Feminisme

Violències masclistes a l’aula

14 de novembre de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ingrid Chavarria de Ros. Secretaria de gènere CGT Ensenyament Barcelona

“el tracte diferenciat passa a tots els nivells educatius”

El pes de les motxilles escolars que el nostre alumnat ha de carregar a diari per anar al seu centre educatiu és un tema recurrent. Llegim crítiques i articles sobre anatomia i creixement que assenyalen com de maligna és aquesta càrrega per a les espatlles dels nostres fills i filles. Parlem d’aquestes motxilles, de les visibles. En canvi, no és tan comú parar-nos a analitzar una altra càrrega, igual o més nociva, però invisible. Estudiants, però també tota la resta de personal que es dedica a l’atenció educativa, mestres, professorat, conserges, terapeutes, traspassen les portes de les escoles i instituts, amb una motxilla invisible que conté els elements que moltes vegades poden generar violències masclistes.

Seria il·lús pensar que els rols que s’estableixen i adquirim en una societat patriarcal desapareixen, com per art de màgia, quan entrem al centre. I aquí és on es planteja la reflexió d’aquest article.

Què fem mestres i professorat per evitar les violències masclistes entre el nostre alumnat?

A primera instància, quan es detecten relacions tòxiques amb component violent entre nois i noies, utilitzem les eines (no sempre efectives) que tenim a mà: parlem amb l’alumnat, apliquem els protocols d’assetjament, fins i tot, en ocasions ens adrecem a serveis socials. Quan podem, també intentem fer alguna activitat de prevenció, amb sessions reflexives a l’aula utilitzant els recursos dissenyats per a aquesta finalitat.

Ara bé, la paradoxa apareix quan, com a docents o personal d’atenció educativa, abans d’abordar aquesta situació no hem fet el treball previ i imprescindible de revisar el nostre fer i les actituds diàries.

Si no ens revisem, si no prenem consciència, potser que sense adonar-nos-en, estiguem perpetuant les violències de gènere. És el que anomenem el currículum ocult, allò que ensenyem quan interactuem, quan fem i que massa vegades presenta incoherències amb les nostres paraules.

Negar-ho, seria negar la realitat. Acceptar-ho i intentar canviar les coses és un pas imprescindible per posar-hi remei i revertir-ho. Existeixen estudis que demostren com des que un nadó neix, i fins i tot abans, és tractat d’una manera diferenciada segons sigui el gènere de la persona a qui ens adrecem. El treball La Mente En Pañales és molt il·lustratiu. En aquest vídeo s’observa com en una habitació posen un nadó amb un pijama rosa i fan que diferents adults entrin i hi interactuïn. L’adult aleshores presuposa que és una nena, i se li adreça dient que és molt guapa, que serà una princesa, o una ballarina, o una infermera, se l’acarona amb moviments suaus. Més tard, al mateix nadó se’l vesteix amb pijama blau. Aleshores, la forma de parlar-li canvia completament, se li diu que és un noi molt fort, se’l sacseja amunt i avall, es fa que es posi dret i se li prediu un futur de policia o de bomber.

Com es reprodueixen els rols masclistes dintre dels centres escolars?

L’experiència del vídeo serveix moltes vegades per ajudar a analitzar-nos. Per fer-nos la pregunta, nosaltres, com a docents, també ho fem això? Malauradament la resposta és afirmativa. Mestres i professorat afirmem que la nostra manera d’adreçar-nos és diferent segons el gènere dels nostres interlocutors. En general es dedica més atenció als nois que a les noies, però també és cert que a primària i secundària hi ha un percentatge més alt de nois que tenen comportaments disruptius i per tant l’atenció del professorat es centra més en els nois, sovint per corregir el seu comportament – i aquí ser home no és cap privilegi atès que el fracàs escolar és clarament masculí. Ens hem de preguntar doncs perquè no es fan estudis preceptius de gènere en l’entorn escolar. Els únics referents són els informes PISA, que són rankings que només contemplen l’eficiència des d’un punt de vista neoliberal, amb referents dictats per l’economia capitalista.

El tracte diferenciat passa a les escoles bressol, a les escoles de primària, a les de secundària, als cicles i a la universitat. És a dir, a tots els nivells educatius. Fins i tot professores universitàries afirmen que sense adonar-se’n valoren millor les maneres de participar dels nois (generalment més vistoses) que les de les noies (que solen ser menys públiques).

En l’àmbit universitari, professores joves comenten que molts estudiants les respecten menys, sovint les tracten com una colega més, cosa que no passa amb els professors. I pel que fa als càrrecs a la universitat és molt significatiu també el baix percentatge de catedràtiques. També en l’àmbit universitari, en la carrera de pedagogia, és sorprenent que a les classes hi hagi un 90% de dones com alumnes però la meitat del professorat siguin homes, això significa que el poc percentatge d’homes en una carrera majoritàriament femenina promouran a llocs de treball amb més prestigi que la resta de companyes.

Tornant a les escoles i instituts, una altra violència és l’espai de l’esbarjo, els patis. Si ens fixem en la majoria d’escoles els nois ocupen un espai molt més gran i central, mentre que les noies es queden als marges, parlant o jugant a jocs més tranquils. Un factor per a que això passi és que hi ha pistes de basket o camps de futbol que ocupen molt d’espai i un espai central als espais d’esbarjo i que aquests esports són practicats majoritàriament pels nois.

D’altra banda també existeix una violència de baixa intensitat entre el professorat, és notable, en les reunions del professorat, que quan intervé un home se li dóna més importància al que diu, fins i tot quan està repetint alguna cosa que acaba de dir una dona. És el que en diuen “manexplaining”. Per altra banda, tot i haver-hi un major percentatge de dones que es dediquen a la docència hi ha un percentatge molt més alt d’homes directors de centres educatius. Això té a veure amb el repartiment de tasques segons els rols de gènere de la societat patriarcal i amb els drets laborals atès que un càrrec directiu no pot gaudir de les reduccions de jornada per cura d’infants, i aquestes reduccions les sol·liciten majoritàriament les dones.

Què fa el Departament d’educació per revertir-ho?

El més greu però és el paper que està fent el Departament d’educació. El passat 16 de novembre es va celebrar la 2a Jornada vers les Escoles Feministes, on hi va intervenir Montse Payés, cap del Servei de Currículum d’Infantil i Primària i alhora responsable del programa “Coeduca’t”. El que en s’hi va poder extreure de la seva intervenció, és que l’ús del reflexiu desprèn un “fes-t’ho tu”, que va en sintonia amb el contingut.

L’explicació de la responsable del programa no va convèncer les oients. Una altra vegada, el Departament d’Educació tirava endavant una iniciativa que difícilment provocaria els canvis profunds i imprescindibles perquè els centres educatius esdevinguin espais coeducadors.

Una transformació d’aquestes característiques necessita que al professorat se li assignin hores per poder formar-se i impulsar canvis. Un altre element rellevant que fa qüestionar el projecte, és l’alt grau d’improvització amb que han començat. De moment, no s’han posat en contacte amb cap de les professionals que ja estan treballant des de fa molt de temps per impulsar una educació coeducadora i feminista.

El “Coeduca’t” tampoc incideix en el currículum ocult, la revisió del qual és tant o més important que el del contingut acadèmic.

Sense tenir aquests paràmetres com a base per a la transformació (disposició d’hores, formació…), la situació actual és que el treball coeducador el dur a terme professorat motivat, i si no hi és, no es fa res.

No podem permetre que en molts centres, l’únic taller que s’ofereix a l’alumnat respecte violències és impartit per part de la policia, els mossos d’esquadra, que van a escoles i instituts amb uniforme i amb la pistola a la cintura. I això és perquè són els únics tallers que hi ha gratuïts. Fa anys que es demana que la intervenció dels mossos d’esquadra a escoles i instituts s’eradiqui.

Només queda un camí: autodefensa feminista.

La violència física que aniquila a centenars de dones cada any és doncs la punta de l’iceberg. Hem de tenir clar que les diferents violències de baixa intensitat descrites en el món educatiu, des de com ens adrecem a l’alumnat fins la inacció del Departament d’Educació són factors que contribueixen a la desigualtat i a la cosificació de les dones, que és en última instància el que dóna alè a la violència masclista.

Afortunadament, les alumnes van prenent consciència i s’han mobilitzat molt en els dos últims 8 de març. Comença a haver-hi un canvi també en la percepció de l’amor romàntic i les nostres adolescents estan preparades per començar a canviar les coses. També ajuda la major acceptació de les diferents inclinacions sexuals, tot i que encara es produeixen actituds homòfobes, en 10 anys s’ha pogut percebre un canvi. Els nois, per altra banda també es van conscienciant, sobre tot els més joves. En edats més avançades, en plena adolescència costa més i sí s’observen violències masclistes en les relacions entre adolescents.

La feina que queda és immensa, cal que el Departament posi els mitjans pel canvi, cal que el responsable d’igualtat als centres educatius tingui hores per exercir el càrrec, si no, és paper mullat, cal formació pel professorat, tallers de noves masculintats pels joves (i els adults, es clar), tallers feministes subvencionats i que s’obligui a fer una revisió amb perspectiva de gènere dels currículums i de com el professorat actuem a l’aula.

Cal doncs arremangar-se, tots i totes, un altre cop, com han fet les dones des de fa dècades, per aconseguir acabar amb el patriarcat i construir un món sense violències i més just per tothom.

Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

9 d'octubre de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries

Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.

En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”

La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.

La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.

Dones indígenes, rebels i zapatistes

28 d'agost de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Cristina Grau. Secretària General del sindicat d’Hostaleria de CGT Barcelona

El zapatisme és, ara per ara, la resposta més acabada, la proposta més completa a les lluites mundials de resistència. Resistència i lluita en contra d’ambicions desmesurades que també estan acabant amb el planeta. Aquells que ho neguen o el reneguen són els que mai van comprendre a fons les seves propostes radicals d’una altra forma de fer política; una altra forma de governar; una altra forma de quotidianitat on les dones tinguem dret a la mateixa dignitat i respecte que els homes. Es tracta d’una manera “molt altra” de definir i resoldre les mancances i anhels de tots els desposseïts i, entre ells, els pobles indis. Sobretot els pobles indis.

M’agradaria ressaltar que el primer aixecament de l’EZLN va ser el març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes… Com va començar? Abans de l’aixecament armat de 1994 el poble indígena vivia en una esclavitud i horror, treballant les seves pròpies terres amb els patrons que deien ser propietaris de les finques, una vida infrahumana plena d’humiliació i sofriment. Per part de les dones, cap va aprendre mai a llegir ni a escriure perquè els amos les consideraven animals, tampoc parlaven castellà. Afirmen haver nascut en famílies que, per generacions, “no prenem dolç” perquè no ho permetia el patró. Però ni l’escuma de la mel el dóna a llepar als nens, no podien agafar ni un trosset de canya. Encara que, és clar, el bestiar del cacic podia donar-se els seus desitjos, com llepar sal tranquil·lament per estar mòlt, gràcies a la pell cuita de les mans índies.

Existia el dret de cuixa, de com són violades les jovenetes amb la mateixa naturalitat amb què el sol surt i es posa. Això ja no succeeix a les comunitats en resistència de l’EZLN, on van fer fora els patrons. Però sabem que passa a moltes finques del país mexicà i per això segueix fent mal. Si alguns homes i pares protestaven i s’organitzaven, la seguretat pública violava i assassinava a les seves dones, filles, etc. fins que va arribar la informació que podien organitzar-se clandestinament i es van formar milicianes i insurgents, és quan els fundadors de l’EZLN van arribar a les muntanyes de Chiapas.

(Fragment de la Carta del Subcomandante Marcos sobre la vida quotidiana a l’EZLN del 26 de gener de a 1994)

“Susana, Tzotzil està enutjada. Fa estona la burlaven perquè, diuen els altres de l’CCRI (Comitè Clandestí Revolucionari Indígena), ella va tenir la culpa del primer alçament de l’EZLN, el març de 1993. “Estic brava”, em diu. Jo, mentre esbrino de què es tracta, em protegeixo darrere una roca. “Els companys diuen que per culpa meva es van alçar els zapatistes l’any passat”. Jo em començo a apropar cautelós. Després d’una estona descobreixo de què es tracta: el març de 1993 els companys discutien el que després serien les “Lleis Revolucionàries”. A Susana li va tocar recórrer desenes de comunitats per parlar amb els grups de dones i treure així, del seu pensament, la “Llei de Dones”.

Quan es va reunir el CCRI a votar les lleis, van anar passant una a una les comissions de justícia, llei agrària, impostos de guerra, drets i obligacions dels pobles en lluita, i la de dones. A Susana li va tocar llegir les propostes que havia ajuntat del pensament de milers de dones indígenes. Va començar a llegir i, a mesura que avançava en la lectura, l’assemblea de l’CCRI es notava més i més inquieta. Se sentien rumors i comentaris. En chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mam, zoque i castellà, els comentaris saltaven d’un costat i altre. Susana no es va acovardir i va seguir envestint contra tot i contra tots: “Volem que no ens obliguin a casar-nos amb qui no volem. Volem tenir els fills que vulguem i puguem tenir cura. Volem dret a tenir càrrec en la comunitat. Volem dret a dir la nostra paraula i que es respecti. Volem dret a estudiar i fins i tot de ser xofers “. Així va seguir fins que va acabar. A la fi va deixar un silenci pesat. Les “lleis de dones” que acabava de llegir Susana significaven, per a les comunitats indígenes, una veritable revolució. Les responsables de dones estaven encara rebent la traducció, en els seus dialectes, del que s’ha dit per Susana. Els homes es miraven els uns als altres, nerviosos, inquiets. Tot d’una gairebé simultàniament, les traductores van acabar i, en un moviment que es va anar agregant, les companyes responsables van començar a aplaudir i parlar entre elles. No cal dir que les lleis de dones van ser aprovades per unanimitat. Algun responsable tzeltal va comentar: “El millor és que la meva dona no entén espanyol, que si no …” Una oficial insurgent, tzotzil i amb grau de major d’infanteria, se li tirà al damunt: “chingaste perquè ho anem a traduir en tots els dialectes “. El company baixa la mirada. Les responsables de dones estan cantant, els homes es rasquen el cap. Jo, prudentment, declaro un recés. Aquesta és la història que, segons em diu Susana ara, va sortir quan algú de CCRI va llegir una nota periodística que assenyalava que la prova que l’EZLN no era autènticament indígena és que no podia ser que els indígenes s’haguessin posat d’acord en iniciar la seva alçament el primer de gener. Algú, de broma, va dir que no era el primer aixecament, que el primer havia estat al març de 1993. Van fer broma a Susana i aquesta es va retirar amb un contundent “vagin a la chingada” i una mica més en tzotzil que ningú es va atrevir a traduir. Aquesta és la veritat: el primer aixecament de l’EZLN va ser al març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes. No hi va haver baixes i van guanyar. Coses d’aquestes terres”.

Les comandantes Ramona i Susana van ser les impulsores i encarregades d’informar per les comunitats sobre la llei de les dones. Aquestes van ser les deu primeres peticions de la llei revolucionària de les dones, el 1996 es van ampliar fins a 33, incloent entre d’altres, la prohibició de begudes alcohòliques, i plantació i consum de drogues a comunitats zapatistes.

Llei revolucionària de dones:

Primera.- Les dones, sense importar la seva raça, credo o filiació política tenen dret a participar en la lluita revolucionària en el lloc i grau que la seva voluntat i capacitat determinin.

Segona.- Les dones tenen dret a treballar i rebre un salari just.

Tercera.- Les dones tenen dret a decidir el nombre de fills que poden tenir i cuidar.

Quarta.- Les dones tenen dret a participar en afers de la comunitat i tenir càrrec si són elegides lliurement i democràticament.

Cinquena.- Les dones i els seus fills tenen dret a atenció primària en la seva salut i alimentació.

Sisena.- Les dones tenen dret a l’educació.

Setena.- Les dones tenen dret a triar la seva parella i llevat obligades per la força a contraure matrimoni.

Vuitena.- Cap dona pot ser colpejada o maltractada físicament ni per familiars ni per estranys. Els delictes d’intent de violació seran castigats severament.

Novena.- Les dones podran ocupar càrrecs de direcció en l’organització i tenir graus militars a les forces armades revolucionàries.

Desena.- Les dones tindran tots els drets i obligacions que assenyalen les lleis i els reglaments revolucionaris.

Durant tots aquest anys, han continuat treballant les comunitats i avançant en les seves propostes. Una cosa és clara, en les comunitats zapatistes no hi ha feminicidis.

Penso que el repte és saber escoltar veus indígenes, especialment veus de dones en aquests mons indígenes. Poder-les comprendre i després arribar a la necessària sistematització que faig com a persona compromesa amb un món més just.

A través dels anys, he escoltat en silenci i après d’elles, les zapatistes indígenes, com veuen el món, la natura, com es veuen a si mateixes, els seus fills, els seus companys i com conceben el seu cos de dona encastat en creences ancestrals. Començar amb les veus múltiples d’aquestes dones. Què diuen? Com ho diuen? Què esperen? Què reclamen? Què aporten des de la seva visió del món?

“assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món””

Però jo vull començar a baix, a baix i a l’esquerra. Vull començar amb les veus de les zapatistes i altres dones indígenes del continent. Necessito unir aquests dos mons, el de la teoria feminista, que encara que em fascini, no inclou l’espectre del que viuen i narren en profunditat les pràctiques i veus indígenes. He de fer-ho però a la meva manera i “d’una altra manera”.

Així que assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món” amb les meves contribucions modestes com persona que dóna suport al zapatisme i les seves dones. Les veig com la millor esperança d’un altre camí on dones i homes comparteixin les seves lluites, les seves disjuntives, les seves decisions cap a un altre món millor possible i més equitatiu per a elles i ells. “… Construeixen noves realitats que necessiten una altra reflexió teòrica”, diu el finit sub Marcos en el seu escrit “Una altra teoria?”.

La meva única experiència en territori zapatista, de moment, va ser l’octubre 2016. Vaig anar a Chiapas un mes, a banda de estar amb ells al 20è aniversari del Congres Nacional Indígena, vaig complir un dels meus somnis, poder visitar i estar d’observadora al cargol de la realitat, on van assassinar el mestre Galeano i destruir l’escola clínica que hi havia a la comunitat, va ser molt especial, ja que des de CGT vam fer campanya per ajudar a reconstruir i des de Barcelona, amb l’ajuda de tots els companys dels sindicats, vam fer molta difusió i col·laboració.

Les dones zapatistes abracen els feminismes del món a Chiapas - directa.cat

Un de tants moments meravellosos que vaig passar a la comunitat va ser parlant amb una joveneta de 15 anys, quan venia per llenya cada matí, la seva claredat en veure la vida i la informació que tenia de com estava el mon, allà en plena selva lacandona, jo li preguntava si tenia por, dels paramilitars, la contra insurgència que fa servir l’Estat contra ells, per que són els mateixos veïns que conviuen amb ells, són gent indígena també que són comprats per partits politics, que es venen per un cotxe, un televisor, enganyats, després els treuen les terres, i es queden sense res, i ella rient em deia: “no, jo ja em sé defensar”; i li contestava que si veiés que et passa quelcom, aniria a ajudar-te, i reia mes fort: “tranquil·la que ja li faria córrer a cops de puny”. Rèiem les dues. Vam parlar també de com estaven les dones, ella em va dir que tenien completa llibertat de casar-se amb qui volguessin, que ja no era com abans, a l’època de la seva àvia, que era el pare qui decidia i la venia per un animal, pesos o beguda (quan els cacics s’havien apropiat de les seves terres). Ara si ja no volien estar amb el company, ho parlaven i es separaven, comunicant-ho a la Junta del Bon Govern.

El que vaig observar és que per a elles no hi ha problema, ni que tinguin dificultat a reclamar els drets com a dones ni com a poble, per que no pensen els drets individualment si no en col·lectiu. En la relació amb la parella, una dona insurgent, deia que no hi ha problema perquè l’acord el resolien amb l’espòs. Perquè “l’acord” es pren col·lectivament, és l’acord de l’assemblea. Si la companya ha de sortir tres dies per complir la seva tasca com a comissària agrària o si ha d’atendre problemes a mitjanit, o si ha de deixar els nens i no pot preparar el pozol ni la torrada, cap problema. Això va dir aquesta companya i moltes més. “L’acord” fa d’intermediari freqüentment les relacions home/dona, les opressions i limitacions exercides per l’home sobre la dona i recolzades freqüentment pels usos i costums i influències patriarcals de la societat dominant. Equilibri i harmonia que reflecteixen la forma feminista zapatista de cercar l’equitat amb l’home.

Residències de gent gran. La lluita invisible

28 d'agost de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Carme Álvarez. Dones Llibertàries
@karmalva

L’any 2017 neix la Plataforma SOS Gent Gran per exigir a l’Administració de la Generalitat el control de les empreses concessionàries dels serveis de les residències i centres de dia de gent gran perquè no es compleixen les obligacions adquirides amb la concessió, cosa que pateixen els avis, les àvies i el personal treballador

La Plataforma va seguir lluitant pels drets de les persones més dèbils de la nostra societat; aquelles que necessiten la cura i l’atenció a causa de la seva dependència. La lluita es va ampliar a familiars d’altres residències de la ciutat de Barcelona i es convertí en la Coordinadora de Residències 5+1. Hi havia molta feina a fer per seguir denunciant el desgavell i els incompliments.

Els departaments competents de l’Administració de la Generalitat fan deixadesa de les seves funcions i no controlen com cal els gestors als qui cedeix, sota preu, les funcions de cura. Les empreses privades que solament busquen guanys fàcils i suculents no compleixen amb les obligacions adquirides i ara hem viscut amb dolor i patiment la pandèmia del Covid-19 que ha fet aflorar la condescendència i transigència de l’Administració de la Generalitat. Les nostres persones dependents han pagat amb la seva vida la negligència, l’abandó i la desatenció de les empreses concessionàries. Una d’elles EULEN, abans havia estat OHL, amb ASPROSEAT.

La Coordinadora Residències 5+1, el dia 6 de maig d’enguany, va fer pública la denúncia davant la Fiscalia de Barcelona perquè es faci justícia davant la mort de les persones dependents, víctimes de la manca d’atenció sanitària i la privació del dret a una vida digne.

Previ a l’esclat de la Pandèmia la Plataforma ja denunciava, entre altres mancances, que les ràtios de personal de gericultores i sanitàries previstes en la Cartera de Serveis de 2010 per la Generalitat eren manifestament insuficients, pel fet que el 2020 els residents tenen un major grau de dependència, conseqüència de les enormes llistes d’espera per obtenir plaça en una residència pública o concertada. Amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats, clars exemples de maltractament i desatenció. I qüestionen davant els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de Salut, per què no s’ha frenat la cadena de contagis amb el subministrament d’EPI’s, test a personal treballador i resident i l’aïllament fora de les residències de les persones amb símptomes o contagiades. Amb la caòtica gestió en moltes residències no hi ha hagut prou personal per l’elevat nombre de baixes mèdiques. Els familiars manifesten la manca d’informació real dels centres.

“amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats”

Amb la manifestació i denúncia pública constant s’ha aconseguit rescindir el contracte a EULEN en la gestió de dues residències i el lliurament als partits polítics presents al Parlament de la Proposta de Resolució sobre residències de gent gran, la qual s’ha debatut els dies 8 i 10 de juliol.

Entre les mesures proposades destaquen:

La individualització de les habitacions per minimitzar els contagis entre persones residents i l’ampliació de l’espai vital per millorar les condicions de vida i la intimitat.
Modificar la Cartera de Serveis de 2010 amb una ràtio mínima d’un gericultor per a cada quatre persones.
Disposar de servei mèdic i d’infermeria 24 hores al dia.
Dotar les residències d’equipament mèdic.
Eliminar els Equips d’atenció Residencial a càrrec de mútues privades i traspàs a l’Atenció Primària del pressupost dedicat fins ara a la privatització de la sanitat.
Serveis públics de gestió pública i construcció urgent de residències públiques per garantir l’accés a totes les persones dependents.
Inspecció real i control de la qualitat del servei i manteniment de les infraestructures, per part de l’Administració.
Funcionament real dels consells de participació en les residències perquè tingui capacitat de decisió en els aspectes que concerneixen directament la vida dels residents, així com en tot el que és relatiu al funcionament del centre.

Seguim en la lluita! Pel dret a una vida digne!

El dia 10 mentre es debatia la proposta ens vam manifestar davant el Parlament. I el 13 de juliol també ens vam mobilitzar davant del Departament de Sanitat per exigir una sanitat pública de qualitat. No defallirem!

El 26 de setembre neix la Marea de residències en l’àmbit estatal! Lluitem i lluitarem per les residències públiques i de gestió publica, per la cura i l’atenció a les persones grans i dependents!

Sanitat pública i de qualitat en establiments públics!

Dret a una vida digna i a una mort digna!!

La coeducació als centres educatius de Catalunya: Paper mullat