mata a un home a Bogotà a cops i descàrregues elèctriques de tasser
Massa semblant al cas de George Floyd, viralitzat i convertit en un clam contra la policia als Estats Units. Un vídeo igual de dolorós comença a compartir-se per xarxes socials. S’hi veu clarament com dos agents immobilitzen a Javier Ordoñez, i a terra li apliquen repetidament descàrregues elèctriques amb un tasser. Javier, de quaranta-tres anys, suplica en va, “Ya, por favor, no más”. Diu la policia que estava begut i havia tingut una baralla al barri… i el van condemnar a mort. No és ni la primera ni l’última víctima per violència policial ni a Bogotà ni a Colòmbia, però encén l’espurna. Milers de persones surten a protestar enfront dels CAI (Centro de Atención Inmediata), petites comissaries als barris, estesos per tota la ciutat. Ràbia contra la policia i ràbia acumulada per tants mesos de confinament i pandèmia que han portat les classes populars a l’extrem. Tot esclata. Els CAI es consumeixen en el foc i la policia respon amb més violència. Disparen indiscriminadament uniformats, però també vestits de civil sense separar-se dels seus companys amb uniforme. Entre el 9 i l’11 de Setembre, maten a 13 persones més, incloses 2 menors d’edat.

“no és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país”

Colòmbia és un país centralitzat, i altres casos recents d’assassinats a mans de la policia han passat més inadvertits, com el d’Anderson Arboleda. Va ser el 19 de maig, quan la policia va colpejar fins a la mort al jove afrodescendent de dinou anys, acusant-lo de trencar la quarantena. Tot i que el seu cas es va denunciar i reivindicar amb un #BlackLivesMatter a la colombiana, no va generar mobilitzacions ni moltes més reaccions. Tal com passa als Estats Units, a Colòmbia ser negre també et posa en perill enfront de la policia. Potser per passar a una població allunyada de la capital, per ser afrodescendent i perquè no va ser registrada en vídeo la seva mort, va ser el cas d’Ordoñez i no el d’Arboleda qui va fer esclatar la ràbia.

Durant les mobilitzacions a Bogotà i la seva perifèria, alguns CAIs es van transformar en biblioteques populars. Una il·lusió que va durar pocs dies, ja que la policia va desallotjar-los, però que va posar en relleu la creativitat i la força de les protestes. El crit contra la policia és divers, hi ha qui parla d’abolir-los, hi ha qui parla de reforma, però el que està molt clar és que les joves estan cansades d’una societat militaritzada on es prioritza la policia i l’exèrcit enfront l’educació i els drets bàsics de la població.

S’acostuma a dir que a Bogotà poc se sap de la guerra que segueix viva a territoris rurals de Colòmbia, però les perifèries de la ciutat i els seus carrers estan plens de població desplaçada. La pobresa urbana té molt a veure amb gent que s’ha vist obligada a marxar del seu territori. Exiliats interns. La violència i la manca de terres com a protagonista de nou. Com als temps de Belalcázar.

11 d’agost: Massacre de Llano Verde, Cali
Assassinen a cinc adolescents afrodescendents d’entre 14 i 16 anys. Estaven al lloc equivocat, una plantació de canya on recentment havien matat un dels vigilants. De nou, el racisme no va ajudar. A Llano Verde, als afores de Cali, viuen famílies desplaçades pel conflicte armat. De fet, és una zona amb risc d’inundacions. El barri limita amb plantacions de canya, que en el seu moment van ser de la Corona Espanyola i ara són del municipi i empresaris. El fiscal va explicar que els acusats d’homicidi van posar als joves al seu punt de mira, tot i no tenir res a veure amb l’assassinat del vigilant.

Als mitjans, i a les xarxes socials no van esperar per a criminalitzar-los. Delinqüents, drogoaddictes, lladres…, plouen els assenyalaments d’una societat que ni els coneixia. Però eren joves i negres. Cada vegada que hi ha un assassinat, algú té el valor de justificar-lo. I això resulta esfereïdor si l’estat ho empara.

És difícil parlar d’un cas, però pitjor és parlar només en xifres. Tot i això, multipliqueu Llano Verde per 61. És el nombre de massacres al país només en el que portem de 2020 fins que començo a escriure aquestes línies. Són 246 vides menys. Però a això li hem de sumar més de 200 assassinats selectius a activistes, líders comunals i socials. Des de la firma de l’acord de pau entre la insurgència de les FARC-EP i l’estat colombià, el novembre del 2016, han estat assassinades més de mil persones que estaven involucrades en la defensa dels territoris i el medi ambient, lluites indígenes, camperoles, afrodescendents, i la construcció de pau des de la base.

La majoria d’aquestes massacres han estat a territoris rurals fortament militaritzats. Llocs on la sortida de les FARC va deixar un buit de poder, però a on ja operaven també grups narcoparamilitars que exercien control poblacional. Amb la partida de la guerrilla, van esclatar noves disputes o senzillament els narcoparamiltars es van apoderar del control. Tampoc és casual que es tracti de territoris geoestratègics o amb gran riquesa natural. Com als temps de Belalcázar, els armats operen on hi ha interessos econòmics.

Reescriure la història

Potser els temps de Belalcázar no han acabat, i per això no es tracta només d’una estàtua: és una forma de reescriure la història. Com en una espiral, passar sobre els mateixos fets i reescriure’ls. Potser per això, la part més “blanca” de Popayán s’ha sentit amenaçada i el seu alcalde ha ofert 5 milions de pesos (1.200 euros aprox.) per informacions sobre els responsables de l’acció i ha amenaçat amb detencions i processos judicials. Els Misak, que tenen reconeguda la justícia pròpia davant l’estat, defensen que han celebrat un judici on a Belalcázar se’l considera culpable de genocidi, espoli i acaparament de terres; desaparició física i cultural dels pobles; furt del patrimoni cultural i econòmic; repartiment arbitrari de terres; violació de dones; esclavització de la mà d’obra indígena per a enriquiment il·lícit; imposició de costums i creences com el cristianisme; profanació de llocs sagrats i desharmonització espiritual, entre altres crims.

L’acció, que replica d’altres que ja han fet a Xile els maputxes, ha posat a debat nacional, les desigualtats creades des de la conquesta pels espanyols. I com aquestes són l’origen d’una violència que no ha parat, a un país on el 81% de les terres està en mans d’1% de propietaris.

Per part nostra, falta un altre debat. No és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país, o que el grup comunicatiu Prisa controli Caracol TV, el canal colombià de més audiència. Qui habitem el “Reino de España”, siguem part de la diàspora colombiana o no, tenim el deure de visibilitzar les lluites per la vida enmig de la mort. La solidaritat internacional és una forma de protecció i des de Colòmbia ens demanen que posem la mirada sobre les seves lluites, però també que busquem els responsables a casa nostra per desarticular la història colonial.