Ferran Aisa
En aquest temps d’estat d’alarma i de pandèmia, ha estat molta gent que ha buscat en la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobat en casos similars. Així, han sortit a la palestra obres com El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus (1913-1960).
La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora més actuals, per la seva temàtica universal. L’obra de Camus, construïda sobre una sòlida base moral i ètica, no ha perdut mai vigència. El món continua estant dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, l’ésser humà continua fent les mateixes barbaritats.
La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme. Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger o Calígula. Totes elles d’una qualitat innegable, marcades per la seva filosofia existencial, tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif, en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu, i recrea aquest pensament de l’absurd.
El mite de Sísif, no és únicament la filosofia de l’absurd, sinó una exposició de com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la seva vida, des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o també Samuel Beckett. Camus es serveix del clàssic mite grec Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins al cim d’una muntanya, per explicar-nos l’absurditat del món, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota l’eternitat.
És l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme, també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània, el que denomina el pensament del migdia amb l’ètica i el caràcter llibertari que remarcarà clarament a l’assaig L’home revoltat. Per tant, la filosofia de l’absurd i de la revolta serà la base fonamental de la seva literatura.
La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Algèria). Amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. És la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates que moren arreu ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit ens recorda la figura del doctor Stockmann de l’obra d’Ibsen L’enemic del poble.
A Oran passa el mateix, ningú vol parlar de què existeix una epidèmia: quan comencen a morir pacients, s’amaga la notícia. Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta és oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’on no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i el ciutadà Jean Tarrou) lluitaran fins al final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món.
El doctor Rieux, malgrat els dificultats per lluitar conta l’epidèmia, sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Pel doctor, l’honradesa consisteix a exercir dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, qui d’haver cregut en la revolució, passa a veure com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: “Sí, he seguit tenint vergonya, he après que tots nosaltres vivim amb la pesta i hem perdut la pau. Encara avui la busco tractant de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no seguir essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, a falta d’aquesta, una bona mort. Això pot enlairar els homes i, encara que no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, fins i tot, de vegades, una mica de bé“.
Tarrou es contagia de la pesta, va cap a una mort segura, el doctor li pregunta quina idea té per arribar a la pau, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: “-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós“.
L’epidèmia cedeix, Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, però el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: Doncs “sabia el que ignorava el poble, aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que els bacteris de la pesta no moren ni desapareixen mai, que poden estar durant dotzenes d’anys adormits als mobles i a la roba, que esperen pacientment a l’habitació, als soterranis, als baüls, als mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç“.
