Etiqueta: Feminisme

“nosaltres estem vivint una vida que no és la nostra”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Clara M. Rodríguez. CGT Berguedà

Parlem amb la Lorena i l’Hortènsia, extreballadora i treballadora de l’empresa Monserveis, la qual es dedica a l’explotació laboral a través de l’atenció domiciliària, amb seu a Manresa. CGT Berguedà té obert un conflicte des del 2018, quan va arribar al sindicat una dona que l’havien acomiadat i l’havien pagat una misèria. A partir d’aquí es va destapar tota l’explotació laboral que estaven patint les seves treballadores, la majoria immigrants sense papers, i amb uns sous de misèria, a un sector que es mereix una major valorització econòmica i social.

¿Quines són les vostres tasques?

L: Principalment que l’àvia estigui bé: banyar-la, canviar-la, canvis posturals, etc. Això quant a la part física, i quan l’àvia està atesa, llavors estar pendent de medicaments, aliments, que la casa estigui neta, inclou tot. I després, està la part externa, fer totes les compres, acompanyament hospitalaris, estar pendent de tot això. La cura és general. La meva experiència és d’estar a casa, dormint, les 24 hores del dia, durant diversos dies.
H: Fa quatre anys que estic a Monserveis. Vaig entrar per cuidar a un avi que tenia Alzheimer, amb un grau elevat de dependència, però comporta fer-li tot. Fa un any es va morir i em van deixar a la mateixa casa per cuidar de la seva viuda. Amb ella tinc unes altres responsabilitats. No tinc cap dia igual. A part d’això sóc la multiús, faig de tot a la casa. La feina a mi m’agrada. Però jo amb qui estic amb disgust és amb l’empresa.

¿Quines són els vostres horaris?

H: Amb el primer senyor feia més hores que ara, perquè divendres feia deu hores i ara faig només de matí entre setmana.
L: El meu horari era 144 hores a la setmana en una ocasió i en una altra 120 hores.

¿Tens temps lliure?

L: Jo treballava tres dies en una casa i allà no podia tenir cap moment lliure en 24 hores perquè la senyora estava molt malament. Després, sortia d’allí i descansava una tarda. L’endemà me n’anava a una altra feina altres tres dies, i això sumaven 144 hores setmanals. En aquest últim sí que podia sortir dues hores al dia. No tenia opció. Ho acceptava o em quedava sense treball.
H: Ara només estic de matí. Jo tinc lliure el cap de setmana perquè ho vam pactar. Al principi l’empresa intentava que fes més hores. A mi no em va interessar, perquè amb el sou miserable, amb més hores encara pitjor.

¿Tens dies de permisos, vacances, etc.?

L: Res, absolutament res. En dos anys només vaig tenir unes vacances d’un mes, pregant molt, perquè l’empresa no volia. Deien que només quinze dies, però òbviament sense gens de diners. Estrictes, encara que no paguessin. I si faltava dues hores per a anar a cites mèdiques m’ho descomptaven del sou perquè a una altra noia li ho pagaven. No teníem drets.
H: Per les vacances, ho havia de demanar amb temps i com a molt podia fer tres setmanes a l’agost. La setmana que quedava per fer la pagaven a final d’any. Sempre amb patiment i amb l’amenaça de què si no trobaven substituta, no les podria fer.

¿Teniu totes les hores assegurades, d’alta?

H: Abans treballava 29 hores i em pagaven d’alta la meitat. Les altres en negre. Des de que he vingut a la CGT es va solucionar el tema. Totes les hores treballades, totes assegurades. Els interessava tenir a totes en negre. Però això no vol dir que em paguessin més les hores. Les hores en negre i les altres, a 5,50 € l’hora.
L: Jo òbviament res, tot és en negre perquè no tinc documents. Els convé contractar persones així, immigrants sense papers, aquí és on està els guanys per a ells.

L'Ajuntament de Manresa suspèn l'homologació a Monserveis, acusada de frau a la Seguerat Social | NacióManresa

Com us afecta tot això a la vostra vida?

L: En el meu cas només vida laboral perquè estem vivint la vida dels avis. Jo no tenia ni tan sols un dia sencer per a descansar. Encara que ells diuen que hauríem d’estar agraïdes, nosaltres estem vivint una vida que no és la nostra, deixant passar la vida. Perquè encara que no tingui aquí als meus fills, puc tenir alguna amiga, ganes de sortir. És una manca de llibertat impressionant. I quan ni ens donen cap dia especial, aquí és quan et sents com una esclava.
H: En el meu cas igual, amb la diferència que els caps de setmanes no he d’anar, perquè ho vaig pactar. Tinc la meva vida privada amb la família i els nets. Això no hi ha diners al món per pagar-ho. Però amb els dies de festes que cauen entre setmana sempre hem tingut el problema que els hem de treballar pel mateix preu. A més, sempre hem d’estar alerta per tal que se’t pagui correctament. Sempre amb quatre ulls i amb el neguit de per on em volen estafar.

“gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por”

¿I a nivell de salut, com creieu que us està afectant?

L: Primer la part psicològica perquè la majoria de persones amb les quals treballem són malalts d’Alzheimer, casos molt avançats on ells criden, et volen pegar i llavors és molt complicat. Quan treballava els tres dies en Cerdanyola jo sortia que no se’m coneixia, perquè és impressionant, no es veu mai el moment de sortir d’aquests habitatges. I quan tenim persones molt dependents ve també la part més física, l’esquena, els braços. Algunes famílies aconsegueixen el llit adequat, la grua però altres no.
H: Jo estic molt agraïda d’haver pogut cuidar a aquest avi amb Alzheimer, perquè això en va omplir com a persona. Físicament era dur, perquè era un home corpulent i li havia de moure, d’aixecar, etc. Jo marxava cansada, amb mal d’esquena. Ara el que jo sí que critico és l’empresa, per la seva nul·la assistència i que no correspongui com cal als treballadors, tenir-los com a esclaus mal pagats. Perquè em pregunto si no té valor això que estic fent. Quan realment té tot el valor del món. Cuidar als nostres avis és una necessitat.
L: El nostre treball és bastant complicat, perquè treballem amb persones, i no el valora ni la família normalment, ni l’empresa tampoc. Si nosaltres demanem un dia perquè el necessitem per a alguna cosa, haurien de tenir la decència de dir sí. Definitivament, molt poc valorat. I damunt, ens lleven drets que ja tenim. Encara que no tinguem documents, tenim drets.
Sembla que l’empresa només mira pels seus beneficis.
H: Jo crec que aquesta empresa no té cap experiència amb les feines de les cures, ells només pensen a cobrar. Per ells és un negoci i a sobre, no podem protestar de res, ni tan sols si tens mal a l’esquena i t’has d’agafar la baixa. No demanis EPIS pel tema de la Covid. Et donen tres mascaretes quirúrgiques i poc més, al mes. I encara els sembla que et donen massa i has de signar un paper.
L: Jo no puc ni agafar una baixa, perquè si no tinc papers no tinc dret a res. Només tinc tres dies festius a l’any, per Nadal, però tampoc era molt real, si no tenien per qui reemplaçar-te. Et deien que t’ho pagarien doble, però jo el que volia eren aquests dies lliures que eren els únics que tenia a l’any. I llavors havies de discutir-te.
H: No te’n vas a dormir tranquil·la quan saps que t’estan robant diners, que no respecten els teus drets. Jo no podria agafar la baixa, perquè ha passat que amb companyes que l’han agafada, han tingut problemes amb l’empresa. En conec una que després no va poder tornar.
L: I si damunt no tens papers, com agafaràs una baixa. Després ja no tornes. Però les famílies haurien d’exigir a l’empresa que les treballadores estiguin assegurades, perquè paguen molts diners per a això.

I això crea la sensació que no et pots posar malalta…

L: Jo un dia vaig caure i em vaig trencar el llavi, i vaig decidir cridar a una amiga que va venir a les 22 h de la nit a auxiliar-me. Perquè si crido al meu cap no em contestarà a aquesta hora.
H: No els pots molestar quan tens una emergència. No volen que el molestis ni en cas extrem.
L: En canvi ells tenien un horari i si els cridaves fora d’aquest horari et deien que ells tenen vida. I a sobre t’emportaves una brega.
H: Però és que a més ens tenien prohibit trucar a la família.
L: Ells no volien que la família tinguessin el nostre número de telèfon ni al contrari. Era una estratègia perquè no parléssim dels diners.

I amb aquest context, la lluita sindical es va ser fonamental.

L: Quan es va iniciar la lluita sindical amb la primera noia en el 2018 ens cridaven dient que si algú ens preguntava diguéssim que no els coneixíem, que estàvem per compte propi en aquesta casa. Va començar així, després que no podíem anar a les oficines perquè ja estava damunt la Inspecció. Van començar a pagar-me en botigues, en cotxes, com una màfia. Fins em van dir que no podia posar en les xarxes socials que vivia a Berga, perquè llavors m’anaven a trobar els d’Inspecció, amb tot això em quedava espantada. Fins que vaig venir a CGT, vaig trobar suport i ja vaig decidir parlar.
H: Sí, jo també. Sort que vaig trobar a la CGT. Jo pensava que m’acomiadarien, però no, també suposo perquè hagués sigut més conflicte per ells.

#CGT #Berguedà على تويتر: "Ja som al 2020. #Monserveis (Xavier Pubill Cunill) segueix, malgrat les denúncies i les inspeccions, amb més de 15 treballadores explotades sense Seguretat Social i sense cap dret, pq no tenen papers... I vol seguir fent-ho ...

Quina ha sigut la vostra experiència sindical en aquesta empresa?

L: Jo vaig ser la primera delegada, vaig estar venint al sindicat durant un mes però en silenci, i quan vam fer la denúncia i ja es va fer oficial, em van acomiadar, sense importar-los que fos delegada. I em van pagar en el forn de la cantonada. Quan em van acompanyar del sindicat a l’oficina a anunciar que era delegada, l’encarregada em deia que jo no tenia papers i els companys li van dir que no tenia papers, però que sí que tinc drets. Gràcies a l’acompanyament sindical i en haver denunciat a l’empresa tinc la possibilitat d’arreglar els papers, puc certificar que he estat treballant més de sis mesos.
H: Per a mi també ha sigut molt important fer feina sindical perquè he pogut aconseguir que m’asseguressin totes les hores que treballava. I ara mateix no ens estan pagant tota la nòmina. Encara pot tancar l’empresa i es quedaran part dels nostres sous. O sigui que els estem pagant el deute amb el nostre sou. Però gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por.
L: Jo quan vaig sentir el suport de la gent d’aquí, ja vaig ser capaç de parlar i d’enfrontar-m’hi. Em vaig quedar sense ocupació, però ara tinc un altre. Sento que tinc drets encara que estic en un país estranger.
H: Que ens valorin com a dones treballadores de la llar.
L: Quan vaig haver d’anar a parlar amb el cap, que no havia sigut capaç de fer-ho abans, jo ja estava en el sindicat i com em sentia més poderosa, vaig ser capaç. Em deia que jo tenia la culpa que els anessin a posar en la presó, i jo li vaig dir que no era culpa meva, la culpa és seva per actuar malament.


Educació, COVID i dona

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ingrid Chavarria de Ros i Noe Simarro López, CGT Ensenyament

El patriarcat contraataca, nosaltres fem VAGA FEMINISTA.

La vida a les aules mai ha estat aliena a l’estructura patriarcal que estem immerses. Ara, patint encara unes retallades que van començar fa deu anys amb l’excusa de la crisi econòmica, li hem de sumar les polítiques generades per la crisi COVID, que no afavoreixen a caminar cap al feminisme en el món de l’educació, i ara detallarem l’anàlisi al respecte.

Existeix la percepció que l’administració no fa diferències entre homes i dones en relació als salaris o a l’ocupació de càrrecs de responsabilitat, però a l’hora de la veritat, observem com són les dones les que estan sotmeses a més discriminacions. Les docents també pateixen el famós sostre de vidre i les desigualtats salarials. Les dades evidencien que les dones en els càrrecs de direcció ocupen un 50% del total, una xifra que representa una infrarepresentació tenint en compte que constitueixen, depenent de l’etapa escolar, entre un 60 i 90% del col·lectiu.

A més, dintre de l’àmbit educatiu, no tothom té les mateixes condicions laborals. L’externalització de serveis està cada vegada més present als centres escolars. No és casualitat que el sector social i el del lleure, on la majoria són dones, tingui molt menys prestigi, i pateixi més precarització econòmica. Un àmbit, que tot i ser essencial, està oblidat per les administracions públiques. És més, cada vegada està més privatitzat, fet que representa un augment de la vulneració dels drets de les treballadores per part de les empreses externalitzades.

Un altre maltracte institucional recau en l’alt percentatge de temporalitat i conseqüent precarietat, ja que l’educació és un col·lectiu feminitzat i per tant, són les dones qui en queden afectades directament. Per exemple, a Catalunya el col·lectiu docent està format per un 70% de dones i el percentatge de temporalitat és del 45,6%, gairebé 6 vegades més del que marca la normativa.

A més, en l’àmbit educatiu el fet d’estar embarassada també es penalitza. De manera sistemàtica hi ha dones que perden la feina quan comuniquen el seu embaràs, tant en l’àmbit privat com en el públic, vulnerant així la LLEI 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes. En l’àmbit públic l’aprovació del decret de plantilles al 2014, on es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball va obrir la porta a uns processos de selecció injustos, subjectius i desiguals, on les dones embarassades tornen a quedar més desemparades. A l’àmbit privat un exemple recent és el de l’empresa FEMAREC SL, que va ser denunciada per la CGT per l’acomiadament d’una de les seves treballadores pel fet d’estar embarassada. 

Amb la Covid les dones paguem encara més els plats trencats: els exemples de precarització en l’àmbit de les treballadores del sector educatiu (docents, monitores, vetlladores, integradores socials, cuineres, personal de neteja, educadores socials) es va evidenciar amb múltiples formes: substitutes sense nomenaments, compaginar cures amb el teletreball, ERTOs fins i tot quan l’administració assegurava el pagament dels salaris, com és el cas de l’empresa AliemntArt-Servei d’Àpats, que va desestimar l’oferta de l’Ajuntament de Barcelona i va enviar les treballadores igualment a l’ERTO. Totes dones. 

Així mateix, també ens hem trobat amb el maltractament del personal considerat vulnerable, entre elles, embarassades. Manca d’un permís de conciliació familiar en el cas de menors a càrrec confinats preventivament. Oposicions en condicions infrahumanes, amb alt risc de contagi i injustes per moltes dones amb càrregues familiars. Oposicions de les Tècniques d’Educació Infantil, que suposen un ERO encobert.  O la baixada de categoria laboral de les educadores bressol.

Així i tot, el que sí que ha estat en augment és el discurs de rentada de cara que fa l’administració sobre coeducació, unes paraules boniques que no van de la ma de recursos, unes paraules que queden en paper mullat i que no acompanyen la realitat ni la transformen. Una realitat on les alumnes continuen patint molts abusos pel fet d’haver nascut amb genitals femenins: tant abusos sexuals, com més assetjament per les xarxes socials, com poder gaudir de menys espais als patis en els centres escolars… unes alumnes que tot i treure millors notes que els seus companys saben que els seus currículums no tindran la mateixa validesa, només pel fet de tenir cara de dona.

Tal com afirmava Naomi Klein, en una situació excepcional i de caos generalitzat, s’implanten idees i mesures que fa temps que es planifiquen, aprofitant el desconcert de la població i la impossibilitat d’aquesta per organitzar-se i combatre-ho. 

Tot i així la por no ens ha paralitzat. És cert que la situació actual de pandèmia posa molts entrebancs a la lluita de les treballadores. Les retallades de drets, els confinaments parcials, i la dificultat de relacionar-se fan encara més grossa l’atomització que ja patim des que el capitalisme i el campi qui pugui (individualisme i darwinisme social) han penetrat en els nostres cossos i ments, des dels anys 80 i des de tots els àmbits (polític, econòmic, educatiu i comunicatiu). 

Però la pandèmia també ha servit per fer aflorar aquesta reflexió, per veure la importància de tenir uns serveis 100% públics, d’organitzar-se i estar juntes per fer front als embats del poder. 

Tot i les restriccions, hem estat als carrers, protegint-nos, mantenint les mesures de seguretat, però sense renunciar als nostres drets fonamentals i superant les pors i les contradiccions. I continuarem sent-hi, de múltiples maneres, però juntes, per conjurar aquest suposat únic món possible, que ni és únic ni és ja possible. 

Per això enguany, la CGT Ensenyament donem suport a la vaga general feminista, tot i les inclemències de la pandèmia, perquè un altre cop, hem sigut les dones les que més hem pagat els plats trencats. 

Conciliació laboral i familiar de qualitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Clara M. Rodríguez i Rosalia MolinaC

Durant aquesta situació de crisi sanitària i econòmica, que estem vivint, hem constatat que hi ha una càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones. S’estan donant infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat i s’estan magnificant les desigualtats ja existents; per tant, constatem que tindrà un cost especialment alt per nosaltres.

Hi ha uns aspectes que reflecteixen clarament aquestes desigualtats:

  1. Les condicions laborals de les dones, amb uns treballs cada vegada més precaritzats.
  2. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs deixant una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.
  3. La càrrega en el treball de cures, suposant un augment de les cures com a càrrega femenina, les dones estem carregant amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependentes, i la carrega domèstica.
  4. La major incidència de la violència de gènere sota el confinament.
  5. Conciliació familiar; enganyosa en aquests moments, ja que moltes empreses pretenen enganyar a les treballadores, fent creure que el teletreball era una mesura de conciliació.

Degut a aquesta situació, des dels grups de dones de CGT i la secretària de gènere de Catalunya, hem estat elaborant i difonent diferents manifestos i articles denunciant i explicant com estem patint aquestes situacions de desigualtats:

Com la gestió de la crisis del covid-19 està afectant les dones
El risc d’embaràs i lactància i el covid19, mesures urgents

I diferents articles en la Revista Catalunya dels mesos de maig i juny:

-Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones. Revista Catalunya. (Maig).

-Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema. Revista Catalunya. (Juny).

Des de la Secretaria de Gènere de CGT Catalunya i CGT Berga, s’ha elaborat una Guia de Recursos i Mesures sobre conciliació laboral i familiar. Una eina molt útil per conèixer quines son les mesures reals de conciliació (no s’ha inclòs permisos de maternitat ni lactància), amb la finalitat que serveixi per a resoldre dubtes actuals i que ajudi a les companyes en una lluita per aconseguir una veritable conciliació laboral i familiar de qualitat, en aquest context de crisi.

Conciliació laboral i familiar negociada. CGT Berga

Actuals mesures de conciliació laboral i familiar

Fins fa molt poc, l’única mesura de conciliació familiar era la reducció de jornada establerta als Estatuts dels Treballadors i Treballadores. Amb l’última modificació del RD 6/2019 s’amplia l’opció d’adaptació de la jornada i la modalitat (treball a distància i teletreball) amb la finalitat de generar una conciliació sense reduir la jornada laboral. Ara, a més, se suma el Plan Me Cuida, pensat expressament per l’actual crisi sanitària, que va entrar en vigor el març de 2020 i prorrogat, de moment, fins finals de maig del 2021.

Així i tot, aquestes mesures de conciliació familiar segueixen sent molt insuficients i evidencien la greu desigualtat de gènere en l’àmbit laboral, la qual repercuteix en diversos àmbits de la nostra vida.

Les actuals mesures de conciliació no pretenen canviar ni els rols de gènere ni la qualitat de les cures i per tant, enforteixen més aquesta segregació vertical. Per tant, més que mai hem d’exigir recursos per atendre les necessitats de cures així com una veritable coresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.

La conciliació, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé en molts casos pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a les famílies monomarentals. Sense oblidar que moltes dones majors de 65 anys viuen soles.

Teletreball

A l’inici d’aquest temps de pandèmia, als mitjans es parlava del teletreball com la gran novetat, una situació estranya, el significat de la qual era una absoluta incògnita: com funcionava, qui podria fer-ho, quina era la seva dimensió real en el món laboral.

Per a molts era evident el seu caràcter de privilegi dins del món del treball, perquè no tots els sectors podrien utilitzar-lo com a modalitat. L’emergència sanitària va deixar en evidència que gran part dels àmbits on es podia dur a terme, no estaven preparats per a assumir-lo ni organitzacional ment, ni legalment, ni tècnicament, ni des de la prevenció de riscos laborals. Tot això està canviant ara amb la recent Llei de Teletreball del govern espanyol (Reial Decret Llei 28/2020).

Tot i que alguns convenis contemplen el teletreball també com a mecanisme de conciliació familiar, la situació de confinament ha fet sortir les limitacions que comporta haver de treballar al mateix temps que s’està a cura de menors, avis o persones en situació de dependència. També ha passat que diferents membres de la família han hagut de fer ús de l’ordinador o altres dispositius i connexions a internet i, finalment, ha sortit a la llum la bretxa digital que s’ha fet evident en l’àmbit d’escoles , instituts i llars.

Malgrat tots aquests factors, el teletreball s’ha presentat com una solució immediata i relativament eficaç per a mantenir en funcionament empreses i institucions que, d’una altra manera, haurien posat en perill un gran nombre de llocs de treball. En aquest sentit, un privilegi, quan hem vist una successió d’EROs, ERTOs i acomiadaments per tot arreu que han fet estralls entre la classe treballadora, portant sofriment, incertesa i des protecció a moltíssimes treballadores.

Malauradament, el teletreball sempre fa que es treballi més, es sumen dues hores més a la jornada laboral, es continua connectat més enllà de l’horari laboral.

“posar la vida al centre suposa tenir-ne cura, un treball que s’ha de valorar i compartir”

Per tant, queda demostrat que el teletreball és el parany d’un vell conte d’explotació. El caràcter de novetat del teletreball no és tal: fa anys que hi ha sectors precaritzats i externalitzats que es veuen sotmesos a aquesta organització d’explotació i desconnexió entre treballadores, sistemes especialitzats a afeblir solidaritats. Pensem en tota la gamma de falses autònomes, des de les informàtiques aïllades a casa seva, amb dates de lliurament absurdes que els obliguen a treballar caps de setmana sencers, fins a professorat “col·laborador”, aquest últim l’eufemisme utilitzat en la UOC per a denominar aquelles docents precàries que no tenen contractes laborals, sinó “contractació de serveis”.

Definitivament, el privilegi es presenta com una explotació aguda i silenciosa, sobre tot per les dones, les quals encara assumeixen més càrregues i majors responsabilitats en la cura d’infants i tasques de la casa.

Dones embarassades i Covid-19

Com hem anat dient, en el transcurs d’aquesta pandèmia hem vist, una vegada més, com s’han ignorat les necessitats intrínseques de les dones en tota la seva diversitat.

L’agressió del Covid-19 suposa un risc major per a les treballadores atès que per raons biològiques, en els cossos nascuts com a dones, impacta el període de gestació, els tractaments per a la reproducció assistida, la cura maternal i la lactància natural, així com també tots els riscos que es poden derivar de compaginar aquests períodes amb la feina. Això suposa un risc físic i psíquic major, ja que es tracta d’una situació emocionalment insofrible gestionar la maternitat i/o lactància amb els possibles contagis als que poden estar exposades en els centres de treball, inclosos els desplaçaments, en l’actual estat en el que ens trobem.

Ara més que mai cal fer prevaldre com a compromís social el dret a la seguretat de la salut de les persones i, principalment, d’aquelles especialment sensibles a l’exposició del Covid-19 o en situacions més vulnerades: famílies monomarentals, excloses i/o violentades, amb fill/es menors de 14 anys, entre d’altres situacions d’opressió.

Una altra conseqüència negativa és que al no existir un suport potent per part de l’Estat cap a la maternitat, moltes empreses eviten contractar, escindeixen o no renoven el contracte de treball a dones amb possibilitat de quedar-se embarassades o que estiguin ja en gestació. Per tant, de tot això podem extreure que quan una dona decideix ser mare se la penalitza al mercat laboral i a més a més, la seva vida es torna més precària.

Per evitar això, cal negociar uns Plans d’Igualtat de qualitat a la nostra feina.

Salut i treball

Un altre punt preocupant de l’impacte de les mesures de conciliació és a l’àmbit de la salut. Com alerten molts col·lectius feministes i de la salut, les actuals mesures forcen que les persones que han de compaginar el treball assalariat amb el treball de cures familiar tinguin una sobrecàrrega que repercuteix directament en el descans, provocant l’esgotament físic i emocional. Segons dades de l’associació Salut Mental Catalunya, aquests episodis d’estrès per no arribar a acomplir degudament totes les tasques, tant productives com reproductives, en molts casos es tradueixen en episodis d’estrès, frustració i angoixa que poden generar problemes de salut mental més greus (depressió, ansietat, trastorn per estrès posttraumàtic, trastorns per consum de tòxics…). En el cas de famílies monoparentals, aquest panorama es veu agreujat tant si la mare ha de teletreballar des de casa, com si ha d’anar a treballar fora.

Observem que s’està produint una total manca de compliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions i ni tan sols se’ns fan tests de diagnòstic. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

Un clar exemple: La crisi sanitària no ha fet més que evidenciar la greu desigualtat de gènere en les relacions laborals. L’Estat espanyol ha adoptat només 1 mesura per reforçar la seguretat econòmica de les dones. De moment, aquesta mesura es resumeix al Plan Me Cuida, i l’únic avanç que aporta és poder demanar l’adaptació 24 hores abans, enlloc de 15.

 Què vol dir “Posar la vida al centre”?

Últimament estem escoltant que cal posar la vida al centre. Però què vol dir això. Que cal tenir en compta que aquesta normalització d’injustícies estructurals, com es denuncia des del feminisme, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un llarg  etcètera. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada. A més l’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es segueix lluitant per reivindicacions concretes com la campanya de vaga de lloguers que va començar l’abril del 2020 i que gràcies a aquestes lluites es va aconseguir que el govern aprovés el decret llei que evita desnonaments durant l’estat d’alarma, malgrat que segueixen havent-hi desnonaments per tot arreu. 

Posar la vida al centre suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família. Posar la vida al centre suposa no oblidar a les treballadores de la llar, serveis d’atenció domiciliaria, i sector social, amb unes condicions laborals molt precaritzades i d’explotació, a vegades sense  contracte laboral; si arrel de la pandèmia la societat ens hem adonat que son tasques essencials, les hem de valoritzar.

Què podem fer?

Per acabar, volem assenyalar com amb la crisi sanitària i econòmica generada per la pandèmia, ha sortit a la llum la precarietat existent als serveis públics en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les constants retallades d’ anys anteriors, que s’ha hagut d’equilibrar amb el sobre esforç de les professionals amb la conseqüent agreujament de la seva salut.

Però també creiem que les crisis ens han de servir per fer-nos veure com n’és d’important la lluita i l’organització social, així com generar xarxes a l’empresa i a tota la societat.

Més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris. Lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball, i aprofitar que actualment tenim l’oportunitat de fer-ho negociant uns Plans d’Igualtat de qualitat, que han d’ésser renovats o creats gràcies als nous RD 901/2020 i 902/2020. Aquests Plans d’igualtat són tan important com ho són els Convenis, per tant, totes les millores que podem afegir al Pla tindran la mateixa vigència i validesa que el del Conveni.

Lluitem perquè aquesta crisi no la paguem les de sempre.

Per aconseguir-ho, cal afiliar-nos a un sindicat combatiu i de classe com la CGT. Només organitzades aconseguirem no perdre cap dels drets aconseguits a nivell laboral, sindical, familiar i social. Per aquesta raó és fonamental no quedar-nos aïllades.

Per tot això, és fonamental la lluita per tots els nostres drets i la lluita per posar fi a les situacions de discriminació cap a les dones. I concretament, la lluita per una millora de les condicions laborals, la qual segueix sent fonamental, amb Covid o sense, perquè, malauradament, sense recursos econòmics les dones ens convertim en persones dependent d’un altre o de l’Estat, sense llibertat ni possibilitats d’autorrealizat-nos com a persones.

Des de CGT, i com a dones organitzades no ens aturarem. Continuarem lluitant per aconseguir:

  • Mesures per prevenir i eradicar la violència de gènere.
  • La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball.
  • Reconeixement de les cures i de l’àmbit domèstic com a un treball indispensable pel funcionament de la societat
  • Dotació de recursos per aconseguir una veritable coresponsabilitat del treball de cures.
  • Exigir el permís retribuït per deure inexcusable com a mecanisme que, per una banda, garanteixi una conciliació laboral i familiar de qualitat que prioritzi la vida enfront del capital i, que per l’altra, l’empresariat assumeixi la seva responsabilitat social.
  • Exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar.

LA POR NO ENS PARALITZARA, CONTINUAREM LLIURES I COMBATIVES, MOVILITZANT-NOS PER UNES VIDES DIGNES.

Rosalia Molina Puyalón . CGT Ensenyament Barcelona

Clara M. Rodríguez Fernández .CGT Berguedà

Ens volem vives, vives i rebels

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina i Pilar Frey. Dones Llibertàries.

Crònica del 25N d’enguany. Una mobilització malgrat les mesures de confinament establerts a causa del Covid.

El 25 de novembre dia internacional per a l’eliminació de les violències de gènere, una jornada de conscienciació i mobilització per denunciar l’opressió per qüestió de gènere i les múltiples violències contra les dones que es cometen a l’empara d’aquest fet.

Aquest any, tot i les difícils circumstàncies que estem vivint, s’ha volgut fer un pas més en la denúncia de les violències masclistes.

I per aquest motiu, el moviment feminista ens hem organitzat per mobilitzar-nos.

“L’actual crisi provocada per la COVID19 ha posat en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells” 

S’ha organitzat una Cadena Feminista, a Barcelona i d’altres municipis, plantejat com un dia de visibilització de les respostes feministes davant les violències masclistes al carrer.

Malgrat totes les dificultats amb les quals ens hem trobat a causa de les restriccions per la Covid, s’ha aconseguit una gran Cadena Feminista on milers de dones hem posat tot el nostre esforç i constància per realitzar-la, i l’esforç col·lectiu ha donat els seus fruits i malgrat les adversitats i les incerteses, ens vam trobar més de 3000 dones en la cadena de Barcelona, i unes altres 3000 en total a altres municipis, on s’ha replicat el format de cadena feminista.

Ha estat una cadena per denunciar la justícia patriarcal i dir prou a les violències masclistes. Els col·lectius feministes, LGTBQI i ciutadania en general, vam omplir els carrers per denunciar les mancances del sistema jurídic des d’una perspectiva feminista.

Una Jornada, on les Feministes hem seguit donant un toc d’alerta als polítics, deixant-los clar, que no retrocedirem en totes les nostres exigències, ans al contrari, continuarem cap endavant intentant que no quedi impune cap responsabilitat política en qualsevol atac a les dones, vingui d’on vingui.. “Compte… Compte, us avisem… Som moltes més que quan començàvem”

Aquest 25 N hem demostrat , que la separació motivada per la situació de Pandèmia no ens ha afeblit en aquesta lluita i hem pogut comprovar, que ja no donem respostes aïllades, estem unides i exigim Serveis Públics per a defensar els Drets Humans de les Dones i de les Nenes, igual que la seva dignitat i la seva vida.

El comunicat que es feia arribar des de Novembre feminista -plataforma organitzadora de la Cadena- a la premsa i a tots els col·lectius i associacions de dones de tot Catalunya deia:

“La pandèmia de la COVID-19 amb situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que han divulgat recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i han remarcat la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. La Covid ha agreujat les violències masclistes i ha visibilitzat un sistema jurídic patriarcal i desigual.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta, volem que sigui una acció molt participativa i reivindicativa. Per tant, cal visibilitzar que la nostra lluita continua i que seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.”

Des del Moviment Feminista –en la roda de premsa- s’assenyalava la necessitat urgent de reclamar un sistema judicial que incorpori els estàndards internacionals i reclamen canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la protecció envers les violències masclistes. Així mateix, es remarca la necessitat d’implementar polítiques de cures reals. Denunciem, també, la Llei d’Estrangeria, una legislació que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i les seves institucions. Es fa una crida urgent a fer polítiques públiques que posin la vida al centre, com la regularització de la situació de dones migrades com a única via per revertir els processos de violències masclistes o la construcció de xarxes de suport per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal i les seves violències estructurals.

Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019 feta per la delegació del govern espanyol contra la violència de gènere, el 57,3% de les dones de més de 16 anys ha sofert violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals, assetjaments, abusos i agressions) pel fet de ser dones. D’aquestes, el 19,8% les ha patides durant aquest darrer any.

Es va denunciar que “enguany durant la pandèmia de la COVID19 s’han posat en evidència les mancances dels serveis d’atenció contra les violències masclistes deixant a milers de dones en situacions vulnerables greus”. Aquesta situació ens ha fet veure que la Pandèmia és una crisi política a causa de la destrucció del Sistema Sanitari. Hi ha hagut una destrucció estructural del Sistema de Serveis Socials. S’han tallat els serveis als quals tenien accés dones per a sol·licitar ajudes. Han tancat refugis per a dones en situació de violència, oblidant la reivindicació feminista de posar la vida en el centre de les Polítiques Socials.

L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest context de vulnerabilitat i desprotecció ha generat una situació que es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que situen a moltes dones en greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTOs; una política d’habitatge especuladora, el trencament de xarxes de suport i una Llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades. A més de la desprotecció que en moltes ocasions patim les dones, protegint més al botxí que a la víctima. I la manca d’atenció de professionals expertes amb experiència en la seva atenció.

Des dels diversos col·lectius que formen part de Novembre Feminista s’ha volgut denunciar els fonamentalismes de l’extrema dreta que s’han fomentat des de poders institucionals i econòmics. Denunciant l’extrema dreta com altaveu del masclisme i les violències masclistes.

Sovint es reforcen els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics-, partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials. Així mateix les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes i les agressions de l’extrema dreta. Davant d’aquesta ofensiva mediàtica i institucional, es demana una resposta més contundent i efectiva.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta. I així vam respondre milers de dones, i es va aconseguir una acció molt participativa i reivindicativa.

Entenem que la lluita contra les violències han de ser cada dia de l’any, fins a aconseguir erradicar aquesta xacra social, amb la qual el patriarcat ens continua ofegant.

Continuarem lluitant per visibilitzar la nostra lluita i seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.

I amb aquest esperit vam omplir els carrers de Barcelona i d’altres poblacions als crits de:

Davant les violències masclistes,

justícia feminista.

Totes juntes, diverses, vives i rebels.

Ni víctimes ni passives. Dones combatives

Contra la violència masclista,

autoorganització feminista

Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cynthia Lub. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Que gairebé el 40% de les treballadores de l’educació estiguin en situació de precarietat no és conseqüència de la COVID 19. La causa profunda està en el model laboral capitalista imposat des de les dècades vuitanta i noranta per les decisions polítiques dels governs.

“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia un manifest de les treballadores de l’escoles bressol que denunciava la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Una més dels centenars de denúncies de les treballadores precàries de l’educació: educadores d’infantil, per a nens i nenes amb necessitats especials, educadores emocionals i totes aquelles que ni tan sols són considerades part del personal educatiu, com les monitores de temps lliure i menjador o d’extraescolars i de suport.

Però aquesta denúncia és una sentència implacable: l’arrel de la precarietat no és un virus que va fer “inevitable” aquesta situació de major explotació. Governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeri i ministres d’Educació han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats. Per això és que la lluita contra la precarietat en l’educació també té “rostre de dona”.

En l’última dècada s’ha retallat més de 6.000 milions d’euros, la qual cosa ha suposat la pèrdua de 22.000 docents, augment d’alumnes per aula, disminució de les inversions, retallada en els programes d’atenció a la diversitat i a les dificultats d’aprenentatge, reducció de les ajudes mitjanes rebudes pels becaris o de l’augment de les taxes acadèmiques. Això està afectant greument un començament del curs travessat per la segona ona a tota la comunitat educativa, però encara més als sectors precaris. És imprescindible la unitat de plantilla fixa, subcontractada i externalitzada per a l’organització contra totes aquestes “decisions polítiques” dels governs, amb la complicitat de les direccions dels sindicats “majoritaris”.

Model laboral del capitalisme espanyol: externalització i privatització de treballs essencials a les escoles públiques

Des dels governs de Felipe González d’ara endavant es van anar imposant diverses reformes laborals, des de 1997 moltes amb la signatura de les direccions dels grans sindicats. Aquestes van inaugurar les ETTs (Empreses de Treball Temporal), els contractes porqueria, les subcontractacions i tota la configuració del model laboral espanyol de precarietat. La reforma laboral del 2012 del PP va aprofundir i va consolidar el model de la subcontractació sense límit, determinat per la contractació a través d’empreses multiserveis (EMS) que en els centres de treballs públics es van estendre com un virus, beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, donant via lliure a salaris basats en l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), per fora dels convenis sectorials i molt més baixos en relació als quals es podrien percebre en contractes públics i plantilla fixa. Les precàries de l’educació contractades per les EMS realitzen la seva activitat de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.

Empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa de baixos salaris, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.

Després de la pandèmia tot ha empitjorat, “Si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim ni tan sols una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR. I a més del nostre treball hem de netejar i desinfectar totes les taules i les cadires del menjador, mentre cuidem dels nens”, explica Alba, monitora d’una escola del Guinardó, contractada per una empresa multinacional.


Les monitores de temps lliure i menjador han estat un dels col·lectius més perjudicats, només a Catalunya, són més de 20.000 persones a les quals es van acomiadar o suspès el seu contracte amb ERTOs el mes de març i van passar a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació: “Per què totes aquestes suspensions que ens estan imposant, no són considerades igual que els confinaments i baixes per coronavirus? És a dir amb el 100% de salari i a càrrec de les mútues? Perquè tenim contractes precaris d’empreses privades, que ens tracten com a material descartable”, explica Alba.

“si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible”

En una situació similar es troben les educadores d’educació infantil de 0 a 3 anys de Barcelona davant les noves condicions contractuals aplicades per l’Ajuntament, que inclou la rescissió dels seus contractes en cas de tancament d’escoles a causa de la pandèmia. De fet, fins fa poques setmanes totes elles es trobaven des del mes de març en l’atur o sense prestació ni dret a ERTO. A més, “Fa 11 anys (que …) sense convocatòries d’oposicions i l’únic camí per a formar part d’aquestes sigui la bossa de substitucions que ara ens porta fins a on estem”, denuncien en un manifest.

Des del començament de curs no hi ha hagut cap mena d’augment de personal per a cobrir les necessitats de la COVID ni per part de l’administració ni molt menys de les empreses. Les precàries de l’educació no estan incloses en els protocols del departament d’educació i sanitat, no se les considera en contacte estret, malgrat compartir espais de menys de 2 metres de distància i gairebé mitja hora amb nens sense màscara en els menjadors. “Aquesta pandèmia ha maximitzat una situació de precarietat prèvia. Som treballadores de moltes edats i veus com a companyes teves van amb por de treballar perquè hi ha una desorganització total per part de l’empresa. I per als protocols del Govern central i del Govern català semblés que nosaltres som invisibles”, explica Anna, treballadora de suport escolar i extraescolars d’una altra escola del barri de Sant Andreu de Barcelona.

Essencials per a la conciliació, però no “cuiden a les que cuiden”

En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (C. L. Burgueño, J. L. Martínez, Akal, 2019), dediquem un capítol especial a analitzar la divisió sexual del treball sota la qual, els treballs assalariats vinculats a les cures i la reproducció, han estat històricament infravalorats pel sistema capitalista i patriarcal per a imposar major explotació, tota mena de bretxes i desigualtats. Paradoxalment, actualment aquelles tasques que sota la pandèmia es consideren de “primera línia”, els qui pateixen major explotació són els sectors essencials, altament feminitzats: neteja, sanitaris, d’educació o supermercats. Treballs que van redoblar la seva jornada laboral i estan molt exposades al contagi.

En l’educació les dones representen el 67 per cent, però només si considerem al personal sota contracte públic, ja que el sector externalitzat representa el 40 per cent del personal a les escoles i el 95 per cent són dones i la resta de treballadors masculins són majoritàriament joves. Que aquest exèrcit d’educadores són una sustentació essencial de la tan reclamada conciliació és innegable.

“Les monitores de menjador garantim que les famílies tinguin on deixar als seus fills per a menjar mentre treballen. En plena pandèmia durant l’estiu ja ens estaven dient les empreses per a la reobertura dels casals d’estiu. Clar que som essencials, però gairebé 25.000 que arribem a ser a Catalunya hem estat en ERTOs i EROs”, explica Mercè, monitora d’una escola del barri Trinitat Vella. A més, els seus precaris treballs sempre van acompanyats de tota mena de tasques de cura, com de “cangurs”, professores particulars, monitores de transport escolar, entre altres, encara que ja la gran majoria sense contracte i amb una gran inestabilitat salarial i laboral.


Ara bé, l’equació és contrària si alguna treballadora té la mala sort que el seu fill o filla acabi en confinament: no hi haurà ni permís retributiu ni baixa mèdica per a ella. Així ens ho explica Eva, monitora i educadora extraescolar de Girona: “El dia que el meu fill va haver d’estar confinat i fer-se el PCR l’empresa em va descomptar els dies sencers. És indignant que no tinguem dret a un permís retributiu com a qualsevol educadora contractada per un centre públic”.

Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible per a les treballadores, al punt de veure’s obligades en molts casos a abandonar el treball per a tornar a recloure’s en la llar. Clar que no serà tampoc una decisió de les treballadores, sinó que és part d’una altra decisió política governamental des que van retallar en Serveis Socials i l’educació de 0 a 3 anys -guarderies- són un luxe per a les famílies de la classe treballadora.

La imprescindible unitat entre empleades públiques i precaritzades de l’educació

Les més “oblidats i oblidades” venen trepitjant els carrers des de fa anys amb processos de lluita i autoorganització amb la joventut i les dones en primera línia: Les Kellys, les treballadores de serveis socials, de la neteja i cures, els MIR, sectors precaris de l’educació i la sanitat, els Riders, Amazon, Globo, Telepizza, entre molts més.

Cal prendre una altra “decisió política”: unificar les demandes dels sectors més precaris, subcontractats i altament representat per les dones i franges de la joventut, amb els reclams de les empleades públiques de l’educació. Les primeres exigeixen “N’hi ha prou de subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!”. Les segones, exigeixen la implementació i planificació eficient de les mesures de seguretat i salut, la reducció de les ràtios, un increment de personal docent i no docent dels serveis educatius, de recursos i mitjans digitals. Sota aquesta unitat cal lluitar per una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat.