El Recurs Preventiu, RRPP

Equip Comunicació CGT Catalunya

La reforma de la Llei 31/1995, LPRL, duta a terme en la Llei 54/2003 crea la figura del Recurs Preventiu, RRPP, i incorpora un nou concepte en l’organització de la Prevenció de Riscos Laborals, PRL, establint la seva presència en determinades  situacions de risc.

Pilar Frey. Tècnica de Prevenció de Riscos Laborals

El RRPP té la funció de vigilar el compliment de l’activitat preventiva planificada per a determinats riscos i situacions. A més de la Normativa relacionada amb el RRPP, cal destacar el Criteri Tècnic  83/2010 d’Inspecció de Treball i Seguretat Social, ITSS, sobre la presència de recursos preventius a les empreses.

Què és el RRPP

És tracta d´una o més persones designades per l’empresa i formades segons el nivell adequat de formació en PRL, que té els mitjans necessaris per vigilar el compliment de les activitats preventives que així ho requereixin.

Quan es requereix la presència d´un RRPP

La LPRL en el seu Article 32a defineix els tres casos en què es requereix la presència del RRPP.

a.  Quan els riscos poden ser agreujats o modificats en el desenvolupament del procés o activitat, per la concurrència de diverses operacions que es duen a terme successivament o simultàniament i fan necessari controlar la correcta aplicació dels procediments de treball.

b.  Activitats o processos legalment considerats perillosos o amb riscos especials, alguns dels quals són els següents

  • Riscos particularment greus de caiguda en alçada
  • Llocs de treball amb risc d’ enfonsament
  • Llocs de treball en espais confinats

c.  Quan la necessitat d’aquesta presència sigui requerida per la ITSS, si les circumstàncies del cas ho requereixen per les condicions de treball detectades.

Qui pot actuar com a RRPP

A. Personal DESIGNAT

Segons l’Article 32a de la LPRL

  • Un o més treballadors designats per l´empresa
  • Un o més membres del Servei Propi de Prevenció, SPP
  • Un o més membres del Servei de Prevenció Aliè, SPA,

B.  Personal ASSIGNAT

D’acord amb l’Article anterior, l’empresari podrà assignar la presència expressa a un o diversos treballadors que, sense formar part del SP ni ser designats, reuneixi els coneixements, la qualificació i l’experiència necessaris, i la formació preventiva corresponent, com a mínim,  al nivell bàsic.

El Criteri Tècnic 83/2010 de la ITSS indica que el treballador/a o assignat és una figura alternativa al RRPP.

Les Delegades de Prevenció i el RRPP

No existeix prohibició expressa o incompatibilitat en la Normativa entre la figura del RRPP i les Delegades o Delegats de Prevenció, DPRL, però tenint en compte la incompatibilitat de ambdues funcions no s’ha de designar com a RRPP al DPRL, llevat que es tracti d’una situació temporal, limitada i excepcional.

Formació Preventiva

En base a l’Article 32a de la LPRL, els RRPP i els treballadors assignats han de tenir la capacitat suficient per vigilar el compliment de les activitats preventives. La formació necessària s’estableix en l’Article 35 del Reglament dels Serveis de Prevenció, corresponent a un nivell bàsic de 50 hores en el cas de les empreses llistades a l’Annex I, o 30 hores en els altres supòsits.

No obstant això, cal assenyalar que la formació a nivell bàsic només hauria de permetre realitzar activitats preventives bàsiques, en els altres casos seria necessari completar aquesta formació amb experiència i coneixements específics per a cada activitat desenvolupada.

De fet, el Criteri Tècnic ITSS 83/2010 indica que la formació bàsica pot ser suficient per als casos del paràgraf 1a de l’Article 32 de la LPRL però no per als supòsits del paràgraf 1b anomenats anteriorment. En aquelles activitats o processos considerats perillosos o amb riscos especials, caldria un nivell de formació intermèdia o de formació complementària i específica de cada risc en qüestió.

Responsabilitat del RRPP

Per part del RRPP no hi ha responsabilitat de tipus administrativa que ha de ser assumida per les empreses responsables del seu nomenament. No obstant això, poden incórrer en responsabilitat civil o penal  per l’acció o omissions durant la seva funció com a RRPP.

Documentació

A nivell documental, es determinarà a la Planificació de l’Activitat Preventiva qui serà el RRPP, les activitats sotmeses a la seva presència, la formació necessària, etc. aspectes tots ells condicionats a la naturalesa i gravetat del risc.

Conclusions

Hem vist com la Normativa senyala la presència del RRPP davant d’un determinat risc o situació com un mitjà complementari destinat a vigilar les activitats preventives establertes i que en cap cas pot ser utilitzat per substituir altres mesures de caràcter obligatori.

Tant mateix, assenyalar que la realitat sovint és molt diferent al ser el RRPP utilitzat per les empreses per evitar l’adopció de mesures de prevenció i protecció obligatòries, substituint-les per la presència d’un treballador/a al qual formen mínimament per a realitzar, sense cap remuneració extra, la vigilància de tot tipus de riscos mentre han de continuar també amb la resta de les seves tasques habituals.  

Amiant al Metro de Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya

La CGT denuncia la perillositat, tant per usuàries com per treballadores, de la presència d’amiant a les línies de metro de Barcelona.

Secció sindical CGT Metro
@CGTmetroBCN

L’alarma comença a sonar en el moment en què es fa públic als mitjans de comunicació que al Metro de Madrid es troben diversos trens de la sèrie 2000 i 5000 amb presència d’amiant a la pintura bituminosa (pintura que envolta l’estructura dels vagons). Aquest tipus de sèries de tren afectades també hi són al Metro de Barcelona, i en poques setmanes es comença a conèixer, al principi en compte gotes però creixent d’una forma exponencial, casos i casos de nous vehicles afectats per la presència d’amiant fins a sobrepassar la norantena de vehicles. I ja no només en trens sinó en una gran varietat de peces repartides per totes les instal·lacions del suburbà.

 La direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (en endavant TMB) sempre havia presumit de ser “referent” en l’àmbit europeu en la detecció i retirada d’amiant. No era la primera vegada que es trobava amiant al Metro de Barcelona, ja a la dècada dels noranta i també en la dels 2000, s’havia trobat amiant i procedit a retirar-lo en infraestructures, obres diverses i canonades i conductes de tota mena. Tot i els precedents, en diverses reunions entre els delegats de prevenció dels sindicats i la direcció, aquesta última sempre havia negat la presència d’amiant als trens. Però l’aparició d’amiant en la pintura bituminosa que recobreix els trens (sèries operatives en l’explotació del Metro de Barcelona) destapa la veritable actitud de la direcció, oposada a ser modèlica o referent.

 En un primer moment la direcció nega la presència d’amiant al Metro de Barcelona, i un cop és evident que són els mateixos trens que al Metro de Madrid intenta minimitzar l’afectació i l’exposició d’aquest tòxic. Primer prova de fer veure que l’exposició és mínima i que és un tema merament intern de l’empresa (sense cap mena de possible afectació o risc de perillositat als usuaris). Però tal com denuncia la CGT Metro, en el seu moment hi havia amiant als frens dels trens que quan actuaven per fricció, alliberaven partícules a l’aire, no és gens ingenu pensar que aquestes partícules es queden en suspensió en l’aire dels túnels i passadissos del Metro (i que per la seva pròpia infraestructura és molt difícil de renovar tot l’aire de la immensa xarxa subterrània). L’aire que respirem usuaris i treballadors és el mateix.

 Davant d’aquestes acusacions la direcció de l’empresa ha manifestat sempre davant els mitjans de comunicació que es limita a complir la legislació vigent en referència a la detecció i retirada de l’amiant, i que per tant no hi ha perill. D’altra banda, és una legislació de mínims com així fan saber la immensa majoria de col·lectius afectats per l’amiant a tot l’Estat.

Aquesta actitud a la defensiva de la direcció va comportar la desconfiança dels sindicats i una enorme falta d’informació i transparència en la gestió. La gravetat de la situació, ja que està en risc tant la salut de la plantilla com la dels usuaris, suma’t a unes deteriorades relacions laborals per temes com l’automatització de portes (posant en perill llocs de treball), com la no contractació de personal que hauria d’estar en la borsa de treball d’estiu o l’acomiadament d’un treballador sentenciat com a improcedent, va obligar a l’Assemblea de Treballadors del Metro anar a la vaga.

 Durant la primavera del 2019 gairebé tots els dilluns durant tres mesos es van fer 9 jornades de vaga, a més de diferents concentracions i fins a tres manifestacions de la plantilla de Metro al costat d’altres col·lectius d’afectats per l’amiant com són les AAVV dels Tres Turons o la plantilla de l’antiga empresa de fabricació de trens de MACOSA (ara Alstom), entre d’altres. També es van assessorar pel Col·lectiu Ronda de juristes, especialitzats en el tractament jurídic de casos amb amiant. Les vagues van donar una gran exposició mediàtica a la problemàtica de l’amiant i altres col·lectius com els citats ho van poder aprofitar per donar a conèixer els seus casos, alhora que també es va assenyalar responsables polítics (com l’Ajuntament de Barcelona, on es van concentrar a les portes treballadors i treballadores del Metro de Barcelona i de la resta de col·lectius). També va servir perquè entre els afectats es poguessin traspassar informacions i coneixements, tot practicant d’una manera molt natural el suport mutu i la solidaritat.

“la pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat”

 La pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat i va veure’s obligada a realitzar algunes de les reivindicacions de la plantilla del Metro de Barcelona. Davant els mitjans de comunicació es va comprometre a retirar tot l’amiant en tres anys, però mai ha signat aquest compromís davant la representació dels treballadors i treballadores. D’altra banda es va aconseguir començar a realitzar tot un inventari de tots els elements afectats per amiant per la seva senyalització i conseqüent presa de mesures de protecció abans de la seva retirada. També es va poder forçar a l’empresa a augmentar els col·lectius obligats a fer-se revisió mèdica per assegurar si havien estat exposats o no els treballadors, ja que en un primer moment segons l’empresa el col·lectiu potencialment afectat era molt minoritari i des dels sindicats es demana que es faci aquest seguiment mèdic a tota la plantilla.

 Després de diverses setmanes de mobilitzacions, la plantilla va decidir no convocar-ne de noves, ja que la sensació majoritària de la lluita era d’estancament. La Inspecció de Treball a Barcelona va ser també determinant a l’hora de rebaixar i destensar el conflicte que la plantilla de Metro Barcelona havia posat sobre el taulell mediàtic, amb una resolució lamentable on va considerar que la direcció de TMB ja estava fent passes per solucionar el conflicte i per tant va deixar d’investigar-ho. A diferència de Barcelona, en el cas de Madrid ha estat la mateixa Inspecció de Treball que d’ofici va realitzar diverses inspeccions, en les quals va trobar indicis evidents que membres de la direcció eren coneixedors de la presència d’amiant als trens, i així i tot ho van ocultar i no van posar cap mena de protecció, constituint així delictes que obren la via penal (tal com entén també la Fiscalia ja en ple procés judicial).

 L’Assemblea de Treballadors també va decidir redirigir la seva estratègia i aprofitant que era necessari en l’últim trimestre de l’any 2019 denunciar el Conveni, va incorporar a la negociació el conflicte de l’amiant (i la resta de punts que es portava arrossegant de temps enrere i que eren presents durant les mobilitzacions de la primavera). D’aquesta manera s’aconsegueix interpel·lar a la totalitat de la plantilla per tal de motivar-la en l’acció i suport a la plataforma de conveni, alhora que se segueix demostrant que la salut i la seguretat de les persones treballadores al Metro és una prioritat.

 Actualment les negociacions estan en un estat d’estancament per part de la direcció de TMB que té diversos fronts oberts a la vegada (negociacions de Conveni a les tres empreses que conformen la corporació: Metro, Autobusos i Telefèric) que no té una clara línia d’actuació més enllà de negar totes les reivindicacions o donar llargues per fer passar el temps. La renovada direcció a finals d’any, amb el flamant Conseller Delegat Gerardo Lertxundi i la presidenta de TMB Rosa Alarcón (PSC) designada pel Ple Municipal, sembla seguir les petjades de l’anterior direcció. Mentrestant, segueixen apareixent nous casos d’afectació per exposició perllongada en el temps de treballs a elements amb presència d’amiant tant en treballadors jubilats com en actiu. Al desembre, la Seguretat Social reconeix per primera vegada una invalidesa permanent causada per l’amiant, i tot i això l’empresa segueix negant l’exposició de les treballadores i treballadors del Metro de Barcelona.

 Les afectacions són múltiples, fins al moment d’escriure l’article, hi ha fins a 29 expedients oberts amb casuístiques diferents que van des de càncer als pulmons, calcificacions, o engruiximents pleurals. I al contrari del que ha defensat la direcció públicament, no només hi hagudes afectacions en mecànics sinó també en personal de vies i que per tant s’estén a treballadors passius l’exposició a l’amiant (que no han manipulat directament material contaminat). A més cal afegir que si TMB hagués reconegut ja l’exposició evident a l’amiant per part de la plantilla, els afectats i les seves famílies ho tindrien més senzill per facilitar els processos d’invalidesa i d’indemnització, ja de per si dolorosos.

 Quan la salut i el benestar de les persones està en risc, no valen mitges tintes i cap valoració econòmica pot ser prioritària. La plantilla de Metro Barcelona ho sap i per això seguirà lluitant. Davant la falta de respostes de la direcció, són d’esperar noves mobilitzacions per aconseguir que la salut dels treballadors sigui respectada com cal. Aquest article ha estat escrit gràcies a la col·laboració i informació donada per la secció de CGT Metro, i en especial en Toni Edo (membre del comitè d’empresa del Metro de Barcelona per la CGT).

Vaga general el 8M i 9M?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana

Aquests dies parlant entre  companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer  vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment  feminista, i aquest així es pronunciés.

A moltes de les lluites que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es provar-ho.

Tots els  8 de Març, a totes nosaltres, se’ns  omple el cap d’ aquelles dones que ens van obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes. I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.

Aquest any, el dia internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que prenen valor amb l’escalf de la  família i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?

Aquesta  és la nostra realitat, qui ens portaria la cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles treballen els seus fills, parelles i amics descansen.

Voldria compartir un pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure. La  societat ha transformat l’únic dia de descans, d’unes  jornades laborals maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles companyes que,  per necessitat, només tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.

Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes

“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”

Al sector de l’hostaleria, potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de feina; lo gozaríamos!!!

Aquest mateix pensament es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?

Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem  una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla  com les religions: parlen molt i prohibeixen més.

Fem una ullada als nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per portar a endavant qualsevol canvi a la societat.

Està tant normalitzada la poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades.

Una gran majoria treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen  jornades contràries a tothom. Crec que aquest any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge han d’anar als seus llocs de feina.

El 8 de Març no és un dia qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades  per un empresari. En uns moments laborals molt precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries. Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.

La meva opinió del que produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana, dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”

Sortim al carrer el 8 Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.

Vaga general el 8M i el 9M?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Míriam Tajani. Sindicat de Sanitat de Barcelona

Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i  amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.

Ningú donava un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista? No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.

Amb l’energia que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat fins aquí?

La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.

Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.

“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”

Arran les passades convocatòries, tenim companyes condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.

L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.

Les dones que treballen en l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.

Entenem la desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8 de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem el que hem treballat seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.

L’hivern de 1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que van culminar en revoltes.

Enguany, es proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta proposta són estratègics.

Fa cinc anys, ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada, més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit. Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal, en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.

Per aquest motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.

Hem de seguir fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per totes les meves companyes. Lluitarem fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!

Ciudad Esmeralda no era el que semblava

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Diu la dita que a pesar del febrer, floreix l’ametller. Diríem que nosaltres no tenim cap ametller, però sí que podem parlar de que floreixen altres coses. Per exemple, floreix el creixement de la CGT de Catalunya. Si el passat 2019 vam tancar l’any amb un rècord d’altes al sindicat, la creació de nous sindicats podríem dir que és la conseqüència de que cada cop més gent veu en la CGT una alternativa plausible per millorar les seves condicions de vida.

Ciudad Esmeralda del Mago de Oz, era aquella ciutat on tots els desitjos es complien. Ben bonica des de lluny, però molt diferent un cop t’hi apropaves, al final no era el que pensaves. Una mica el mateix passa amb la Vall del Francolí i les indústries petroquímiques de Tarragona, tot i que, de lluny, és ben lleig, i quan t’hi apropes, encara més. Però aquelles promeses de “progrés” i “bonança econòmica”, han deixat pas al desastre ecològic i a una greu amenaça per la vida dels veïns i veïnes. Tampoc, com s’adonà la Dorothy, era el que semblava. Tot i així, floreixen i es desenvolupen les iniciatives i les mobilitzacions contra la màfia petroquímica de Tarragona, que va segar quatre vides el passat gener i que precaritza i destrueix el nostre país.

Floreix també la dinàmica assembleària del nostre sindicat, amb la convocatòria d’un ple confederal pel proper 22 de febrer per decidir què fem el proper 8 de març. Un 8 de març que, per primer cop en molts anys, ens planteja la convocatòria de vaga general un diumenge, fet que no ha passat desapercebut per la redacció del Catalunya: trobareu en aquest número elements per a la reflexió i el debat el proper 22 de febrer. Un dia assenyalat, a més, ja que la nostra publicació està d’aniversari, celebrant els 83 anys de la Revista Catalunya. Des d’aquí, volem recordar que és gràcies la militància i al la inestimable dedicació de tots i totes les que ens han precedit que, avui, podem treure el número 215 del Catalunya.