Hondures: un narco-estat que s’enfonsa en presència de tropes estrangeres

Equip Comunicació CGT Catalunya
Tomás Andino. Analista polític de centre Amèrica

Si hi ha un consens en la gran majoria de la població d’Hondures, es que Juan Orlando Hernández, el “president” que en els últims 9 anys s’ha imposat mitjançant escandalosos fraus electorals i sobre els cadàvers de més de quaranta opositors, ha de sortir del poder.

Orlando Hernández va ser quatre anys President del Congrés Nacional i sis President de la República, fins avui. Període en el qual ha domesticat la Cort Suprema de Justícia i les bancades d’oposició en el Congrés Nacional. Va ser reelegit inconstitucionalment en dues ocasions, fet que l’ha convertit en l’home més poderós des del Cop d’Estat militar de 2009 i, en els fets, compte amb el beneplàcit dels Estats Units d’Amèrica. Hem de recordar que els nord-americans tenen a Hondures fins a quatre bases militars, degut a la seva estratègia d’ubicació geogràfica.

Sota el seu mandat, Hondures ha esdevingut en un dels països més violents, corruptes i empobrits del continent americà, tant és així que desenes de milers de persones han d’exiliar anualment en “caravanes de migrants”, fugint de la misèria, violència i abusos de l’autoritat.

Però tant d’abús acabaria per passar-li factura. En 2017, Orlando Hernández va realitzar el seu frau electoral més recent i es va enfrontar contra la major insurrecció popular de les últimes dècades.  Des de llavors, el poder del dictador ha anat disminuint i la única cosa que el sosté en el poder és l’incondicional suport de les Forces Armades i del govern de Donald Trump.

La bona noticia va ser que el 2019 va ser un mal any per la dictadura. Va començar amb terribles escàndols de corrupció que van comprometre a la classe política propera al governant; però el que el va convertir en especial va ser que en octubre de 2019 es va realitzar el judici de la Cort del Districte Sud de Nova York contra el germà d’Orlando Hernández, un mafiós narcotraficant que va fer fortuna amb la complicitat del govern hondureny. Actualment, el govern de Trump utilitza aquest judici per mantenir el xantatge al narco-govern hondureny a fi de que obeeixi cegament les seves directrius en política internacional i econòmica.

Per protegir al dictador, el Congrés Nacional aprovà reformes al Codi Penal i a la Llei del Tribunal Superior de Comptes que blinden als diputats i funcionaris corruptes davant de possibles acusacions. D’altra banda, el “president” acordà amb el nefast Luís Almagro, Secretari General de l’Organització d’Estats Americans (OEA), acabar amb el conveni que havia subscrit el govern hondureny amb aquest organisme regional que va donar lloc a la Missió de Suport contra la Corrupció i la Impunitat (MACCIH), una entitat de la OEA per investigar vincles de funcionaris públics amb el crim organitzat. Com a culminació, els sicaris al servei d’Orlando Hernández van provocar una onada de massacres en centres penitenciaris per “esborrar evidencies”, eliminant en un mes a 48 informants claus, testimonis o víctimes que podien incriminar al governant i la seva colla.

No obstant això, tot el narrat ha tingut l’efecte de debilitar profundament la figura “presidencial” i, per evitar el buit de poder, la cúpula militar ha donat una passa endavant per ser la última salvaguarda del Estat capitalista neoliberal i de la narco-dictadura. Això explica perquè en els últims mesos de 2019 el règim va beneficiar a la casta militar amb privilegis i prerrogatives obscenes: no només els hi han incrementat exponencialment el seu pressupost, augmentat els seus salaris, i els hi han encomanat l’administració dels boscos i de les inversions del Estat en agricultura, sinó que també han aprovat reformes al Codi Penal per eximir de responsabilitat als militars quan cometin crims de lesa humanitat. Això comporta que els militars hagin concentrat un immens poder.

Per tal d’ocultar aquesta deriva autoritària, el règim inventa distraccions polítiques, com els freqüents “Diàlegs Nacionals” o els amanyats processos electorals en els que la oposició no té possibilitats de triomfar per l’elevat nivell de manipulació dels resultats.

Per suposat, res del anterior seria possible sense el suport polític dels EUA a la narco-dictadura; un suport que va més enllà de les lloances que li dedica per la seva “gran col·laboració en el combat contra el narcotràfic”, sinó que ha passat al pla militar; des de l’any passat el govern de Trump ha instal·lat a Hondures tropes de les Forces Armades d’EUA i també s’han instal·lat tropes del Estat sionista d’Israel.

Així és l’actual Hondures, governada per una màfia narcotraficant i corrupte, envaïda per militars en tot el territori. El país més pobre del continent sud-americà requereix de la més amplia solidaritat de la resta de pobles de món, per desempallegar-se d’aquesta dictadura.

França: Mobilització contra la reforma de les pensions

Equip Comunicació CGT Catalunya

Un moviment inèdit que resisteix i es renova

Josu Egireun

El conjunt del moviment sindical: CFE-CGC, CGT, FO, FSU, Solidaires, MNL, UNEF, UNL i FIDL (és a dir, tots els sindicats excepte la CFDT i UNSA) convoca pel 22 i 23 de gener a “la convergència interprofessional” en tot el territori i a convertir el 24 de gener (data en la qual el Consell de Ministres té previst donar el vistiplau al projecte de Llei) en una jornada vagues i mobilitzacions massives.

I en aquesta mobilització destaca la vaga ininterrompuda que vénen protagonitzant en l’SNCF (ferrocarril francès) i la RATP (transport públic en l’aglomeració de Paris). Una vaga que de manera intermitent es veu acompanyada per la protagonitzada en altres sectors, així com amb milers d’iniciatives de mobilització al llarg de tot el territori francès, però que no es podrà mantenir indefinidament, entre altres raons, per les dificultats econòmiques que comporta per a les i els vaguistes.

Un moviment inèdit

Inèdit, per la resposta ferma i continuada davant l’enorme duresa del govern. Un govern que viu el seu moment Thatcherià, disposat a fer fallida el clatell del moviment sindical per a imposar el projecte neoliberal que ve ajornant des de fa 40 anys i que compta amb el suport d’un enorme consens mediàtic (tant en els grans mitjans de comunicació privats com públics) així com l’amenaça de tancament i deslocalització en empreses que es plantegen anar a la vaga…

No obstant això, i malgrat totes les maniobres en la taula de negociació (amb la col·laboració de la CFDT i UNSA), el govern no aconsegueix parar la mobilització ni que l’opinió pública renunciï a donar suport a la protesta. Només així es poden entendre els 43 dies de vaga ininterrompuda en l’SNCF i la RATP, així com la mobilització en l’ensenyament, les refineries, els dockers i altres sectors (les i els danzarines de l’Òpera del Paris, dels advocats i advocades) que amb diferents formats continuen actius en la mobilització.

És també el que explica que la mobilització es mantingués activa durant les festes nadalenques (malgrat l’enorme pressió perquè hi hagués treva en aquestes dates) i que la mateixa es tradueixi en un veritable carrusel d’iniciatives a nivell local, amb un nivell d’inventiva que no es coneixia fins al present. En això també, aquest moviment, per la seva creativitat, resulta inèdit. Com està sent el compromís pel mateix del món intel·lectual i de la cultura.

Inèdit, finalment, perquè es donen en unes condicions difícils. No sols a causa de la precarietat en el món del treball i a les dificultats de la gent per a arribar a final de mes, sinó perquè venim d’una història de derrotes: contra la reforma de les pensions en 2010, contra la Llei del Treball en 2016 i, més recentment, contra la privatització de la SNCF l’any passat.

Un moviment que resisteix

Encara que no fos més que per haver impedit que l’aprovació de la reforma s’hagués realitzat com un passeig de roses, es pot dir que aquest moviment suposa un pas endavant. Però en l’ambient hi ha més.

En primer lloc, l’orgull, la dignitat de mantenir-se dempeus, de no deixar-se atropellar, que la lluita és necessària i que la lluita paga. De fet, encara que es mantingui el gruix de la reforma, el govern ja s’ha vist obligat a fer fallida el seu criteri d’universalitat per a la reforma (tothom paga el mateix i tothom cobrarà en funció dels mateixos criteris), havent d’acceptar el manteniment de determinats règims especials, així com a maniobrar amb una negociació amb la CFDT i UNSA.

En segon lloc, no és anodí que la direcció d’aquests dos sindicats prestats a vendre la seva ànima, s’hagin vist desautoritzats de cap a peus per les seves bases que estan en vaga. En la RATP, per exemple, UNSA és el sindicat majoritari.

“cal preparar-se per a confrontacions sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga”

En tercer lloc, la coordinadora intersindical no cedeix davant les dificultats, que són grans. Ja hem fet referència a sectors que temen llançar-se a una vaga dura per les amenaces de tancament i deslocalització, però les dificultats van més enllà, perquè en un context de derrota les dificultats per a iniciar la vaga, sabent que no serà només per a un dia, apareixen amb cruesa.

En aquest context, cal valorar en la seva justa mesura, la voluntat de les direccions de la intersindical per continuar encoratjant el moviment, no entrar al drap de les maniobres del govern i continuar exigint la retirada pura i simple de la reforma. Tothom és conscient que per a aconseguir-ho cal estendre i ampliar el moviment, però no n’hi ha prou amb fer sonar el xiulet perquè esclati la vaga general i tombar el projecte del govern. La vaga general, com deia Rosa Luxemburg, no es decreta.

Per aquest motiu la mobilització d’aquí al dia 24 serà important. El moviment es troba en aquest llindar en el qual un element detonador pot donar-li un impuls cap endavant o en el qual cal organitzar bé la retirada perquè l’experiència hagi valgut la pena. D’això es podrà parlar després de la jornada del dia 24 de gener.

La mobilització contra aquesta reforma de les pensions, mostra que en aquesta guerra declarada contra els drets socials, parar-li els peus als projectes de demolició social imposats per les polítiques neoliberals actuals exigeix preparar-se per a confrontacions sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga.

Un moviment que es renova

A diferència d’altres mobilitzacions històriques com les de 1995 o 2003, una característica d’aquest moviment és que les assemblees locals no resulten tan massives com llavors (és l’aire dels temps), però, d’una banda, emergeixen allí on en altres ocasions no existien i, per una altra, desenvolupen una gran capacitat d’iniciatives amb molta inventiva. En certa manera, aquest moviment reprèn el fil, la frescor, del que van ser mobilitzacions com Nuit Debout o, que encara continua existint, la de les armilles grogues. Una cosa totalment necessària per a la renovació del moviment sindical.

Finalment, aquest moviment també està servint per a obrir una reflexió àmplia entre els sectors actius sobre les modalitats de lluita necessàries per a confrontar en bones condicions el poder establert, un debat que recorre avui dia a tot el moviment sindical, però que va més enllà.

Article publicat a PoderPopular

“A l’Economat de Sants el consum té poder”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

El passat 10 de gener vam visitar la botiga de l’Economat Social. Es tracta d’una cooperativa de treball especialitzada en la venta de producte ecològic, local i d’economia social i solidària. S’ha establert a Barcelona amb una botiga a Sants -i un centre cultural autogestionat- al carrer de la Constitució 85. Vam parlar amb el Marc Montaner, soci treballador de l’economat.

Llegeix més

Més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
@moner80

Han passat molts anys des de la implantació de les ETT, jo era petit quan vaig anar a les primeres manis i accions per tal de tancar-les, era a finals dels 90. Anys després, de jove, i amb una FP acabada, a mitjans dels 2000, la majoria de feines que trobava eren a través d’ETT. El que el meu pare trobava una aberració, treballar uns mesos aquí uns mesos allà sense formació i amb poques mesures de seguretat, a mi ja em semblava normal. Eren els anys en què ser mileurista era ser un pena, però tenir un treball temporal s’acceptava.

Després va venir la «Crisi» dels 2009, els ERO’s es multiplicaven, el nombre d’aturats s’enfilava i els sous es desinflaven, pocs conflictes i vagues es guanyaven, «doctrina del Shock». Els mitjans bombardejaven amb notícies de crisi, acomiadaments, atur, pobresa i desnonaments. Terreny perfecte per implantar una reforma laboral. Una no, dos! El PSOE el 2010 i el PP, amb el suport de CiU, el 2012. Amb l’excusa de flexibilitzar la contractació, regenerar l’economia i combatre l’atur, ens van cardar dues hòsties bones.

Dues reformes laborals neoliberals en dos anyets. Representants de la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, junt amb els polítics de torn, van decidir dinamitar el model de negociació col·lectiva, es van ampliar les causes per a l’acomiadament objectiu, i fortes rebaixes a les indemnitzacions, entre altres coses. Es van comptabilitzar quasi 1.200.000 de treballadors afectats per expedients, només els tres anys següents de ser aprovada la reforma laboral del 2012. La classe treballadora vam esdevenir simples titelles en mans d’un poder empresarial desorbitat i unilateral.

Els sindicats majoritaris, després d’anys de sintonia amb els governs i la patronal de torn, corrupteles vàries i desprestigi mediàtic per part dels mitjans del poder, tenien la imatge pels terres i molt poca credibilitat entre els treballadors. Mentre que els sindicats combatius, no estàvem preparats ni érem prou forts per a plantar cara al monstre capitalista. Ens ho vam empassar tot. El neoliberalisme va tornar a guanyar i avui en patim els resultats.

“si la temporalitat segueix, el poble, o el barri, han de ser la nova secció sindical”

El passat 2019 a l’estat espanyol es van signar 22,5 milions de contractes laborals. Només un 10% han estat indefinits. Un 45% han tingut una durada inferior a un mes i un 27% una durada de 7 dies o menys. O dit d’una altra manera, per cada 100 llocs de treball es fan 122 contractes o els nous treballadors firmen un nou contracte cada deu mesos de mitja. Per altra banda els contractes a temps parcial (de menys de 40 h setmanals) han augmentat considerablement. El 36% del total de contractes fets el 2019 són parcials, un 41% si ens centrem en els contractes indefinits.

Sospito que aquest augment dels contractes a temps parcial, fins a un terç del total, és a causa de l’ajustament de les empreses a l’augment del salari mínim. Per ajustar-se a la llei, redueixen la jornada al contracte, però després treballes les mateixes hores, cobrant el mateix. Les ETT controlen el 23% de les noves contractacions.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) es feia ressò fa uns dies de l’enorme caiguda de les rendes del treball (salaris) en favor de les del Capital (diners guanyats a través d’inversions o la plusvàlua dels treballadors). Passant d’un 66,6% del PIB el 2009 a un 61,2% el 2017. El que significa que uns 64.500 milions d’euros que cobràvem els treballadors ara ho guanyen especuladors i empresaris. Despossessió i empobriment de les treballadores. Tot el que vam guanyar en un segle ho estem perdent en unes dècades.

Per capgirar la situació hem de ser pragmàtics, hem de ser més àgils i ràpids que el capital, que està en constant renovació. No podem combatre amb les mateixes tàctiques que fa cent anys si veiem que no donen resultat.

Per això si la temporalitat segueix, el poble o el barri, han de ser la nova secció sindical. Si les lleis que ens protegeixen no entren als llocs de treball, s’ha de gravar al patró per demostrar-ho. Si el patró no compleix, se l’ha de sacsejar. Si les empreses només entenen de beneficis se’ls ha de parlar en pèrdues. Si l’enemic no és un objectiu accessible apuntem als seus clients o socis.

Per fer això possible ens necessitem a totes. Participatives i despertes. Intel·ligència col·lectiva per crear aquest nou món, que, o es llaura cada dia entre totes, o no brota, no creix. I necessitem créixer. Créixer per poder guanyar batalles empresa a empresa, barri a barri, poble a poble. Créixer per la classe treballadora torni a ser conscient de si mateixa. Créixer per poder saltar a negociar convenis i mobilitzar sectors. Créixer fins que el sindicalisme combatiu pugui mirar cara a cara a la patronal. És l’única manera de fer un salt a la Història. El nostre futur està en joc. Podem acabar més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Créixer bé és integrar bé

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya
@UnNouMon

Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.

Això és inevitable si seguim mantenint una referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora, mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui passant això.

No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja hi som.

No m’agrada portar automàticament contextos socials del 36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.

“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”

Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:

“Muchos idealistas, por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no están preparados para recibir los efluvios del ideal.”

La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.

El repte que tenien els companys i companyes aleshores era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.

Essent evident que la formació és clau, ho és també focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta cotitzants dependents i militants cremats.  

El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones, l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la imprescindible formació mitjançant diversos canals.

Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.