Mar Iborra. CGT Anoia
Hem d’aprendre a gestionar les nostres relacions amb les persones per canalitzar sentiments com la por, la tristesa, l’alegria, el fàstic o la sorpresa davant d’un problema o per assolir un objectiu i començar a establir relacions sanes sense deixar cadàvers emocionals.
Hem basat tota la nostra vida al voltant de la nostra supervivència, cercant els nostres propis cercles d’afinitats, la nostra manada de llobes, vestint-nos com nosaltres volem i anant a les nostres festes on ningú ens qüestiona, en definitiva hem creat la nostra vida al voltant del feminisme més llibertari possible, Peggy Kornegger una de les exponents anarcofeministes més importants dels EUA estaria orgullosa de nosaltres.
Som les que ens reunim als Ateneus i CSO per preparar el proper 8M, les que muntem el punt lila a cada Festa Major, les que no tenim cap problema en contestar quan algú te la necessitat de fer el comentari masclista, estem preparadíssimes per a una intifada contra 100 cunyats, 5 policies i 3 estats. Però i quan l’agressió masclista la vivim en el nostre entorn més pròxim? On es queda el nostre poder de Lisístrata i Safo? El típic menjar familiar, la parella de la nostra cosina, el tema tabú a qualsevol menjar quan el nostre millor amic nega una denúncia o al·lega que és falsa i fins i tot quan són a la nostra mateixa assemblea… Llavors quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais que clarament ens trenquen els nostres esquemes matemàtics anarcofeministes o polititzar aquestes situacions?
Primer de tot hem de ser conscients que encara que ens hagin alletat del feminisme més hegemònic possible vivim en una societat capitalista i patriarcal, per tant vivim envoltades d’infinites situacions com a tals. Aquestes situacions de vegades ens costen més de veure i identificar com actes masclistes per diversesraons, per falta de formació o deconstrucció (a ningú li agrada que li qüestionin els seus privilegis), que sigui en un entorn tan pròxim que ens fa por de reconèixer o simplement per voler seguir amb les aparences (a ningú li agrada que el culpin).
Per a poder continuar analitzant tals esdeveniments primer hem d’estar en constant deconstrucció amb una construcció seguida tant feminista com interseccional.
“quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais (…) o polititzar aquestes situacions?”
Des del col·lectiu Fil a l’ Agulla, que són un col·lectiu que busca aconseguir una profunda democràcia tant dins de l’organització com en les intervencions que duen a terme, i assajar diàriament com fer que les necessitats individuals i col·lectives siguin compatibles, es van veure en la mateixa necessitat que molts altres, van veure aquesta mateixa necessitat de diversos col·lectius activistes de tenir un pla de treball per a aquestes situacions.
Davant aquest problema van veure que era el moment de crear una càpsula formativa anomenada “Gestió de les agressions en els espais activistes”, aquesta càpsula informativa no simplement busca el càstig cap a l’agressor sinó també la reparació de la víctima perquè deixi d’emportar-se la culpa. Un dels punts més importants seria buscar la mirada de la justícia restaurativa i els processos de reparació com una eina més de gestió de les agressions masclistes.
Aquests processos de justícia col·lectiva s’han de fer poc a poc i ben preparats per poder espantar els estigmes “d’estar acusat de” i el “ser mala feminista per” ja que l’anàlisi va molt més enllà d’aquesta base; com el mateix col·lectiu va dir “Cal ser conscients que les etiquetes ens ajuden anomenar, però també poden caure en la simplificació i no tenir en compte tota la complexitat.”
No identificar-se amb aquets mots pot dificultar la recuperació. Alhora, també és una dificultat reconèixer-se només com a víctima i no connectar amb la nostra part de poder. En la càpsula parlen sobre les agressions que cometen majoritàriament homes cis-heterosexuals cap a dones o persones d’identitats no binàries. Treballem sobre una estructura social, un eix d’opressió (el gènere) i en aquest sentit qui comet les agressions són homes als qui concorda la seva identitat de gènere amb l’assignada en néixer (cis) i que són heterosexuals. Sobretot se centren en aquest eix de discriminació i de violències que, com tants altres espais d’opressions o privilegis, té una forta manca d’espais de cures, de gestió de conflictes, de presa de responsabilitat i de reparació en general.
La gestió d’agressions és molt important i, per tant, la formació i la prevenció són imprescindibles.
