Agustín Guillamón
El 14 d’abril de 1931 s´havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals reunit a Madrid, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adoptar dues mesures organitzatives que assolirien un enorme èxit posterior: la formació dels sindicats de barri i la fundació dels comitès de defensa.
La CNT en els anys trenta no era només un sindicat entès a la manera clàssica com una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT formava part d’una xarxa llibertària de solidaritat i acció, que abastava tots els aspectes de la vida del treballador, tant els socials com els culturals, familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel sindicat de barri, els ateneus (amb les seves selectes biblioteques), les escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat anarquistes, els grups de defensa (coordinats a nivell de barri i després de districte i ciutat) i els sindicats de barri; constituint en la pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, amb valors alternatius als capitalistes.
Si no entenem la importància d’aquesta xarxa llibertària de solidaritat i acció, no comprendrem mai la força i radicalitat del moviment llibertari a Barcelona i Catalunya durant la Guerra civil, ni les seves conseqüències:
1. Negació, en la seva totalitat, de la forma de vida imposada pel capital, assajant en teoria, i sobretot en la pràctica, noves vies en les relacions socials i individuals, en la cultura, en l’economia, etcètera. Ara parlaríem d´una mena de contracultura.
2. Negació teòrica i pràctica de l’Estat en la futura societat postrevolucionària, que posicionava contra l’auge de l’estatisme en els partits reformistes socialistes i contra-estalinistes, així com en contra de tota mena de col·laboracionisme en les institucions estatals.
3. Pràctica de noves relacions socials i assajos de noves societats al marge dels diners, del salari, la propietat privada, la jerarquia social i la mercantilització de la vida quotidiana. Les expropiacions, les col·lectivitzacions i la socialització de l’economia van ser assajos i experiències pràctiques d’un moviment subversiu profundament revolucionari, que tendia a transformar la utopia en realitat palpable.
4. No es combatia per una ideologia abstracta, sinó en una experiència col·lectiva pràctica que transformava la societat i la realitat.
5. Els comitès revolucionaris de barri eren el moviment social real que en la seva pràctica quotidiana substituïa totes les funcions estatals i que amb la seva mera existència encarnaven la revolució social en curs.
“la CNT als anys trenta no era només un sindicat”
El 1923, Joan García Oliver havia aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica revolucionària”, secundat per Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. Era el final dels anys del pistolerisme. La CNT havia hagut de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca als assassinats dels sindicalistes de la CNT per part de la policia i de la guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”, consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o alliberament, pretextant un intent de fugida.
En 1931, la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups d’acció dels anys del pistolerisme (1917-1923), encara que ara orientats no només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives, sinó com a garantia indispensable per exercir els drets fonamentals de reunió, expressió, associació, premsa, manifestació, sindicació o vaga, encara no reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una constitució, però que tanmateix no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents, això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els sindicalistes.
L’1 de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada unes enormes ensenyes roig-i-negres com a senyal d’identitat de la CNT. Es va acordar elaborar una plataforma de reivindicacions que serien portades en manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça de Sant Jaume (on hi són les seus de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat) van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que es lliuressin les reivindicacions a l’autoritat i alguns treballadors sortissin al balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació.
Els comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista” o militar, aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més, indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l´escola racionalista o la cooperativa. Els comitès de defensa protegien els drets dels treballadors, perquè no existien més drets que els apropiats per la lluita de carrer, perquè no existien més drets que els que podien defensar-se, posant-los en pràctica.
Però la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”, consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del país s’unís a la insurrecció va mostrar aviat els seus límits, i sobretot, els seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de gener i desembre de 1933 havien desarmat als comitès de defensa, sotmesos a una fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de timó i canviar de tàctica.
