Dolors Marin. Historiadora
“Que si ve Maura, que si ve Dato, el que mai ve és el pa barato!” .
Barcelona, cançó popular, 1918
El gener de 1918, Llibertat Ròdenas fou una de les activistes feministes que participà amb les seves companyes treballadores en la gran revolta de dones de Barcelona. Aquest serà l’inici de la seva carrera com a conferenciant i activista. El seu és un dels pocs noms que apareixen sovint en les cròniques de la vaga que deixà la ciutat a les portes d’una gran vaga general i motivà la destitució del governador civil, implantant el toc de queda i la suspensió de garanties jurisdiccionals.
El de gener de 1918 fou un conflicte curt, de tres setmanes de durada, del 8 al 26 de gener, amb grans manifestacions de força al carrer i greus aldarulls. Amb la declaració de l’estat de guerra, es va reprimir durament les activistes que havien desfermat la protesta urbana que sota la consigna popular «Per humanitat, dones, totes al carrer!» havien demostrat la seva força.
Destaquem que en arribar des de València la família de Llibertat Ròdenas a Barcelona encara se sentia en l’ambient l’entusiasme de la gran mobilització obrerista entorn de la revolució de 1917 a Rússia. També es va plantejar el greu conflicte de les subsistències dins el marc de la guerra europea, que cada hivern amenaçava les llars obreres amb la manca de queviures i carbó i els preus astronòmics d’aquests productes de primera necessitat. Indubtablement, la carn, la farina i el carbó eren venuts pels acaparadors i els comerciants als dos bàndols enfrontats a la guerra, motivant l’escassetat i la pujada dels preus.
Els intermediaris no feien res més que agreujar la qüestió, apujant els preus de tot allò imprescindible i que amagaven als seus magatzems per especular. Tot i les bones paraules i els intents de les autoritats de taxar els productes de primera necessitat, les classes treballadores no tenien possibilitat d’adquirir-los i les revoltes es van escampar arreu de l’Estat espanyol amb assalts a forns i botigues, amb l’actuació de la força pública i l’exèrcit que varen ocasionar baralles, enfrontaments i morts en diverses poblacions. L’Estat espanyol, aprofitant la seva neutralitat, treballava per als dos bàndols enfrontats i els capitalistes multiplicaven els seus guanys, però no els obrers, que s’empobrien més i més. A aquesta qüestió vital, s’afegia l’encariment del preu dels habitatges, amb una inflació constant.
Atretes per la feina a les fàbriques es va produir un gran desplaçament de persones provinents de les zones rurals cap a les ciutats obreres. Però el que va passar és que amb tanta emigració es van apujar els preus dels lloguers, sobretot en ciutats com Barcelona o València (quadruplicant-se o quintuplicant-se sobre els anys anteriors). Aquest fet serà denunciat per l’activa Lola Ferrer, ja que en qüestió de mesos va passar de pagar set pessetes de lloguer a 30, segons llegim a El Diluvio quan unes 200 activistes femenines acudiren al seu domicili de la plaça del Clot per evitar el seu desnonament (27 gener) enmig d’un gran aldarull. Aquells dies s’havia constituït legalment el Sindicat de Llogaters al carrer Cadena (el dia 6) sota el lema «Llogaters a defensar-se».
La vaga va començar l’onze de gener quan una dona anònima, Amàlia Alegre, va penjar al Raval un escrit convidant les seves companyes i veïnes a protestar davant el Govern Civil pel preu abusiu de les subsistències i la negativa dels acaparadors del carbó a vendre’l al preu taxat. El cartell deia: «Fora els acaparadors, a defensar-nos de la fam.». Aviat es va multiplicar per obra d’altres mans anònimes de dones: «Carbó barat», «Tenim gana», «Cal abaratir les subsistències» i altres per l’estil. Al cap de poques hores es van reunir unes 500 dones que es van dirigir al Govern Civil, on foren rebudes (una comissió) per Ramon Auñón, marquès de Pilares. A la plaça de Sant Jaume van organitzar una gran cridòria , i ja posades, van anar a protestar a l’Ajuntament on parlaren amb el batlle, el tenor i vinater Manuel Morales Pareja, del Partit Republicà Federal.
“les dones, a cop de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients amagats”
Era l’inici d’una gran revolta urbana feta i protagonitzada per dones. Alguns diaris es van fer ressò dels aldarulls. Sota el titular «Un exemple a seguir. Lloança de les dones!», El Diluvio de l’11 de gener oferia el conflicte de les subsistències amb detall. Explicava la batalla diària davant les carboneries, arribant-se al motí urbà, tot i que el Govern Civil i l’Alcaldia demanaven que se servís el carbó al preu fixat, cosa que no es fa. El diari explica: “Són les dones, repetim, les que han dit «Prou!» i ensenyen dents i ungles. Lloança a les dones! Força, heroïnes davant dels acaparadors, dels voraços, dels insaciables llogaters, que cada mes ens apugen els lloguers dels miserables habitatges que habitem! Força, dones, força contra tota aquesta mena d’explotadors!.» I les dones van assaltar les carboneries (segons la premsa a més de doblar el preu del carbó anava amb molta terra i pedretes i el mullaven amb aigua per fer-lo més pesat) que adulteraven fraudulentament el producte. Les cues davant dels establiments no feien més que fer augmentar la tensió i la interacció entre les mestresses de casa que, indignades, perdien les hores i la paciència davant dels especuladors.
El conflicte es preparava lentament, ja que les autoritats deixaven fer als botiguers i comerciants i no feien efectius els preus taxats dels productes de primera necessitat. Com dèiem, només alguns òrgans de premsa van emetre les seves queixes, d’altres estaven al mateix costat que els comerciants. Les multes als acaparadors eren només simbòliques i no tenien efectes dissuasius. Durant tres setmanes van succeir aldarulls al carrer protagonitzats per dones i nens (ja els van dur el primer dia de la revolta, a la tarda). Les activistes es negaven que els homes s’afegissin a les desfilades, no volien que capitalitzessin una protesta que elles havien començat.
La força pública no es veia amb forces per contenir-les, ja que el nombre de dones al carrer cada vegada augmentava més. La dissidència s’escampà per tota la ciutat i els dies 11 i 17 de gener es convocaren mítings en què les dones foren les oradores, un fet excepcional i que demostra la seva implicació i protagonisme. En aquella protesta van reaparèixer els rostres de les antigues activistes urbanes, com Amàlia Alegre i Maria Marín, veterana lluitadora compromesa (llevadora de formació, redactora de premsa i professora racionalista a les escoles del barri de barraques de Pequín (Poble Nou) i el Raval, al seu domicili del carrer de l’Om.. Pocs dies després el pes de la protesta passà de les dones vinculades al republicanisme radical a mans de les joves activistes anarcosindicalistes: Llibertat Ròdenas, Lola Ferrer, Cinta Roigé Roser Dolcet, Ramona Berni i Pepita Not (aquestes dues del grup Los Solidarios).
Entre tots els aldarulls d’aquells dies: assalts a botigues, magatzems, topades amb la policia, etc, destaquem els fets del Paral·lel, inèdits en la història de la ciutat i poc investigats fins ara, al meu parer una de les claus de volta del conflicte urbà més important després de la Setmana Tràgica en què el protagonisme femení fou indiscutible. El divendres a la tarda les dones es van dirigir, no cap a les Rambles, sinó cap al Paral·lel, la gran artèria de l’oci nocturn ciutadà, el lloc on els homes es gastaven els diners a les tavernes, els músics halls i els bars que s’anomenaven «de cambreres», eufemisme amb què es referien la prostitució a què es veien abocades moltes proletàries en temps d’atur i escassetat econòmica.
Començant per l’Apolo, el Pompeia, el Follies Bergere (on van trencar els vidres de les portes i aconseguiren tancar el teatre), el Moulin Rouge, el Nevelty i molts d’altres van obligar-los a tancar i convidaren les dones que hi treballaven, i a les clientes, a acompanyar-les en la seva protesta. La premsa afirma «A cap hi va quedar un vidre sencer.» Es formà una manifestació d’indignades de 5.000 dones. La violència en contra dels locals «del vici» estava organitzada per diversos grups que es dirigien cap als locals. La premsa detallava: Al Montecarlo van pujar a l’escenari, interrompent la funció, i després de parlar van trencar tots els vidres i els miralls del local, a l’Edèn Concert fins i tot van fer miques la sumptuosa vaixella, a més dels vidres, i a l’Alcázar els empleats van tancar les portes de ferro. Les dones a cops de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients que s’hi havien amagat.
A La Bombilla, on l’empresari intentà resistir, a banda dels vidres, van arrancar el sistema de l’enllumenat elèctric. Després es van dirigir a les botigues del barri i les van fer tancar a més de convidar les dones a la manifestació, davant l’astorament de la policia que no va intervenir, per prudència. (Pocs dies després les colpejarien amb ganes, fins i tot amb baionetes i culates de les seves armes).
En arribar als magatzems El Siglo, van demanar que tanquessin i que clientes i dependentes se sumessin a la revolta, però com que no els feren cas, entraren pel darrere (carrer Xuclà) i hi rebentaren tots els vidres. En sonar un tret va intervenir la policia, mentre un altre grup de dones tallaven el pas als tramvies a les Rambles i arrencaven els cartells publicitaris dels laterals i rebentaven els vidres d’un tramvia que va voler passar (un atac a l’odiat marquès de la Foronda, el propietari).
Un altre grup, «a la Plaça Universitat, apedregà un quiosc de begudes i va trencar els vidres del Barato, Orri, Jorba i altres. A la nit, per calmar els ànims, va fer acte de presència a tot el centre de la ciutat ,tot el centre de la ciutat la Guàrdia Civil.
Aquella tarda van sumar-se a la protesta les fàbriques del Raval i de Sant Martí de Provençals amb la idea de convocar vaga general revolucionària, i les treballadores s’afegiren a les manifestacions. Malgrat la Guàrdia Civil, «els disturbis continuaren tota la nit, diversos grups de dones (i alguns homes) proveïdes de garrots van tornar als cafès «de cambreres» i els musics halls obligant-los a tancar», van tornar a sonar alguns trets al carrer Nou de la Rambla i després de dirigir-se a l’Olímpia, on es tornà a armar un gran aldarull, es van dirigir al Liceu, on els impediren l’entrada. Els periòdics assenyalaven que durant totes les mobilitzacions les dones es van negar que els homes les acompanyessin, argumentant, que era fàcil que els policies s’infiltressin fent-se passar per companys i que inclús provoquessin aldarulls, a més de delatar-les per poder-les detenir després, i en definitiva perquè no volien ser dirigides. A més, es van afegir a les protestes les artistes, actrius o cantants de varietés, com Maria Pons (artista de vodevil) i la popular ballarina «La Netti». En d’altres periòdics, també es destaquen els atacs als primers grans magatzems de la ciutat, convidant al seu tancament i instant les dependentes i clientes a unir-se a la gresca. Així, es van tancar El Gran Siglo, El Barato i Jorba.
Naturalment, van començar les detencions: 16 dones, la premsa afirmà que «no son obreres, sinó cambreres dels cafès concert», en un intent de criminalitzar i desvirtuar la protesta; 13 van ser alliberades després d’una nit a la garjola. Llibertat Ròdenas va protestar públicament al plantejament que deia que el moviment acollia moltes prostitutes i va denunciar a la premsa la hipocresia dels burgesos: «envoltats d’amants, producte del nostre treball», i demanà a les companyes «d’aquestes dones infortunades com les nostres germanes», una solidaritat de classe i una sororitat feminista impressionat als anys vint. Mentrestant, es feien noves detencions: 18 activistes més. Mentre les protestes augmentaven, s’assaltaven carros i botigues, forns de pa i es repartia blat i pans entre els veïns, es tancaven fabriques (280 i 28.000 vaguistes només a Barcelona) i les obreres s’afegien a la protesta. Proliferaren les detencions i els enfrontaments amb la policia. Al saló de ball del Globus Captiu (dia 17), mentre la policia organitza una gran operació de vigilància en els voltants i impedeix l’entrada dels homes, es concentren 5.000 dones. Va parlar Cinta Roigè: «Ens han faltat al respecte anomenant-nos ‘pendons’ perquè no tenim targetes que diuen fulana de tal de la Foronda. ¡Bé, ja som al carrer!» i «Els nostres germans esperen el nostre senyal»; és a dir, confirma la participació dels anarcosindicalistes a la vaga de dones que pot transformar-se en vaga general revolucionaria. I Pepita Miralles afirmà: «Si ens disparen, anirem a les cases dels policies a fer justícia popular»; Roser Dolcet va advertir que la lluita volia ser capitalitzada pels partits polítics (en clara referència als lerrouxistes) i una dotzena més de conferenciants que van narrar com l’odiat Bravo Portillo havia colpejat a la cara a una nena i va usar el bastó contra diverses dones, alhora que ordenava a la policia que les colpegés amb les culates de les armes. Al míting es va aprofitar per demanar l’aturada dels preus dels lloguers, la destitució del marquès de Pilares i de l’inspector de policia Bravo Portillo al que s’acusa de protector dels proxenetes de la ciutat. Però la força pública desplegada a la ciutat i la seva brutalitat feien pressentir la fi de la gran demostració de la força de les dones barcelonines. El diumenge, les anarcofeministes convocaren dos mítings, un al matí i un altre a la tarda a Sants a l’Escola Racionalista. Al del matí hi assistiren 400 dones, hi parlà Llibertat Ròdenas (al cine Muntanya del Clot) amb la presidència de Fina Miralles i al costat de Lola Ferrer, Vicenta Companys, Cinta Roigè, Milagros Martínez, Maria Aguilar, Maria Ferrer i Roser Dolcet. A la Soli s’afegeix: «Pel pa dels vostres fills, dones, acudiu al míting!». A Sants a banda de Ròdenas, Pepeta Miralles, i Lola Ferrer “completament afònica”, van parlar la jove teixidora de Mollerussa (21 anys) Ramona Berni, i la seva amiga de Torregrossa (18 anys) Pepita Not, minyona i cuinera. Roser Dolcet acabà la seva intervenció amb un «Jo no sé si aquestes idees meves són anarquistes, però si voler que els meus fills mengin és ser anarquista, doncs: Visca l’anarquia!» Tenim el testimoni del pensament social i feminista de les companyes en la premsa: Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet, Pepeta Miralles , Carme Pardo i varies més. A partir d’aquell moment, Llibertat Ròdenas i les seves amigues seran detingudes sense causa multitud de vegades, començava la vida de les activistes anarcofeministes més desconegudes e invisibilitzades de la nostra història
